Regreso a la tierra / Jim Harrison

La veritat és que Dalva em va agradar molt, prou com per intentar-ho amb un altre llibre de Jim Harrison.

Un autor que costa una mica emparentar amb algun altre, però si ho hagués de fer amb algú seria amb Cormac McCarthy, un escriptor que retrata un oest real i allunyat dels tòpics però configurat pel seu pes, i pel de la seva història, sovint cruel i terrible. De fet el pes en l’imaginari col·lectiu dels westerns i la ficció és tan bèstia que pràcticament no en sabem res d’aquella zona, ni de la seva història.

En fin, Flower me sacudió el cerebro como uno de los muchos sonajeros que colgaban de las vigas de su choza alquitranada. Para ganarse la vida limpiaba las cabañas y hacía la colada de los veraneantes, vendía pasteles de frutos del bosque, recogía hierbas que se parecían al ginseng y se ganaba un buen dinero. En invierno ponía trampas, y según mi padre lo hacía muy bien. No cobraba nada del estado, el condado o el gobierno federal, porque no quería firmar ningún papel. Su abuelo había perdido muchas tierras firmando contratos de explotación maderera con empresas de blancos. Su abuelo no sabía leer, y le hicieron firmar contratos de ventas disimuladamente; después le echaron de su tierra en Trenary. Estas cosas pasaban en aquella época por culpa de hombres perversos y su avaricia con el dinero.

A través d’un moribund anem recuperant la història de la seva família, que no deixa de ser la història dels Estats Units. Una família amb una afició per repetir noms que ho fa tot plegat una mica confús, almenys a mi és la impressió que em dóna.

Estem en la zona d’Estats Units que limita amb Canadà i amb el llac Superior, i a Canadà ser indi encara que sigui en part (fins a un 50% em sembla) mereix ser considerat Primer Ciutadà, i això està bé. Tot i que històricament el tractament de Canadà als indis americans no ha estat gaire modèlic tot i ser millor que el dels seus veïns del sud (el llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee us pot il·lustrar sobre el tema).

https://www.flickr.com/photos/justinvrba/
Icebergs on Lake Superior © Justin Vrba, Creative Commons.

Tenim 4 parts, cadascuna narrada per diferents personatges Donald (la mort del qual fa d’eix de tota la resta), K, David i Cynthia. Habitants del nord, amb sang nadiua, tot un tema molt complex i que aquí es tracta més enllà de tòpics, no en profunditat (és un tema molt extens) però sí amb cert criteri, em sembla a mi. També sembla ser un tema recorrent en l’obra de Jim Harrison.

La semana pasada recibí una bonita carta de Fred desde Hawai. Contenía un fascinante párrafo sobre todas las sensaciones que puede provocar la muerte de un ser querido en los que quedan. Citaba a un filósofo japonés, cuyo nombre ahora no recuerdo: “No cambiar la realidad para ajustarla al yo”. Le enseñé la carta a Clare, que se enfadó y se fue. Finalmente, reconoció que cree que su padre fallecido se ha convertido en oso. A mí me parece una locura, por mucho que sepa que se trata de una creencia chippewa. Creo que pasaba tanto tiempo en las llanuras de Yellow Dog porque buscaba a su padre en la forma de un oso. Los dos solían ir a pescar a las Yellow Dog cuando íbamos a visitar a Clarene, en Marquette. No se lo dije a Clare, pero la verdad es que me sentí aliviada cuando empezó la temporada de hibernación de los osos.

https://www.flickr.com/photos/rosiejuliet/
grizzly success and flying salmon roe © marneejill, Creative Commons.

El llibre m’ha anat convencent a mida que he anat avançant. La veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi, però això pot tenir més a veure amb la situació que estem patint ara més que no pas amb el llibre en sí. Abans he parlat de Cormac com un autor que es pot emparentar amb Harrison, però a mida que anava llegint un altre nom em sortia: Bonnie Jo Campbell. La connexió o el coneixement del medi, aquesta mena de comunió amb la natura dels indis americans m’ha recordat molt a Margo (Érase un río), que no és india però que també sent aquesta comunió amb un medi (el riu) que sap que li proveirà menjar sempre que el tracti amb cert respecte. Una connexió força evident em sembla. Entre aquest llibre i Dalva ho tinc complicat, són llibres molt diferents i qualsevol dels dos serà una entrada fantàstica al món de Jim Harrison.

Los impunes / Richard Price

Començo aquest llibre sense tenir ni idea de que em trobaré, passa de tant en tant per un tema que ara tampoc bé al cas explicar aquí, a veure què em sembla aquest llibre de Richard Price.

Costa una mica d’entrar al llibre, i de seguida entenem el títol. Delinquents que han quedat impunes, pels motius més variats han aconseguit escapar de la justícia i ja només són l’obsessió particular d’un policia. Tenim un grup de policies, cadascun amb el seu impune particular a qui desitgen veure entre reixes.

Aquest impunes comencen a aparèixer morts. I tenim un joc de gat i rata entre policies i rancúnies del passat que no entendrem gaire fins pràcticament el final.

Un llibre molt justet, amb un remontada cap a la part final, però en general molt fluix.

Érase un río / Bonnie Jo Campbell

Els contes de Bonnie Jo Campbell recollits a Desguace americano em van agradar molt, però sóc més de novel·les i l’autora de Kalamazoo ara fa una novel·la, un llibre que agafo amb moltíssimes ganes.

Els rius són elements importants a la ruralia dels Estats Units, frontera, aigua, desaigüe, pesca i medi de transport. Si pensem en rius i llibres americans Huckleberry Finn és el primer que surt, però si venim una mica més cap aquí recordo la presència del riu en el conte que donava títol al fantàstic llibre Furtivos de Tom Franklin (senyors de Dirty Works, publiquin més d’aquest autor, coi!).

El principi del llibre m’ha recordat molt i bé (m’ha recordat un llibre que em va agradar molt, doble jackpot!) a Winter’s Bone, i això sol ja m’anima i em fa veure amb tota la lògica del món una violació a una menor i uns germans que es parteixen la boca a trompades (per la violació o pel que sigui) i que no es parlin tot i estar a ribes oposades del riu. Unes relacions familiars peculiars i marcades per una barreja d’amor i odi i una mena de pertinença animal, a la protagonista li preguntaran si ha estat criada per llops, perquè ens fem una idea.

https://www.flickr.com/photos/boston_public_library/
Deer hunting at Lac Chapelle © Boston Public Library, Creative Commons.

I la protagonista, Margo, una tiradora excel·lent que caça més cèrvols dels que poden menjar o vendre, també fa servir l’escopeta per disparar contra una part molt concreta de l’anatomia de Cal (el tiet que l’ha violat) per “igualar el marcador”. I això en només 50 pàgines!

https://www.flickr.com/photos/kplarchives/
AW025 “View on the Kalamazoo River” © Kalamazoo Public Library Historical Photographs, Creative Commons. Domini públic.

El riu, la gent que s’hi troba en la seva mena de fugida a la recerca de la mare que se’n va anar quan ella era petita. Només es va desplaçar una cinquantena de quilòmetres riu amunt, un món de diferència. Realment els desplaçaments són contradictoris i molts pocs quilómetres semblen planetes o galàxies de diferència, com si tothom tingués clara quina és la seva part de riu i no se’n mogués. La gent que coneix li ofereix refugi, però res és de franc. I ella és una noia jove, maca i a qui agraden els nois, això fa que sembli que salta d’un llit a un altre, però és força més complicat.

Solía gustarle estar desnuda o casi desnuda cerca del río, al menos cuando hacía calor, pero ahora quería cubrir todo su cuerpo igual que Annie Oakley. Margo tenía la sensación de que su cuerpo,recién reesculpido, tenía un poder que debía mantener en secreto. Se puso ropa interior limpia, una camiseta de cuello alto y los otros vaqueros.

Tot i ser una tiradora excel·lent és una noia de quinze anys, no té res a fer en força bruta contra un home fet i dret, això li queda molt clar, per desgràcia. El tema dels germans i la noia i la violació és recorrent, sobretot al principi. Però no patiu, Margo no és una víctima i sempre que rep ja comença a planejar la venjança.

https://www.flickr.com/photos/91591049@N00/
1965 Marlin 336 Rifle Advertisement Sports Afield September 1965 © SenseiAlan, Creative Commons.

És complicat no recordar el riu de Twain, el viatge de Margo va fent etapes pel riu, establint-se en diferents llocs fins que alguna cosa la força a moure’s, un home, un assassinat…

—¿Por qué estabas ahí fuera, en la lluvia? —susurró él.

Por la forma en que preguntaba, daba la impresión de que los problemas se podían debatir y solucionar, que nada era tan tremendo como pudiera parecer. Aún no podía contestarle, pero pensó en contarle algo, algo interesante —quizá que una vez había visto a una garza volar hacia el nido con una serpiente—, pero entonces él querría hablar más y ahora ella deseaba estar en silencio con él. Quería conocer su pecho terso, sus costillas, sus sólidos hombros, su cuello delicado. Esos brazos no podían sujetarla contra su voluntad, no podían obligarla a quedarse donde no quería. Ante un hombre como Michael, una chica podía resistirse y pelear en lugar de tener que huir. Con él solo haría lo que quisiera hacer. La lámpara de queroseno al otro lado del río perdió intensidad, varios minutos antes de parpadear y apagarse.

—¿Qué es lo que tanto te da miedo de esa cabaña?

—No me da miedo nada —susurró ella.

Aunque era mentira, le gustó decirlo.

Només es sent ella mateixa prop d’un riu, amb un curs d’aigua a tocar i tota la natura salvatge que hi ha. El món del riu Stark i Kalamazoo amb les seves poques fàbriques i poques perspectives més enllà de dur una vida semisalvatge. Un lloc que va ser llar dels indis i on té una revelació sobre quin és el seu animal esperit.

https://www.flickr.com/photos/biodivlibrary/
n46_w1150 © Biodiversity Heritage Library, Creative Commons. Domini públic.

Un món petit que té molt ben apamat i on sorprenentment està més segura i protegida que en altres llocs. Allà una noia que sap disparar sempre tindrà la manera de fer-se respectar. El trajecte la porta seguint sempre el riu, direcció a sa mare, però com en els bons viatges el realment important no és el destí, és el que es va trobant.

Margo no podía dejar de mirarlo. Era completamente absurdo, como un hechizo que no pudiera romper. Ella era consciente de que esa era la forma en que las mujeres se buscaban la ruina. Una mujer se encontraba bien, buscándose techo y comida, y entonces aparecía un tipo que empezaba a tocarla y a peinarla. Empezaba a atravesarla una especie de corriente eléctrica, y entonces pensaba que había encontrado un caladero único en todo el mundo. Si una chica se iba con un tipo así, no era de extrañar que de repente abandonara la búsqueda de su madre o perdiera el rumbo de su vida.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Bonniejocampbell.jpg
Bonnie Jo Campbell

Un llibre molt però que molt recomanable, i un personatge femení en la millor tradició de personatges femenins, no és comparsa de ningú, no es deixa trepitjar i s’ha adaptat tant bé al medi que tenim dubtes de si se’n sortirà a fora. I amb una habilitat amb el fusell que la fa doblement perillosa. Una troballa de llibre i un retrat de l’america profunda molt en la línia dels llibres de Dirty Works. Un petit afegit, si com jo us heu llegit abans Desguace americano el principi del llibre us sonarà moltíssim, aquest Érase un río parteix d’una de les històries que hi ha en aquell recull, ho he vist a la nota final.

I vaig aprofitar que Bonnie Jo venia al festival BCNegra 2020 per fer un mica de fan i aconseguir una foto, una dedicatòria i parlar una mica de res amb ella que es va mostrar encantadora i em va dir que hi ha una peli que arribarà en no gaire temps a les pantalles basada en el llibre. I també que té més llibres escrits i publicats en anglès i que es qüestió que els de Dirty Works s’hi posin.

Gent de Dirty: primer avís.

D’esquerra a dreta: Bonnie Jo Campbell, Senyor Dolent.

I ara sí, deixo aquesta entrada ja.

Amor del meu cor / Gabriel Tallent

Sabeu aquells articles de “llibres que t’has perdut el 2019 i seria una pena”, doncs ara ja sabeu com vaig arribar a aquest llibre, ni més ni menys que la novel·la de debut de Gabriel Tallent que ha tingut molt bona acollida.

Tenim una noia, la Julia a qui tothom diu Turtle. Viu en una cabana en plena natura amb son pare, tot un personatge que sembla el prototipus del redneck. El pare li va ensenyar a disparar amb sis anys. Ara mateix la Turtle és capaç d’encertar a una carta amb la pistola, una carta posada de perfil.

És alta per tenir catorze anys, de complexió encara verda i desmanegada, cames i braços llargs, malucs i espatlles amples però esvelts, el coll llarg i nerviüt. Els ulls són el seu tret més imponent, blaus i ametllats, en un rostre massa prim, de pòmuls amples i marcats, i la boca torta, de dents grosses; una cara lletja, ja ho sap, i també insòlita. Els cabells són espessos i rossos, amb blens aclarits pel sol. Té la pell esquitxada de pigues marrons. Els palmells, la part inferior dels avantbraços i l’interior de les cuixes revelen embulls de venes blaves.

https://www.flickr.com/photos/oh_debby/
julie © oh_debby, Creative Commons.

Però aquestes habilitats no li serveixen a l’escola on és una marginada associal i sempre ha de vigilar el que diu als professors, sap que si s’equivoca potser no seguirà amb son pare. Els professors intueixen que alguna cosa no va a l’hora, passarà a l’institut amb una capacitat lectora mínima i ni ella ni son pare volen sentir parlar de que vagi a parlar amb la psicóloga de l’escola.

Son pare, Martin, és el paradigma de redneck paranoïc sobre la fi del món i fanàtic de les armes i la supervivència. Totes aquestes coses les ensenya a la seva filla, que munta i desmunta una pistola com qui res. I si us ho esteu preguntant sí, el pare abusa sexualment de la noia. És un abús narrat gairebé com amb consentiment, com si a la noia en realitat tampoc li molestes tant. No ho estic excusant ni res d’això, però és la impressió que dóna, que per ella tant és. Ell pot ser violent però no sembla un maltractador, només abusador. Potser els abusos intrafamiliars són així, com dissimulats amb una mena de consentiment tàcit. Suposo que això s’anirà desenvolupant. Aquí teniu el pare i la seva filosofia de vida.

https://www.flickr.com/photos/gammaman/
And Guns (In God We Trust and Guns)) © Eli Christman, Creative Commons.

—Són els desgraciats com tu—diu en Martin amb tota la tranquil·litat—. Desgraciats panxuts que no han vist passar mai res de dolent, que es pensen que n’hi ha prou de ser bona persona. Però la veritat, Jim, és que pot anar de qualsevol manera, i de vegades tant li fot que siguis molt bona persona.

L’obsessió pel final apocalíptic del món és una constant de Martin. Aquí xerra amb el seu pare, l’avi de la Turtle, que li recrimina pels blaus de la nena (li ha pegat amb un atiador).

—No és manera de pujar una nena…? Si no trobes que el món està donat pel sac, pare, és que no pares atenció. El uapití, l’os bru, el llop, tots han desaparegut. El salmó, gairebé. Les sequoies, bon vent. Els pins morts hectàrea rere hectàrea. Les teves abelles s’han mort. Com vam poder dur la Julia en aquest món de merda? Aquest residu moribund, violat, podrit del que havia de ser? Com es puja una nena exactament en companyia de menjamerdes obsessionats amb ells mateixos que han dilapidat i destruït el món en què hauria d’haver crescut? I com s’hi pot entendre mai, ella, amb aquesta gent? De cap manera. No hi ha negociació. No hi ha alternativa. Estan matant el món i continuaran matant-lo i no canviaran mai ni s’aturaran. Res del que jo pugui fer, i res del que pugui fer ella no els farà canviar d’idea, perquè són incapaços de pensar, de veure el món com una cosa externa a ells. I en cas que ho vegin, es creuen que hi tenen tot el dret. I ara tu em dius que la ràbia que sento per aquesta gent, per aquesta societat, és una merderada? Em dius que així no és manera de pujar una nena, i sí, ja ho sé. Però què més puc fotre?

https://www.flickr.com/photos/ronguillen/
Sig Sauer P220 © R0Ng, Creative Commons.

Turtle un dia surt de casa, descalça i amb la pistola i passeja sense rumb per la muntanya fins que es troba uns excurionistes perduts a qui va seguint i els ajuda a muntar un refugi per passar la nit de pluja en que s’han ficat. Els dos nois són el Brett i el Jacob, i son tan diferents de tot el que ella coneix a l’escola primària que comença a pensar que potser hi ha un altre món allà fora. La mare d’un d’ells coneixia a sa mare, i després de que son pare desaparegui després de la mort de l’avi ella pràcticament s’instal·la a casa del Jacob, on observa unes dinàmiques familiars que li són completament estranyes.

https://www.flickr.com/photos/clinger-holsters/
Girl with gun © Clinger Holsters, Creative Commons.

Se sent atreta pel Jacob, i per això la pallissa amb l’atiador, el pare el veu com una amenaça i per tant ell mateix es converteix en una amenaça. No és algú a qui convingui tenir per enemic. Després de l’escapada de Martin després de la mort de l’avi, al cap del temps, torna, amb una nena de nou anys, la Cayenne, i amb la mateixa actitud. La mateixa presencia que un omple tot, que no deixa espai per res més que no sigui la sensació de perill imminent.

En Martin només em té a mi, i jo no el puc deixar i prou. No puc. Pensa: quan el papa hi veu amb claredat, llavors ho vol tot per tu, i quan no, quan no és capaç de veure que ets una persona individual, llavors vol que t’ensorris amb ell. Com podria saber-ne res, en Jacob, com podria tenir raó quan parla d’en Martin? En Martin té més dolor a dintre i és més valent del que en Jacob podria entendre mai. Et miren i veuen què necessites. Ves-te’n, diuen. Corre. Però no ho veuen des de la meva posició. No veuen qui deixaries enrere i tot el que això significava per tu. No poden. Només ho veuen a la seva manera. I en Jacob només té raó en el sentit que diu el que qualsevol altre diria, com si no fos complicat, però no ho entén. No ho entén, cony, no n’entén el fons, no ho entendrà mai, i aquest món, pensa la Turtle, no s’ha portat tan bé amb tu perquè li deguis res. Només perquè tothom cregui alguna cosa, només perquè hi creguin tots menys tu, no vol dir que estiguis equivocada.

https://www.flickr.com/photos/sheila_sund/
Storm over the Eel River) ©Sheila Sund, Creative Commons.

Tothom detecta que alguna cosa no va bé, però sembla que ella no s’atreveix a fer el pas. Hi ha un crescendo de tensió, ella és cada cop més conscient del tipus de vida a que la reduirà son pare, pràcticament com una presonera. Però els murs mentals són els més difícils de saltar, tot i que cada cop ho va tenint més clar. A més a més, Martin no és algú que doni segones oportunitats, això no ho pensa la protagonista però els lectors sí.

Pensa: Turtle Alveston, t’ha violat i tu has tornat a buscar-ne més. Estàs embarassada o ho estaràs aviat. Si te’n vas, ell baixarà a la sala d’estar i matarà la Cayenne. Llavors anirà al número 266 de Sea Urchin Drive i matarà en Jacob. Has d’acceptar on ets. Has de mirar-t’ho sense enganyar-te a tu mateixa, de debò, coi.

I el crescendo i la tensió i el personatge de Turtle fent-se més i més gran amb les darreres pàgines. Unes pàgines amb un poder d’atracció com feia temps que no trobava, m’ha faltat poc per saltar-me l’estació en els trajectes en tren. És un llibre dur i retrata una realitat complexa sense voler caure en blancs o negres ni en dignificar segons què. Els abusos sexuals intrafamiliars estan malament, obviament, i això en cap moment s’amaga, però justament per aquest “intrafamiliars” son força més complexos que un abús sexual diguem-ne no-intrafamiliar. És un equilibri molt difícil, però l’autor se’n surt amb nota.

Anem a les connexions o a llibres que aquest llibre m’ha recordat, sobretot a Las doce balas de Samuel Hawley, de Hannah Tinti, i també a tots els llibres de Dirty Works, aquest llibre no desentonaria el més mínim en aquella editorial i això és una bona noticia pels que preferim llegir en català.

Mi nombre era Eileen / Ottessa Moshfegh

Llibre que llegeixo perquè no sé on he llegit que en parlaven bé, he de deixar de fer això però l’accés als llibres que dóna una biblioteca és matador. Primer llibre que llegeixo d’Ottessa Moshfegh, veurem si n’hi haurà més.

Recorda molt a llibres que he devorat de Dirty Works sobretot. La protagonista té 24 anys i força problemes d’acceptació del seu cos i de relacionar-se amb els altres. Un pare ex-poli alcohòlic, mare morta, germana absent liberal i consentida, i una feina al reformatori que hi ha als afores del poble. Un reformatori amb treballadors que hi vegeten o que treballen a la seguretat d’allà perquè també són exconvictes i ja coneixen les dinàmiques d’aquests llocs. Ella tot el que fa es fantasiejar amb el xelador Randy, fantasies força vagues perquè no té gaire idea de res de res, estem a 1964 i la possibilitat de descobrir tot el que es vulgui sobre el sexe obrint internet no existia. Té 24 anys però algunes de les seves fantasies són en realitat força “adolescents”, i es repeteixen el tema de la mort i el de marxar d’allà del poble de X-ville i plantar-se a un lloc com Nova York.

Todo lo que podía ofrecer era mi competencia como persona que recibe las bofetadas, una pared en blanco, alguien lo bastante desesperado para hacer cualquier cosa —excepto asesinar, pongamos— con tal de conseguir gustarle a alguien, por no hablar de que alguien me amara. Hasta que unos días más tarde apareció Rebecca, lo único que podía pedir en mis oraciones era una especie de chiripa o milagro mediante el cual Randy se viera obligado a necesitarme y desearme, como si por un azar yo le salvara la vida en un incencio o un accidente de moto, o entrara en su habitación con un pañuelo y un hombro en el que llorar en el momento en que se enteraba de que su madre había muerto. Esas eran mis fantasías románticas.

https://www.flickr.com/photos/mikecogh/
Prison Bars ©Michael Coghlan, Creative Commons.

De cop i volta al reformatori arriba Rebecca, una educadora professional que té idees noves de què cal fer amb aquests nanos, idees que xoquen amb el que es fa allà on són de la vella escola (recordem, 1964), i per Eileen la seva arribada és una petita revolució. Rebecca és tot el que ella aspira a ser, guapa, intependent i respectada i què fa el que vol sense haver de donar comptes.

Y es que los chicos eran encantadores a su manera. ¿Los echaría de menos cuando me marchara? Claro que no, y no los eché de menos, aunque me preguntaba, aquel día, mientras observaba sus nucas en la capilla, si recordaría alguna de aquellas caras, si lamentaría que alguno de ellos muriera. ¿Los habría ayudado de haber podido? ¿Me habría sacrificado por alguno de ellos? La respuesta es un avergonzado pero honesto no. Yo era egoísta, solo me intereseban mis propios deseos y necesidades. Recuerdo que me fijé en Randy entre la oscuridad del auditorio. Me pregunté si llevaba sus partes pudendas aplastadas dentro del pantalón.

Comença una relació amb ella, pràcticament de vassalatge, d’admiració rendida i sorpresa que una noia tan impressionant no només s’adoni que existeix sinó que vulgui passar estones amb ella i xerrar i socialitzar fora de l’entorn laboral. Les coses es precipiten i arriben al que sabem que són les seves darreres hores a X-ville, però encara no sabem com ni perquè, quin serà el disparador que la farà agafar i marxar d’una vida que és tan presó com el lloc on treballa. S’acosta Nadal i Rebecca convida a Eileen a passar la revetlla amb ella a casa seva.

https://www.flickr.com/photos/davidgsteadman/
Snowy Town © davidgsteadman, Creative Commons.

No puc explicar més per no reventar l’argument, la part final és molt sorprenent. No el fet que acabi marxant, que se’ns explica des del principi, la narradora parla des d'”ara” i recorda aquells dies, els evoca i ja sabem que efectivament allà va passar alguna cosa que la va decidir, que la va fer passar de voler marxar a efectivament fer-ho.

El llibre està bé, ara no és un llibre especialment optimista i té un ritme dens i lent, no és una lectura que cau en un parell d’assegudes.

Química / Weike Wang

Aquest llibre té un premi que no sé si respecto però almenys no és un dels que desprecio sense manies, el PEN/Hemingway. Amb aquestes referències començo el llibre de la desconeguda Weike Wang, una autora americana però d’origen i naixement xinesa, chinese-american author, que en diuen.

Aquesta dualitat de cultures també conforma de manera important el seu caràcter.

 

Una nova por que tinc és perdre la xinesa que hi ha en mi. Em cau a trossos, com la pell morta.

I a sota d’aquesta pell viu l’americana que hi ha en mi.

De petita somio en xinès, però fa temps que no em passa. Els passos de la lògica, per tant, ergo, és a dir, ara els faig en anglès. Per més estrany que sembli, però, encara compto en xinès, així que faig tots els possibles per comptar tot el que veig.

Tres plàtans.

Set bicicletes.

Dotze nadons enganxats a dotze adults.

D’aquesta manera la pell no em cau tant.

Té uns pares que compleixen el tòpic de voler que els fills estudiïn molt i es treguin doctorats i una bona feina amb un bon sou. Un trajecte el línia recta que no admet dubtes ni dilacions, però això no és ben bé el que li passa a la protagonista. Un doctorat que no acaba mai, una feina d’investigació al laboratori que no porta enlloc, i de mentres la seva parella sí que va en línia recta i ja ha acabat el doctorat i busca feina en alguna universitat, la idea és que ella l’acompanyi. Les referències a les feines de doctorands són constants a la primera part del llibre.

Hi ha un professor al meu departament a qui ja no deixen dirigir tesis. Sota la seva tutela, massa doctorands han comès suïcidi. La seva exigència de feina és excepcionalment alta. Té una tècnica que consisteix a demanar als estudiants si van enfeinats, mentre espera que ells, amb cautela, li responguin que sí. Llavors els fa descriure al detall la feina que fan per veure si realment els ocupa catorze hores al dia.

Els estudiants comencen a fer llista.

I també a suar.

Les pauses per anar al lavabo no compten. Menjar no compta. Si no poden justificar les catorze hores de feina, el professor dictamina que l’estudiant no va prou enfeinat i li posa més feina.

Mentre el futur d’ell sembla clar, ella ha deixat la feina a la universitat (i la universitat) i està en teràpia, no està bé i no sap què vol fer amb la seva vida, ni què pot fer, i com que ha deixat d’estudiar per la seva família és com si no existís. Ha fracassat i això no es tolera. La gent del seu voltant té vides, fan coses, evolucionen es casen i tenen fills i ella només pot fer classes de repàs de ciències i arrossegar-se de tornada a casa.

https://www.flickr.com/photos/adohnes/
Depression © adohnes, Creative Commons.

Les estones a casa les passa veient la tele mentre a fora neva amb força, els concursos televisius de cuina li serveixen per tornar a un tema recorrent: els tòpics en les relacion paterno-filials xineses, especialment xocants als Estats Units.

Acabada la conversa me’n torno a mirar la tele. Des de fa un temps m’he aficionat als concursos de cuina. M’agrada mirar-los perquè són d’encefalograma pla. M’adono que l’aspirant d’origen xinès sempre és el que diu: vull que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Els vull demostrar que sé cuinar i que m’ho prenc seriosament. Sovint l’aspirant d’origen xinès és el guanyador.

Quan perd, és l’únic que diu: espero que això no suposi el meu fracàs a la vida.

https://www.flickr.com/photos/littlebiglens/
The evolution of tv in design and how we view it. © Steve Baker, Creative Commons.

Altres persones del seu voltant sí van endavant, a més a més del seu xicot, la seva “millor amiga” que està casada i té una filla i viu a Nova York i tot sembla que sigui un triomf. Ella de seguida es troba sola amb el gos perquè el xicot se’n va a treballar i es donen un descans, i a la millor amiga li passa una mica el mateix. Després del part s’ha abocat tant amb la nena i ha deixat tant de banda el marit que aquest s’ha embolicat amb la secretària. Ella l’engega de casa, ella té raó, ha fet amb la seva vida tot el que toca però es troba si fa no fa com la protagonista. Derrotada.

El principi d’incertesa de Heisenberg diu que intentar determinar la posició precisa d’una partícula només farà augmentar-ne la velocitat. Passa el mateix amb el marit: intentar demanar-li on ha passat la nit només farà que s’intenti desempallegar d’ella, que intenti esquivar i evitar la pregunta. Només farà que torni a desaparèixer.

Per tant, la millor amiga ha optat per deixar de preguntar.

https://www.flickr.com/photos/timsnell/
heisenberg © Tim Snell, Creative Commons.

El llibre al principi no m’atrapava. Era un estil massa sec, massa pla. A poc a poc he anat entrant en la complexitat de la protagonista i veient que no es podia narrar d’una altra manera. I això també fa bo el tòpic sobre el xinesos i que costa saber què pensen. Més enllà del tema xinès és un llibre típic de crisi dels trenta però que passa bé tot i que no dóna un missatge excessivament optimista. Bé, les crisis no són optimistes, però ens podem consolar en que poc més o menys a tots ens pot tocar.

Soy una pornógrafa / Saskia Vogel

Vaig llegir alguna cosa sobre aquest llibre no recordo a on, no conec a l’autora Saskia Vogel però una mica sí els llibres de l’editorial Alpha Decay, m’agraden, me’n puc refiar.

La història comença quan la protagonista perd al seu pare en un accident d’escalada d’uns penyasegats a la costa. Els serveis d’emergència passen d’una operació de “rescat de víctima” a “recuperació de cadàver”, sense cap resultat.

Així que tenim a una protagonista amb una mancança de figura paterna. Una incipient carrera d’actriu d’anuncis i pelis de sèrie B que es desmorona perquè va fent anys. Unes relacions estranyes, i records d’una relació amb una companya de classe fa alguns estius, i una veïna que és una dominatrix. Mentre de tant en tant treballa en un centre d’art com a model d’escultura, posar nua li agrada i la tensiona a parts iguals més que alliberar-la.

En el placer no éramos más que cuerpos y el cuerpo es todo lo que tenemos: aunque esta perspectiva no se libraba de los conflictos. Por eso, una mujer con la que estuve saliendo tras instalarme en mi piso me dijo que era una pornógrafa. Ella quería intimidad emocional antes de hacer el amor y yo le dije que quería saber cómo encajarían nuestros cuerpos antes de sentirme cómoda para abrirme a ella.

Le dije que era una cuestión de confianza y comunicación, pero le sentó como una patada. Pensé en la palabra pornógrafa. En cierto modo sí que iba conmigo, pero solo porque no sabía qué otra palabra darme. Para mí, el sexo era sagrado. Sabía que tenía el poder de transformar. Entre mis brazos, mis amantes ponían los ojos en blanco. Eran bocas abriéndose que me ofrecían sus lenguas, sus sueños y confesiones. Acudían a mí en busca de consuelo, me buscaban y cada acto era conjurar un hechizo. Solo un beso más, una carícia más, deseaba yo, y ese cuerpo resultará ser el de ella.

https://www.flickr.com/photos/metrola/
Mulholland Drive and homes in Hollywood Hills © Metro – Los Angeles, Creative Commons.

Tot això en un ambient de cert luxe a Los Angeles, els seus pares es van conèixer treballant al port de Rotterdam i al final es van traslladar a Califòrnia. La mare de la protagonista parla alemany, neerlandès, anglès i alguna cosa d’Itàlia d’un amor d’estiu de fa la tira d’anys. La veïna dominatrix de la protagonista es diu Orly, i viu amb una mena de client-soci-amic-esclau a qui anomena Piggy. Echo entra en aquesta relació i treballa amb Orly, en coses com trepitjar insistentment i amb tacons l’esquena d’un home tirat a terra, ensinistrar un home com si fos un cadell de gos… Un bon còctel.

Observaba a los hombres que llamaban a su puerta y dejaban su cuerpo a nuestro cuidado. Pedían ser atendidos y aquí encontraban placer. Mientras gozaban, ya no necesitaban ser hombres, solo cuerpos inmóviles o en movimiento. Cuerpos de recuerdo y anhelos. Confiaban en ella para que los llevase a bordo por corrientes desconocidas y que luego los devolviese a tierra, transformados.

Les podríamos haber hecho cualquier cosa: “Pero no lo hacemos”, decía Orly. El sentido de la responsabilidad era abrumador. Cuánta ternura sentía yo hacia ellos. Me conmovía mucho la manera en que su piel cambiaba de color cuando forcejeaban contra las cuerdas, la oscuridad de su garganta. Cuerpos que podía romper y gente a la que podía destrozar, pero que confiaban en que no lo hiciera. Su confianza hizo que me volviera atenta y, en nuestras sesiones más brutales, su confianza hacía que me importasen. Me preguntaba qué sentían los hombres cuando decían que les gustaba verme comer. Era parecido al amor.

I en aquest cas el còctel té millor plantejament que resultats, no espereu una gran trama o que passin moltes coses, passaran coses i plenes de reflexió i voltes i intensitat, potser per acabar no bellugant-nos gaire d’on estàvem. Al cap i a la fi els vint-i-pocs de la protagonista no deixen de ser l’adolescència, una edat molt d’això: moure’s molt sense saber cap a on. Al cap i a la fi no deixa de ser un llibre d’un dol, personal i intransferible i com això porta al principi d’una altra cosa, i la relació d’ella amb la seva mare i amb la veïna.

https://www.flickr.com/photos/stankus/
Malibu Magic © Mr. Nixter, Creative Commons.

Tot i que el llibre en alguns moment podia semblar que no sabia on anava sí que ho sabia, manté el nivell del principi i el ritme i aconsegueix un final sorprenentment rodó. Una destacable primera novel·la.

Caridad / Mark Richard

Doble garantía per aquest llibre: l’editorial i que els  anteriors llibres de l’autor em va agradar. Som-hi doncs!

Llibre de contes, amb els ambients típics i els personatges típics d’aquests llibres (potser hauré de frenar una mica si no vull confondre autors i títols i arguments). Contes directes, on es veu les ganes de concisió, de no dir res de més. Un estil aparentment sec però que deixa volar la imaginació amb allò que no diu, i el que diu normalment ens pot semblar dur, però això ja és bastant una marca de la casa. Per exemple així comença el conte Donde el azul es azul:

La última vez que vino la feria a nuestra ciudad, tuvimos a la contorsionista en la ensenada. Bueno, no a la contorsionista entera, para ser precisos. De alguna manera se la había tragado la draga que limpiaba el fondo marino masticando arena para mantener abierta la ensenada. Entraron trozos de la contorsionista por el canal de vertido antes de ser bombeados de vuelta al exterior, envueltos en espuma, y acabar nutriendo una playa de arenas removidas. En un principio, un socorrista de la Calle Quinta pensó que se trataba de una gran medusa, pero después un médico de Dayton, Ohio, que andaba por la playa con su hijo recogiendo objetos perdidos, lo identificó correctamente. El trozo más grande que se había encontrado hasta el momento, cuando llegó Cecil, nuestro policia, era una pierna a la que se había enrollado un tramo de intestinos. Un hombre de color la sujetaba contra la corriente, cerca de la draga, con una red de cangrejos de mango largo. Había tantos cangrejos en torno a la pierna que apenas se distinguían los tatuajes. A todos los que lo vimos, se nos fastidió el apetito de cangrejos para el resto del verano.

https://www.flickr.com/photos/freudianslip/
Trashy Beach © Arc-light, Creative Commons.

En el conte que dóna títol al llibre Mark Richard parla d’un entorn que coneix bé, els hospitals infantils per nens “tullidos” (sí, no és gaire correcte, eren altres temps i si ell que hi va anar en parla així no el corregiré jo).

Con las piernas y la parte superior -hasta el cuello- escayoladas, el niño esperó que alguien viniera a recogerle al ritmo del calendario del hospital. Semana de Paladares Hendidos: balbuceos, babas y cenas a base de avena hervida y huevos poco cocidos. El Mes de los Ciegos: igual que un juego en una fiesta, en el que unas manos inciertas sacudían a los niños para despertarlos mientras ellos tanteaban las barandillas de la cama intentando encontrar las manos de las enfermeras. El niño también siguió esperando durante el Mes de la Cadera Luxada, el Fin de Semana de los Desfigurados y el Día de los Testículos No Descendidos. El Mes de los Quemados era en verano. Había niños que destrozaban su juguete favorito y lo machacaban contra el suelo, en medio de un gran griterío mientras las monjas trabajaban, recurriendo primero al hielo y la pomada, luego a las jeringuillas. Pese a las inyecciones, persistían los porrazos y los ruidos, algo así como el contacto de carne contra carne en las camas, entre rojos y blancos relucientes.

https://www.flickr.com/photos/andrea_44/
Kids at the Sanderson Children’s Hospital, Newcastle, 1952 (Andrea in bed)

Un llibre curt, però no us relaxeu, ni el fet de tenir poques pàgines i ser un llibre de contes el fan més lleuger. El llibre és contundent i dur com els altres de Richard, una bona manera d’entrar en contacte amb aquest autor i una aposta segura si us van agradar els altres.

El hogar eterno / William Gay

Un nou llibre de la factoria Dirty Works, tota una garantia, no fallen mai.

Tornem a tenir entorn rural, gent que no està per hòsties, destil·ladors d’alcohol il·legal… Tota una sèrie d’elements que comencen a ser una marca de la casa dels llibres Dirty, però que no per sabuts deixen de ser agradables, a més de representar una diferència amb molts dels llibres que es publiquen, una diferència feta a base de visceralitat, de vida i de càstig i de tot alhora també.

Recorda molt a Knockemstiff, o als ambients del pobles on Larry Brown situa les seves novel·les com Padre e hijo. Un entorn rural amb gent castigada i molt extrema en el que fa, perquè no els ha quedat altre remei que endurir-se. Una mostra del que dic:

No mostraba el menor interés por nada que sucediera en las páginas de un libro, en la radio, en Francia o en Washington D.C. Nada que no fuese inmediatamente aplicable a la vida cotidiana. Si no podías comértelo, follártelo o despedazarlo para alimentar el fuego de la estufa, no era de ninguna utilidad, eso es lo que dictaminó Oliver en cierta ocasión haciendo gala de un humor amargo.

https://www.flickr.com/photos/tevescosta/
Iron stove © Cahroi, Creative Commons.

Potser el llibre peca de posar massa gent a l’argument i al principi costa una mica de distingir-los (almenys a mi, potser sóc jo), però a poc a poc es va confirmant com el protagonista el jove Winer, amb una mare que no treballa i que li està al damunt, un pare que va marxar (o això diuen), feines esparses, una excavació abandonada… res li surt bé fins que comença a treballar com a fuster i a més a més hi ha la noia Amber Rose, que tothom prenia per puta però resulta que no, encara no almenys, el seu “pare adoptiu” té plans per ella.

Amber Rose se tendía somnolienta al sol, protegiéndose la cara con un brazo. Él estudiaba su cuerpo casi de forma encubierta, la simetría de sus pezones, el oscuro y enigmático vértice donde se unían sus muslos. Le separaba el pelo negro y ensortijado con los dedos, se inclinaba y la besaba allí abajo, ella se revolvía adormecida contra su boca. Un ligero sabor salado, de mares distantes. Y otro sabor más, algo elemental, primario, ignoto. Iba delineando con la lengua las complejidades de su sexo, alzaba la cara para estudiar el enigma que anidaba en su interior. Ella parecía frágil y vulnerable, herida por la vida en el instante mismo de la concepción con el arma definitiva, aquella fórmula que la hería una y otra vez con la fuerza de un hachazo.

https://www.flickr.com/photos/allkindsofnew/
Praia © Harold Navarro, Creative Commons.

La noia ho canvia tot, el seu amor i tenir-ho tot en contra, especialment un cacic que sembla tret d’una peli de sèrie B. L’enfrontament final és inevitable, tot i que potser tindrà protagonistes inesperats perquè en aquell cul de món estomacar-se i ocasionalment matar-se semblen l’esport nacional.

Un llibre recomanable que va guanyant a mida que s’avança, com si s’anés treient per de sobre a cada pàgina.

El último dinosaurio / Hunter S. Thompson

M’agrada Thompson més per la seva actitud cap a la vida i la literatura que no pels resultats, pels seus llibres. De totes maneres mai deixa indiferent i una mica de la seva mala baba sempre entra bé. Com en aquest recull d’entrevistes que li van fer tota mena de publicacions.

Crec que amb aquest llibre ja només em faltarà El escritor gonzo per tenir llegit tot el d’aquest home en castellà (diria que ni un llibre ha estat traduït al català), de totes maneres ja son entrevistes i cartes, els llibres-llibres ja estan llegits i comentats a més d’un lloc (a part d’aquest blog també en vaig parlar aquí).

https://www.flickr.com/photos/drexler/
[Hunter S. Thompson] © David Drexler, Creative Commons.
De l’entrevista a  Playboy, novembre 1974 per Craig Vetter:

¿Sabes? Yo estuve en el edificio Watergate la noche en que esos cabrones entraron. Por supuesto que me lo perdí todo, pero estuve allí. Eso me sigue obsesionando.

¿En que parte del edificio estabas?

Estaba en el bar.

¿Pero qué clase de periodista eres? En el bar…

No soy periodista, soy escritor.

https://www.flickr.com/photos/mastermaq/
Watergate © Mack Male, Creative Commons.

En aquest llibre tenim això, un Hunter S. Thompson tal qual, sense filtres. Com quan recorda la seva participació com a periodista seguint la campanya presidencial de 1972 i perquè no va fer el mateix a la de 1976, o la opinió que li mereix la política i els que la fan.

Cuando sienta que hace falta volver a la política volveré, ya sea escribiendo o participando en ella. Pero mientras no sea necesario, hay otras muchas maneras mejores de pasar el rato. Comprar un fumadero de opio en Singapur o un burdel en Maine; convertirme en un asesino a sueldo en Rodesia o en una cabra de Judas humana en el Triángulo Dorado. Sí, un mercenario, un cretino profesional que hiciera cualquier cosa por dinero.

I les drogues, i la intersecció drogues-política…

De acuerdo. Pero si estamos hablando de consumo de drogas durante la campaña del 76, es obvio que también hablamos de personas que ahora están en la Casa Blanca,¿verdad?

Bueno… algunas sí. Pero vamos a tranquilizarnos. No queremos causar una ola de pánico nacional diciendo que una banda de aficionados a la coca encubiertos están gobernando el país… A pesar de que podría ser el caso, independientemente de quién hubiera ganado las elecciones.

https://www.flickr.com/photos/locken_rock/
LSD © locken_rock, Creative Commons.

Sempre que penso en Hunter S. Thompson no puc evitar recordar al personatge Spider Jerusalem (protagonista de la recomanable sèrie Transmetropolitan, de Warren Ellis i Darick Robertson), no em negareu que es tenen tot un aire.

He dit que m’agrada la seva actitud més que els seus resultats. També trobo que és un d’aquells escriptors sobremitificats, i per això m’agrada que ell mateix de tant en tant es baixi del pedestal.

¿Esperabas convertirte en una figura de culto?

No mucho. ¿Qué iba a esperar?

Bueno, fuiste el primer periodista en situarte como protagonista principal de tu trabajo. ¿Piensas que te bastas contigo mismo?

Pienso que era solo por pereza. De ese modo no tenía que crear un personaje. Así había un personaje menos que inventar. En realidad solo intente apañármelas y escribir lo que pude.

És un volum que com a lectura es pot atragantar una mica perquè moltes preguntes es repeteixen, i de vegades també es repeteixen les respostes. Però de tant en tant surten coses noves.

La biblioteca para mí era un refugio, del mismo modo que para un pandillero de hoy en día puede serlo un fumadero de crack. Imagínate, el carné de la biblioteca era como un billete para volar. Yo leí todos y cada uno de aquellos putos libros. Mi madre era bibliotecaria en la biblioteca pública de Louisville (Kentucky).

I sobre la violència, com un truc o consell per periodistes i escriptors gonzo:

Nunca dudes en utilitzar la fuerza. La fuerza resuelve problemas e influye en la gente. La mayoría de la gente no está acostumbrada a resolver situaciones mediante la aplicación inmediata y aparentemente aleatoria de la fuerza. Y el simple hecho de que estés dispuesto a usarla —o puedas llegar a estarlo— es una herramienta de razonamiento muy poderosa. La mayoría de la gente no está preparada para hacerlo. Puedes forjarte una reputación correcta al respecto; podrías, en mitad de una conversación, aplastar a algún hijo de puta que esté en la haitación. Hacer que la sangre le saliera a borbotones. Estoy revelando secretos del oficio.

https://www.flickr.com/photos/nilsrinaldi/
Hippo fight 2/3 © Nils Rinaldi, Creative Commons.

Una constant en això d’escriure son les notes de rebuig, ell no en va escapar:

“Nunca jamás vuelvas a enviar nada a Esquire. Eres un cabrón despreciable y estúpido. Esquire te odia.”

I una parell de coses que no surten en aquest llibre però no em resisteixo a no posar, primer aquesta declaració d’intencions:

“Life should not be a journey to the grave with the intention of arriving safely in a pretty and well preserved body, but rather to skid in broadside in a cloud of smoke, thoroughly used up, totally worn out, and loudly proclaiming “Wow! What a Ride!”

La vida no debería ser un viaje hacia la tumba con la intención de llegar a salvo con un cuerpo bonito y bien conservado, sino más bien llegar derrapando de lado, entre una nube de humo, completamente desgastado y destrozado, y proclamar en voz alta: ¡Uf! ¡Vaya viajecito!

https://www.flickr.com/photos/niephotography/
Keaton’s WRX © Alexander Nie, Creative Commons.

I després això, el que vindria a ser un dia a la vida de Hunter.

Tot i algunes sortides excèntriques i molt del seu personatge en general Hunter S. Thompson és una persona d’allò més coherent, que ja que no es pren res seriosament no fa una excepció ni amb la seva persona ni amb la seva obra. I això és d’agraïr.