El club / Leonard Michaels

Vaig descobrir l’editorial Malas Tierras amb el llibre de Chris Offutt Mi padre, el pornógrafo, em va encantar i de fet he llegit tot el que he trobat d’Offutt, però em vaig apuntar el nom de l’editorial per mirar què més anaven treient, i aquest El club de Leonard Michaels pinta bé.

Recomano deixar la introducció de Rodrigo Fresán per després de llegir el llibre, o fins i tot ignorar-la, a mi almenys no m’ha aportat res (això sí deixa anar moltíssims noms que necessiten moltes notes a peu de pàgina). Però centrem-nos en el llibre d’una vegada.

Las mujeres querían hablar de ira, de identidad, de política, etcétera. Por Berkeley veía anuncios que las animaban a unirse a grupos. Veía a sus líderes en televisión. Rostros fuertes, articulados. Así que, cuando Cavanaugh me llamó y me invitó a unirme a un club de hombres, me reí. Despacio, sin reírse, lo repitió. Medía más de dos metros. Su altura y peso impregnaban su voz. Él y unos amigos querían montar un club.

—Una oportunidad para socializar de forma regular fuera de nuestros trabajos y matrimonios. Nada que ver con los grupos de mujeres.

Young men drinking at a party. © simpleinsomnia, Creative Commons.

Així comença aquest llibre. I què fan els homes? Doncs parlar, a més a més de beure, fumar (no tabac) i menjar com llimes, però sobretot parlar, una cosa a mig camí entre la confessió dolorosa i  la reunió d’amigatxos. Una cosa molt indefinible, però que de seguida es va descobrint com força més sinistra del que podria semblar en un principi.

Confessions que solen ser sobre infidelitats, però sense fatxenderia, amb un cert fatalisme, esperant que els altres no els jutgin perquè ells mateixos ja ho fan.

—Hablo con la mitad de mi cabeza. La otra mitad no existe. No miento a Sarah, me miento a mí mismo. Vuelvo a casa después de hacerlo. No veo el momento de llegar. La cena está lista, la mesa está puesta, los niños están bañados y esperándome. Hay un jarrón de margaritas en el centro de la mesa. Hay leche para los niños. Como si nada hubiera pasado. Eso es, así es y así tendría que ser. Blanco, amarillo, limpio. Hasta el gato parece feliz. Me acerco el tenedor a la boca y me llega una bocanada de coño porque hace veinte minutos estaba follando como loco calle abajo. Me he restregado bien, pero ahí está.

Golden Gate Bridge. © Jonathan Mueller, Creative Commons.

Costa molt descriure l’ambient d’aquesta reunió del Club. Hauria de ser un lloc ple de testosterona i ens trobem amb tot d’homes amb problemes amb les dones. Però no s’hi recreen, no és un cant a la misoginia (tot i que comentaris misògins no són estranys en boca d’alguns personatges), ni a una amistat entre homes que les dones no poden entendre. Però potser és una mica això darrer, una cosa impossible de compartir amb les dones. Potser per aquestes idees molt de blanc o negre, molt “masculines”, no ho tinc clar, és complicat.

—No habría durado. No sé por qué me molesta. Tal vez terminara demasiado de repente. Me pilló desprevenido. Tal vez esté nervioso, eso es todo. La idea me pone de los nervios. La forma en que las relaciones entre las personas fracasan, cualquiera pensaría que se juntan para separarse y tener algo de qué hablar después. No hay nada que decir sobre una relación que va bien, ¿no? ¿Quién querría escucharlo? En cuanto al matrimonio, es una naturaleza muerta. Como esta mesa con platos y copas. No se mueve. Te encuentras con un viejo amigo, le das la mano y dices: “¿Qué tal?” Él dice: “Me casé el mes pasado”. Se te rompe el corazón. Pobre chico. No solo no pasa nada, sino que pronto será un desgraciado. “Genial”, dices. Ya te mueres por librarte de él. No es que no te caiga bien, pero es horrible estar ahí mintiendo…, es decir, incapaz de contarle realmente qué es de tu vida. Que tienes seis relaciones, planeas un viaje a Roma y acabas de comprarte un nuevo Porsche. Él quiere que vayas a cenar. Te encantaría ir a cenar y conocer a su mujer, pero no sabes cuándo. Lo llamarás, dices. Él te suplica que no te olvides. Lo prometes, pero no vas a llamar nunca. Nunca. Antes llamarías a la morgue de la ciudad. Mirad, voy a ser completamente honesto. No soporto a las parejas. Espero que ninguna de vuestras mujeres me invite a cenar.

Group of couples posing outside © simpleinsomnia, Creative Commons.

No tenia aquesta sensació de desconcert amb el que estava llegint des que vaig llegir Xinxes ara fa encara no dos mesos. Això és bo. Quan un llibre ens agafa i ens treu de la zona de confort i ens deixa estar en un lloc completament desconegut… Això és aquest llibre, aneu-hi sense cap idea previa, sigui la que sigui el llibre sortirà per una altra banda.

Blanco / Bret Easton Ellis

Tinc un bon record de Menys que zero (sí, l’enllaç porta al llibre en castellà però puc jurar que el vaig llegir en català, potser abans els editors eren més valents, no ho sé), però les altres obres de Bret Easton Ellis m’han semblat més irregulars, o potser és que els meus gustos han canviat, que tot pot ser. Tinc certa curiositat per veure un autor amb fama de provocador despullant-se.

Quan ja tenia el llibre vaig llegir aquest article que en parlava i el seu resum del llibre:

senyor de 56 anys molt enfadat queixant-se de moltes coses.

A mi aquest tipus de coses fins i tot m’animen, sóc així de rarot. D’aquell article vaig anar a aquest altre un mica més seriós sobre el llibre. També hi ha aquest article sobre el seu pique amb un autor que a mi també em sembla absurdament sobrevalorat. Però potser que em dediqui a dir el que em sembla el llibre a mi, més enllà del que en diuen els altres.

M’agraden els llibres on els autors parlen directament, sense personatges ni trames ni arguments. Potser vull confirmar si m’hi assemblo, o si no, o… no ho sé. A més a més, sempre és arriscat intentar treure alguna cosa, alguna veritat o confessió d’una novel·la, saber què pensa un autor sobre qualsevol cosa a través de les seves novel·les, és arriscat i està abocat al fracàs a més a més. Aquí és d’esperar una certa sinceritat, la part dolenta és que això pot fer que l’autor vagi amb el fre de mà posat, veurem.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

L’autor parla de la seva infància, parcialment idealitzada però amb uns trets comuns als boomers (nascuts als seixanta, creixent als setanta i entrada a l’edat adulta als vuitanta) i també als generació-X (que em sembla que són els meus, nascuts als setanta, creixent als vuitanta i noranta i entrada al món adult als voltants del canvi de segle; som els darrers que tenim records d’ún món analògic). El món era un lloc fotut, sense gaires proteccions que ens poguessin evitar traumes, les pelis oferien nus i violència de manera que ara seria inadmissible, i els pares deixaven fer als nanos bastant a la seva, nanos que es podien passar hores i hores al carrer, sense control i sense un telèfon mòbil per avisar-los. El cinema de terror va ser responsable d’aquesta mena d’epifania sobre que el món era un lloc inhòspit.

¿Por qué acosaba el asesino a las estudiantes de Navidades negras? ¿Por qué era poseída Regan en El exorcista? ¿Por qué nadaba el tiburón alrededor de Amity? ¿De dónde provenían los poderes de Carrie? No había respuestas, igual que no había justificaciones concretas y con un significado ulterior para el azar de la cotidianidad: las putadas ocurren, apechuga, deja de lloriquear, asúmelo, crece, joder. Aunque con frecuencia deseaba que el mundo fuera de otro modo, también sabía —y el cine de terror contribuía a confirmarlo— que nunca iba a cambiar, una constatación que a su vez me condujo a cierta aceptación. El terror suavizó la transición desde la supuesta inocencia de la niñez a la previsible desilusión de la vida adulta y, además, afinó mi sentido de la ironía.

Primera novel·la èxit, col·laboracions, món de Hollywood amb tot el que això vol dir (com per exemple una adaptació absolutament irreconeixible). Una mena de borratxera vital en la que encara estava quan va publicar la segona novel·la i que va començar a passar-li factura.

Ese noviembre se estrenó la adaptación cinematográfica de Menos que cero, Golpe al sueño americano, con críticas mediocres y una taquilla regular, pero se organizaron pases y fiestas repletos de famosos mientras “Hazy Shade of Winter” de las Bangles, el primer sencillo extraído de la banda sonora, atronaba en todas partes desde la MTV y la radio y se situaba en el segundo puesto de Billboard. Y yo me sentía desconectado, como si todo estuviera ocurriéndole a otro, una sensación de honda separación y alienación se había apoderado de mí y no obstante sonreía y fingía que todo era fácil y agradable y que le gustaba a todo el mundo, aunque decididamente no era así. Un Bret se tragó la mentira; el otro Bret vivía con la aguda consciencia de que era solo eso, una mentira. Probablemente era demasiado joven para disfrutarlo del todo y aceptar lo que pasaba. Y eso también me frustraba y me enfadaba. ¿Qué sociedad era aquella que había permitido que yo triunfara? ¿Por qué no me fiaba de ella? ¿Por qué quería escapar? ¿Adónde podía ir?

Bé, a mi no em surt compadir algú que té èxit, i potser se li podria dir que ho accepti i apetxugui coi, el fracàs és molt més fumut de suportar, collons!

Abans he dit que és “un senyor de 56 anys queixant-se molt”, i sí, algunes crítiques per això em semblen encertades. El capítol Postsexo parla de moltes coses com l’accés limitat al porno que ara és absolutament il·limitat, la sexualitat i el tema gay (sí, ell és gay), i com opina de tot però hi ha molta gent a qui aquest opinar de tot no agrada, que consideren qui pot i qui no pot opinar, una mica el que també tenim per aquí.

Esos críticos de las redes querían dar a entender que la blancura de mi piel era un error ideològico, que mi cómoda ignorancia era un problema indiscutible. Sin embargo, yo argumentaría que vivir sin una experiencia directa de la pobreza o la violencia estatal, crecer sin que nunca se te presuponga una amenaza en los espacios públicos y no enfrentarse jamás a una existencia donde cueste encontrar protección no equivale a ausencia de empatía, juicio ni comprensión por mi parte y no exige, de forma justa y automática, mi silencio.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Y ara sobre el tema gay i tot el que podem englobar-hi, que és molt, i el mateix sobre disentir de discursos oficials.

Las voces que sientan cátedra en los medios, heterosexuales y homosexuales por igual, nos cuentan que todos los gays deberían ser canonizados siempre y cuando compartan los mismos valores: hablen así, se expresen dentro de estos límites, crean solo en esto, apoyen solamente eso y voten por aquel. (Morrisey, la bocazas, airada y peculiar estrella del pop, constituye una anomalía: denuncia las contradicciones y las hipocresías de la sociedad, y aun así se diría que la prensa y las redes sociales lo reprenden constantemente por hablar con sinceridad y no comulgar con el discurso aceptado del Gay de Applebee’s.) A algunos de nosotros la defensa corporativa de la homosexualidad siempre nos ha parecido alienante: la nota de prensa optimista, la máscara sonriente que nos asegura que todo es maravilloso. El gay que sale del armario y no quiere representar el statu quo y no se siente parte de una cultura gay homogeneizada o incluso la rechaza y se niega a ser un modelo de conducta positivo, en otras palabras, el rebelde en vías de extinción, parece que ha desaparecido de la sociedad.

Potser després de la moda del políticament correcte vindrà la del que disenteix per sistema? Ni idea, però abraçar idees massa fort provoca que més que idees semblin religions i les religions tenen molt clar què cal fer amb els heretges (han deixat les fogueres però no per falta de ganes). Voleu més Bret queixant-se de coses com un vell “cascarabias”?

Mis comentarios, muy generales, reflexionaban sobre la sensibilidad a flor de piel de los millennials, su sensación de tener derecho a todo, su insistencia en tener siempre la razón a pesar de las en ocasiones abrumadoras pruebas en contra, su incapacidad para considerar las cosas en su contexto, su tendencia general a la reacción excesiva y al optimismo pasivo-agresivo… Por cierto, todas estas faltas se cometían solo a veces, no siempre, y posiblemente venían exacerbadas por los medicamentos que muchos de ellos llevaban tomando desde la infancia por iniciativa de unos papás y unas mamás  hiperprotectores que controlaban todos sus movimientos.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I més:

El hecho de no poder escuchar un chiste ni ver determinadas imágenes (un cuadro o incluso un tuit) y de calificarlo todo de sexista o racista (lo sea o no) y por tanto considerarlo dañino e intolerable —por lo que nadie más debería escucharlo, verlo o tolerarlo— constituye una manía nueva, una psicosis que la cultura ha ido cultivando. Este delirio anima a la gente a pensar que la vida debería ser una plácida utopía diseñada y construida para sus frágiles y exigentes sensibilidades, y en esencia les alienta a perpetuarse como eternos niños, viviendo en un cuento de hadas cargado de buenas intenciones. Es imposible que un niño o un adolescente supere ciertos traumas y penas, pero para un adulto no tiene por qué serlo.

Aquesta queixa sobre la infantilització de la societat l’he llegida a gent de la seva quinta, i no puc menys que dir que la comparteixo, el que em preocupa una mica. També trobem comentaris sobre twitter o Trump, que es poden resumir en que la gent accepti que ha guanyat i segueixin amb les seves vides, cap president millorarà la seva vida.

La part final del llibre la dedica a les seves trifulques amb David Foster Wallace (el que més critica és la mena de canonització que se’n fa); el que fa a twitter (com quan borratxo i per error el va fer servir per demanar droga); i el que ell anomena el post-imperi. També aprofita per parlar de Charlie Sheen o Kanye West, i en general qualsevol que no tingui manies a l’hora de discrepar del discurs dominant. Ell reclama que les opinions són vàlides, que la censura dels mitjans a qualsevol que parli bé de Trump és absurda i més feixista que qualsevol cosa que Trump intenti. L’esquerra americana (i els progres de Hollywood, progres forrats de pasta) s’emporten moltes de les seves patacades i no deixa de repetir que més que guanyar Trump per una miqueta, Hillary va perdre per molt, perquè hi ha un país molt gran entre Nova York i Califòrnia. Però la censura i les conseqüències de mostrar suport a Trump (que al cap i a la fi és un president ELECTE) són d’un nivell que molta gent prefereix no arriscar-se. És la dictadura del políticament correcte portada a l’extrem, i de manera retroactiva (com el director de Guardianes de la Galaxia, acomiadat per uns tuits de més de deu anys d’antiguitat).

Després d’aquest llibre sé bastant millor què pensa Bret Easton Ellis, però sobretot m’he quedat amb ganes de llegir American Psycho (no hi és en català!) i de rellegir (en castellà i català descatalogats, per cert) Menys que zero.

Els testaments / Margaret Atwood

El conte de la serventa em va provocar fascinació, mal rotllo i un calfred a l’esquena en el que prefereixo no pensar gaire. Un tros de llibre com n’hi ha pocs, i un món que és molt diferent però que no seria gens impossible que hi acabéssim anant. Per això el mal rotllo, i les ganes de veure la continuació que ens ofereix Margaret Atwood del seu exitós llibre (molt recomanable així com la sèrie tot i les llicències).

Han passat anys de la primera novel·la, però les coses no han canviat als Estats Units, que ara es diuen Galaad i són una teocràcia totalitària i classista i masclista, ho tenen absolutament tot.

Hi havia gronxadors, en un dels parcs, però com que portàvem faldilles que el vent podia aixecar i ensenyar què hi havia a sota, no se’ns podia ni acudir de prendre’ns la llibertat de pujar-hi. Només els nens podien tastar aquella llibertat; només ells podien enlairar-se, flotar i descendir; només ells podien solcar els aires.

Encara no he pogut pujar mai en un gronxador. Encara és un dels  meus desitjos.

© Hulu.

Com en el primer llibre el que realment incomoda no és tant la realitat que dibuixa, que també, sinó el fet que no és difícil arribar-hi, posar-nos en una situació sense alternativa on tota resistència resulti inútil. Som animals adaptables, i pel que sembla ens podem adaptar a tot, sobretot si tens el poder, sempre hi ha algú que surt guanyant de les situacions, per més aberrants que ens sembli, i òbviament no volen que canviïn.

El poder m’ha engrossit, és veritat, però també m’ha fet nebulosa: informe, canviant. Sóc a tot arreu i enlloc alhora: projecto una ombra inquietant fins i tot sobre el pensament dels Senyors. ¿Com puc tornar a ser jo? ¿Com puc recuperar la meva mida normal, la mida d’una dona qualsevol?

Però potser ja és massa tard, per això. Fas el primer pas, i per salvar-te de les conseqüències, fas el següent. En uns temps com els nostres, només hi ha dues possibilitats: pujar o enfonsar-se.

Aquesta que parla, aquesta narradora és Tia Lydia, una de les tres veus que ens narren aquests testaments. Les altres són una noia que creix entre la classe benestant de Galaad (la filla d’Offred del primer llibre) i una noia que viu a Canadà, que resulta ser la bebé Nicole, escapada de Galaad quan només era un bebé, els seus pares legals la reclamen i hi ha tot un conflicte obert entre ambdós països per ella, que ha viscut amagada de tothom, fins i tot d’ella mateixa que desconeixia la veritat fins que aquesta se li fa present de manera dolorosa i apremiant. He de confessar que algunes coses les recordo més gràcies a la sèrie que al llibre, però això tant és.

La part de la Tia Lydia és la més interessant, s’explica les primeres hores després que les dones es quedessin sense drets, la detenció, la reclusió en un estadi (una reminiscència negra de la dictadura de Pinochet).

Em sap greu entretenir-me tant en les condicions d’higiene, però et sorprendria la importància que adquireixen els productes de primera necessitat que donem per descomptats, en què amb prou feines reparem fins que ens els prenen. Quan somiava desperta —cosa que fèiem totes, perquè, tancades per força i sense que passés res, donàvem curs a la imaginació, ja que el cervell s’ha d’entretenir amb alguna cosa— sovint m’imaginava un vàter magnífic, blanc i net. Ah, i una pica a joc, amb un raig abundós d’aigua clara i pura.

Naturalment, vam començar a fer pudor. A més de la tortura dels vàters, dormíem amb el vestit d’oficina, sense roba interior de recanvi. Algunes ja havíem passat la menopausa, però d’altres no, i per tant la pudor de sang coagulada es va afegir a la de la suor, les llàgrimes, la merda i el vòmit. Respirar era nauseabund.

Ens estaven rebaixant al nivell de les bèsties —bèsties encorralades—, a la nostra naturalesa més animal. Ens refregaven aquesta naturalesa per la cara. Volien que perdéssim la dignitat humana.

I d’aquí la van convèncer per idear tot un sistema que regiria les vides de les dones en endavant, per educar-les en les seves tasques i sobretot en la seva funció pràcticament única: reproduir-se. Ella era jutgessa, una professional amb estudis, culta, amb una carrera, què l’ha fet canviar? Com ha passat? Com s’ha convertit en part del sistema d’opressió? L’alternativa era la mort, això ajuda a entendre moltes coses.

THE HANDMAID’S TALE — “June” – Episode 201 — Offred reckons with the consequences of a dangerous decision while haunted by memories from her past and the violent beginnings of Gilead. (Photo by:George Kraychyk/Hulu)

Setmana rere setmana inventàvem lleis, uniformes, eslògans, himnes, noms. Setmana rere setmana n’informàvem el Senyor Judd, que es dirigia a mi com a portaveu del grup. De les idees que aprovava se n’atribuïa el mèrit. Li plovien lloances dels altres Senyors. Quin èxit tenia!

¿Detestava jo l’estructura que estàvem creant? En certa manera, sí: era una traïció a tot el que ens havien ensenyat en la nostra vida anterior, a tot el que havíem assolit. ¿Estava orgullosa del que vam aconseguir, malgrat les limitacions? En certa manera, també ho estava. Les coses no són mai simples.

Durant un temps gairebé em vaig creure el que sabia que volien que cregués. Em comptava entre els fidels per la mateixa raó que tanta gent a Galaad: perquè era menys perillós.

Explicar més coses seria caure en l’espòiler més cruel, així que no ho faré. Aquest llibre agafa el testimoni d’El conte de la serventa i ho conclou, però potser ho fa tenint en compte més la sèrie (molt recomanable), i com a la sèrie es veu potser un interès excessiu en lligar-ho tot, en que totes les peces encaixin bé. Les diferents línies argumentals van confluint, de manera lenta, una mica previsible, però fantàstica.

El llibre no és igual de bo que el primer, per mi el supera i construeix un conjunt terriblement sòlid i que atrapa. No és un llibre que es pugui llegir de pressa i corrents, això tampoc, tot i que de ganes no us en faltaran perquè a mida que passen les pàgines cada cop costa més deixar de llegir.

Una cosa que apareix mig amagada en els agraïments i que considero que és molt important de cara a la lectura del llibre:

La sèrie de televisió ha respectat un dels axiomes de la novel·la: no hi pot aparèixer cap esdeveniment que no tingui un precedent en la història de la humanitat.

Esteu avisats.

Noche cerrada / Chris Offutt

Després de les brutals memòries de Mi padre, el pornògrafo tenia moltes ganes d’agafar els llibres de Chris Offutt més, diguem-ne, de ficció.

Després del relats de Kentucky seco ara ens trobem amb una novel·la. I de fet els relats d’aquell llibre són una manera fantástica d’arribar a aquest, sabem quin és el món on ens endinsem i podem entendre una mica més la vida dels protagonistes, els seus codis, els seus paràmetres vitals. Això és bàsic en un entorn que marca amb una duresa tan natural con immisericorde.

Comencem el 1954, el protagonista torna de la guerra de Corea, hi va anar fugint de casa i ara hi torna, no és el mateix. Ja era algú amb males puces i ara és a més a més perillós, haurem de veure com li va, però les perspectives per a Tucker no són gaire bones. Tot i així el seu pas per l’exèrcit li ha donat una certa estructura, un ordre, a més a més d’ensenyar-lo a matar. En el seu cas, i també en d’altres, l’exèrcit era una millora.

HD-SN-99-03050 © Expert Infantry, Creative Commons.

Tucker mintió sobre su edad y se alistó once meses antes de que acabara la guerra de Corea. En las colinas de casa todos se parecían: tipos bajitos, robustos, bizcos y fuertes. Durante el último año, Tucker había convivido y trabajado con gente de fuera —italianos, judíos, negros, polacos e indios— , y apenas había encontrado diferencias más allá del tono de piel y el acento. Todos echaban de menos el hogar. Al principio, los soldados negros lo pusieron a prueba para ver si era uno de esos racistas sureños, pero Tucker pasó el reconocimiento y al final acabó prefiriendo su compañía. Se habían criado en la misma pobreza, habían cazado las mismas presas, habían vivido apartados de la gente finolis y se las sabían apaár con lo mínimo. Lo que más le extrañó fue que los soldados blancos lo despreciaran por confraternizar con los negros. No tenía el menor sentido y lo único que lograron fue fortalecer aún más su determinación de evitar a la gente, en general.

Només tornar es veu embolicat en una història de la que surt amb un cotxe i una noia amb la que es casarà Rhonda.

Marcharon hacia el este por una carretera secundaria de tierra que los condujo a Triplett Creek. Tucker fumaba mientras Rhonda se acababa su batido. Se pasaron dos horas haciendo planes. Se casarían en la Iglesia del Señor de Clay Creek y se mudarían a la vieja casa del bisabuelo de Tucker. Tucker le contó lo que le había dicho Chester acerca de Beanpole. Rhonda pensaba que si tenían un coche de reparto, lo mejor sería sacarle partido. Necesitaban dinero para los hijos que iban a tener. Tucker se mostró de acuerdo con todo.

On the road ©Daniel Hansen, Creative Commons.

Passem a 1964. Els serveis socials estan a sobre de la família formada per Tucker, Rhonda i els seus quatre fills, un amb hidrocefàlia, i un altre parell més que no acaben d’estar del tot bé, l’espavilada Jo és la que millor se’n surt. Rhonda va d’embaràs a depressió i Tucker passa molt temps fora de casa dedicant-se al contraband d’alcohol. Acabarà a la presó, d’una manera una mica rebuscada això sí, i allà dins necessitarà solventar alguns problemes (com per exemple seguir amb vida) que li faran allargar la condemna. Jo crec que amb tot això n’hi ha per fer-se una idea de l’argument, no?

Tot allò què a Kentucky seco era una atmósfera, ambient, estil… aquí cristal·litza en una novel·la que manté tota la força dels contes, no hi ha baixades manté el to i l’interés, la història es manté viva. Els contes eren un tast i aquí tenim el plat principal (un plat principal amb una quantitat de secundaris que donarien per un altre llibre de relats, tot i que em sembla que alguns ja sortien a Kentucky seco). Només em queda repetir-me, Larry Brown i Harry Crews són els “parents” més evidents d’aquest autor, i amb això ja sabeu el que us trobareu, és bo, molt bo, que agradi o no ja és més qüestió de gustos, a mi m’ha agradat m’he pulit tot el que hi ha d’Offutt en un temps record.

Kentucky seco / Chris Offutt

Després de Mi padre, el pornógrafo, em vaig quedar amb ganes de més Chris Offutt, i l’editorial Sajalín té dos llibres seus en el seu molt recomanable catàleg, i em poso amb el llibre del debut, un recull de contes.

Un estil que podem englobar en això que se’n diu grit-lit, i que en aquest blog jo en dic una mica estil “Dirty Works”, perquè aquest autor podria passar perfectament per un col·lega de Larry Brown o Harry Crews (i de fet, el traductor del llibre és un dels editors de Dirty Works). Què són el mateix tipus d’autors, sorgits del mateix tipus d’entorn queda clar només llegint el principi del primer conte del llibre Serrín:

Nadie de esta ladera acabó el instituto. Por aquí se valora a un hombre por sus actos, no por su supuesta inteligencia. Yo no cazo, ni pesco, ni trabajo. Los vecinos dicen que le doy demasiado al coco. Dicen que soy como mi padre y a mamá le preocupa que puedan estar en lo cierto.

Cuando yo era pequeño tuvimos un perro rastreador al que, tras un encontronazo con una mofeta, no se le ocurrió nada mejor que meterse debajo del porche. Gimoteaba en la oscuridad y no quería salir. Papá le pegó un tiro. Siguió apestando pero papá se sintió mucho mejor. Le dijo a mamá que qualquier perro que no supiese diferenciar entre un mapache y una mofeta merecía ser liquidado.

Mr Blue (and Brown) Eye © Alan Levine, Creative Commons.

El conte Lo que se queda m’ha semblat magistral, un condensat de tot el que m’agrada d’aquest estil, natura, extremisme religiós, nanos mig asalvatjats, llaços familiars forts de debó basats en més que la sang. Res de mitges tintes, les condiciones extremes forjen gent una mica extrema per una pura qüestió de supervivència.

Això altre és de Hierba de caballo:

Al coronar el montículo, sonrió. Plantadas sobre bases de veinticinco centímetros, cincuenta y una plantas de marihuana se mecían suavemente en la brisa. William nunca había fumado hierba. Crecía y punto, lo mismo que el maíz que su abuelo utilizaba para el malteado. Al igual que el ginseng y el tabaco, la marihuana se había convertido en una planta muy provechosa. La gente del pueblo se la quitaría de las manos y él les haría un precio competitivo. Solo necesitaba unos cuantos accesorios para el cuarto de baño, sesenta metros de PVC y un espejo para Connie.[…]

Viaje Ejercito-52.JPG © oswaldo, Creative Commons.

William sabía que el negocio de la marihuana era más seguro que la destilación ilegal por el simple hecho de que aquel montículo pertenecía a la compañía minera. La nueva ley permitía al Estado confiscar propiedades particulares en las que se cosechase marihuana, pero el gobierno siempre había dejado muy a su aire a los grandes explotadores de carbón.

[…]William recordó que su padre y su abuelo volvían de las minas por aquel mismo camino y, de pronto, se alegró de no haber tenido hijos varones. La responsabilidad sobre la tierra acabaría en él. La vida de los hombres transcurría entre ráfagas de trabajo y alcohol, con una muerte rápida, mientras que las mujeres sufrían un desgaste lento y continuado, como la ribera de un río en una curva pronunciada. Él insistiría a sus hijas para que se marchasen, pero seguramente se quedarían y le darían nietos. Un día William sería viejo y le contaría a un niño que una vez ayudó a un hombre de la compañía minera que no se lo merecía. Se preguntó qué cosas declararía ilegales el Estado en la época que les tocase vivir a sus nietos.

Coal_cars_below_the_tipple._Kentucky_Straight_Creek_Coal_Company,_Belva_Mine,_abandoned_after_explosion_(in)_Dec…._-_NARA_-_541241. U.S. National Archives and Records Administration. Domini públic.

Aquests contes expliquen el que és viure a la part rural d’Amèrica (específicament als Apalatxes) quan les indústries ja n’han marxat. Sense fàbriques, sense mines, sense feina i quasi sense esperança. No és una situació estranya en unes zones terriblement castigades, les etapes de bonança han estat una excepció. Per això buscar-se la vida plantant marihuana no deixa de ser una evolució de la destil·lació il·legal d’alcohol (la paraula original és la preciosa moonshine) que havien practicat generacions anteriors.

El conte Cuarto menguante és un western, del tot, dur i cruel i genial, una imatge segurament força més realista que la difosa per Hollywood carregada d’èpica o de sucre, depenent. L’oest era un lloc dur i perillós, la millor descripció (si algú hi està interessat) jo la vaig trobar a Ángulo de reposo de Wallace Stegner, i també als llibres de Jim Harrison, però m’estic escapant del tema.

Una altra cosa amb la que en aquestes zones es té contacte és la presó. Viure al marge (o en contra) de la llei sembla una opció vital tant normal com qualsevol altra, com a Blue Lick.

Papá salió de prisión antes de lo previsto porque no había nadie que pudiese ocuparse de nosotros aparte de la abuela, que es igual de vieja que Dios. La señora que hablaba raro me preguntó si sabía por qué habían metido a papá en la cárcel la primera vez. Lo sabía de sobra. Papá nos había contado un millón de veces que había tenido un accidente con el coche y que se había despertado creyendo que había muerto. Lo que había hecho era salirse de la carretera a ciento cuarenta kilómetros por hora junto a una gasolinera Shell y llevarse por delante una verja antes de estrellarse contra un caballo. Cuando se despertó, el caballo había atravesado el parabrisas y había aterrizado encima de él, cubriéndole de sangre que pensó que era suya. Un árbol tapaba la S de cartel de Shell. Papá decía que al ver aquellas enormes letras rojas supo al instante que había muerto y que había ido a parar a donde todo el mundo decía siempre que acabaría yendo. Al caballo se le había rasgado el vientre y le colgaba medio potrillo de dentro con las patas contra el suelo del coche. Papá pensó que se había medio convertido en un macho cabrío, como el mismísimo diablo.

Shell © David Nagy, Creative Commons.

Gent pobra, senzilla, i sense luxes, com a Bola 9.

Su padre preparaba la misma cena todas las noches: sopa, frijoles, pan de maíz y cerdo. Nunca faltaba la botella de bourbon plantada junto a su plato. Se fumaba un cigarrillo mientras comía y el filtro se le llenaba de migas de pan. Everett sabía que, después de cenar, su padre se terminaría la botella delante del televisor.

Phillips Pork & Beans © Andrew Filer Seguir, Creative Commons.

I per acabar, un fragment de l’epíleg del propi autor, sobre aquest llibre, sobre els seus llibres, sobre que és el que intenta, el perquè escriu i també el “per a qui”, potser igual d’important.

Mi objetivo era brindar un libro a la gente de casa, un libro sobre “nosotros”, no sobre “ellos”, un libro en el que los lectores de las montañas pudiesen por fin reconocer su cultura sobre el papel, con un lenguaje que pudiesen entender, sin condescendencia. Quería escribir un libro que reflejase la dureza de la vida en las montañas, pero sin perseverar en las mentiras más difundidas. Mi tarea era similar a la de otros escritores que no forman parte de la vida americana dominante y cuya cultura se ve distorsionada a diario en los medios populares. Estoy hablando de los escritores negros, latinos, asiáticos, nativo-americanos y gays. He leído sus obras con voracidad en un intento de imitar el modo en que echan mano de la narrativa para lidiar con la opresión, el prejuicio y la escasez de oportunidades.

Un llibre molt, però molt recomanable. Si us agrada Larry Brown o Harry Crews, com he dit al principi de la ressenya, aquest no us decebrà, us ho asseguro.

En nen perdut / Thomas Wolfe

Vaig veure la pel·lícula L’editor de llibres i allà surt un escriptor jove i bastant boig anomenat Thomas Wolfe, i jo pensant que per dates no podia ser el Wolfe que coneixia, i resulta que n’hi ha dos: el més actual Tom Wolfe i el més antic Thomas Wolfe.

A la pel·lícula sembla ser un autor amb problemes per mantenir els seus llibres per sota de les mil pàgines, o de les dues mil… per això quan vaig veure que aquest llibre en tenia només 105 vaig dir-me que seria una bona manera d’acostar-m’hi. Ja és demencial quan un llibre em porta a un altre, però si a sobre hi sumen les pel·lícules…

I sents els trens, els xiulets dels motors i les barques allà al riu, i penses en tota aquella distància, en tota aquella escalfor, i no pas amb alegria, i no pas amb esperança, no pas com aquell que pensa en el Gran Oest i en la muralla de les muntanyes brillants, sinó com algú ofegat i perdut i submergit als estrats del mar de la desolació infinita, com si nedessis en un somni.

Saps que és interminable, que t’has ofegat, que no pots fugir. Saps que estàs perdut i submergit a Amèrica, que és massa gran per a tu, i que no tens llar. Saps que no pots aferrar-t’hi, posseir-la ni comprendre-la, ni convertir-la en una paraula flamejant, com aquella vegada que, en l’esperança exultant i la follia de la joventut i la soledat de la nit, vas creure que podries. Saps que ara ets només un àtom sense nom en la buidor, una xifra breu i polsegosa que gira sense nord en un temps innombrable, i que tots els somnis, la força, la passió i les creences de la joventut són morts.

0802A05b Last Call – Black & White © Brock Roseberry, Creative Commons.

El llibre està bé, està molt ben escrit, però no m’ha acabat d’arribar. Possiblement sigui un tema més dels meus gustos, o potser es tracta d’un autor que dóna el millor en els registres llargs, molt llargs. No ho sé, potser un dia m’animo a intentar esbrinar-ho.

Sobre el fuego / Larry Brown

Ja he parlat en aquest blog dels llibres de Larry Brown i he deixat clarque és un autor que m’agrada. Un autor dur, sense filtres, d’una realitat descarnada que li permet mostrar el millor i el pitjor de les persones. Però, en les circumstàncies dels seus personatges, normalment el que es veu sempre és el pitjor, més que no pas el millor.

Aquest llibre és el més clarament autobiogràfic, per això la categoria-etiqueta de No-ficció, a la contracoberta ja se’ns deixa clar:

El 6 de enero de 1990, tras dieciséis años de servicio, Larry Brown dejó el Cuerpo de Bomberos de Oxford, Mississippi, para intentar vivir de la literatura. Sobre el fuego es la crónica de aquellos años. El testimonio de un hombre enfrentado día a día a la muerte que empieza a sentir el deseo abrasador de escribir sobre la vida.

Foto de l’autor treta d’aquí.

Coses aparentment molt allunyades, la literatura i fer de bomber, o potser no tant, o almenys no tant de la manera com entén les coses Larry Brown, perquè la manera que té de plantejar-se el fer de bomber crec que s’aplica a moltes més coses de la seva vida.

Todo se reduce a ir a su encuentro. Hacer algo en tu vida que sea honorable, sin cobardía, y poder vivir en paz contigo mismo, para un bombero se trata del fuego. Tienes que enfrentarte a él y vencerlo para probarte a tu mismo que das la talla. No puedes darle la espalda, por mucho que desees estar al fresco, por mucho que te apetezca respirar aire puro. Tienes que hacer piña con los hombres que te acompañan.

Una mica marcial, però l’autor va estar als marines, i aquest sentit de fer el que cal fer, agradi o no, és molt present en les seves obres. Normalment els seus protagonistes fan el que bonament poden (poc) amb els recursos amb que compten (pocs i dolents) perquè no hi ha alternativa, sí, però també perquè és el que toca, més enllà de ser l’única opció.

Els bars i la beguda també apareixen, aquí com una necessària vàlvula d’escapament (recordem que el que s’explica és real, que els bombers es juguen la vida i que molts cops recuperen cadàvers).

Si me da por ir a un bar, voy siempre al Ireland’s. Es mi bar. En las noches animadas ves caídas de mujeres borrachas, peleas y amagos de peleas, jovencitas preciosas y mujeres de culos enormes, vaqueros, obreros de la construcción y bomberos.

Sugar © Adam Engelhart, Creative Commons.

Es posible que haya pasado más tiempo del que debería en los taburetes del Ireland’s. Vivo aquí mismo, en el condado, en la tierra del Gran Cielo. Mi casa está a orillas del lecho de un río y las nubes evocan setas o malvaviscos a última hora de la tarde y se ciernen enormes y blancas para captar tu atención.

Passen hores de guàrdia, de vegades sense feina, però quan hi ha feina hi van, es pot comptar amb ells per fer la feina, i com ja he dit abans: no sempre és agradable.

A veces se daba una rara insensibilidad en nuestro trabajo. No podíamos permitir que se nos acercase demasiado, porque no queríamos que nos afectara. No hablábamos mucho de los casos malos. Cuando sucedían, lidiábamos con ellos. Luego volvíamos y comíamos o nos poníamos una película o salíamos a atender otra llamada o lavábamos los camiones y lustrábamos el cromo. Cumplíamos con nuestros turnos y luego nos íbamos a casa y salíamos a cazar o a pescar o hacíamos el amor con nuestras esposas o jugábamos con nuestros hijos. Albergábamos la esperanza de que las cosas malas que veíamos nunca nos pasasen factura. Esperábamos no morir en el humo, las llamas y el acero retorcido, como la gente a la que no podíamos llevar.

House fire © Ada Be, Creative Commons.

Les descripcions d’accidents i de les operacions que han de fer per treure gent atrapada en cotxes són de les millors que he llegit. Aconsegueixen fer-me patir com si ni jo ni l’autor sabèssim que passarà, com si a aquella persona se l’estigués rescatant en temps real mentre nosaltres ho llegim.

Però tan poderós com el foc i els incendis és la seva determinació d’escriure.

Y ahora que estoy en casa, en la cocina, y que ya hemos cenado, MA y los niños se van arriba a ver la tele, tratan de dejarme solo, de dejarme trabajar, de dejarme escribir. Me siento ante la máquina, una Smith-Corona nueva con la que pienso escribir hasta dejarla completamente inservible, hasta que no le funcionen las teclas, hasta que se descomponga el carro de retorno.[…]

Esto es lo que he elegido hacer, apartado de mi familia, a puerta cerrada, con la única compañía de personajes que se forman en mi cabeza y se trasladan al papel, símbolos negros sobre una página en blanco, solo eso. A cualquier otro puede parecerle que no tiene sentido, pero yo sé que hay un propósito en mi trabajo: años ante la máquina de escribir, escribiendo hasta hacerlo mejor, hasta que pueda publicar un libro, hasta que pueda ver ese libro en una biblioteca o en una librería.

Amo esto, aunque no sea recíproco.

El llibre parla de foc i també de vida, dels animals (domèstics o salvatges), de la caça, de la vida al camp. Com si el fet d’enfrontar-se a la mort li fes assaborir més cada glopada de vida.

No puc afegir absolutament res més, llegiu a Larry Brown i recomaneu-lo, sobretot a tots aquells que diuen que no troben llibres que els enganxin, és una aposta segura.

Desnudo en Garden Hills / Harry Crews

Molt bé, no presentaré gaire aquest llibre, només diré dues coses la primera que el publica Dirty Works, i la segona que l’autor és Harry Crews. I per mi són motius més que de sobres per anar a pel llibre.

Garden Hills és el lloc on passa l’acció, un lloc que va tenir un petit moment de glòria quan s’hi va fer la mina de fosfat més gran del món, tot un formiguer de gent treballant, foradant, movent terra, explotant… Un munt de treballadors també que venien atrets pel que era un sou fix, molt millor que les feines escadusseres que havien fet fins aleshores. Un lloc que es va construir amb dinamita, literalment.

—Bien —dijo el capataz—. Los hombres con familia tienen derecho a casa. Los solteros se quedan en el barracón. —Agarró a Wes por la nuca y señaló con el formulario—. Allí, en cuanto explotemos aquel punto. Allí estarán las casas.

Y, en efecto, allí las construyeron. Jack O’Boylan los tuvo viviendo en barracas temporales  hasta que explotaron aquella planicie de diez hectáreas y la convirtieron en un agujero de diez hectáreas. Fue entonces cuando se erigió el pueblo de Garden Hills en el fondo de un agujero. Las casas eran prefabricadas, las trajeron en camión una a una y las fueron montando según fueron llegando.

Panoramic view of reduction works and copper mines © Marion Doss, Creative Commons.

Indústria pesada, treball dur… uns entorns on els personatges de Harry Crews es mouen perfectament. Són uns entorns reals i els personatges que hi surten són reals, o ho podrien ser. Gent que es belluga fins que troba un medi de vida, i allà es queda. Després potser el medi de vida s’acaba i marxar ja costa molt més. És un panorama que coneixem, tant a casa nostra com als Estats Units, concretament a la part dels Estats Units que vota per Trump. Una feina dura, però també simple, no és només ideal per gent que l’únic que pot oferir és força per treballar, possiblement sigui l’única feina a que poden aspirar.

Ningún motivo. Y nunca se le había pasado por la cabeza buscar uno. Llegó por un rumor y se quedó por una cuestión de fe y noventa y siete dólares a la semana. Pero lo cierto era que una vez, en los viejos tiempos, al llegar a su hoyo una mañana se lo encontró tapado. Lo volvió a cavar en su turno de doce horas y se lo volvió a encontrar cubierto a la mañana siguiente. El taladro había desaparecido, se lo habían llevado a otro hoyo. El tractor que transportaba el taladro también había desaparecido. Lo único que quedaba era él y el supervisor que le supervisaba, más otro hombre de otro turno con otro supervisor para supervisarle. Cavaba todos los días y cada noche cubrían el hoyo. Y a todo el mundo le daba igual. Las máquinas seguían rugiendo, las luces seguían ardiendo y la planta minera seguía produciendo fósforo embolsado en grandes montones que luego los camiones transportaban hasta los vagones del mercancías. Fue así durante un año, cuatro hombres aislados en un cerro cubierto de ceniza cavando y recubriendo un agujero en el mismo insignificante punto de la propiedad de Jack O’Boylan, sin decir ni mu sobre lo que estaban haciendo a cambio de un salario que recibían puntualmente cada viernes.

I els personatges? Tenim a Jester, un ex-joquei negre que fa un metre deu d’alçada i pesa quaranta kilos; després està Fat Man, un metre amb cinquanta-dos centímetres d’alçada i més de dos-cents seixanta kilos de pes per justificar el seu malnom; Lucy, una mulata xicota de Jester, treballaven a la mateixa fira; i Dolly, la “Reina del Fosfato de Garden Hills” que després de ser rebutjada per Fat Man, se’n va anar a Nova York, hi va anar verge i en va tornar verge, però va tenir les típiques confusions d’una reina de la bellesa que no ha estat mai a la gran ciutat.

—¿Que si quiero que te quites la ropa? —respondió—. Pues mira, sí, puedes quitártela al otro lado de esa puerta.

Ella se dirigió impaciente hacia la puerta desabrochándose la falda y al cruzarla se vio de pronto en la calle. Se quedó ahí plantada, parpadeando al sol, con las caderas al aire. Nadie la miró. La gente pasaba a toda prisa, esquivándola. El agente le había dicho que se quitara la ropa. ¿Se lo había dicho en serio? ¿La estaba poniendo a prueba? ¿Era su manera de averiguar si tenía un cuerpo capaz de atraer a una multitud? Se había desabrochado el botón de la parte superior de la cremallera. No llevaba combinación. Una cadera y la tripa al aire. Estaba aterrada. Lo único que había llevado a Nueva York era su cuerpo; y si eso fallaba, ¿qué le quedaría? Ya se había abierto del todo la cremallera. Se bajó la falda un poco más. No se giró ni una sola cabeza. Tenía el pelo púbico rubio, rizado, sano. Pero los pies se apresuraban, los coches rugían. Nadie se paró para admirarla. De mala gana, triste, se volvió a subir la falda.

Sexy Erotic Madame Bink Naked Model Nude Woman

El personatges extrems són marca de la casa Crews. Igual que en el seu llibre Festín de serpientes començo a notar que hi ha un patró en els seus llibres, que les històries són un pèl més fluixes alhora que els personatges van més cap als extrems.

No podía amar a Lucy, se decía Jester, porque ella lo había visto —un jockey magnífico y perfecto— a lomos de un caballito balancín sobre un tonel de agua en una atracción de feria. Y él la había visto a ella fumándose un cigarrillo con el coño ante una multitud encantada de hombres que le pedían a gritos que probase a fumárselo con el ojete. No, era claramente imposible.

Late Fun © Phil Dolby, Creative Commons.

La història comença pel final, pels darrers dies abans de que passi al quasi fantasma poble de Garden Hills una cosa que s’està preparant de fa temps. Anirem tenint flash-backs de tots els personatges principals, sabrem com han arribat on han arribat i quines giragonses del destí els han fet coincidir a tots en una representació. I la paraula representació està molt, però molt,triada. Un bon llibre de Harry Crews amb tots els seus elements, ideal si ja sabeu al que aneu, potser per començar amb ell seria més recomanable Coche, però aquest potser també serviria. Espero que a la llarga els de Dirty Works publiquin totes les obres de Crews, ja deuen ser ben bé a mig camí.

Mi padre, el pornógrafo / Chris Offutt

Vaig arribar a aquest llibre després de llegir aquesta entrevista al seu autor Chris Offutt (les recomanacions de Kiko Amat no fallen), vaig veure que el llibre podia estar bé per força motius. El primer és que és un tipus de literatura molt grit lit, molt del que sol publicar Dirty Works, per exemple, també té molt de drama paterno-filial, zona rural americana mig salvatge i una gent que hi viu també mig salvatge. Tot i que el pare de l’autor era un escriptor, escriptor de pulp porno concretament, amb la frase que hi ha a la contraportada costa no tenir ganes per posar-se a llegir de manera immediata, frase curta i contundent i que ja indica per on anirà la cosa al llarg del llibre.

Cuando Andrew Offutt murió, su hijo Chris heredó un escritorio, un rifle y ochocientos kilos de porno.

Yeah! Això ja és del propi llibre, un primer tast del pare de l’autor:

En 1990 llamé a mi padre para darle la noticia de que Vintage Contemporaries iba a publicar Kentucky seco, mi primer libro. Mientras papá digería la información se produjo un largo silencio.

—Lo siento —dijo.

—¿A qué te refieres? —dije yo.

—No sabía que te había dado una infancia tan terrible como para que acabaras siendo escritor.

Kentucky © Doug Kerr, Creative Commons.

Amb això ens fem una idea potser més exacta del que tenim al davant. El llibre no és una novel·la, són unes memòries, però que això no us faci enrere. A poc a poc ens anirem endinsant en el pare, un d’aquests pares terribles que són tan presents en la bona literatura americana, cal ser dur per aconseguir sobreviure-hi, potser això els hi dóna als autors un “no sé què” especial.

Una semana después del funeral, llevé a mamá a un invernadero hecho de paneles de plástico. Mamá escogió una planta de flores blancas; después sonrió, sacudió la cabeza y en su lugar eligió una de flores rojas.

—Tu padre era daltónico —dijo—. Yo compraba solo flores blancas para que él pudiese verlas.

Se llevó las rojas a casa. Después de cincuenta años, mamá plantaba en su propio jardín unas flores que le gustaban.

ReD © [[[Matías]]], Creative Commons.
No puc evitar recordar-me de John Fante i el seu fill Dan i la difícil relació que tenien (que podeu trobar en aquest llibre). La figura paterna i la pulsió d’escriure, i com aquesta pulsió anula a la persona en moltes altres facetes de la vida, com ser un pare raonable, per exemple. Tan John Fante com Andrew Offutt eren pares autoritaris, durs, i probablement genials, però no és fàcil conviure amb genis.

Lo que en general tenía entendido era que mi padre había escrito porno de manera ocasional para así complementar sus ingresos, un patrón que habían seguido muchos escritores. Al empezar a registrar su despacho, me di cuenta de que no era el caso. Mi padre se pasó media vida haciéndose pasar por escritor de ciencia ficción cuando en realidad ejercía de pornógrafo profesional. Los primeros once libros de papá eran porno. Lo extenso de su producción me sorprendió, pues el testamento secreto insinuaba solo una fracción de lo que descubrí. Cuando murió, también murió nuestro otro padre, su alter ego, John Cleve. A lo largo de su vida como escritor, papá había defendido a ultranza que él no usaba múltiples pseudónimos. Su personaje, John Cleve, tenía dieciséis pseudónimos. John Cleve tenía armario propio, material de papelería y firma. Y, lo más importante, a mi padre le gustava ser John Cleve. John Cleve escribía libros de sexo, era un swinger setentero y no tenía hijos.

Com que els llibres del seu pare no són pas per nens no el té gaire com a referència a l’hora d’escriure. Tot i que no cregui en els mentors, en els anys d’universitat va tenir la sort de poder estudiar amb James Salter (n’he parlat dels seus llibres aquí i aquí), de ser seleccionat de fet, hi havia tanta gent que volia treballar amb ell que estava obligat a seleccionar-los.

Muchos escritores jóvenes creen en el mito del mentor, pero yo nunca busqué un modelo a seguir. Había conocido a un único escritor en mi vida —a papá— e, ingenuo, presupuse que todos eran como él: controladores, pretenciosos, crueles y prepotentes. Mi actitud en Iowa fue beligerante. Los escritores consagrados eran el enemigo, y mi trabajo consistía en derrocar su dominio sobre la fortaleza de la literatura. Pese a mi resistencia, Salter me enseñó a mejorar mi trabajo. Había asistido a la universidad en West Point y se comportaba como si sus alumnos fuesen reclutas y él fuese un oficial, de esos que se arremangaban y alternaban con los mandos jóvenes. Hicimos caminatas juntos y nos salíamos de las pistas a través de los bosques locales, que yo conocía tan bien. Tenía una energía inagotable, tanto física como mental. Comentó que verme en el bosque era como verme escribir relatos.

Sign for Writers’ Museum © NH53, Creative Commons.

El lloc on s’instal·larà la família Offutt serà un entorn determinant, tot i que llegint el que n’explica costa trobar motius per viure allà, més enllà d’haver-hi nascut.

La nuestra era la primera familia que se instalaba en Haldeman en más de treinta años. Muchos de nuestros vecinos carecían de fontanería convencional. Cultivaban huertos de subsistencia, criaban cerdos y gallinas, y cazaban para comer. Algunas familias cultivaban por dinero una pequeña plantación de tabaco y recogían ginseng en el bosque para venderlo. Muchas recibían ayudas sociales. Nadie iba a la universidad, y muy pocos terminaban el instituto. No era inusual que los hombres fuesen por ahí armados.

Escriure sempre va ser el somni de son pare, i quan va considerar que era el moment ho va deixar tot i s’hi va dedicar en cos i ànima.

Mi madre recuerda que papá estaba sentado en el salón leyendo una novela pornográfica comprada por correo. Papá la arrojó contra la pared opuesta.

—¡Yo escribo mejor! —dijo él.

Ella le sugirió que lo hiciera. En 1969 había publicado cinco y firmado un contrato para dos más.

Un caràcter com aquell, tancat a casa tot el día, concentrat en escriure, no era fàcil de conviure-hi, i clar quan ets un nano i és la teva família no tens més opcions.

Mi cuñado comentó una vez que era sorprendente que papá hubiese vivido tanto sin que nadie le hubiese partido la cara. Yo no lo había considerado hasta entonces, pero tenía razón. El motivo era el cuidado que papá ponía en estructurar su vida: se resistía a participar en situaciones que no pudiese controlar. Nadie le pegó jamás porque evitaba el conflicto con cualquiera capaz de defenderse.

Amb això no es fa estrany saber que a la mínima que van poder tots els fills van marxar de la casa familiar. Com a escriptor de pulp de diferents tipus el seu pare va aconseguir un cert ressó en un món aleshores encara força marginal que organitzava convencions a les que hi anava amb els fills (un cop allà deixava dona i fills completament al seu aire, el seu alter ego no tenia fills i es veu que en aquells llocs es lligava força). La impressió d’aquestes convencions en els fills que només coneixien l’entorn rural va ser fort, sobretot en Chris, el gran.

Pero había visto otro mundo, exótico y extraño, y a veces lo echaba de menos. Me dejé crecer el pelo para parecerme más a los fans. Si me parecía a ellos, tal vez mi padre mostraría más interés por mí.

Buf, déu n’hi do! El pare volia que els seus fills, que tota la seva família l’adoressin, com uns groupies. El mite de l’artista torturat està potser massa suat, però és innegable que el pare de Chris tenia una personalitat complicada.

PORN! © Greg Burkett, Creative Commons.

El sentido de la crueldad y del juicio de papá procedía de una anticuada forma de catolicismo. Se había construido una cruz de porno y se había mantenido firmemente clavado a ella, padeciendo sus propias obsesiones. Había trocado el cielo y el infierno por la reencarnación, pero el abismo de su oprobio era católico romano puro. El sexo era inmundo. La expiación era necesaria. La huida de escribir porno era un alivio de la culpa que le causaba escribir porno, una especie de cinta de Moebius que, interminable, se autoperpetuaba.

Això sí, en el tema del porno el pare no només era bo en qualitat, també en quantitat, força normal perquè aquest tipus de literatura es paga a preu fet i només és rentable si es mantenen uns ritmes d’escriptura absolutament demencials.

El éxito comercial de las novelas pornográficas estadounidenses tocó techo durante los años setenta, coincidiendo con el periodo más prolífico y más activo de mi padre. Solo en 1972 publicó dieciocho novelas. Papá escribió porno de piratas, porno de fantasmas, porno de ciencia ficción, porno de vampiros, porno histórico, porno de viajes en el tiempo, porno de espías, porno de intriga, porno de zombis y porno de la Atlántida. Una novela del Oeste inédita abre con sexo en un granero, con la participación de un pistolero llamado Sosegado Smith, sin lugar a dudas el mejor nombre de un personaje creado por papá. A finales de aquella década, papá afirmaba que había incrementado la calidad de la pornografía estadounidense sin ayuda de nadie. Según sus papeles personales, creía que en el futuro los estudiosos se referirían a él como el “rey de la pornografía escrita del siglo XX”.

Es va equivocar, i sería recordat (en tot cas) com a pare de Chris Offutt, el que representaria tota una ofensa per ell. A través d’aquesta arqueologia pel porno que produia son pare Chris potser l’arriba a conèixer una mica millor. Com diu al principi creia que lo del porno era ocasional, no gairebé tot el que escribía, amb autèntica obsessió, i un estil on quedava encasellat, quan intentava escriure “normal” li quedava una cosa amb massa sexe per la literatura convencional i amb massa poc pels “llibres d’esquerrans” com en diuen de tota aquesta literatura que va morir en gran part amb l’adveniment del VHS.

Un llibre que realment m’ha donat ganes de llegir altres llibres Chris Offutt, i l’experiència em diu que un llibre que fa venir ganes de llegir sempre és un bon llibre. En una editorial Malas Tierras, per cert, que mereix que doneu una ullada al seu catàleg, encara breu però prometedor.

Las campanas no doblan por nadie / Charles Bukowski

Charles Bukowski és un dels meus autors de capçalera, suposo que no estranya a ningú. I m’he llegit tots o gairebé tots els seus llibres, per això que aparegui un llibre amb material inèdit és una bona noticia. Pot ser una noticia que cal acollir amb recel, possiblement el seu material més brillant ja va ser editat i ara es tracta de recopilar coses inèdites de segona fila per fer calaix. No seria gens estrany però és Bukowski i no m’hi puc resistir, amb una cella aixecada preventivament m’hi poso (espero poder-la baixar que mantenir aquesta cara cansa).

https://www.flickr.com/photos/bunnicula/
“What matters most is how well you walk through the fire” – Charles Bukowski © bunnicula. Creative Commons.

Si voleu un material de Bukowski de primera categoria sense cap mena de dubtes en aquesta entrada trobareu tot el que necessiteu. Ara veurem si aquest llibre compleix les expectatives, som-hi!

Desperté en un dormitorio desconocido en una cama desconocida con una mujer desconocida en una ciudad desconocida. Estaba pegado a su espalda y tenía el pene metido en su coño al estilo perro. Hacía calor y tenía el pene duro. Lo moví un poco y ella gimió. Parecía dormida. Tenía el pelo largo y moreno, bastante largo; de hecho, tenía un buen mechón sobre mi boca: lo aparté para respirar mejor y seguí dándole. Tenía resaca. Saqué la polla, me puse boca arriba e intenté reconstruir.

my momma’s bed is the most comfiest antique king sized with 4 matresses, i fell asleep in it after taking these. © Kayla Kandzorra, Creative Commons.

Ens trobem amb Bukowski en plenes facultats, contes escrits pel millor Bukowski, el que fa servir la seva vida i els seus records com a combustible de les seves històries. Això vol dir que alguns contes tinguin personatges o situacions que us sonin molt d’altres, és normal, és el seu univers i el seu estil. Podem considerar-los proves, o intents, o simulacres o esborranys del que després va acabar apareixent en les seves novel·les més endavant, novel·les que de fet fan un recorregut per tota la seva vida. Una mena de biografia novel·lada amb una part verídica en percentatge variable.

Lucille no era mala tía, por lo menos en comparación con la mayoría de las que habían vivido conmigo. Al igual que las otras bebía, mentía, engañaba, robaba y exageraba, pero a medida que pasan los años un hombre deja de buscar el percal entero, se conforma con un pedazo de trapo. Y luego se lo pasará al siguiente mientras se rasca la oreja.

Pero, por lo general, mientras las cosas funcionen aunque solo sea un poquito, un hombre con dos dedos de frente tiende a aceptar el momento porque si no lo haces lo único que consigues es una bolsa contigo dentro y cuando la sacudes solo oyes un ruido. Tío, hay que echarle huevos de vez en cuando para averiguar dónde alumbra el sol.

Com en molts llibres de Bukowski els grans temes són les dones i l’alcohol, entre d’altres. Les relacions no van ser mai fàcils per ell, la seva vida no va ser fàcil.

—Mira, Lilly, lo que necesitar es una clase distinta de tipo…

—¡Ah, los hombres siempre decís eso! ¡No os ADAPTÁIS nunca! ¡Nunca os sentáis y decís, bueno, mira, igual debería probar tal o cual o probar cualquier cosa! ¡Siempre decís: “Bueno, si no te gusta como soy, pues me LARGO, me LARGO”! ¡Cada vez que hablamos de esto, te largas! ¡Y llevamos juntos cuatro años! ¡Al principio teníamos unas peleas violentas y luego nos reconcilíabamos y el reencuentro era maravilloso! Ahora simplemente vuelves. ¡Antes me acusabas de cosas, antes te quejabas! ¡Ahora simplemente vuelves, te quitas los zapatos y lees el periódico! ¡No tienes ni rastro de energía![…] ¡Ya ni siquiera tienes celos de lo que hago con otros hombres!

—Me dijiste que aborrecías mis celos, que amar de verdad supone confiar en la otra persona.

Charles Bukowski © Carl Mikoy, Creative Commons.

El recull manté un to molt bo. Alguns contes són una mica més irregulars que els altres, sobretot els de la part final. Quan Bukowski inventa més que recrea fluixeja una mica. De totes maneres aquest és un llibre excel·lent si esteu pensant en fer un tast de l’autor, Bukowski 100% i una antologia més que recomanable. Això sí, sembla que no tot el material és inèdit, potser a Anagrama han oblidat el llibre Escritos de un viejo indecente, però una grandíssima part de relats són d’allà. Si sou fans de Bukowski molts dels contes o històries us sonaran, però mai és tard per revisitar el mestre.