Permiso para vivir (Antimemorias) / Alfredo Bryce Echenique

D’Alfredo Bryce Echenique ja ho he llegit gairebé tot, fa la tira, quan encara no tenia aquest blog (per això aquest és tot just el tercer llibre que apareix aquí després d’aquests dos). No sabia si seguir amb els llibres que em faltaven o tirar cap a les memòries, li vaig preguntar al meu colega Director Wilkins i com a coneixedor de l’obra em va dir que podia tirar directament cap aquí, i aquí estic.

No és un llibre de memòries ordenat cronològicament. L’autor va apuntant coses i moments però tal com li venen, podem anar de converses amb els seus amics d’infància a Lima a quan va arribar a Montpellier enmig d’una nevada (la primera nevada en dècades). Aquí hi ha alguns fragments de mostra.

He llegado siempre tarde a todas las edades de la vida y, hasta hoy, cuando me preguntan por mi edad, tiendo a decir que me encuentro entre los veinticinco años y la muerte. La gente cree ver una gran inmadurez en esta actitud, pero yo en cambio la relaciono con una sistemàtica rebeldía que me impide aceptar que la realidad no tenga un poco más de ficción, siquiera, y que, en momentos de melancolía o decaimiento, convierte mis días en un verdadero “oficio de sobreviviente”, que simple y llanamente me impide comprender que un hombre posea una farmacia, por ejemplo. El reverso de esta podrida medalla lo conforman mis momentos de euforia, durante los cuales quemo brutalmente mis energías, trabajo como un loco, y sorprendo al farmacéutico que ayer atendió a un ser totalmente desasosegado, con un exceso de cordialidad y un sentimiento tal de admiración, que lo hacen pensar que hay un loco feliz entre su clientela gris.

Paris © shando., Creative Commons.

“Toda una vida de soledad en excelente compañía.” Son palabras que he puesto en boca de Martín Romaña. Lo hice sin querer queriendo. Pensando tal vez que era un buen hallazgo y una buena conclusión, una buena definición de su vida entera. The elephant, the huge old beast, is hard to mate, escribe D.H. Lawrence en un poema maravilloso, y ahora se me ocurre pensar que Martín Romaña era un elefante. Logró cansar a muchas mujeres, pero nunca se cansó de amarlas con pasión, con esa misma pasión con que había cultivado la amistad, pues quien no establece diferencias entre el amor y la amistad (y éste es su caso) no tiene por qué no hacer por un hombre lo que sí haría por una mujer y viceversa.

Existe el amor, la amistad, el trabajo (la literatura, en mi caso), y después no existe nada.

zürich 16 © matthias haemmerly, Creative Commons.

Ahora me hace mucha gracia contar historias y que la gente me diga que me las he inventado. Luego, cuando las escribo, me dicen que son autobiográficas. Definitivamente, la gente no se pone de acuerdo conmigo, con una excepción: los escritores. Ellos saben o intuyen, al menos, que en el arte la verdad está en el estilo, que, desgraciadamente, la mentira está en decadencia, que otra cosa es engañar, y que, como decía Oscar Wilde en su delicioso ensayo, el siglo XIX es, en gran parte, un invento de Balzac.

Peruggia ©Jim Hedd,www.historicmysteries.com , Creative Commons.

Siempre recordaré con nostalgia infinita aquellos cinco años en que fui escritor y punto. Empezaron durante el verano europeo del 65 en la pequeña ciudad de Peruggia, al cabo de mis primeros nueve meses en París, intensos, felices, plagados de breves desplazamientos a Londres, Bruselas, Amsterdam y varias ciudades alemanas. Me pregunto ahora si huía de algo cada vez que abandonaba París y creo que debo inclinarme ante una respuesta afirmativa: huía de mí mismo, de un enorme y bastante justificado temor a no ser el escritor que durante años había soñado ser.[…] ¿No había un lugar en el mundo donde uno pudiera retirarse unos meses sin aturdimiento alguno? Alguien me habló entonces de Peruggia y la palabra me sonó a serenidad y a conócete a ti mismo de una vez por todas, pedazo de imbécil.

Alfredo Bryce Echenique © Casa de América, Creative Commons.

I amb això més o menys encara no estem ni a la pàgina 200 d’un llibre que en té 500, i que està ple de paràgrafs que valdria la pena destacar i acabaria copiant aquí mig llibre, i tampoc és això. Sí heu llegit a Bryce ja coneixeu el seu estil i aquestes memòries-confessions pràcticament podrien passar per una novel·la, de material n’hi ha de sobres. A mi, de fet, m’està servint per veure els referents reals d’alguns dels seus personatges, és un autor amb una càrrega autobiogràfica important, això ajuda. He tingut la sensació de trobar-me amb un vell amic i que ens hem assegut una bona estona i amb calma m’ha posat al dia de tot. És aquesta sensació estranya de que coneixes a un escriptor, tot i que clarament no és així (encara que tingui un llibre signat per ell).

La part final del llibre està dedicada als seus records de Cuba. Un terreny pantanós, aquest. Hi va anar força cops, convidat, i va tenir algunes trobades amb Castro. Aquesta part final no és un atac furiós i anticastrista; tampoc és un elogi desmesurat de la revolució cubana. Bryce explica el que viu i veu i com ho viu i com ho veu, hi ha alguns elogis, força crítiques, i molt humor. Ell no va veure camps de presoners, però sí era conscient que la privacitat era inexistent, o que era un règim que portava molt malament les crítiques o… Cada cop hi anava més per la gent i a pesar de la política, una mica com els seus viatges de vacances a Espanya a mitjans seixanta i primers setanta, un lloc on anava tenint cada cop més amics tot i que des de París li critiquessin que anés a passar l’estiu a l’España de Franco.

Si ja heu gaudit amb les seves novel·les no dubteu amb aquest llibre, i si no jo us les recomano, especialment el díptic format per La vida exagerada de Martín Romaña i El hombre que hablaba de Octavia de Cádiz. M’hauré de posar amb una relectura seria de la seva obra i amb el segon volum d’aquestes memòries, a veure si Anagrama es decideix a publicar-lo en format de butxaca, i amb el tercer volum, a veure quan el publiquen per aquí.

La invención de Morel / Adolfo Bioy Casares

L’any passat per aquestes dates, en el retir de la platja, vaig decidir rellegir un llibre del qual pràcticament no n’havia entès res (va ser Pedro Páramo), i com que em va agradar l’experiència he decidit repetir aquest any amb un altre llibre que em va deixar més aviat fred el primer cop. De Juan Rulfo fa un any a Adolfo Bioy Casares ara.

És una novel·la curteta, 155 pàgines amb lletra de cos generós, i és potser per això que val la pena que ens hi dediquem bé, que ens hi summergim per treure’n tot el suc. Hi ha llibres que poden llegir-se a batzegades, però aquest no n’és un.

Escribo esto para dejar testimonio del adverso milagro. Si en pocos días no muero ahogado, o luchando por mi libertad, espero escribir la Defensa ante Sobrevivientes y un Elogio de Malthus. Atacaré, en esas páginas, a los agotadores de las selvas y de los desiertos; demostraré que el mundo, con el perfeccionamiento de las policías, de los documentos, del periodismo, de la radiotelefonía, de las aduanas, hace irreparable cualquier error de la justicia, es un infierno unánime para los perseguidos. Hasta ahora no he podido escribir sino esta  hoja que ayer no preveía. ¡Cómo hay de ocupaciones en la isla solitaria! ¡Qué insuperable es la dureza de la madera! ¡Cuánto más grande es el espacio que el pájaro movedizo.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Hem de llegir i tenir fresc tot el que hem llegit per poder fer encaixar les peces que ens van apareixent, no pas en forma de trencaclosques sinó d’un enigma en mig del que és real i el que no, sense que acabem de saber mai realment què ens podem i què no ens podem creure. No puc dir gaire més sense caure en el més vil dels espòilers. És l’únic llibre que he llegit (rellegit en aquest cas) d’Adolfo Bioy Casares, havia llegit alguns dels llibres que va coescriure amb Borges i no m’havien semblat gran cosa. Entenguem-nos, amb aquests dos autors són bons llibres, però eren més un joc o una broma privada entre ells que cap altra cosa. És definitivament un autor del que convé llegir més.

https://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:La_invención_de_Morel.JPG

I a petició popular un petit afegit, ple, però completa i absolutament ple d’espòilers, no seguiu si no voleu tenir la novel·la completament destripada.

Jo no sabia per on anava. El protagonista estava mort? Ho estaven els altres? Aquella illa era una mena de purgatori o una avantsala del més enllà? O potser eren al·lucinacions? Seves? D’altres? O somnis? I amb la mateixa pregunta: qui sommia i qui és el sommiat?

Tot això situa la novel·la en un àmbit irreal, una illa secreta, un no-lloc, ple de gent amb la que no pot interactuar, i una maquinària que no entén ni pot aturar. La solució a l’engima, aquesta gravació i projecció permanent em sembla genial i molt visionària, perquè al cap i a la fi els nostres perfils d’instagram o facebook no fan sinó això, un reflex d’un moment amb tota la deformació i mentida que es vulgui. Les vides digitals de tots plegats no són més que projeccions, el protagonista està atrapat en un hashtag condemnat a veure els mateixos perfils un cop i un altre. Sense voler-ho va anticipar el nostre present d’una manera molt esfereïdora.

La guerra / Ana María Shua

De vegades m’agradaria que em parlessin bé de llibres immensos, ho tindria més fàcil per no caure-hi, en fi, a veure aquest llibre d’Ana María Shua.

No és un llibre de contes, és un llibre de microcontes, cap passa de dues pàgines però el normal és que es resolguin en un o dos paràgrafs. És un gènere en sí, és portar el conte amb seu màxim formal, un dels exemples més coneguts seria el sensacional llibre (odiat per molts, això sí) Historias de cronopios y de famas, del genial Cortázar.

Aquí el tema central, el que lliga unes peces i unes altres és la guerra del títol, un concepte molt ampli que serveix a l’autora per fer un retrat de l’ànima humana com un trencadís.

VICTORIOSOS Y VENCIDOS

Se nos enseña a admirar a Espartaco, que se rebeló contra el poder de Roma, luchó contra las legiones romanas con su ejército de esclavos y fue destruido. Se nos enseña a admirar a los republicanos españoles y al Che Guevara, se nos incita a obtener la victoria y admirar a los vencidos.

https://pixabay.com/es/photos/che-guevara-rebelde-retrato-hombre-62918/
https://pixabay.com/es/photos/che-guevara-rebelde-retrato-hombre-62918/

A poc que hi pensem, gran part de la nostra història i mites, allò que forma el nostre passat i present ve de guerres, podem treure’n la part més diguem-ne bèl·lica, però la seva importància, per bé o per mal, és innegable.

Vuelve con tu escudo o sobre él, le dijo su madre espartana cuando partió hacia la batalla, pero la batalla fue breve y sangrienta, como todas, el ejército de Esparta fue derrotado […], no volverá con su escudo ni sobre él, no volverá, una madre puede tener muchos hijos, él tiene una sola vida, el mundo es grande, no todo es Esparta.

https://www.flickr.com/photos/lifes__too_short__to__drink__cheap__wine/
300 the movie © Σταύρος, Creative Commons.

De vegades combina l’humor amb el sentit de l’absurd, que també són molt presents en les guerres, que ben mirat són una manera de resoldre conflictes força dolenta.

NAPOLEÓN, EL MISTERIO

Salvo Rusia, salvo Inglaterra, en apenas diez años Napoleón se apoderó de casi toda Europa, por conquistas o por alianzas forzadas, vaya a saber por qué o para qué.

O aquest fragment de La finalidad dela guerra:

El enemigo ha sido derrotado, pero es muy difícil recordar por qué o para qué, ahora que la guerra ha terminado.

https://www.flickr.com/photos/marcelamcgreal/
Victory! © Marcela, Creative Commons.

Una autora d’allò més interessant, un llibre que ha estat un encert, sorprenent, entretingut i de molt bon (i ràpid) llegir.

Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: “Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.” Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como “una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.” Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: “Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.”

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su “deseo de quemar el mundo”, y también “un príncipe dulcísimo”, según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: “El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.” Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

Vivir abajo / Gustavo Faverón Patriau

Llibre que començo després de llegir un article que en parlava bé, a diferència d’altres casos similars aquí el llibre té una extensió considerable, no passarà en un moment, això segur. Amb el temps que he trigat en agafar-lo he llegit més articles (en diagonal per evitar espòilers) i tots coincideixen en deixar el llibre molt bé.

El començo i no pot ser millor. Tinc la impressió d’estar llegint el millor Bolaño, el de Los detectives salvajes i a estones el de 2666. Una mica tema, una mica estil però joder, amb aquestes referències i les primeres 100 pàgines… o això serà una obra mestra o ara anirà baixat i baixant cap a la decepció final, què m’oferirà aquest llibre de Gustavo Faverón Patriau?

I una mica com a Los detectives… el llibre té una primera part breu i després salta a una altra una mica més llarga. D’un suposat i desaparescut cineasta americà (George) embolicat en coses tèrboles a Lima passem a Maine i Mrs. Richards. i de nou George però abans de desaparèixer i abans de Lima, i abans de quasi tot amb son pare que treballa per la CIA a l’Amèrica llatina, i Chuck Atanasio i… la història es desborda i començo a témer si l’autor serà capaç o de contenir-la o de resoldre tots els fronts que se li obren.

https://www.flickr.com/photos/pavdw/
Sunrise © Paul VanDerWerf, Creative Commons.

Lo curioso de esa semana sin Clay es que en ella, es decir, durante su ausencia, comenzaron las dos historias que llenaron mis días de espanto y también de misterio, en el sentido religioso, digamos, más que en el sentido literario, o quizás al revés, al menos por un tiempo, y también de esperanza, por un tiempo más corto, y también de desesperación, por un tiempo mucho más largo, dos historias que parecieron terminar hace mucho, a principios de los años ochenta, casi a la vez, pero que ahora veo que no habían terminado: la historia de los Atanasio y la historia de las novelas anónimas. Las dos tienen que ver con esa otra, la que te ha hecho venir a verme, la historia de George. Por eso es que me detengo a contártelas, para que todo te quede claro, aunque la verdad es que yo misma he perdido la precisión de mis recuerdos. Ten en cuenta que, en 1971, yo era una chica de veinticuatro años, pero ahora soy una mujer de sesentaiséis.

Resumir es fa difícil, no sembla que hi hagi una història, més aviat aproximacions des de diferents angles a un nucli que potser no se’ns acabi d’explicar mai. El misteri es veure si aquest “aire bolañià” es confirma o no, perquè si és que sí la història i l’argument no m’importarà el més mínim, m’ho hauré passar de conya amb el viatge. En aquesta part a més de la bogeria de les novel·les anònimes començarem a veure el George cineasta de que es parla al principi del llibre, i a entendre una mica més d’on ve.

Les històries que s’expliquen, siguin d’on siguin, no estalvien detalls i cruesa i crueltat, a més d’elements que comencem a veure que són recorrents, com aquesta de la segona guerra mundial:

https://www.flickr.com/photos/juliusjaa/
Boys on a heavenly road, North of Vyborg, 2 July 1944. © Julius Jääskeläinen, Domini públic.

Después el niño cuenta que hasta hace unas semanas estaban obligados a acostarse con los Chetniks que pasaran por ahí, y que había unas viejas que los tenían amarrados a unas tarimas en esa casa de allá o en esa de allá o en esa casita detrás de la iglesia, y que, cuando las tropas de Tito o de la Brigada Pino Budicin o del Ejército Rojo se detenían en el pueblo, las viejas fingían que eran sus abuelas y contaban que todos los hombres se habían ido a la guerra o habían sido asesinados, pero que, cuando llegaban los alemanes o los Chetniks, las viejas recibían comida y agua o petróleo para sus lámparas o leña para sus cocinas y dejaban a los niños en las tarimas y se metían a la iglesia a rezar mientras los soldados hacían con ellos lo que les diera la gana. Hasta que los niños decidieron que la próxima vez iban a matarlos a todos.

—A los Chetniks y a las viejas —dijo el niño, hurgándose una fosa nasal.

Seguirem, és un dir perquè la novel·la no és precisament recta, a més a més de tenir una relació amb el temps complexa, a George que va buscant i investigant i trobant coses sobre son pare. Aquest viatge el porta a diferents països de sudamèrica, tots ells amb passats dictatorials, el primer és Paraguay.

De noche, Asunción parece, más que una cárcel, un cementerio, pero de madrugada, piensa George, parece un manicomio. Un manicomio que, sin embargo, alguien ha declarado inhabitable y hecho desalojar, porque locos no se ven, apenas borrachos y basureros con escobas y recogedores y de cuando en cuando un policía que dormita al pie de un árbol entre el aleteo o el claqueteo de los murciélagos. Frente a la puerta del zoológico circulan gatos y hay como una fibra de óxido en la vereda, como si la vereda fuera de metal y la humedad de Asunción la anduviera desbaratando a dentelladas.

https://www.flickr.com/photos/36376451@N05/
1294 – Asuncion, Paraguay © andrew campbell, Domini públic.

Tancaments, confinaments i aleshores abusos i/o tortura, són una constant en aquesta història, i anem veient el perquè.

Una noche venía y miraba las celdas y escogía a una mujer y pedía que se la tuvieran lista para la noche siguiente. Y a la noche siguiente llegaba con dos ramos de flores, siempre flores amarillas, y las colocaba en dos floreros que disponía uno a cada lado de la camilla. Después nos pedía que nos fuéramos. Más tarde, cuando él se iba, teníamos que ocuparnos de los restos. Daba pesadillas el solo imaginar lo que tendría que haber hecho para convertir a una mujer en esa cosa que nos dejaba para limpiar. Porque, más que recoger los restos, lo que teníamos que hacer era limpiar no solamente la camilla sino el patio, todo el patio, como si el cuerpo ya no fuera un cuerpo sino una especie de mugre o de residuo, como un despojo de otra cosa.

Una presó subterrània, una de tantes perquè a Paraguay no poden llençar els dissidents directament al mar com feia la dictadura argentina. Una presó feta per ordre d’Stroessner però l’arquitecte era el pare de George.

El subterrani, allò que passa per sota, una presó que no es veu, com tampoc es veuen els soterranis, soterranis on el pare de George va abusar d’un nano, on Laura Trujillo va estar retinguda nou mesos a Lima, una mena d’aproximació a l’infern però un infern al que hi podem arribar només de baixar uns graons o aixecar una trapa. I la relació George-Raymunda Walsh, una relació que el farà recórrer països, Paraguay-Argentina-Xile.

Y George camina hasta la cama en la que ya está sentado el otro George, y se sienta junto a sí mismo, y en su sueño mira lo que el otro George mira en su vigilia soñada: el cuerpo de Raymunda Walsh, cuyos hermanos han sido asesinados por la dictadura, un cuerpo, piensa George, que es una rebeldía y una sublevación contra todas las formas del mal y del sufrimiento, un cuerpo que es la prueba tangible de que existen el reposo y la belleza del amor en el mundo a pesar de todo el dolor y toda la crueldad. […]

https://www.flickr.com/photos/stf-o/
Lamdda… © stephane, Creative Commons.

La nostalgia y el desaliento se disipan y le da un beso a George en la mejilla mientras la sábana se le escapa de las manos y George ve su cuerpo y confirma que el cuerpo de Raymunda Walsh es una victoria de la hermosura sobre todos los infiernos del mundo y del submundo de todos los infiernos y Raymunda le dice llévame al sótano.

La presó paraguaya on s’està George no deixa de ser una cruel ironia.

Otra cosa curiosa en la que no podía dejar de pensar era que yo estaba en una cárcel en Paraguay mientras mi padre estaba en una cárcel en Warren, Maine, y cuando pensaba en eso, todo parecía simétrico y armonioso, hasta que recordaba que la cárcel donde estaba yo la había construido él, mientras que la cárcel donde estaba él no la había contruido yo, sino alguien más. ¿Pero quién más?, pensaba, y me quedaba dormido tratando de imaginar el rostro de esa tercera persona. Pero la mayor parte del tiempo solo pensaba que la cárcel era una tumba o que era un infierno y que yo solo podía ser un cadáver o un fantasma. Esa es la verdad: Jaime Saenz, Raymunda: estoy muerto, siempre lo supe.

https://www.flickr.com/photos/sagesolar/
The spiralling decent © sagesolar, Creative Commons.

A la presó hi ha coses curioses, com les pel·lis que George imagina i projecta tel·lepàticament als altres presoners. Cada presoner amb la seva història, com el que cuinava per Stroessner i planejava com fer-ho per matar-lo i anava provant diferents plats per trobar un plat ideal per l’assassinat del dictador. Unes provatures que criden l’atenció.

Stroessner no solo no me mandó a llamar, sino que un viernes envió a un edecán (con trazas de sicario) a decir que por favor ese cocinero sospechoso acabara con sus mestizajes contranatura, sus androginias subversivas, sus connubios y proxenetismos culinarios, que depusiera su hermafroditismo gastronómico para hacer el favor de hornear cinco pizzas decentes (en lugar de tanto vanguardismo).

Aquest viatge implicarà coses com triar un cotxe, un moment francament divertit amb les característiques del cotxe que necessiten i els consells del venedor que vol vendre com sigui..

Quiero un auto ligero, en el que se pueda escapar de inmediato, dice George. En ese caso, el Opel, dice el hombre. Pero quiero un auto que se pueda estrellar contra otros autos y resista el golpe, dice George. Le conviene el LeMans, sin duda, dice el hombre. Pero quiero un auto en el que pueda espiar una casa sin ser notado, sin llamar la atención, dice George, sin que un carabinero me pregunte qué estoy haciendo ahí, qué estoy planeando. El Opel es el carro para usted, dice el hombre. Pero quiero un auto donde pueda secuestrar a una mujer, atarla de pies y manos debajo de un asiento, y echar a su hijo debajo de otro asiento, y que desde afuera todo parezca normal, que nadie vea nada. Siendo así, el LeMans, dice el hombre, amicalmente. Pero quiero cruzar una frontera sin que nadie me note, con la mujer y su hijo amordazados, un auto irrelevante, que se parezca a todos. Sin duda, ese es el Opel, dice el hombre. Pero además necesito espacio para arrojar en la maletera el cadáver del marido de la mujer, o quizá su cuerpo agonizante, y, en esa hipótesis, no quiero escucharlo patalear y resollar desde adentro, quiero sentir que no está, que ya murió, aunque todavía no haya muerto, no se si me entiende. El LeMans fue prácticamente diseñado para eso, dice el hombre. Ok, entonces, dice George. Me llevo el LeMans. ¿Puedo probarlo antes? Faltaba más, dice el hombre.

https://www.flickr.com/photos/autohistorian/
1973 Pontiac LeMans 2-Door Colonnade Hardtop © Alden Jewell, Creative Commons.

Xile, el país de Bolaño, un país segons el Murciélago on hi havia nazis molt abans que a Alemanya i on Pinochet era el més normal i no pas l’excepció. On la història que portem més de 500 pàgines llegint començarà a tancar-se, o a intuir un tancament.

El llibre és sensacional, ara ja sens dubte, i cada poc va deixant anar fragments sensacionals, és difícil triar-ne i una selecció més justa acabaria incloent pràcticament tot el llibre.

Que el escritor  es un ser marginal, un rebelde, un inconforme, un ave de rapiña, un anticristo, un revoltoso, un guerrillero, un antihéroe, un genio maligno que quiere revertir el universo confrontándolo con otro, dicen, en un café de la Rue de Toulon. O que es un monje cenobita, un santón de herbolario, un mártir misantrópico parado en un pie en lo alto de la única columna indemne de un templo incendiado por los hunos, que resiste la embestida de la barbarie armado con un papiro y una pluma de alcaraván, dicen, en un safari en Madagascar. O que es un iluso, un romántico, un asilado en su cosmos interior, un inhibido, un introvertido, un introspectivo con ojos de endoscopio que ha roto amarras con la humanidad, dicen, paseando un poodle bajo la puerta de Alcalá. ¿Cuál de esas cosas era yo? No era ninguna. Yo no escribí para cambiar el mundo, tampoco escribí para que el mundo no cambiara, tampoco escribí para no enterarme de si el mundo cambiaba o no. Simplemente escribí.

flickr.com/photos/link2lando/
My model for the typewriting photo shoot by my friend Andrea! © Orlando López, Creative Commons.

Potser per posar una pega el final s’arrossega una mica, hi ha molt per tancar i es noten les ganes de fer-ho bé, a consciència, i en una novel·la de més de 600 pàgines tampoc ens podem posar exigents amb la brevetat. I quan el que llegeixo m’agrada tant pràcticament preferiria que no acabés.

No se puede escribir sin matar, la poesía no existe sin la muerte. Los mejores poetas son las peores personas, los mejores poetas son responsables de muchas muertes, operarios de la muerte, son los heraldos negros que nos manda la muerte, solo que, si tú eres el poeta, tú eres el heraldo. Tienes que asumir que es así, acabas odiándote. Cuando eres joven y empiezas a escribir, crees que eres una especie de arquitecto que construye puentes para que la gente los cruce, para que la gente vaya  del lugar desolado donde vive a un lugar lleno de vida donde se abolirá la desolación. Con el tiempo te das cuenta de que no es así. Los puentes que construyes son, inevitablemente, demasiado frágiles. Se rompen apenas alguien trata de cruzarlos. Los ves caer y sabes que el poema que escribiste era una trampa mortal. Después lo haces de nuevo, solo que ahora eres consciente. Ese es tu oficio.

https://www.flickr.com/photos/151869625@N04/
Mostar © rola balthus, Domini públic.

Llibre sensacional que va de cap a la llista de millors llibres de l’any i perquè no sóc de fer llistes per dècada que també hi entraria. Molt recomanable, molt bon llibre, però molt!

Cometierra / Dolores Reyes

Aquí hi ha hagut dos factors, primer llegir molt que aquest llibre era molt bo i després veure a l’autora parlar-ne al BCNegra (per cert, la parada de llibres va esgotar aquest Cometierra), a veure què tal.

La protagonista té un do. Té una fixació per menjar terra i aquesta terra si ha estat en contacte amb algú li permet veure on és aquest algú, sigui en aquest món en un l’altre. Un do o una maledicció, perquè no pot lliurar-se del que veu, de tot el mal que ha de contemplar, i de tota la gent que li demana ajuda per trobar gent desapareguda, sobretot dones.

https://www.flickr.com/photos/160831427@N06/
Soil Survey09.tif © USDA NRCS Montana, Domini públic.

Ezequiel pidió una cerveza que yo no había tomado nunca. Una negra de una marca rara. La trajeron de toque, helada. Todo lo que me gustaba de estar ahí, de sacarme la tristeza de la tierra en el cuerpo con papas fritas y birra.

—Sabés que tenemos que volver, ¿no? —dijo Ezequiel cuando iba por la mitad del vaso.

Yo le dije que sí con la cabeza. Eso lo sabía muy bien. María estaba viva y yo no sabía cómo hacer para averiguar en dónde. No necesitaba volver a tragar tierra para que me llegara el terror en sus ojos abiertos. Su tierra todavía estaba en mi cuerpo.

Es dedica a resoldre aquests misteris, a assenyalar culpables i jugar als límits entre dos mons fins que al final ha de fugir.

Bon llibre, potser donava per una mica més, per entrar més a fons en la negra ànima dels crims. La part en que es van succeint casos potser és un pèl rutinària. A part d’això és llibre enganxa i dóna una mica de mal rotllo i tot, i quan això passa és que el que s’escriu ens arriba.

Una noche con Sabrina Love / Pedro Mairal

La uruguaya m’ha agradat prou com per anar a un altre llibre del mateix autor, un llibre en aquest cas anterior i que va comptar amb adaptació al cinema amb la gran Cecilia Roth.

La premisa és simple: un nano guanya en un sorteig passar una nit amb una actriu porno, Sabrina Love. Viu en un poble de l’interior i cada nit veu el seu programa, una combinació de porno amb entrevistes i altres coses, un d’aquells problemes a altes hores de la matinada que veu amb una connexió per cable pirata. Té disset anys, però diu que en té divuit, és verge i ha d’anar fins a Buenos Aires per gaudir del premi. Tot un viatge iniciàtic.

https://www.flickr.com/photos/davidberkowitz/
Congress – Buenos Aires Argentina © David Berkowitz, Creative Commons.

—¿Y qué vas a hacer a Buenos Aires? ¿A pasear?

—No —contestó con una sonrisa—, voy a pasar una noche con una mina.

—¿Con qué mina?

—Con Sabrina Love.

—¿Con quién?

—Sabrina Love. Una rubia que raja la tierra.

—¿A sí? ¿Y cómo vas a hacer para pasar la noche con ella?

—Ya está todo cocinado —dijo Daniel.

—Mirá que las minas son una trampa, pibe. Vos te enamorás y creés que esas tetas son para vos, que esas caderas son para vos, para que vos que te pongas loco, ¿viste? Pensás que la mina es toda tuya. Pero despuésresulta que es una trampa armada para que vos caigas y la preñes y cuando nace el crío te das cuenta que en verdad las caderas eran para poder parirlo y las tetas para darle leche, o sea que para vos no había nada, era todo para el hijo, ¿me entendés? Ya lo dijo Discépolo: “Tu silueta fue el anzuelo donde yo me fui a ensartar”. Y es así, las curvas de las mujeres son un anzuelo, pibe.

És una constant, tot aquell que es troba li dóna la seva opinió sobre les dones, que és tant com dir la seva opinió sobre la vida.

—Lo malo de las mujeres es que una vez que se te suben a la cabeza estás perdido. Yo, la perdición la heredé de mi viejo que correteaba minas todo el día, vivía un poco en Brasil y otro poco en la Argentina. Cuando se estaba por morir de cáncer a los sesenta años vino un cura a darle la extremaunción y él le pidió confesarse. Le dijo “Padre, he fornicado con muchas mujeres blancas y también con muchas mujeres negras”. El cura le dijo “¿Y te arrepientes de ello hijo mío?” Y él le dijo “Más o menos, pero de lo que sí me arrepiento es de no haber fornicado nunca con una mujer pelirroja”. Eso le dijo. Me lo contó mi tío el día de mi casamiento. Lo raro es que yo me casé con una pelirroja sin conocer la historia.

El viatge a Buenos Aires és una odissea de més de 500 quilòmetres, una primera part en barca i després fent autostop, sent atracat per uns soldats, arriba a Buenos Aires i l’agafa la pluja… I quan arriba a l’hotel on ha de tenir la trobada li diuen que millor torni en dos dies.

https://www.flickr.com/photos/3336/
Buenos Aires Taxicabs © Diego Torres Silvestre, Creative Commons.

La gent que es troba, a la mínima li expliquen coses de les dones, no se’n lliura com amb un taxista.

—¡Ah! Son lindas las minas, pero son hijas de puta —dijo el taxista—. Yo ahora salgo con yiros solamente, las otras son hijas de puta. A unyiro vos la invitás a cenar y te agradece, le das un poco de cariño y te agradece, en cambio las otras… ¿Vos sabés que el perro es más inteligente que algunas minas?

—¿Te parece?

—Sí, mirá. Vos a un perro que hace algo mal le pegás bien, pero bien, no así un chirlito, les das una buena paliza y no lo vuelve a hacer nunca más en toda la vida, en cambio a una mina que hace algo mal aunque la fajes bien no aprende, se olvida, sigue mandándose las mismas cagadas.

Què farà a Buenos Aires fins la cita amb Sabrina Love? Recorre a un amic de son germà que viu allà i l’extorsionarà una mica perquè el deixi estar-se allà i en una festa coneixerà una noia. Queda amb aquesta noia l’endemà i el cita per l’altre dia, haurà de decidir si queda amb aquesta noia o si va amb Sabrina Love.

https://www.flickr.com/photos/photographingfairies/
Morning Light © Lily, Creative Commons.

Un petit llibre sensacional, un protagonista proper i amb qui ens podem identificar (qui no ha sigut algun cop jove i ingenu i verge). Un llibre que és llegeix molt bé i amb cops d’humor, molt recomanable. Després de llegir el llibre he vist la pel·lícula i no la recomano, potser sense haver llegit el llibre funcioni més, però son tants els canvis que per mi arriben a desvirtuar totes les coses interessants i que donen valor al llibre.

Donde el silencio se bifurca / Gerardo Piña

Aquest llibre no té capítols, ni punts i a part, ni paràgrafs… és tota una tirada de 141 pàgines sense aturador amb les disgressions d’algú de qui anem descobrint coses del seu passat alhora que el seu present és cada cop més confús fins i tot per ell. És un llibre petit però no es llegeix ràpid ni és especialment fàcil, jo vaig fer el que dic que no s’ha de fer mai: em vaig refiar d’un llibre petit, i així em va. I d’un autor, Gerardo Piña, del que no he llegit absolutament res.

Tampoc sembla la millor idea del món agafar aquest llibre amb son, perquè l’efecte pot ser letal. És una lectura exigent, convé alternar-la amb alguna altra més narrativa per  descansar. Tot i que no estic posant el llibre gaire bé, és força bo i algunes de les observacions que hi ha són brillants, com sobre els artistes.

Cuando los artistas vieron que los gobernantes entregaban el gobierno a los bancos y a los narcotraficantes, no hicieron nada salvo montar alguna instalación, publicar algunas palabras financiadas por el propio gobierno y se dieron a la tarea de vivir plácidamente en una vida esquizoide: eternos becarios. Fingen que critican la corrupción de vez en cuando y viven de la corrupción.

https://www.flickr.com/photos/mini_malist/
glossy life © mini_malist (off is the new on), Creative Commons.

O sobre les històries, que en teoria no deixa de ser el que esperaríem llegir.

Las tramas eran siempre desafortunadas. Y eso que no soy exigente con las tramas. Lo que me importa de una historia es que esté bien contada, no que los hechos me sorprendan. Si uno observa con cuidado verá que ningún hecho debería sorprender a nadie. Todo es un asunto de comprender el marco de referencia y la causalidad de una cadena de acontecimientos. Si uno no comprende los motivos de alguien para hacer algo, lo de menos es comprender la trama.

Tot el llibre és així, un discurs ben connectat entre ell mateix però mal ensamblat amb una realitat que ni tan sols acabem d’intuir. Un llibre més que notable, tot i que no m’hagi entusiasmat i posi l’accent en les coses que  poden fer enrere. No l’he deixat, i en alguns fragments no he hagut de lluitar amb la lectura i m’he pogut deixar portar.

Mona / Pola Oloixarac

Vaig anar a parar a aquest llibre per aquest article, vaig pensar que almenys era un llibre curtet i que en el pitjor dels casos m’amargaria 3 o 4 trajectes en tren mentre descobria si Pola Oloixarac val o no la pena. L’article tampoc és que sigui un gran elogi del llibre però com aspirant a escriptor el món dels festivals literaris m’intriga i només recordo un llibre que en parlés, el divertidíssim L’impostor sentimental de Xavier Moret. Som-hi amb aquest doncs!

Una protagonista escriptora peruana afincada als Estats Units és convidada a un festival literari a Suècia que culmina amb l’entrega d’un premi prestigiós dotat amb uns 200.000€ (tot i que potser seria més normal fer servir corones). I aquest és el principi i l’escenari suposadament culte on la protagonista es dedica a passar entre borratxa i posada de pastilles mentre rememora els claus que ha fet amb alguna de la gent que es troba.

A mi em sembla que el llibre podria donar força més per la part còmica perquè algunes de les coses que diuen els personatges tenen tela. Normalment es passen, i molt, de pedants, però de tant en tant deixen caure alguna idea interessant.

No es que en nuestra época ya no haya personalidades literarias… si no que vienen a lugares como estos creyéndose escritores y se van como personajes. ¡Los festivales son las verdaderas novelas!

El llibre és curtet així que no carrega massa, però es queda a mig camí d’on podria arribar amb una mica més d’humor, m’imagino en aquest congrés a una versió femenina de Bryce Echenique i ja salivo amb el que podria llegir. La part final es fa carregosa, amb la sensació que no sap com acabar el llibre aprofita per col·locar una informació bàsica i acaba de manera abrupta. Al final un llibre molt, molt justet.

Guía triste de París / Alfredo Bryce Echenique

Sóc molt fan d’Alfredo Bryce Echenique, tinc el primer volum de les seves memòries que no em decideixo a començar, he passat grans estones amb ell i al final he agafat aquest llibre que almenys és curtet i fa molt poc que he estat a París, ja sé que és un llibre literari però em fa gràcia aquesta coincidència.

Aquest és un llibre de contes, un gènere que Bryce Echenique domina igual de bé que la novel·la. Contes ambientats a París, un París que ell coneix molt bé, barri llatí, beques, universitats i molts llatinoamericans que corrien per allà, a estudiar o a buscar-se la vida i una mica a l’aventura en una societat molt diferent de la seva original i amb més possibilitats.

https://www.flickr.com/photos/streetwrk/
alors on danse © streetwrk.com, Creative Commons.

Això és de Verita y la Ciudad luz:

Sin embargo, L’Escale distaba mucho de ser un local distinguido o mínimamente elegante, siquiera, y ahí uno se instalaba como podía en mesitas apretujadas y se sentaba en incomodísimos y muy bajos taburetitos, sin saber nunca muy bien qué hacer con las piernas. Pero aquel simpático y muy popular antrillo era algo así como la meca musical de los latinoamericanos en la época en que llegué a París y lo seguiría siendo muchísimos años después. En él habían cantado o tocado la guitarra, el arpa, la quena, el charango y qué sé yo cuántos instrumentos más del folclor latinoamericano, con la única finalidad de ganarse un con qué vivir, jóvenes promesas de las letras y de las artes, como el venezolano Soto, cuya obra plástica adquiriría con el tiempo renombre universal. Y a él acudía cada noche, a escuchar su música y beberse tintorros y sangrías de nostalgia, o simple y llanamente a divertirse con un grupo de amigotes o con una chicoca, toda la fauna proveniente de cuanto rincón pueda encontrar uno entre el Grande y la Patagonia.

https://www.flickr.com/photos/christof_tim/
Paris Seine © Christof Timmermann, Creative Commons.

Els personatges són variats, agregats diplomàtics, i estudiants sobretot, i també aspirants a escriptor, com el de Retrato de escritor con gato negro quan discuteix amb la seva dona justament això, un gat que ell no vol tenir:

—[…]En  Lima hay casas en las que hasta un león puede correr feliz por el jardín en incluso bañarse en la piscina, sin que los niños que juegan a su alrededor corran el menor peligro… ¿Me entiendes, Betty?

—Mira, Rodrigo, si en vez de ponerte a soñar tus novelas, las escribieras…

—Juan Rulfo sólo escribió dos libritos, y es un genio, un inmortal…

—Mira, idiota, vuélveme a mencionar los dos libritos de Rulfo y yo mañana mismo, a primera hora, te traigo dos gatos en vez de uno.

https://www.flickr.com/photos/dougliz/
Just Browsing © Peter McConnochie, Creative Commons.

O un conte dedicat a un col·lectiu, les porteres de París amb qui va haver de batallar (com a La vida exagerada de Martín Romaña), Las porteras nuestras de cada día, quan parla de la portera bona però que va arribar ja massa tard:

Bueno, fue un ejemplo típico de algo que siempre suele hacerle París a los que están a punto de irse para siempre. Consiste en que, no bien empezamos a hacer el equipaje del adiós definitivo, París nos muestra, con alevosía y gran maldad, los tesoros y encantos, ante los cuales ya sólo nos queda decir, con nostálgicas lágrimas en los ojos, Demasiado tarde, trop tard, troppo tardi… Y es que, en efecto, ya todo es demasiado y ya todo es demasié.

https://www.flickr.com/photos/30209983@N02/
Numériser 1 © zenithe, Creative Commons.

Estil 100% Bryce Echenique, humor, tendresa i una musicalitat i unes aliteracions que donen caràcter als contes. Bryce Echenique brilla a les novel·les, però els seus contes convé no deixar-los escapar, hi ha petits tresors.