Baricentro / Hernán Migoya

No m’havia llegit mai res d’Hernán Migoya, més enllà dels seus guions de còmics (vaig riure força amb Kung Fu Kiyo), i vaig estar al cas de la que es va liar amb el seu Todas putas ja fa uns anys, per això aquest llibre del qual tothom en diu meravelles no el volia deixar escapar. Tinc la intuició (potser absurda) de que trobaré una mica de l’extrarradi barceloní que va retratar Kiko Amat a Antes del huracán, tot i que són extrarradis un al sud i un altre al nord de la ciutat, però comparteixen això, la presència enorme i potser fantasmal de la gran ciutat.

I si el títol no us sona gaire aquest enllaç us interessa. I una confirmació de que tots els extrarradis s’assemblen la trobem a les primeres pàgines.

Todas las cosas que me importaron de pequeño requerían de una larga marcha. Aún hoy la requieren, puesto que sigo sin saber conducir. Pero de niño eran más largas, con aquellas piernas tan cortas que tenía… Los niños de Barberà éramos niños de Stephen King embarcados en el arca de Noé de la inmigración. Éramos sus niños de 1950 en la periferia española de 1970, porque todos los niños son siempre iguales.

barbera_marc_2007017b © joan ggk, Creative Commons.

Un extrarradi, Barberà, un poble-ciutat que va créixer desmesuradament amb l’arribada de la immigració dels anys 50 i 60 i on la construcció del Baricentro als darrers 70 (s’inauguraria el 1980) va ser tot un esdeveniment.

Per més que l’autor digui que no és un llibre d’autoficció ni de memòries… això és el que es desprén de la seva lectura. I entre moltes altres coses el llibre és d’algú que es dedica als llibres, es parla dels llibres, dels primers llibres que marquen i que són tant importants.

El mundo no me gustaba. Mis padres me habían enseñado a temerlo. En el caso de mamá, porque desde niña había recibido los palos de su padre y también las dentelladas del hambre. En el de papá porque, por más que lo disimulara con capas de sorna, había heredado el miedo de los republicanos vencidos: mi abuelo se había escapado por los pelos de ser fusilado durante la guerra, y desde su salida del campo de concentración los trapos sucios se lavaban en casa… Así que crecí en una burbuja, rodeado de violentas novelas para adultos y música popular hispanoamericana.

I en parlar de llibres no triguen en sortir els seus temples, les biblioteques.

Conforme avanzó EGB y me fui convirtiendo en el empollón oficial de la clase, el territorio circunscrito a la plaza de la Unidad se fue haciendo más chiquito que mi curiosidad, así que pronto anexioné a mis rutas cotidianas un segundo lugar de estudio y esparcimiento que llegaría a amar: la biblioteca municipal.

Casal de cultura, antiga seu de la Biblioteca de Barberà. Foto treta d’aquesta pàgina.

Se llamaba Biblioteca Esteve Paluzie, la abrieron a apenas tres manzanas de nuestra plaza y, a día de hoy, todavía ignoro quién es el tipo que le dio nombre. Y es que la biblioteca de Barberà fue el primer puesto de avanzada que la civilización autóctona estableció en nuestra “reserva dormitorio” en vida mía. Entre sus asiduos podíamos caer y de hecho caíamos muchos charnegos, pues los colegiales del barrio pasábamos por sus instalaciones a hacer los deberes, consultar temarios o a estudiar. Pero la lengua que allí dominaba institucionalmente era ¡oh sorpresa! la vernácula… y sus embajadoras designadas no tenían una gota aparente de mestizaje en la sangre.

Un altre record, aquest desgraciadament molt comú, els abusos, tot el que ara en diuen bullying i que abans era una cosa que et passava i t’havies d’aguantar. Ell també va patir els típics nanos que tenen mig tiranitzada a tota una escola, o almenys a gran part de l’alumnat.

Por culpa de ellos no me gusta la gente. Desde entonces me considero ajeno al devenir de mi sociedad, porque no puedo sentir simpatía por una especie que desde su estructura organizativa más básica agacha la cabeza ante ejemplares de esa calaña. Los odio, los sigo odiando.

No odio al Trelles y al Bruno actuales. No deseo que les vaya mal. No les deseo la desgracia ni la muerte. Lo que son hoy no fue el motivo de mi sufrimiento.

Odio a los niños que fueron.

Una altra de les aficions és el cinema i les pel·lícules. Ara pot semblar impossible, però es programaven a hores “protegides” autèntiques salvatjades, com una Tiburón 3 que m’han agafat ganes d’intentar veure-la (però de seguida se m’han passat). Això normalment feia por i la gent ho superava i tirava endavant, amb més o menys traumes això sí.

Jaws! © m.prinke, Creative Commons.

Desde entonces, me dio miedo hasta bañarme en la piscina. Si me ponía a bucear en sus domesticadas aguas, avanzaba con los ojos cerrados y no me atrevía a mirar a ningún lado, convencido de que el tiburón me rondaba. Y meterme en la bañera suponía una proeza, intimidado ante la posibilidad de que por el desagüe enseñara su morro el majestuoso predador. ¡Ni había charca en el suelo de la que no creyese que fuese a emerger esa criatura asesina! Varias noches sufrí pesadillas alusivas al monstruo: en las peores, el tiburón asomaba sus fauces y era mujer, pese al fálico lomo. A mí me asustaba todo: vaginas dentadas y pollas a un tiempo; ¡Freud se hubiera acojonado de mí!

Per com són els pares, com ha sortit un nano així. També això ho explica al llibre, pares modestos i treballadors, força normal. Aquí uns detalls més de son pare.

Más adelante comprendí que la verdadera opción política de papá era la de joder la marrana. Disfrutaba percibiendo a la gente fastidiada por ese tipo de asuntos mundanos que a él, aparentemente, le resbalaban. La quejumbre ajena le servía de alimento. Desde su perspectiva de carpintero asalariado, papá consideraba que la vida de un individuo de su clase social nunca se vería afectada por quien gobernase: él y los que eran como él siempre permanecerían en el barro y nunca inquietarían al poder, fuera del color que fuera su pelaje.

Mientras la cabeza le rigió, mi padre fue un nihilista. Antes del alzheimer, amó el caos.

I com no pot faltar en tot llibre iniciàtic, tenim a les noies. Bé, només hi són, perquè no li fan gaire cas al protagonista. Potser la seva actitut ens dóna alguna pista.

El primer año de BUP y casi ligo.

Hasta entonces, y todavía durante una larga temporada que se extendió varios años, mi única estrategia de ligue con las chicas consistía en mirarlas intensamente: las escudriñaba con la vista fija y sin pestañear, irradiando por mis pupilas un supuesto encanto que se pretendía deudor de Rodolfo Valentino pero a buen seguro remitía más a Bela Lugosi. Trataba seriamente de pasmarlas a golpe de hipnosis donjuanesca y animarlas así a tomar la iniciativa en el planteamiento de algún ritual de cortejo cuyas claves ignoraba. Porque yo no habría reunido el valor de dar ese primer paso ni asistido por el mejor manual de seducción del mundo.

One Eye Follows© Jack Lawrence, Creative Commons.

Pero las chicas no hacían ni puñetero caso a mis miradas, por supesto. Salvo evitarlas con embarazo o enojo.

Anem passant per l’adolescència i els intents per encaixar, o per lligar, que venia a ser el triomf dels qui encaixaven. I com de difícil era tot. I encara ho és, perquè canvien les circumstàncies però el fet de créixer és pràcticament igual.

Se suponía que estábamos pasándolo bien, pero yo sentía que mi vida era miserable y me constaba que casi todos los demás también se sentían así. Sabía en qué estaban pensando los chicos y estaba relativamente seguro de que muchas chicas pensaban lo mismo. Por qué bailábamos aquella mierda de música cuando hubiéramos podido querernos un rato, descubrirnos un poco unos a los otros, explorarnos una minucia al menos y disfrutar lo que nos tocaba por derecho de edad. ¿Adónde se había escabullido esa libertad sexual que tanto se cacareaba desde las películas y los telediarios? Llevábamos casi una década en un estado de derecho laico y sin embargo parecíamos todos más castos que el Papa. ¿Es que se daba por sentado que, como había libertad, ya todo el mundo debía tener superado ese enojoso lastre del deseo carnal?

Una mica més del mateix. La descripció m’ha encantat i pràcticament tots hi hem encaixat en algun moment de la vida (no tots i totes, no, tots).

Sucedió en un bar nocturno de Salou. Mis amigos y yo pasábamos de acampada algún fin de semana allí, infructuosamente emperrados en ligar con alguna turista bondadosa, como un destacamento de Alfredos Landas suicidas.

Alfredo Landa a la pel·lícula “Manolo la nuit”.

I van arribar la universitat i el món laboral, fins que va anar a parar a la mítica La Cúpula. També hi ha un parell d’anècdotes a TV3. Deixe-m’ho en que la lia, de manera que en un programa de debat només fa una intervenció i després les càmeres ni tan sols l’enfoquen. Després hi ha com un intent d’arreglar-ho, però clar, si vas a un programa i deixes anar això… El programa era sobre joves i política.

Y así, efectivamente, la noche señalada salimos al aire y la cámara empezó a transmitir mi imagen a toda pantalla para Cataluña entera. Yo, muy solemne, muy seguro de mí mismo y con esa arrogancia lumpen que hace que caiga tan mal a la gente, desgrané mi opinión tunante en una sola frase:

—Hola, pues yo opino que en realidad a los jóvenes nos importa muy poco la política y lo entiendo perfectamente, porque lo único que queremos es follar.

Lo dije en catalán, pero lo mismo dio: les jodió igual.

Esa vez ni me llamaron para disculparse ni para volver a invitarme a un nuevo programa.

Bé, ja aleshores era un personatge. I amb això arribem una mica a la part final. També hi ha els seus problemes de salut, la paranoia i una mica aquesta tornada a l’actualitat, quan és ell el que ajuda els seus pares. Ho explica al principi: ella amb càncer i ell amb alzheimer. Ella lluitant per tot i per tots perquè és el que sempre ha fet. I ell desdibuixant-se cada cop més.

Hernán Migoya a la seva pàgina de facebook.

Un llibre molt recomanable, l’estructura de capítols curts fa a més a més que es llegeixi a una velocitat molt alta, l’estil és directe i senzill (bé, sembla senzill en llegir-ho, que és el difícil). I com sempre deixa amb ganes de més. Suposo que algun dia continuarà aquestes memòries (i com en aquest cas negarà que ho són) i arribarà fins més als nostres dies. O no, que faci el que vulgui. Un llibre molt bo i un autor per descobrir, a més a més d’un guionista de còmics que s’ha atrevit amb l’adaptació ni més ni menys que de Carvalho.

La estrategia del pequinés / Alexis Ravelo

Un llibre de novel·la negra que deixa les coses clares des del principi. Aquesta és una cosa que m’agrada del gènere, i Alexis Ravelo ho sap i ho té clar i posa tota la carn a la graella des del principi. Una història ambientada a Gran Canària, una illa de la que no sé gaire res (els meus coneixements de les Canàries són un viatge a Tenerife i un a Fuerteventura, un escriptor canari (Rafael Fernández Ezcritor) i la sèrie Malviviendo amb el seu protagonista també canari). Uns referents no tan negres com el que em trobo només obrir el llibre:

Pues claro que algo salió mal en la recogida, pero no fue el contacto. Ese había cumplido: había dicho dónde —el nombre del barco, el muelle de atraque, el número y la letra del contenedor— y había dicho cuándo —el miércoles, a las ocho en punto de la mañana—; así que lo que había salido mal era el Rata. Marcos el Rata. El bobomierda que se había corrido una marcha del carajo con la pasta que Júnior le había adelantado; que no se había presentado a su hora al día siguiente en su puesto de estibador, ese puesto en el que el contacto le había asignado el contenedor de frigoríficos donde iba el gancho perdido con los dos kilos de polvo; el jodido gilipollas irresponsable que no había llegado al muelle antes de que Aduanas hiciera el registro aleatorio; la misma carroña inmunda que en ese mismo instante llevaban en la caja de la Nissan Trade de Felo, comiéndose una ensalada de guantazos.

Gran Canaria.LasPalmas © Peter Visser, Creative Commons.

La novel·la negra també té les seves coses, les dones fatals i un masclisme gens dissimulat, com aquest exemple:

—Sé si una tía la chupa bien o no nada más verle la cara —dijo Larry a continuación, volviendo a poner su vaso en la mesa de plástico. Una nube había establecido una especie de pausa para los anuncios en el solajero y aprovechó para quitarse las enormes gafas ahumadas y mostrarle a Júnior sus ojillos opacos—. Es un don. Me basta con verles la jeta y enseguida sé si saben hacer bien lo que hay que hacer con la boquita. Me pasa, sobre todo, con los yogurines. Y ahí, con los chochetes jóvenes, es muy útil, porque engañan: hay putitas de diecisiete, de dieciséis años que están buenísimas, pero luego hay que enseñarles a hacerlo, porque, si no las enseñas, te la destrozan a mordidas. En cambio, hay otras que tú las miras y te dies: “Esta jodia nació para chuparla”. Y es así. Son guarras de nacimiento, verdaderas artistas del lameteo.

The Turkish Lover © Marixa Namir Andrade, Creative Commons.

Un enviament de droga que no arriba a qui ha d’arribar comença a activar tota la xarxa d’un submón de gent que aspira a poc més que sobreviure en un negoci molt complicat i on els errors es paguen molt cars. I un error porta a un altre en una inexorable cadena de causa-efecte.

Todas las cosas horribles suceden rápidamente.

Tenim una història negra trepidant, que m’ha recordat al millor Jim Thompson, i això no ho dic gaire, és un dels meus tòtems de la novel·la negra (juntament amb Edward Bunker). Un autor per mi desconegut ha muntat un llibre amb tots els elements, delinqüents, més delinqüents, putades entre delinqüents, dones fatals, amics de debó, traïció, i traïció al quadrat i potser al final en pot sortir res de bo de tot plegat? Us haureu de llegir el llibre per saber-ho, però ja us dic que no us en penedireu, aposta seguríssima!

Volverás a Región / Juan Benet

Estic amb els clàssics castellans dels anys 50 i 60, i ara em toca aquest Volverás a Región de Juan Benet. No he pogut, el llibre té 335 pàgines,a més a més de 85 (en numeració apart) d’introducció (que he passat de llegir); i a la pàgina 111 he decidit que ja n’hi havia prou.

Un llibre barroc en el pitjor sentit de la paraula, lent en un sentit geològic, dens i tot això per no res, per una història (sembla que hi ha una història) sepultada sota pàgines d’una prosa carregosa i que fa esbufegar. Aquest any estic invertint tota la meva paciència lectora en Joyce, per tant no tinc ànims per seguir patint amb aquest llibre, la vida és massa curta.

I potser a partir del punt on el deixo millora, però és un risc que puc correr, a més a més l’he fullejat i no ho sembla. Aquest llibre dóna un nou sentit al terme totxo, o puta turra, com preferiu.

Espanya en guerra / Albert Pla

Pot agradar més o menys, però Albert Pla és un cantant que no deixa indiferent i que sempre és ell mateix, alié a modes, tot i que això el porti a ser un artista minoritari. És algú que es manté ferm i a qui crec que li agrada molestar i escandalitzar. Anem a veure si aquestes qualitats que té com a cantant les conserva quan es posa a escriure. Fa uns anys ja va publicar el llibre Espanya de merda, clarament no vol fer amics.

Un parell de puntualitzacions, el llibre està originalment escrit en castellà, no pas en català, i compta amb il·lustracions de César Sebastián Díaz, que és una feina que trobo que val la pena reivindicar també quan parlem de llibres destinats al públic adult (en llibre infantil-juvenil sembla que ja es té més assumit, crec).

Entrem en matèria, se’m fa difícil classificar el llibre. Hi ha política-ficció, tot i que no gaire, simplement la declaració d’independència de Catalunya no es retira ni es suspén, i la UE i la ONU i Espanya i tots es posen a fer moltes gestions i coses d’aquestes que fan i que no serveixen absolutament per res (podeu preguntar als saharauis) fins que al final li passen la patata calenta a l’OTAN i els americans envien un portaavions a envair Catalunya i trobar els rebels catalans terroristes (han convertit a tots els catalans en terroristes gràcies a la televisió, posa els pèls de punta i tot) i executar-los. I abusar de la població com sempre es fa a les invasions: matant i violant. Però aquí, a casa, una cosa que sempre hem vist a la tele que passa lluny ara passa aquí mateix.

I tenim la part bèl·lica, centrada sobretot en el Batalló dels Sonats i les seves “proeses” en terres catalanes. Si els exèrcits són com són, un batalló amb aquest nom ja us podeu imaginar com és. Un de les seves primeres proeses és fer saltar pels aires la Sagrada Família. Aquest batalló serà el fil conductor per on anirem veient tot el desplegament geopolític que… a veure això és ficció però no és tan diferent del que sí que passa o ha passat a altres llocs. Cal tindre-ho present.

Sagrada Familia © neusitas, Creative Commons.

En fi, des de la sàtira més descarnada també es pot fer un retrat esfereïdorament real, i és el que ens trobem en alguns moments del llibre.

Ja ningú s’havia d’avergonyir de ser hereu del franquisme, ni de les seves arrels borbòniques franquistes, ni de la seva educació borbònica franquista. Ser franquista estava normalitzat, ser monàrquic era un orgull. Els Borbó seguien tenint la corona enganxada al cap i el cap enganxat al cos, i Franco encara era el cadàver polític més venerat i respectat per la majoria dels espanyols.

A les classes dirigents els anava de puta mare. Els cacics i terratinents i el seu exèrcit de polítics, jutges i periodistes, cadascun amb el guardaespatlles respectiu, es desplegaven pels ajuntaments de cada poble. Des d’allà, es va donar via lliure a la corrupció en totes les facetes. Tot es justificava pel cost enorme que els catalans havien causat a la nació. Les despeses de la guerra eren incalculables. La unitat d’Espanya exigia sacrificis a la població. Passar gana era patriòtic.

I tot això amb soldats americans passejant per aquí, per tot Espanya, i comportant-se com solen fer en aquests casos.

Alguns ja començaven a crear similituds amb la Guerra de la Independència. Era com al segle XIX, quan un Borbó, Carles IV, havia deixat entrar els francesos perquè envaïssin Portugal. Avui, un altre Borbó havia deixat entrar els americans perquè envaïssin Catalunya.

Afghan National Police, ‘America’s Battalion’ Marines maintain security in Garmsir [Image 9 of 9] © DVIDSHUB, Creative Commons.
I passen coses que… que voleu que us digui a mi m’han fet gràcia, molta, tinc un punt cabró, què hi farem!

Per si això fos poc, els soldats americans no entenien ni un borrall d’espanyol i obligaven la població a parlar-los en anglès. Ara els espanyols sabien què se sentia quan algú t’obliga a parlar una llengua que no és la teva al teu propi país. Què se sent quan un militar, un policia, un jutge, un notari o un funcionari públic t’exigeix parlar en una llengua que no és la teva. Quan la teva llengua és humiliada i només serveix per parlar amb la família tancat a casa. Quan el teu idioma ja no té autoritat, ni legal, ni moral, ni política. Quan la teva llengua és considerada una llengua inservible, un caprici prescindible.

Seria justícia poètica.

Battle for a ridge where “A” Company of 2nd Battalion, 5th Marines were held up for 48 hours. The drive was a success and the strong enemy forces were eliminated. This took place two miles north of Naha. © Signal Corps Archive, Domini públic.

La troca es va embolicant de mala manera. El llibre no estalvia assassinats i insults i sexe i sang i fetge, moltes vegades amb personatges reals que surten amb el seu nom (com Felip VI) o amb d’altres molt fàcilment identificables. Podria ser un problema si tots aquests impresentables polítics que tenim sapiguessin llegir, però crec que a la majoria les neurones els arriben justet pel control d’esfínters.

Una gamberrada de llibre, catàrtic, i fins i tot alliberador per allò d’enfrontar-se a les pròpies pors. No és un gran llibre però sí un llibre esbojarrat i entretingut, i ara m’ha entrat curiositat per buscar l’altre llibre d’Albert Pla. Un llibre que et porta a un altre llibre mai és dolent.

El luminoso regalo / Manuel Vilas

La veritat és que Ordesa no em va acabar de fer el pes. Potser són ganes de dur la contrària, però no em semblava tan sensacional com es deia i, sobretot, crec que li sobrava ben bé mig llibre, amb la meitat d’extensió hauria quedat molt millor. Però, com sempre en aquesta pàgina, això són les meves manies i gustos.

Aquest llibre no sé si em farà el pes però l’inici ha estat com un cop de puny, amb alguns fragments que m’han deixat amb la boca oberta. El to es diferent d’Ordesa, i la grapa, l’esmolament, la mala baba… si això es manté el llibre serà excel·lent, almenys fa un primer capítol excel·lent. El primer capítol porta per títol Ester, aquesta és Ester:

Se trataba de la dependencia corporal de los hombres. Su vanidad era gigantesca, no quería depender de nadie, pero su apetito sexual era irrefrenable, un impulso ciego, devastador. Dependía de los cuerpos de los hombres, de sus sexos. Necesitaba sentirse humillada sexualmente para sentir placer, y luego devolvía esa humillación en forma de crueldad moral.

Uma Thurman smoking 1 © Nicholas Andrew, Domini públic.

Esa es Ester, así es ella. Físicamente es alta, muy rubia, rubia natural, de larga cabellera, de ojos azules inyectados en diminutas venas de sangre, como Uma Thurman, siempre lleva las uñas pintadas, sus enormes ojos azules asustan. La intensidad del azul de sus ojos parece sobrenatural. Su piel es muy blanca y su cara es casi un misterio.

La mare decideix posar la noia en tractament per la seva ninfomania i, bé, potser el tractament no dóna el resultat esperat.

Lejos de curarle su ninfomanía, se la regularizó, se la hizo manejable, llevadera, controlable, acelerable, o reducible. Le mostró todos los trucos y engranajes de su ninfomanía como poder. Ella tenía poder. Le dijo cómo usarlo.

No sería el primer cas d’un inici prometedor que es va desinflant, potser que no m’emocioni que encara no he passat de  la pàgina 30. No és el cas, la historia costa una mica de seguir pels salts temporals, però manté el tremp i un erotisme descarnat i visceral, sense sensibleries ni collonades.

El protagonista, l’escriptor Víctor Dilan té magnetisme per les dones, té aquest do que anomena “el luminoso regalo” i se n’aprofita abastament. Això acaba amb el seu matrimoni, com no podia ser d’una altra manera. Un final del matrimoni narrat per la dona, Elena, d’una manera inquietant.

Te digo con precisión los siguientes pasos: venderemos el piso de Roma, repartiremos la venta del piso. Y yo me iré a vivir sola y tú te irás a Madrid, porque en Madrid tu fama literaria, que no tienes en Roma desde que te echaron del Cervantes, te servirá para sobrevivir holgadamente y para que estés ocupado y estés bien, para que sigas escribiendo, ganando dinero, no se te da mal ganar dinero, y follándote a todas las mujeres que puedas, que serán muchas y muy hermosas. Sé que pensarás en mí cuando te las folles a ellas. Conozco tu puta cabeza. Soy tú casi. Tu Elena. Te conozco como si te hubiera parido.

Ambulance © Albert Lugosi, Creative Commons.

Llaman al portero automático. Es todo como una gran ceremonia de destrucción. Nuestro matrimonio se está desintegrando. Es hermoso, es como una vanguardia de nuestras vidas. Son los del servicio de urgencias. Entra un médico en casa. Tú tienes un ataque de pánico. Le dices al médico que tu mujer, o sea yo, va a abandonarte. El médico te mira con cara de compasión. Esperas una palabra amiga de quien sea. Pero no la hay. Llama a tus amantes ahora, llámalas.

Si te vieran así, si te vieran a los pies de un médico del servicio de urgencias.

El llibre és dur, i bo, i enganxa i m’està agradant molt més que Ordesa, que em va semblar que no n’hi havia pas per tant. Em recorda una mica a Voy a hablar de Sarah per aquest concepte tan animal d’amor-sexe.

¿Que hago yo? Nadie quiere matarme. Ni siquiera el alcohol es capaz de matarme. Tú sabías perfectamente que no se puede vivir así. No se puede desear tanto a los seres humanos. A todos los seres humanos. No nos basta un ser humano, ni diez, ni mil. Queremos la especie entera. Miles de millones. Y estamos capacitados para amarlos a todos. ¿Por qué metisteis tú y tu Santo Padre ese veneno en mi jodida sangre? ¿Por qué no puedo ser un hombre normal? Un hombre enamorado de una mujer, viviendo una vida tranquila. ¿Por qué tengo que arrastrarme por el planeta buscando a todas las mujeres de la Tierra? ¿Por qué tengo que estar enamorado de toda la especie?

A lust for life © Aimanness Photography, Creative Commons.

Aquest “luminoso regalo” és la seva perdició, el controla a ell, a tot el que fa i a tots els qui l’envolten, les dones li pregunten què té, com ho fa, com aconsegueix posar-les calentes i catxondes d’aquesta manera tan absoluta i animal. Pot semblar el somni daurat de molts homes, però és una maledicció, sobretot perquè Ester és com ell en dona, i com ell és dolenta i una depredadora sense escrúpols.

Aquest llibre no deixarà indiferent, i potser a molts del que van posar pels núvols Ordesa aquest se’ls hi faci bola i en fugin espantats. A mi que passés això m’alegraria, per dos motius: el primer és que tinc un punt cabró, i el segon que trobo que de tant en tant està molt bé treure lectors de la seva zona de comfort.

Tiempo de silencio / Luis Martín-Santos

Un altre clàssic castellà, aquest de 1961, de Luis Martín-Santos i amb un títol que ens pot recordar una exitosa sèrie de TV3 , però no té res a veure, tot i que el marc temporal una mica sí que coincideix. Mitjans segle XX a la ciutat a Madrid, allà comencem a seguir les vivències d’un científic investigador que fa proves amb ratolins.

El primer que crida l’atenció del llibre és l’estil. Un estil atapeït i de frases llargues, no convida a la lectura, cal barallar-se amb aquesta impressió. Si ens barallem i superem aquest primer rebuig resulta que no és un estil tan difícil. Sí, recorda una mica a Javier Marías, i sí que de vegades l’autor té una certa tendència a “agradar-se”, però si entrem en aquesta particular música és un llibre que permet una lectura plaent.

L’investigador científic és Pedro, també té aspiracions literàries i passa les nits de cap de setmana entre antres de poetes i locals de mala nota, amb molt alcohol.

https://www.flickr.com/photos/60506610@N08/
Cocktail Bar © Manel Torralba, Creative Commons.

Pedro se detuvo un momento en la ribera misma de la playa para buscar un hito orientador, un trocito de arena libre sobre el que poder extender su espíritu y sus últimas lecturas. Al fondo Matías alzó un brazo. Para llegar hasta allá era preciso atravesar el caos sonoro, las rimas, los restos de todos los fenecidos ultraísmos, las palabras vacías de Ramón y su fantasma greguerizándose todavía a chorros en el urinario de los actores maricas, las ensobernecidas muchachas pálidas vestidas de negro que cuando es moda pintarse la boca, se pintan sólo los ojos y cuando es moda pintar los ojos, se hacen unas bocas sangrantes, el humo de los cien mil y uno cigarrillos, la suma de la pedantería derramándose, las uñas cargadas de negro, la roñosería que reserva un único duro para el café con leche de la noche que da derecho (con su azúcar) a permanecer en el templo donde la miel de la sabiduría va poniendo pegajosos los mármoles.

S’allotja en una pensió, duta per un clan familiar només de dones,que tenen la idea de caçar-lo per casar-lo amb la petita de la casa. Aquestes sortides són vistes amb recel perquè a veure si encara l’agafarà abans qualsevol fresca i es queden sense un marit que té un bon passi, no com els viatjants que també tenen d’hostes a la pensió i que pràcticament no tenen on caure morts.

El caso es que estoy aquí toda preocupada porque ha salido un sábado. Por la noche. Un sábado. ¿Es mi hijo acaso? Y aunque fuera mi hijo. Un hombre se tiene que foguear como los soldados y más éste que nunca ha ido a la guerra. Es lo que les pasa a los hombres de ahora. No llegaron a tiempo a la última guerra y con tanta paz y la alimentación floja que han tenido en la infancia, están poco seguros de lo que es una mujer y creen que es como un diamante que hay que coger con pinzas y que hay que hablar con ella antes en francés para averiguar lo que tiene dentro. Si hubieran estado en avances, conquistas y violaciones y aprendieran así bien lo del botín y el sagrado derecho a la rapiña de los pueblos conquistados y no lo hubieran leído sólo en novelas, otro gallo les cantara. Otro estilo tendrían, pobres de nosotras, y este tontito no sólo habría pasado por la alcoba de mi niña, sino que ahora ya estaría muy lejos y nosotras todas despavoridas, le habríamos visto pasar como se nota la pezuña de Belcebú, más por el ruido que hace y el olor a chamusquina que deja que por las palabras de miel que salen de su boca.

https://www.flickr.com/photos/144957155@N06/
The Devil © Midnight Believer, Domini públic.

L’estil alterna fases força ràpides, una mica barroques però dinàmiques, amb altres fases que no. L’acció quasi no avança, amb prou feines hi ha acció perquè costa de veure a través d’un mur de paraules. Hi ha fases on l’autor sembla simplement haver-se tornat completament boig, afortunadament no són les més, i després es pasa i tornem a la trama.

Una trama que es complica amb navalles, barraques, abortaments, policies, cases de barrets, cel·les…

Primera memoria / Ana María Matute

Abans de res: no m’he llegit el llibre amb aquesta portada que veieu a l’esquerra, però de vegades costa trobar la portada corresponent i al cap i a la fi ja us feu una idea. Fa moltíssim que no llegeixo res d’Ana María Matute, de fet és el primer cop que apareix per aquí, tinc un grandíssim records dels seus llibres (que tinc signats!) Olvidado rey Gudú i Aranmanoth.

Però aquest tipus de génere fantàstic més descarat era els dels seus darrers anys, no pas dels 50, fa impressió imaginar que hauria fet si hagués abraçat de manera desacomplexada la fantasia aleshores.

https://www.flickr.com/photos/windenric1/
SA MESQUIDA © Enric Rubio Ros, Creative Commons.

Tenim una història en una illa de les Balears, no queda clar quina, una història de un noi i una noia, cosins, a casa de l’àvia, la vella senyora de la contrada que vigila tots els voltants amb uns prismàtics de teatre. Els pares respectius estan a la guerra, lluitant en bàndols oposats a més a més. Però la guerra els resulta tan llunyana com el món fora de la illa.

Estábamos tan indefensos, tan obligados, tan —oh, sí— tan lejanos al ellos: al retrato de tío Álvaro, a los Taronjí, al recuerdo de mi padre, a Antonia, al Chino… Qué extranjera raza la de los adultos, la de los hombres y las mujeres. Qué extranjeros y absurdos, nosotros. Qué fuera del mundo y hasta del tiempo. Ya no éramos niños. De pronto ya no sabíamos lo que éramos. Y así, sin saber por qué, de bruces en el suelo, no nos atrevíamos a acercarnos el uno al otro. Él ponía su mano encima de la mía y sólo nuestras cabezas tocaban. A veces notaba sus rizos en la frente, o la punta fría de su nariz. Y él decía, entre bocanadas de humo: “¿Cuándo acabará todo esto…!” Bien cierto es que no estábamos muy seguros a qué se refería: si a la guerra, la isla, o a nuestra edad.

https://www.flickr.com/photos/datlee30/
DSCF0097 © Lý Tuấn Đạt, Creative Commons.

La petita societat al voltant de la seva àvia, el mossén, l’administrador, i els treballadors i jornalers… i els grups de nanos dividits en funció també d’això: de la classe, de qui són els seus pares, d’una manera potser no tan visceral però igual de real. Una separació que les habituals treves no fan més que anar assentant.

I algú amb qui no s’hauria de relacionar i que, òbviament, és de qui s’acaba encaterinant.

Se levantó. Como nunca estuvimos tan cerca una del otro, vi que era más algo que yo. Pensé: “Ojalá éste me creyera mayor que él: lo menos de dieciocho años. Ojalá”.

—Ven conmigo, tonto.

Y sabía —en aquel momento lo supe por primera vez— que él iría a donde yo le pidiese.

Eché a andar muy segura de mí. Y aunque no le oía, sabía que venía detrás, que vendría siempre. (Y cuánto me dolió después. O, al menos, cuánto me dolió en algún tiempo, que ahora ya parece perdido.)

https://www.flickr.com/photos/hedera_baltica/
Following mommy © hedera.baltica, Creative Commons.

L’estada dels dos cosins a l’illa s’allarga, com la guerra, remota però decisiva, i decideixen tornar-los a enviar a escola passat reis. Tancaran una etapa de les seves vides, una infantesa que ja comencen a deixar enrere veient les contradiccions i les hipocresies i el sentit del món adult. Un món estranger i cruel (i encara més en aquell moment) en el que han d’entrar vulguin o no, i a empentes i de cop si cal, no és moment per delicadeses.

El llibre no és de lectura fàcil, una escriptura densa i plena de detalls. Amb el anys Ana María Matute va anar cap a una escriptura més depurada, més essencial. Tot i així el llibre és interessant, tot i que és una lectura exigent.

Para Roberto Bolaño / Jorge Herralde

No és cap secret que sóc un fan de Bolaño, ho era abans de la seva mort quan vaig llegir Los detectives salvajes, la notícia de la seva mort em va doldre, òbviament res en comparació amb la gent que el coneixia. Aquest llibre comença amb el discurs que va pronunciar el seu editor (en aquell moment, ara ja no per un tema d’herències i vídues que sembla tret d’una telenovel·la,us poso només l’enllaç a un article, us animo a anar buscant) Jorge Herralde en el funeral de Roberto Bolaño.

https://culto.latercera.com/2019/02/05/50-anos-anagrama/
Els tres del centre, d’esquerra a dreta: Esther Tusquets, Jorge Herralde i Roberto Bolaño. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Si no heu llegit res de Bolaño busqueu Los detectives salvajes o 2666, us envejo el descobriment que fareu.

A partir de Los detectives salvajes la seva fama va esclatar guanyant tant el Premio Herralde com el Rómulo Gallegos, en ambdós casos per unanimitat, però la seva trajectòria va ser força accidentada. Aquest llibre en fa un repàs, pòstum i quan encara no s’albirava a quin nivell arribaria la seva llegenda, merescuda, ni la seva moda, una mica ridícula com totes les modes.

Pero olvidemos ya los estornudos y sus miasmas y leamos o releamos a Roberto Bolaño. Un autor del que Vila-Matas dijo: “Con la muerte de Bolaño empieza una leyenda.” Una leyenda que sería plenamente merecida tan sólo con Los detectives salvajes calificada por Masoliver Ródenas, perfilando el leitmotiv, como “una de las mejores novelas mexicanas contemporáneas, escrita por un chileno que reside en Catalunya.” Un escritor chileno cuyo único pasaporte fue chileno, aunque Bolaño, siempre incómodo, siempre a contrapié, matizaba: “Muchas pueden ser las patrias pero uno solo el pasaporte, y este pasaporte, evidentemente, es la calidad de la escritura.”

Roberto Bolaño, un perro romántico, un perro rabioso, un perro apaleado, que nunca renunció a su “deseo de quemar el mundo”, y también “un príncipe dulcísimo”, según el epitafio de su querido Nicanor Parra. Roberto Bolaño, que escribió a modo de epitafio propio: “El mundo está vivo y nada vivo tiene remedio y ésa es nuestra suerte.” Una frase desesperada, lúcida y sarcástica, la marca de fábrica de un escritor chileno llamado a perdurar, un orgullo de la literatura universal.

Era un grandíssim, un enorme escriptor, al que us podeu acostar una mica amb aquest llibre. Però ja aviso que és una manera rara d’acostar-se, lo seu realment seria llegir els seus llibres més que no pas llibres sobre ell. Si l’extensió de les seves obres us intimida potser aquest llibre breu i de bon llegir us animarà.

I un detall. Al llibre es comenta la idea de publicar 2666 en un sol volum primer i després en edició de butxaca en cinc volums. Una idea que finalment no va arribar a res i que des d’aquí encoratjo entusiastament, els cinc llibres de 2666 publicats de manera independent, estic segur que molts frikis ens compraríem aquesta edició també tot i tenir l’original.

Autobiografía de Marilyn Monroe / Rafael Reig

Llibre recentment reeditat que jo recupero en l’edició primigenia perquè sóc així de raro, primer llibre que llegeixo de  Rafael Reig.

Aquí tenim la veu de Marilyn Monroe, en primera persona, parlant al seu psicòleg o psiquiatra (sé que no és el mateix, no acaba de quedar clar i a més a més com que pot receptar coses potser és psiquiatra). Parla per exemple del seu primer marit.

Jim tenia unas necesidades muy limitadas, si sabe usted lo que quiero decir. Para mí el sexo siempre ha sido algo natural, agradable, hermoso. Y además, gratuito. Lo más gradable sobre la tierra y gratis, de manera que yo soy partidaria de practicarlo con frecuencia. Todos estamos tan solos, todos nos necesitamos tanto unos a otros, que me parece que debemos follar de modo casi constante, en primer lugar, por la satisfacción que produce, y aunque no proporcione placer, como casi siempre me sucede a mí, debemos acostarnos por una razón mucho más importante: para hacernos compañía.

https://www.flickr.com/photos/f7oor/
Marilyn Monroe photographed by Bert Stern, 1962 © Floor, Creative Commons.

Potser excessivament frívol? Potser, cal tenir en compte que parla ella, Marilyn, no pas Norma Jean a qui no ha pogut “matar” i de qui no aconsegueix desempallegar-se’n.

A veces creo que nunca me he librado de Norma Jean. A ella es a la única que no he conseguido asesinar. Esta niña triste, violada, amargada, arrinconada, que creció a demasiada velocidad, no està nunca del todo fuera de mi corazón. Es curioso: rodeada de éxito por todas partes, todavía puedo ver sus ojos asustados mirando a través de los míos. Esta escondida en alguna parte, oigo su voz. Es ella, Norma Jean, y repite siempre las mismas palabras: “Nunca me han querido: no he vivido”. Siempre lo mismo.

https://www.flickr.com/photos/mtaphotos/
Marilyn Monroe Lexington Subway Image © Metropolitan Transportation Authority of the State of New York, Creative Commons.

Acostar-se al mite convertit en persona més que no pas a la persona convertida en mite. Potser ni ella mateixa tenia clar on començava una o altra. En aquestes sessions va repassant la seva vida, el seu inici com a artista i com en fer-ho va assassinar a la mestressa de casa que hauria pogut ser amb el seu primer marit, o la dona estrella del segon, o la senyora Di Maggio, la senyora Miller

Es curioso: formo parte de los sueños de la gente, pero soy yo la que no puede dormir. Es muy curioso.

Lo primero que había que hacer era correr la voz de que una era actriz. Entonces la llamaban a una starlet. ¿Sabe lo que es eso? Ben Hecht tenía una definición: decía que en Hollywood era starlet toda mujer menor de treinta años que no estaba empleada en un burdel. Con eso ya se va haciendo una idea. Eran los grandes tiempos del cine. Cientos de chicas querían ser actrices, tal vez miles de chicas, puede incluso que millones de chicas, sólo en los Estados Unidos. Y de ellas, varios miles se decidían cada año a intentarlo. Abandonaban hogares, colegios y conventos, maridos, amantes y familias enteras, guisos puestos al fuego y niños recién dormidos, hacían almoneda de las buenas enseñanzas recibidas, empaquetaban sus escasas posesiones y ponían proa hacia Hollywood para convertirse en starlets, que era lo que había que ser antes de llegar a star.[…]

Con respecto a lo otro, puede usted creerme, casi todas venían ya más inauguradas que el Golden Gate, se lo aseguro.

Amb aquestes sessions anem repassant el que sería la seva vida. No sé fins a quin punt podem esperar una certa veracitat. A veure, és una novel·la, i al marge de la investigació que hi pugui haver sobre el tema tot plegat no deixa de ser imaginació i literatura. Una literatura que és necessària per anar dels punts fixos i certs, com fites que marquen el camí, la literatura és el camí entre aquestes fites.

https://www.flickr.com/photos/orionpozo/
marilyn monroe reading Ulysses by Eve Arnold © orionpozo, Creative Commons.

Una part que m’ha agradat és la que fa referència al seu matrimoni amb Arthur Miller i el rodatge de Misfits. Segons el llibre potser el matrimoni amb Arthur va ser el millor, o el més semblant a un matrimoni diguem-ne normal.

Arthur me observaba mucho. Se fijaba en todo lo que yo hacía, en mi manera de moverme, en mi forma de caminar, creo que por las noches se quedaba despierto y me miraba dormir. A veces me ponía nerviosa, pero él decía siempre que el amor sólo consiste en poner atención en alguien. Así de fácil, así de sencillo: para querer sólo hace falta poner más atención, sentir curiosidad, eso decía, ¿usted qué piensa?

Però en aquell moment Marilyn ja estava bastant en caiguda lliure, treballava quasi permanentment drogada o borratxa o totes dues coses. No era l’única, Montgomery Clift també anava ja per lliure, vaig parlar del llibre en aquesta entrada, és una de les meves pel·lícules preferides, us en poso el trailer:

Un llibre curt i un repàs força encertat, entenent que estem parlant de ficció, del que seria la vida de Marilyn Monroe, si voleu més hi ha un llibre immens de Joyce Carol Oates sobre el tema, el llibre de Rafael Reig no arriba a les dues-centes pàgines, el de Oates frega les mil, estem parlant de tot un tros de llibre.

Las nubes por dentro / Andrés Trapiello

Segueixo amb aquesta sèrie, tot i que amb una mica de mandra, un altre llibre on el mateix autor ens explica el devenir d’un altre any. Un nou nivell del cas de l’autor que està sempre escrivint el mateix llibre, però cal reconèixer que ho fa molt bé, les coses com siguin,  Andrés Trapiello sap escriure.

Aquest volum correspon al 1990 i es va publicar (i vull entendre que editar i tot això) el 1995. I com sempre comencem amb la segona part de les festes nadalenques, uns dies que passa fora de Madrid. I la festa de reis, i els nens entrant al dormitori amb els regals.

¿Tiene un hombre derecho a hablar de su felicidad? Es tan rara que ésta ocurra, que no hacerlo sería tan grave como podar un árbol para que no diera fruto.

Habría bastado ese instante, el momento en el que entraron corriendo al dormitorio con los regalos en la mano, para justificar la vida de un hombre. No hay muchas más cosas firmes. Tal vez las habrá más importantes, pero no más firmes ni más puras.

Sí, todo como en los anuncios de la TV. ¿Y qué? Tal vez el principal error de la izquierda intelectual en todo el mundo a partir del 1945 haya sido no sus escandalosos errores y sus sangrientos fracasos respecto de la revolución de los bolchevís y sus secuaces, sino considerar que la felicidad era reaccionaria. Como el fuego. Como el jabón. Hace unos días uno de Valladolid (ciudad impar), confesaba a unos conocidos que no se lavaba porque eso era burgués. Podría parecer una broma, pero no lo era. Resulta maravilloso tropezarse todavía frases como esa, como sorprender en una ladera verde una vaca pastando.

Si se acepta que la vida es un juego, más o menos serio, y la felicidad la ganancia, no es inaceptable admitir que siempre es mucho más difícil conducirse por ella como un ganador que como un perdedor. Todos sabemos perder, pero son muy pocos los que pueden o saben ganar, lo poco que ganamos, con un mínimo de dignidad y decencia.

Hi trobo alguna diferència amb els altres volums, almenys al principi, una mica menys moments francament brillants però un millor to general. Com si el que es perd en el regat curt ho guanyés fent una marató més consistent. No sé si aquest símil esportiu serveix per la imatge que vull donar.

Un altre dels seus temes que sempre surten és el dels diaris que escriu-llegim, i el sentit que tenen en general i incardinats dins la seva obra. Un tema sobre el que sempre dóna voltes.

Para un escritor lo más difícil es casi siempre saber utilizar el yo, la primera persona, y no parecer un hombre impositivo ni pedante. En el yo el escritor, sin querer, compone la figura, como cuando le retrata la cámara fotográfica, y los más aviesos o experimentados han aprendido incluso la manera de parecer naturales, poses que estudian como los actores.

Lo más difícil de un diario como éste, me parece a mí, tiene que ser el yo.

Creo sinceramente que si pudiera llegar a conocer algunas cosas sin tener que pasar por estas páginas, prescindiría de ellas, pero hay cosas que sólo descubrimos cuando las leemos o cuando las escribimos.

I encara una mica més.

En cierto modo un diario es como llenar un álbum familiar de instantáneas que conciernen únicamente a su propietario y protagonista, y a muy pocos más.

https://www.flickr.com/photos/bdorfman/
Diary © Barnaby Dorfman, Creative Commons.

No hay cosa más aburrida que mirar los álbumes familiares de los otros, ya que la privacidad y en cierto modo el secreto de su historia, excluye de su círculo de interés a todos los que no pertenecen a él.

Aquests comentaris són gran part de les disquisicions de Trapiello en aquest llibre, i sobretot al principi sembla més preocupat per aquestes coses mentre la realitat objectiva o les coses que li passen les despatxa de manera telegràfica, i això si ho despatxa.

Luego, antes de despedirnos, hablamos de generalidades, de algunos premios, de algunos chismes, lo mismo que harían dos médicos con asuntos de su profesión, o dos dependientes. Desgranamos media docena de maldades contra esto o aquello, contra éste o aquél. Son comentarios inofensivos. Del mismo género de las que me dedicará cuando hable con sus amigos. Del mismo género de las que le dedicaré yo hablando con los míos, satisfechos los dos, o mejor, tranquilos, de que el fruto de nuestro trabajo nos deje indiferentes.

Toda esta simetría va poniéndome un poco triste. ¿Es necesario representarla? ¿No sería preferible terminarla de una vez?

En el fondo, nos decimos, esto es la vida literaria. Pero sabemos que la vida o es vida o es literaria.

https://www.flickr.com/photos/brizzlebornandbred/
memories of 1966 © Paul Townsend, Creative Commons.

També trobem comentaris sobre política, sense mullar-se excessivament, o sí, tot depén del que es consideri mullar-se. També cal pensar en el moment, era el 1990, i a part les coses que van passar el món i el país encara era tot un altre.

Si los programas de izquierdas pudieran llevarlos a cabo las personas de derechas, este país mejoraría, pero una afirmación como ésta es suficiente para que piensen, las izquierdas y las derechas, que uno es tonto de baba, como los aristócratas, pero sin título.

Cuando la gente de izquierdas se junta es porque quiere cambiar las cosas. Cuando se juntan las derechas, es para que sigan como estaban. Es decir, unos tienen todas las de ganar, y otros, las de perder, aunque lo normal es que quienes tienen las de ganar, suelan perder casi siempre, y, por el contrario, los que tienen las de perder, ganan la mayoria de las veces.

En fin. Esto, como se ve, es alta política de casino. Ya me he cansado por hoy. A morirse, y a otra cosa.

De vegades encara li surt aquell regat curd, a mitges entre l’aforisme i la minicolumna.

Me han pedido un “curriculum profesional”. En cuanto lo tuve listo, pensé, he ahí una vida desperdiciada. De todo cuanto en verdad importó, nada ha quedado. Lo que en verdad fue algo, se ha quedado en el camino, entre fecha y fecha, entre libro y libro.

https://www.flickr.com/photos/badjonni/
Curriculum Vitae © badjonni, Creative Commons.

En aquest llibre hi ha una mort, el seu amic V. amb qui va treballar a l’editorial Trieste. Són pàgines colpidores. La mort se’ns va anticipant de manera ferotge i quan arriba no ens sorprén, com tantes vegades, però fa mal igual. Aquí tenim una tristor negra, silenciosa, modesta, castellana però igualment terrible, potser justament per aquest voler passar sense fer escàndol. Possiblement les millors pàgines del llibre, aquelles on arribem més a Trapiello i menys a les seves interaccions amb el món, l’efecte que té la mort quan ens agafa de prop. No he agafat res d’aquesta part, no tinc gaire clar el perquè.

De vegades li surten petits paràgrafs molt meritoris o simplement divertits. L’originalitat no està barallada amb la realitat, o no sempre.

He tomado de C. esta noticia, que podría servir para un relato. Es posible que ni él ni los italianos, se hayan dado cuenta de lo sugestiva que era la historia, por demasiada proximidad. Los argumentos hay que mirarlos a cierta distancia. El de Le rouge et le noir no era nada. Se trata de un hombre de noventa y tres años que murió en Italia. Desde hacia veinte, vivía en vagones de tren. Bajaba de un tren para subir en otro; no hacía otra cosa, y no tenía casa. Había sido diputado de la Asamblea y como tal tenía derecho a un pase para viajar gratis; toda su gran fortuna se había esfumado, lo único que le quedaba era ese pase. Murió en la estación Central de Turín, al hacer un transbordo.

https://www.flickr.com/photos/129231073@N06/
Torino – Torino Porta Nuova © Fred Romero, Creative Commons.

Es posa carregós quan critica un article a El País on es critica la participació española a Guerra del Golf (som al 199o), fa el que era la versió del moment del que ara sería un “¿y Venezuela qué?” criticant que els mateixos que critiquen aquella intervenció no piulen amb les atrocitats de Cuba o Iran. Carrega, i a més a més amb uns arguments terriblement simples, pots estar a favor de la Guerra del Golf i d’anar a lluitar contra Irak, però amb aquests arguments costarà defensar-ho.

Una constat són els actes literaris, variats i excèntrics i sospito que molt avorrits, que li donen per reflexions variades.

Yo creo que a una conferencia un sábado a las 8,30 de la tarde sólo tiene que ir gente con problemas e insatisfecha, o familiares del conferenciante.

A la que yo he dado esta tarde en el Círculo de Bellas Artes han ido cinco amigos y dos docenas de personas que me miraban con lástima. De las dos docenas, yo creí descubrir al menos doce o catorce poetisas locas, de esas que han logrado llegar a los cuarenta y cinco años y a los setenta kilos mirando a los hombres creyendo que siguen teniendo 20 y pesando cuarenta y cinco.

Todo el rato me preguntaba: ¿a quién le interesará lo que pueda yo decir de tipografía, poesía e imprentas?

https://www.flickr.com/photos/mbiddulph/
Arkonaplatz type © Matt Biddulph, Creative Commons.

Un llibre més, el quart de la sèrie, recomanable com els altres, tot i que en aquest ja noto una certa millora. Potser és que ja li trobo el to, podria ser. I ara toca una aturada. Aquests són llibres que un o dos a l’any com a molt, a més a més aquest me l’he pres amb una calma excessiva i el vaig començar el 2019, no sé si aquest 2020 ja em posaré amb el següent. A més a més hi ha un altre problema, el cinqué volum Los caballeros del punto fijo sembla que és introbable (ni a biblioteques) i he de decidir si l’intento trobar com sigui com un completista boig o si salto directament al sisè Las cosas más extrañas. En fi, problemes del primer món.