La caja negra: los perros vuelan bajo / Alek Popov

Un autor, Alek Popov, que em fa estrenar categoria: Literatura búlgara; veurem si es queda com l’únic representant o serà una categoria que anirà creixent.

La literatura de l’est té uns temes recurrents, sobretot els darrers anys, o dècades ja. El comunisme, la fi del comunisme i l’esfondrament de tot el sistema de blocs (bé, bàsicament un bloc, el de l’URSS), la guerra freda i la seva fi i l’emigració a altres llocs, sobretot als Estats Units. Són temes que hi són sempre, també ara perquè Bulgària era un dels països del que en podríem dir el Bloc de l’Est o l’àrea d’influència soviètica.

El pare del protagonista va anar a Estats Units, i no es va emportar la família, tot i que el fill, Ango, ho va intentar. Després el pare va tornar, les seves cendres almenys, en una caixa.

Las relaciones con los comunistas nunca han sido fáciles. Pero ¿acaso no es cierto que a pesar del comunismo ha conseguido ser quien es en estos tiempos, lo cual hace su éxito aún más auténtico? Además, los regímenes cambian… Le oigo mencionar el nombre del líder soviético Gorbachov, pero toda mi atención la acapara una chica con un piercing en el ombligo. Es la primera vez que veo semejante maravilla. La anilla brilla deslumbrante sobre su barriguita redondeada. Me quedo boquiabierto. Siento que retrocedo cien mil años en la evolución. ¡Qué Gorbachov ni qué perestroika!

Mi padre no nota nada.

Ahora pienso: hombre, pues si hubieras visto aquel piercing, tal vez ahora estarías en otro lugar y no en la puñetera caja.

039 © Max Charping, Creative Commons.

L’emigració, el trasplantar-se a un altre país sembla ser el destí de molta gent que ha tingut la mala sort d’aparèixer a la part del món sense sort ni gaires possibilitats de res. Aquest és el germà de l’Ango, en Ned, que sí va aconseguir emigrar abans que ningú i ara es disposa a rebre el seu germà que ha guanyat una targeta verda en un sorteig.

Durante mucho tiempo pensaba que era feliz. O, al menos, que estava contento con mi vida. En términos objetivos, no me falta nada. Estoy oficialmente en la categoría de los Búlgaros que Triunfan en el Extranjero, BTE. Extraoficialmente, sin embargo, las cosas son algo diferentes. Por supuesto, no soy feliz ni estoy particularmente contento. Me queda el consuelo de que soy un BTE. Lo cual, por desgracia, no es suficiente. En esta vida uno necesita algo más que la envidia de los GFAB, los Gilipollas Fracasados Atrapados en Bulgaria.

Y eso es lo que me falta.

Un pare que va tornar a Bulgària en una caixa, i els germans que s’hi troben allà també, saltant des d’un país que fins fa molt poc era un els països enemics. Una sensació que em porta a Dovlàtov.

La narració es mou amb aquests dos germans-narradors en capítols alterns, Nedko i Ango, que intenta establir-se ni que sigui mínimament als Estats Units.

Por lo que he entendido, no ha tenido demasiada suerte con el trabajo. Lo han echado del restaurante de comida rápida. El miércoles tuvo otra entrevista, por Queens, pero resultó que en aquella dirección había solo un comedor para indigentes. Le ofrecieron trabajo de voluntariado. Lo siguiente fue en el Bronx, pero el puesto para el que se presentó ya estaba cubierto. Solo había una vacante de auxiliar de paso de peatones. Para que ayudara a niños, ancianos, minusválidos y borrachos a cruzar una intersección peligrosa. Le dieron un chaleco antibalas, pero le avisaron de que no le protegería de las cuchilladas. Tras una breve reflexión, renunció.

I mentre ell intenta fer-se un lloc en el món dels passejadors professionals de gossos el germà ha de tornar a Bulgària a buscar un executiu que sembla haver-s’hi quedat, a més a més es diu Kurtz amb el que l’homenatge paròdia a El cor de les tenebres de Joseph Conrad està servit, però caldrà endinsar-se en la selva de la Bulgària postcomunista. I tenim aquestes dues històries, Ango a Estats Units intentant establir-se i refent el que va ser la vida del seu pare allà i Ned intentant trobar un treballador en un país en el que s’hi sent completament estranger.

Sofia 2008 © Jorge Díaz, Creative Commons.

El llibre és una divertidíssima comèdia, i els dos germans representen els extrems oposats de la societat, un és un broker amb un sou de molts zeros, i l’altre es dedica a passejar gossos, i encara, tot i que de seguida es descobreix com una feina molt més complicada que no sembla.

En Ned torna de Bulgària i es troba a son germà al llit amb una noia, i la història que escolta és un bon resum de bona part del llibre.

—En tu ausencia ocurrieron alguna cosas. ¡Pero no te asustes! Mira, en Nueva York hay dos sindicatos de paseadores de perros: los “Dogsters” y la “Gente de la correa”. Son enemigos. Los “Dogsters” me levantaron el perro porque no quería pagarles la cuota. La agencia me echó lo culpa, pero los de la “Gente de la correa” montaron una huelga para defenderme y para legitimarse como organiación.

Parpadeó, confundido. ¿Qué está diciendo?

—Dos sindicatos —repito.

—Los “Dogsters” y la “Gente de la correa”. Diane era parte de la pandilla de Merle, el jefe de los “Dogsters”. ¿Lo pillas? Los “Dogsters” quieren desacreditar la causa del sindicato rival. Intentaron culparme de haber secuestrado a Zucchero para cobrar un rescate de los Yens. Fue una trampa. Pero Diane los engañó. Ella vivía antes con ese Merle, incluso fue alumna suya. Pero resultó ser un auténtico cerdo. En absoluto digno de ella. ¡Hizo fracasar su doctorado! Y no solo eso…

Dog-Walkers © Brian Godfrey, Creative Commons.

Comedia, esbojarrada i divertida, amb menys mala llet de la que m’agradaria però m’ho he passat molt i molt bé. El principi, després de la història del pare i la caixa decau una mica, fins que lentament torna a agafar velocitat de creuer. Això sí, el llibre obre tantes línies que el final per tancar-les totes és una mica atropellat, allò de que veus que queden cada cop menys pàginesi comences a pensar “jo aniria resolent coses o pensant en el següent llibre si això és una saga”.

Un encert de llibre i un autor que en el seu primer llibre em deixa força convençut.