Si aquest carrer fos meu / Stefanie Kremser

Un llibre del que fa força temps que només n’escolto coses bones de l’escriptora per mi desconeguda Stefanie Kremser, un dels que es desfeia en elogis cap al llibre era Sergi Pàmies, aquest és l’article, i vaig decidir que això era argument més que suficient.

I el llibre no decep, ni una mica. Stefanie Kremser va teixint un recorregut amb tot de salts en el temps i en l’espai però agafant com a punt de referència per a cada capítol un domicili. I d’aquesta manera caòtica en aparença ens va explicant qui és. Sembla una pregunta fàcil, però la seva biografia es prou complicada com per no ser-ho tant.

El sentiment de no saber on pertanyo m’ha acompanyat gairebé sempre, però aquells darrers onze mesos m’havia sentit integrada en un lloc per primera vegada des de feia molt de temps. Des que tenia vint anys no havia tornat a sentir que formava part d’un país concret fins que vaig arribar a Nova York, la ciutat dels immigrants d’arreu del món, i aquella era precisament la clau. Allà no era una nouvinguda amb arrels estrangeres, sinó una persona com milions d’altres; no destacava ni era una excepció, sinó al contrari: allà, la meva procedència, els meus canvis de residència i el meu accent —influït per les diverses llengües que parlo— eren normals.

New York City © Yoann JEZEQUEL, Tayloright. Creative Commons.

Amb pocs anys ja havia viatjat més del que moltes persones han fet en tota una vida, inclosos alguns “salts” a banda i banda de l’Atlàntic, i d’hemisferi, i també, a sud-amèrica, a banda i banda dels Andes.

Amb aquest primer viatge a Bolívia vaig aprendre moltes coses sobre fronteres, passaports, llocs de naixement, llengües i singularitats regionals o nacionals. Però vaig aprendre, sobretot, que les definicions de tots aquests conceptes són ampliables.

Tota aquesta barreja per l’autora era natural, però fins i tot ella, de tant en tant, tenia algun moment de dubte, menor, però dubte al cap i a la fi.

—És com ser dins d’una pel·lícula.

Jo també ho pensava de tant en tant. El que no sabia era quina, en quin idioma ni amb quins subtítols.

El llibre no segueix un ordre cronològic ni geogràfic, aquesta és una conversa de nena a Brasil, amb els seus veïns del barri, altres nanos com ella que s’estan tantejant:

Aleshores jo ja parlava prou portuguès per poder donar informació sobre el meu país d’origen: Alemanha. La Nélida, la nena més gran, va preguntar assenyada:

—¿De quina banda del mur?

Desconcertada, vaig rumiar què devia voler dir i, al final, vaig assenyalar el jardí de l’altra banda de la barana on estava asseguda i vaig respondre:

—D’aquesta banda.

1961 August. Building berlin wall © Ur Cameras, Domini públic.

I un dels llocs on amb el pas del temps s’acaba instal·lant és Barcelona, on de seguida es posa a aprendre català. Per una multilingüe com ella no va ser gaire difícil, però un cop va veure la convivència estranya dels idiomes a casa nostra va decidir que era necessari, un pas que molta gent no fa.

Les classes de conversa dels dimecres a la tarda m’encantaven: el llarg passeig per les illes octogonals de la Dreta de l’Eixample fins a la cafeteria on quedàvem era un viatge de descobriment que emprenia només per a mi mateixa, per poder atresorar al llarg del temps experiències i impressions pròpies independents de les del meu marit. Perquè l'”habitació pròpia” que reclama Virginia Woolf és tan important com tenir un paisatge propi, com a dona, com a persona, com a rodamón.

Per si teniu curiositat (jo en tenia) el marit és el també escriptor Jordí Puntí, ho diu ella mateixa quan fa un comentari sobre una idea que acaba donant origen al llibre Maletes perdudes (aquí teniu la meva ressenya del seu Això no és Amèrica).

Els trasllats, les maletes… una cosa tan constant que ha acabat formant part de la rutina, de la seva manera d’entendre la vida, o potser una decisió adaptativa, potser les dues coses.

Els tres anys que vaig passar a la Berliner Strasse constituirien la base dels meus records d’Alemanya. Vaig fer cinc, sis, set anys. Tenia una maleteta taronja on aviat hauria d’encabir tota la meva infantesa alemanya, com si fos un joc de memory que m’enduria per emprendre el gran viatge a un continent llunyà.

Imatge treta d’aquí.

Amb això ens plantem pràcticament a mig llibre. Com que és un llibre amb un ordre aparentment anàrquic això no vol dir gaire, a nivell de què en sabem o allò de “per on anem”. Hem vist escenes de gairebé totes les seves edats i ciutats. Sí que tinc una cosa la començo a tenir clara, i és que aquest llibre és dels bons, del que et deixen pensant després, encara que els llegeixis a tota velocitat, això queda, fa solatge.

I ara un fragment llarg sobre com ens veu als catalans, més concretament als barcelonins, jo crec que encerta bastant.

Els anys al passeig de Sant Joan em van donar una mena de formació bàsica sobre Barcelona. Vaig aprendre, entre altres coses, que en un primer moment els catalans són més desconfiats que cordials; que quan et veuen amb cara d’estranger no et parlen mai en català; que les mares han de deixar els fills a l’escola bressol al cap de setze setmanes de baixa maternal per tornar a la feina; que els croissants fornejats amb llard són encara més bons que els de mantega; que el nostre pis tenia goteres quan hi havia tempesta; que a l’estiu no quedes per sopar amb ningú abans de les deu de la nit; que a l’agost els barcelonins cedeixen la ciutat als turistes i cap autòcton es rebaixaria a anar a les platges de la ciutat; que qualsevol ciutadà empadronat té dret a rebre atenció sanitària; que dissenyar carrils bici és un art complex, que aquí hi creixen xicrandes i les cotorres viuen a les palmeres; que els mateixos milions de persones que semblen tan calmades quan hi ha una crisi econòmica i política són en realitat capaces de sortir a manifestar-se pels seus drets de manera pacífica i incansable; que els llogaters són éssers desprotegits i l’única possessió que tenen és la por (cada vegada més alarmant) del desnonament.

Diada de l’Onze de setembre del 2008 © Toni Hermoso Pulido, Creative Commons.

I ara una definició que com és,  o de com es veu, o de com les dues coses es barregen.

Al principi em resultava frustrant que em confonguessin constantment amb una estrangera, però el cas és que només sóc un camaleó per dins, no per fora. Amb el temps he aprés a no donar importància al tractament segons l’aspecte físic, perquè no és una qüestió personal: simplement, Barcelona està desbordada. Jo, tossuda, demano la carta en català o en castellà, un esforç que ara també han de fer la majoria dels habitants de la ciutat. Després de tres o quatre frases en qualsevol dels dos idiomes oficials, cambrers, botiguers i forners deixen de banda el seu anglès macarrònic i respiren alleujats. Parlant, la gent s’entén.

Fotogradia de l’autora de Llibert Teixidó, publicada en aquest article a La Vanguardia.

És un llibre del que se n’ha parlat molt i bé, les lloances estaven justificades? Doncs sí. Que més? Poc més, el llibre està molt i molt bé, es llegeix bé i té un parell de moments que a mi m’han deixat amb l’ai al cor. Un llibre de no-ficció però absolutament literari (potser m’hauré de replantejar aquesta categoria) i magníficament escrit. No us en penedireu.

Una boda a Lió / Stefan Zweig

Stefan Zweig és un dels meus autors preferits i aquest és el primer cop que apareix en aquest blog, el que vol dir que l’he tingut injustament oblidat massa temps, cal posar-hi remei doncs!

Aquest és pràcticament un minillibre, 71  pàgines i lletres a un cos generós. Un llibre que es pot llegir en dues hores amb calma, i amb una mica de pressa en menys d’una hora. El llibre encabeix quatre contes, el primer que dóna títol al llibre i el de El camí, Un home que no s’oblida i Dos solitaris. Tots els contes són excel·lents. I tots tenen el “toc Zweig” capaç de retratar de manera màgica un entorn tan terrible com la nit abans d’un afusellament massiu (perquè la guillotina ja no dóna abast), o una capacitat per treure espurnes de situacions a mig camí entre la fantasia i la realitat més crua. No sé definir-ho millor, en general aquests contes a mi m’han deixat amb un somriure i amb una mica més de fe en l’espècie humana.

Atreviu-vos amb Zweig, no us en penedireu.

Undated portrait of Austrian novelist, playwright, journalist and biographer Stefan Zweig (1881 – 1942). (AP Photo)

La por del porter davant del penal / Peter Handke

Més llibres de Handke, aquest amb un títol futbolístic que és una troballa. Tot i que crec que futbolísticament qui té por d’un penal és el que el xuta, el porter no té res a perdre, el davanter ha de marcar, si marca és el normal i si el porter l’atura serà un heroi.

Però anem al llibre. La veritat és que entrar-hi costa molt. L’estil és àrid, telegràfic a estones, i amb una objectivitat que fins i tot fa mal. El protagonista sembla tenir cada cop menys sentiments, tampoc va sobrat d’empatia. Es mou en un món de persones soles, perdudes i que si poden fins i tot es rebutjen, es repel·leixen. D’aquesta manera la seva isolació passa desapercebuda. Però és un llibre que costa, en tenir poques pàgines podia passar per un llibre lleuger, però no, de fet l’altre llibre que en vaig llegir ja anava per aquí, brevetat com a sinònim de concisió, no de lleugeresa.

El funcionari explicà que, així que veia un objecte, com és ara una màquina de rentar, de seguida en demanava el preu i que, quan després tornava a veure l’objecte, per exemple una màquina de rentar de la mateixa sèrie, el reconeixia no pas per les seves característiques externes, és a dir, una màquina de rentar, no pels seus botons de programes de rentat, sinó només pel que aquell objecte, digue, la màquina de rentar, costava a primera vista, és a dir, pel seu preu. Es fixava amb precisió en el preu i d’aquesta manera reconeixia directament qualsevol objecte. I si l’objecte no valia res?, demanà Bloch. Ell no en volia saber res, d’objectes sense valor comercial, contestà el funcionari, almenys en la pràctica professional.

https://www.flickr.com/photos/nishwater/
bad pricing © Mark Jenkins, Creative Commons.

A nivell purament argumental hi ha un acomiadament, una relació, un assassinat i una fugida… però tot amb la mateixa fredor, amb aquesta falta de perquè i de sentiment. En aquest cas entenc que el que compta sobretot és el com, una cosa que demana llegir en versió original però el meu alemany no dóna per això ni de lluny.

Tot el que veia era literalment xocant. Les imatges no se’t presentaven naturalment, sinó com si haguessin estat fetes expressament per a tu. Quan les miraves, et saltaven literalment als ulls. “Com tocs d’atenció”, pensà Bloch. Com ordres! Quan aclucava els ulls i tornava a mirar al cap d’una estona, tot apareixia literalment modificat. Els sectors que hom veia semblaven llampeguejar i tremolar de les vores.

https://www.flickr.com/photos/beger/
Sparkling Water Drops © Steve Beger, Creative Commons.

Quan llegeixo un autor per primer cop el primer llibre em dóna una idea però és amb el segon que la confirmo. Però en aquest cas això no és així, és un autor interessant, difícil, però no acabo de tenir clar si és o no és un autor per mi.

Carta breve para un largo adiós / Peter Handke

Del premi Nobel me’n refio una mica i per això no és estrany que m’apropi a algun guardonat. Com és el cas de Peter Handke, aquesta mena de guanyador “a pachas” del premi d’aquest any perquè per vergonya van preferir fer com que s’oblidaven del tema l’any anterior i aquest han compensat amb dos premiats.

He triat aquest llibre per aquest article, no sempre coincideixo amb aquest autor però en general sí, o almenys no em recomana llibres dolents, una altra cosa són els gustos que no sempre són coincidents, ja seria inquietant.

La primera part és La carta breve, una mena d’esbojarrada ruta pels Estats Units, una mena de fugida o persecució (una ambigüitat amb la que juga) respecte a Judith. Una excusa per parlar d’ell mateix, amb un interés per les coses que l’envolten més aviat relatiu.

Esbojarrada però reflexiva, cap endins i amb un estil que va quedant. És peculiar, costa de definir però el notes. Potser és una obvietat, però ho vull remarcar, és un escriptor amb personalitat, no és limita a descriure. Al cap i a la fi és co-responsable del guió de la recomanable El cel sobre Berlín, de la que poso una imatge infringint segurament totes les lleis de copyright.

https://www.wim-wenders.com/movies/movies_spec/wingsofdesire/wingsofdesire.htm
© Wim Wenders.

Sólo prestava atención a las deformidades y las manías; lo demás no lo veía y después de la primera ojeada, y cuando tenía que hablar de ello me veía obligado a fantasear; sin embargo, como tampoco mi fantasía sabía nada, atribuía a todos señas especiales de identidad, como en una requisitoria. Esas señar de identidad sustituían paisajes enteros, contextos y destinos. Sólo con Judith —con la que por primera vez empecé a vivir algo— adquirí la capacidad de ver el mundo de una forma que no consistiera sólo en una primera ojeada aviesa. Dejé de coleccionar señas de identidad y comencé a tener paciencia.

https://www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/features/philip-marlowe-is-back-on-the-mean-streets-of-la-private-eye-by-icon-of-american-literature-raymond-9187271.html
Imatge treta d’aquí.

A la segona part El largo adiós (res a veure amb el llibre de Chandler o la pel·lícula) se’ns explica més d’aquest afartament mutu entre el protagonista i Judith i aquesta fugida persecució amenaçant o el que sigui perquè a estones ni ells semblen tenir-ho gaire clar.

No nos separábamos porque ninguno de los dos quería abandonar. Pero no nos importaba tanto tener razón y demostrárselo al otro; lo más importante era, y eso era lo que buscábamos, hacer que el otro perdiera la razón por sí mismo después de esa demostración. Cuando se reprochaba algo a alguno se observaban después todos sus movimientos a fin de que él mismo se delatase. Lo peor era que no nos acusábamos ya el uno al otro, sino que, sin palabras, buscábamos situaciones en que el otro se sintiera culpable. No nos insultábamos ya: sólo queríamos humillar al otro.

Y una part final amb John Ford que m’ha fet força el pes, sorprenent i no sé si als 70 un podia arribar a casa d’una llegenda com ell i simplement passar a saludar i xerrar. Però què més dóna!

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:John_Ford_1946.jpg

—Contadme ahora vuestra historia —dijo John Ford.

Y Judith contó cómo habíamos venido a América, cómo me había perseguido, cómo me había desvalijado y había querido matarme y cómo, por fin, estábamos dispuestos a separarnos pacíficamente.

Un primer tast d’un escriptor prolífic i polèmic, fonamentalment per donar públicament suport a un fill de puta del nivell d’Slobodan Milošević, una mica a l’estil de Céline de qui hem d'”oblidar” coses perquè va escriure la meravella de Viatge al fons de la nit. Seguiré amb aquest autor.

Kruso / Lutz Seiler

No. Ho he intentat, amb determinació i passant de llarg de les primeres 300 pàgines de les quasi 500 que té el llibre, més enllà d’aquell punt de “ja per les pàgines que queden l’acabo”. El llibre m’ha fet esbufegar molt més del raonable. La història és difusa, es perd i torna i torna a marxar. El llibre és molt dens, dens amb ganes, i en alguns moments no és que flirtegi amb l’avorriment, és que avorreix. El protagonista i l’escenari donarien per una novel·la millor, molt més legible. Això sí, si creieu que avorrit és profund, aquest llibre profundísim és per vosaltres. La meva tolerància amb els llibres que em fan esbufegar és limitada, i a aquest li he donat més de 300 pàgines, però m’aprofitarà més l’estona llegint una altra cosa.

Montauk / Max Frisch

Un dels llibres a que vaig arribar a través de Jambalaia. La veritat és que costa d’entrar. L’estil és telegràfic a estones, saltant d’un tema a un altre sense que es vegi clarament cap on ens vol dur l’autor.
Ja he dit que el llibre costa, però és curt i això ajuda a no desistir, a donar-li una mica més de marge. I val la pena.
En principi el llibre parla de la relacio d’un Max Frisch ja gran amb Lynn, una mena de groupie. Passen uns dies a Montauk (poble coster proper a Nova York), dies on ell recorda detalls de  la seva vida, i també retrata de forma tremendament lúcida el present, des de tots els punts de vista, de vegades fins i tot com “sortint de si mateix”.
És un llibre amb moltes lectures, a molts nivells i que quan l’acabes no estàs segur de si era una obra mestra o tot el contrari. Estrany, a mig camí entre les confesions i el llibret vagament autobiogràfic, interessant i un cop superat el xoc inicial de l’estil, la lectura flueix ràpid i bé.
És un llibre al que algun día hi tornaré, segur. Després de la foto poso el final del llibre, per si us ho voleu estalviar.
Hither Hills at sunrise (c) maureen_lederhos, Creative Commons

Lo único que nos quedaba por hacer era encontrar el sitio idóneo donde separarnos y tener cuidado con el tráfico. Nos cogimos de la mano para atravesar la avenida y corrimos. FIRST AVE / 46TH STREET, aquél era a todas luces el lugar. Dijimos: BYE, sin beso, luego una segunda vez con la mano levantada: HI. Al cabo de algunos pasos volví a la esquina, la vi, su figura caminante. Ella no se volvió, se quedó parada y transcurrió un buen rato hasta que pudo cruzar la calle.

 

Maldito karma / David Safier

Llibre fluix, que comença bé, de seguida perd pistonada i es posa en un plan molt desconcertant, després entra en una estructura repetitiva i ja fins al final.
Credibilitat nul·la, ja no és que no em cregui lo de la reencarnació (que no) és que si algú s’ha de reencarnar per impedir que la seva família pugui tirar endavant després de la seva mort doncs no em sembla un concepte de reencarnació que m’agradi ni una mica.
Perquè la història va d’això, la protagonista, dona d’èxit que no té temps ni per la filla ni pel marit mor i es va reencarnant en diferents formes de vida per acumular bon karma i així poder estar a prop dels seus, perquè no suporta que el seu marit ara estigui amb una altra dona que l’estima amb bogeria i que també s’estima a la seva filla, no, són seus i aquella intrusa ha de fotre el camp. Sí, m’he trobat desitjant-li un llarg cicle de reencarnacions en insectes a la protagonista.
El llibre es llegeix fàcil i ràpid, i almenys manté tot el llibre un sentit del humor punyent, però ja està. No és un llibre a evitar, però tampoc una recomanació entusiasta.

Las desventuras del joven Werther / Johann Wolfgang von Goethe

Sí, tot un clàssic, jo sóc dels que dic que cal llegir els clàssics, i de tant en tant ho faig i tot. Aquest a més és un clàssic del que se n’ha dit pràcticament tot el que calia, o sigui que per fer-vos una idea teniu els links, el de l’autor i el del llibre mateix. A més a més és un dels llibres que venien “de fàbrica” en el meu lector d’ebooks, tot facilitats.
El llibre s’entronca de ple dins el romanticisme, i és d’una altra época, i això cal recalcar-ho. Perquè la història de Werther no és precisament nova, un cas de triangle, Wether està perdudament enamorat de Carlota, però ella està amb un altre. Una situació que es podria resoldre amb un divorci o amb un adulteri aquí el protagonista ho resol fotent-se un tret, una manera radical de no arreglar res i deixar fumuts els que queden. No, no aconsegueixo empatia amb el protagonista, però això ja és un tema més meu i més referent als gustos que cadascú té els que té. Als links podeu llegir més, que això és una miniressenya. En recomano la lectura? Doncs una mica sí, és una obra mestra i totes aquestes coses, no m’ha agradat especialment, però trobo que val la pena. Imagino que qui se’l pugui llegir en alemany en gaudirà més, o potser poden trobar una traducció realment bona (sempre tinc aquest dubte al respecte dels llibres que ja venen inclosos al lector, que no facin servir una traducció no especialment bona i de fa molts anys), però això ja són coses d’algú que es mira uns detalls que no es mira quasi ningú.