Neix un teixidor de somnis: el despertar d’un escriptor / Ngũgĩ wa Thiong’o

L’editorial Raig Verd està recuperant l’obra de Ngũgĩ wa Thiong’o, i potser és hora que m’hi acosti.

En general la literatura africana és una gran desconeguda, per molts motius, bàsicament per a Occident tot Àfrica era un lloc on saquejar, i per això tampoc hi havia un gran interès en aquelles històries més enllà de fer un Memòries d’Àfrica, però els africans explicant les seves històries amb la seva veu… no deixa de ser una raresa.

Vaig entrar a la Universitat Makerere al juliol de 1959, sent súbdit d’una colònia de la Corona britànica, i en vaig sortir al març de 1964, sent ciutadà d’un estat africà independent. Entre el súbdit i el ciutadà, va néixer un escriptor. Aquest llibre explica con el nen pastor, el nen jornaler i el nen que somiava anar a escola de Somnis en temps de guerra i d’A la Casa de l’Intèrpret es va convertir en un teixidor de somnis.

No Known Restrictions: Kenya Colony. En route to Zanzibar, 1936 from Matson Collection (LOC) © pingnews.com., Creative Commons.

Tot plegat enmig d’un colonialisme potser no tan brutal com en segles anteriors (però déu n’hi do) però igualment persistent a un nivell quasi subconscient.

Amb quin facilitat la imatge zoològica flueix de les plomes liberals i conservadores dels blancs que viatgen per Àfrica! El 1909, Theodore Roosevelt, durant un safari per l’Àfrica Oriental, va quedar estupefacte davant de l’home salvatge i de la bèstia salvatge, reminiscències de l’Europa de dotze mil anys enrere. La danesa i el nord-americà miraven Àfrica amb els mateixos prejudicis racials. En alguna pàgina anterior del mateix llibre, Blixen havia dit que allò que havia après de la fauna del país li era útil per tractar amb els nadius.

L’arribada a Uganda, en aquell moment un protectorat i no pròpiament una colònia, és un xoc en positiu per l’autor.

Els carrers eren plens de dones baganda negres vestides amb elegants busutis, i d’homes negres vestits amb kanzus blancs i a l’estic occidental. Fins i tot la presènciad’indis davant de les seves botigues a banda i banda dels carrers de la ciutat afegia vivacitat, en comptes de treure’n, a aquest espectacle increïble de persones negres que no caminaven com si la ciutat els fos aliena. Les ciutats i els pobles de Kenya sempre desprenien un aire de segregació i tensió.

Renowned Kenyan writer Ngũgĩ wa Thiong’o reads excerpts from his recent work in both Gikuyu and English during a presentation in the Coolidge Auditorium, May 9, 2019. Photo by Shawn Miller/Library of Congress. © Library of Congress Life., Domini públic.

Els primers anys d’universitat van ser els anys de socialitzar, ballar, dones, una mica el normal a tot arreu. Una universitat on tots els professors, això sí, eren blancs.

Makerere University © Andrew Moore, Creative Commons.

Eren els anys 50-60, Àfrica encarava la fi del colonialisme i diferents països lluitaven per la seva independència. No va ser fàcil, les potències occidentals estaven capficades a mantenir les colònies i a justificar-ho de totes les maneres possibles, una incessant propaganda de les bondats d’un sistema que només beneficiava a una de les dues bandes.

Com podia un estudiant colonial sobreviure al bombardeig diari d’aquesta visió condescendent de la meva història i identitat? […] Per sort a mi m’agradaven els llibres. Els llibres poden il·luminar i també poden enfosquir, però almenys podem contraposar-los. Makerere em va ensenyar a valorar els llibres encara més; aquella biblioteca tan ben proveïda va arribar a ser la meva segona residència. A la biblioteca jo era l’amo del palau intel·lectual amb una jerarquia de personal dedicat i ben predisposat a servir-me.

Un colonialisme que per a molt colons blancs es veia representat en el Happy Valley (doneu al link i veureu). I clar, la descolonització era un cant a la llibertat, però a la incertesa, unes aigües remogudes que segons com podien fer sortir el pitjor de tothom.

Per damunt de l’alegria de la descolonització hi planava l’amenaça del caos del Congo: el magnicidi de Lumumba, la mort de Dag Hammarskjöld i la pujada de Joseph Mobutu al poder. Sovint s’ha descrit l’ascensió de Mobutu com el resultat de conflictes interètnics i interregionals, i no pas de la història colonial belga i la geopolítica de la guerra freda. Semblava que la gent hagués oblidat que Mobutu sempre havia treballat per a l’exèrcit belga. Pocs mesos abans de la independència, les autoritats belgues, a les quals tan bé havia servit, el van ascendir a coronel, una mena de regal de comiat —o potser una pòlissa d’assegurança? No vam fer cas de la importància del fet que Mobutu hagués adoptat el nom de Lleopard, que feia pensar en Leopold.

No espereu un llibre de confessions íntimes, no és aquesta mena de biografia, el tema polític i com l’afronta com a escriptor i el seu compromís amb la veritat són el tema del llibre. Va viure uns temps convulsos, esperançadors, terribles, de canvi…

Vaig entrar a Makerere el 1958, com a súbdit colonial, i en vaig sortir el 1964, com a ciutadà d’una Kenya independent.

Makerere, l’alma mater de l’autor, on està situada pràcticament tota l’acció del llibre, era a Uganda, un país que va tenir un dictador destacable per les seves atrocitats, Idi Amin, en parla Sánchez Piñol en el molt recomanable Pallassos i monstres, i també us en podeu fer una idea a la pel·lícula The Last King of Scotland.

Però van ser dolents i van fer el mal, en forma d’Idi Amin, que va enderrocar el règim d’Obote el 1971 i va fer fugir els makerereans i els ugandesos als cinc continents del món: artistes, escriptors, polítics; cap sector social se’n va salvar. Per a Amin i els seus soldats, Makerere era el lloc on es formava una elit que calia humiliar i obligar a servir els soldats, i els membres femenins de la qual calia segrestar i/o violar. Però, d’altra banda, els nous cacics envejaven Makerere; Idi Amin, ara rector, va extorsionar els doctors honoris causa de la universitat. Alguns professors i estudiants van ser assassinats; d’altres van fugir a l’exili.

Un autor que en el seu compromís en la recerca de la veritat i de donar veu a un poble que no n’ha tingut, que sempre han parlat per ell, ha patit presó o exili. Al final el poder i l’explotació també l’han exercit sense manies els negres contra els negres.

El llibre passa bé, potser té un to massa seriós i massa notarial de vegades, però m’ha fet ganes d’anar a buscar altres llibres d’aquest autor.

Todos deberíamos ser feministas / Chimamanda Ngozi Adichie

Aquesta és una autora que m’agrada, em va agradar molt el seu Americanah i m’he decidit a agafar aquest petit llibre, més o menys la transcripció-edició d’una xerrada de l’autora. Podem pensar que una autora que viu entre Estats Units i Nigèria no ens pot explicar coses sobre feminisme perquè les seves experiències seran massa allunyades. Fins que explica el cas d’una violació en grup en una universitat, i després de les condemnes no faltava qui deia que: “què feia una noia amb quatre nois en una habitació?”. O sigui que no, el que ells pot explicar sobre el tema, que existeix i que és un problema i que l’hem d’arreglar entre tots, homes i dones. Un llibre breu que es llegeix en un moment d’un tema que no perd vigència.

Mujer desnuda, mujer negra / Calixthe Beyala

Llibre eròtic d’una col·lecció mítica de l’erotisme de la que no n’havia ressenyat ni un sol llibre. Vaig arribar a aquest llibre mirant coses de literatura africana, l’autora tot i que establerta a França és nascuda a Camerun.

El llibre comença amb la protagonista, Irène, una noia que quan roba pràcticament té orgasmes, robant una bossa. Després de la cursa per fugir obre la bossa i a dins hi ha un nadó mort.
I a partir d’aquí la història entra en que Irène se’n va a viure amb una parella que la integren en els seus jocs eròtics, més o menys, perquè la noia té un caràcter que és un encant (irònicament). Us heu oblidat del nadó? Sembla que l’autor també? Qui és Irène i on viu i com es guanya la vida i perquè es queda amb aquest matrimoni? A ningú li importa.
Les escenes sexuals no estan malament, sense ser res de l’altre món, i el llibre la veritat és que avorreix una mica (no sé si del tot, porto 100 pàgines), però em sembla que el millor del llibre és el títol, i m’estic pensant encara si poso o no l’etiqueta EVITAR.
Finalment sí, etiqueta EVITAR i a prendre vent! A veure quan parlem de llibres de gènere puc tolerar que la història, la trama, sigui una mica fluixa, sempre que el llibre ho compensi per una altra banda. Un llibre de ciència-ficció pot ser previsible però si té molta ciència-ficció doncs passa, i en aquest llibre no passa. Les escenes eròtiques són fluixes, molt fluixes i van de baixada a mida que avança el llibre, baixa el voltatge mentre la història es perd cada cop més. En fi, el millor és el títol i ja està.

Todo se desmorona / Chinua Achebe

Possiblement el clàssic més clàssic de la poc coneguda (aquí, en països de parla anglesa la cosa canvia) literatura nigeriana, obra de Chinua Achebe.

Se’ns descriu la vida del fictici poblat de Umuofia, i la vida del protagonista Okonkwo (els noms de la majoria de personatges s’ens faran així d’estranys). La reparació de greuges, els regateigs pels matrimonis, els judicis tribals, oracles… A poc a poc els esdeveniments faran que Okonkwo i la seva família entri en contacte amb una gent que ho capgiraran tot, els blancs…
L’arribada dels blancs en un lloc tan remot té molt de recel, arriben els missioners que demanen construir una esglèsia, i els hi donen un lloc maleït però s’hi instal·len i no els passa res, però l’esglèsia (anglicana en aquest cas) és només una part, també arriba un govern amb els seus policies que sobretot castiguen la insubordinació o els atacs als blancs. Atacs que de vegades no són per animadversió, senzillament la seva manera d’arreglar les coses és diferent. Tota la seva estructura social es basa en uns déus i en unes relacions amb el més enllà que a ells els serveixen i els guien en les seves decisions, com els esperits ancestrals o egwugwu (màscares que es posen pels rituals simbolitzant els avantpassats, més o menys). Si no es poden seguir refiant de tot allò en que sempre han cregut és quan tot el que coneixen s’esfondra davant d’uns blancs traidors i que els sotmeten sense contemplacions. El final del llibre és interessant.
No faré espòiler però diré que m’ha sorprés en la forma, sense patetisme (que podria), sense carregar el pes en la tragedia i la injusticia (que també), quasi sense fer soroll, sense escarafalls, quasi com sense donar a ningú la culpa, retratant una inevitabilitat que deuria ser el que sentirien els contemporanis d’Okonkwo. El llibre es divideix en tres parts, cadascuna més curta que l’anterior, les dues primeres ofereixen un retrat de la vida a la Nigèria profunda, molt interessant.

Niger Coast Protecterate (c) John Flannery, Creative Commons

 

Americanah / Chimamanda Ngozi Adichie

L’etiqueta BLACK AMERICA potser està una mica agafada pels pèls, ho reconec, l’autora és nigeriana però el tema racial és molt present en el llibre tant en les parts ambientades a Lagos com a les dels Estats Units així que jo crec que encaixa i a més és el meu blog.

Ifemelu, després de 13 anys a Estats Units (tot i que ella diu que són 15 perquè quan va veure que a més anys allà més respecte sempre se n’ha sumat) decideix tornar a Nigèria. I tothom li pregunta per què? Després d’arribar a Estats Units i establir-s’hi, per què tornar?
Mentre va a una perruqueria a fer-se trenes (el pentinat afro és una senya d’identitat, una cosa intrínseca a ella) rememora el seu passat a Nigèria, amb el seu xicot d’aleshores Obinze, i els seus anys en una Nigèria amb contínues vagues, el seu enamorament, i la relació amb la seva tieta Ujú, mantinguda d’un general i que serà cabdal perquè Ifemelu pugui anar a Estats Units. Ujú es va quedar embarassada del general i va decidir tenir el fill als Estats Units (no hi ha com tenir diners i poder) així el nano (Dike) tindria la nacionalitat estat-unidenca i a ella costaria més deportar-la en cas de no trobar feina.

Quan va anar a Estats Units, Obinze es va quedar a Nigèria i des d’aleshores tot i que no era aquesta la idea, han dut vides separades. Obinze s’ha casat i té una família i uns negocis, forma part de la societat benestant de Lagos.
I establir-se a Estats Units no és gens fàcil per Ifemelu, la tieta Ujú va de cul amb un nen i tres feines i amb prou feines arriba a final de mes, tot és caríssim i enlloc la contracten, comença a maquillar el seu CV, suprimeix els anys estudiats a la universitat a Nigèria, s’inventa experiència de cambrera… no la truquen i els diners s’acaben. Finalment, gràcies a Ginika, una companya seva que va marxar abans a Estats Units, aconsegueix una feina de cangur quan ja està pràcticament al límit de la depressió.
Un detall curiós, als estudiants africans negres els resulta més fàcil relacionar-se amb altres estudiants estrangers que amb els propis nord-americans, inclosos els negres. A més a més a Àfrica diuen negre sense cap mena de mania, però Estats Units és el pais dels eufemismes, afroamericans, americoafricans, etc. Això sumat al desconeixement (i paternalisme) que molts blancs americans tenen respecte Àfrica i els africans, per ells Àfrica és un immens lloc indistingible ple de gent que necessita ajuda, viuen amb menys d’un dólar al dia, i la SIDA està a uns nivells demencialment alts.
Treballant per la família blanca acomodada coneix Curt, germà de la dona de la casa, amb qui comença una relació, un estat-unidenc, i blanc! Viu en un núvol, de cop tot resulta fàcil, aconseguir una feina (tot i no ser ciutadana) és sols qüestió d’unes trucades, això sí per l’entrevista s’allisa el cabell. Aconseguir una feina, una bona feina, amb trenes o pentinat afro és molt difícil, no és just però és així, i porta el temps suficient allà com per saber-ho.

Un imatge no tan antiga

I Obinze? He explicat al principi la seva vida actual a Lagos, però tot va tenir el seu procés. Ifemelu se’n va anar als Estats Units i en no massa temps va tallar amb ell, en sec, no contestava mails, ni el telèfon, ni les cartes, res. Ell també volia anar als Estats Units, però gràcies al terrorisme l’ambaixada americana denega pràcticament totes les peticions de visats que reben. Finalment li surt l’oportunitat d’arribar a Anglaterra i allà trampejar com pugui, el que inclou treballar amb la identitat d’un altre (que a canvi del favor li cobra una part del sou) en el que es pugui, netejar lavabos, trajinar electrodomèstics, el que sigui. A més a més està a punt de casar-se amb una noia (angolenyo-portuguesa, amb passaport de la UE que és el que interessa) per poder arreglar els papers. El tema li porten dos angolenys que li cobren 2.000 lliures per la gestió. Però la noia, Cleotilde, li comença a caure bé a Obinze, i queden per veure’s més cops abans de la boda (que ha de ser a Newcastle, a Londres tants matrimonis d’aquest estil comencen a aixecar sospites) i ja sense els angolenys. Però el moment abans de casar-se el detenen, el seu visat està caducat i és empresonat i deportat. Amb les darreres engrunes de dignitat li diu al sorprés advocat que està disposat a ser “despatxat” a Nigèria.

I tornem a Ifemelu. Enganya a Curt i aquest la deixa, de manera total, i comença una relació amb Blaine, un professor universitari, aquest sí negre. Al final de la relació amb Curt i al principi de Blaine anirem llegint entrades del seu blog, sobre negritud, i pentinats afro, i una anàlisi del tema racial d’una negra no-estatunidenca (o NNE al seu blog). Resumir tots els temes que tracta tant als extractes del blog com al llibre és una tasca que em supera, em quedo amb un parell de quasi citacions: A Estats Units no hi ha racistes, però sí hi ha racisme; i l’altre: ella es va sentir negra i la van fer sentir negra als Estats Units, mai s’havia sentit negra a Nigèria. És un tema complex sobre el que els americans volen sentir que han progressat molt les relacions interracials ja no són ilegals i un candidat negra es postula per la Casa Blanca. Sentir que hi ha racisme i que el tema de la raça importa i molt i no per bé no és res que tinguin interés en conèixer, els molesta i els treu de la seva zona de comfort.
Després d’anys als Estats Units, la victòria d’Obama i ja amb un passaport blau que la permet bellugar-se sense problemes torna a Nigèria (però amb el passaport blau pot tornar als Estats Units sempre que vulgui). Es retroba amb una ciutat que li sembla més canviada perquè s’ha adaptat més a Amèrica que a aquesta Nigèria democràtica on sembla que tothom es pugui fer ric. Treballa en una revista fins que se’n cansa i torna a obrir un blog, i a poc a poc va retratant Nigèria amb una altra visió, i es va retrobant amb el seu passat, també amb Obinze.
Un llibre molt interessant, potser excessivament llarg, que en el tema de la raça i sobretot la raça a Anglaterra m’ha recordat a Zadie Smith i els seus llibres com NW o Dents blanques, i m’ha fet venir ganes de rellegir un altre llibre nigerià la Historia de Lemona de Ken Saro-Wiwa.