Els quaderns d’en Marc

Catalunya serà eròtica o no serà!

Així comença aquest llibre, potser un dels més controvertits de la literatura catalana, i com que la literatura catalana no va sobrada de coses d’aquestes potser que li dediquem una mica d’atenció. A més a més, el tema del llibre em permetrà posar imatges pujades de to en aquesta entrada, tot són avantatges.

Evidentment no sóc el primer en tractar aquest tema, he trobat dos blocs que també hi van dir la seva, aquest i aquest altre, i aquí un article llarg sobre en Pedrolo on el tema es tracta més de passada. A hores d’ara no cal que repeteixi la meva devoció per Pedrolo i la seva obra, i sempre que surt el tema d’Els quaderns d’en Marc el nom de Manuel de Pedrolo també apareix.

Els quaderns d’en Marc és a tots els efectes oficials una obra anònima, però hi ha molts indicis que apunten en la direcció de Pedrolo. El mateix editor, que va rebre el mateix tipus de paper, mecanografiat amb el mateix tipus de màquina… però Pedrolo sempre ho va negar.

En serà Pedrolo l’autor?
Sí, és un llibre eròtic, però ja era l’any 1985. A més a més Pedrolo va publicar i va signar amb el seu nom un llibre eròtic anomenat Obres púbiques. Es va atrevir a signar-ne un i no un altre? Els quaderns són de 1985, Obres púbiques de 1991, i ell va morir el 1990, podria haver passat.
Però després llegeixo el llibre i l’únic que puc dir és que l’autor és Pedrolo, més enllà de qualsevol dubte raonable. L’estil és d’ell, el llenguatge és d’ell i l’ànima dels personatges és pedroliana. Potser massa i tot. Si Pedrolo va escriure el llibre i el volia publicar anònimament no hauria hagut de ser tan reconeixible, és absurd.  Pedrolo era perfectament capaç de disfressar el seu estil, era un escriptor amb tones d’ofici, per què no ho va fer? Potser perquè no en va ser l’autor? Potser l’autor és algú altre que va imitar perfectament bé l’estil de Pedrolo, justament per dirigir l’atenció cap a ell? Costa de creure, sobretot perquè tot i que en els llibres de Pedrolo hi havia erotisme potser no n’hi havia tant com per endevinar com seria l’erotisme de Pedrolo. Si Obres púbiques s’hagués publicat abans potser sí, però l’únic que podia saber el 1985 com era un text eròtic escrit per Pedrolo era el propi Pedrolo.

També hi ha una altra possibilitat, i és que la història que s’explica a la introducció sigui certa. Que un desconegut va fer arribar uns quaderns a Pedrolo perquè aquest els pulís, i els intentés publicar. Un desconegut, o un conegut, o potser fins i tot un Pedrolo del passat que va fer un text eròtic que el Pedrolo actual va voler recuperar, amb un ànim més didàctic que econòmic (que algú em corregeixi, però en cas de llibre anònim tots els beneficis van a l’editorial). O potser realment era una altra persona i Pedrolo no se’n volia aprofitar ni volia el crèdit d’un llibre que només havia “posat a punt”.
Hi ha detalls que em grinyolen si assumeixo l’autoria de Pedrolo, però també si el llibre era d’algú altre. El llibre es va vendre bé, va causar cert escàndol… el somni de qualsevol escriptor novell que per res renunciaria a firmar el llibre i entrar en el món de les lletres. O potser el malson d’algun escriptor elitista que no vol tenir res a veure amb “literatura eròtica”. O un text d’un autor novell que després en renegaria i preferia deixar les coses com són ara, envoltades de misteri. No n’he tret l’entrellat, només exposo les diferents teories que se m’acudeixen. Però potser que parli una mica del llibre, no?

No clothes left to wear (c)Joana Coccarelli, Creative Commons

A la primera meitat del llibre destaca el personatge de la Marta, la lletera, una dona madura i sola amb qui en Marc s’entén més d’un cop, a casa d’ella i fins i tot en un meublé. Entremig ha conegut a una noia (Marina) que estava fent la seva darrera aventura de soltera abans de casar-se amb un home gran i ric per viure d’ell. També coincideix amb dues germanes, i no perdona. En Marc parla molt, i parla del sexe amb una franquesa que en els anys que està ambientat el llibre (mitjans 50) devia ser escandalosa. Però en aquests llibres el que cal és varietat, així que quan la relació amb Marta ja semblava encarrilada ella es mor, i en Marc ha de buscar nous horitzons.
He escrit “no perdona” una mica més amunt i no és ben bé això. Marc es troba amb gent ben predisposada al sexe i ell es sacrifica pel bé comú. Aquesta és la impressió que dóna en Marc, no és un depredador però té la santa sort de ser al lloc i el moment correcte, i tenir un punt de gosadia que dóna peu a tot plegat.
La part amb Marta semblaria una part d’iniciació, amb una MILF i amb els papers canviats d’allò que seria més normal, ell és l’expert, no pas ella, tot i tenir més anys.
I arribem a una altra dona diguem-ne principal, juntament amb la Marta, la Maria (tots noms amb M). Se la troba pel carrer i acaben al llit, però no és tan simple. Tot i que ella s’inventa una història sobre un marit, la realitat és molt més simple. Viu encadenada a una mare malalta al poble, un cop al mes baixa a Barcelona per passar comptes en un petit negoci en el que participa, aprofita per fer-hi nit i esbargir-se abans de tornar al poble a ser la noia modèlica que és. Aquest és un dels temes recorrents al llibre, i Marc no es cansa de dir que no hi ha res indecent en que a una dona li agradi el sexe i el practiqui quan en tingui ganes i oportunitat, però això s’ambienta als 50 i suposo que escapar a la repressió (sobretot sent dona) deuria ser impossible. A més a més de la repressió que cadascú porta “de casa” hi ha la que exerceix la societat, sobretot la més propera, en aquest cas les veïnes del poble. Això de baixar a Barcelona a desfogar-se era gairebé una tradició, però no pas en una dona. La Maria de vegades s’ha endut alguna sorpresa desagradable, o homes que després de follar pràcticament surten corrents, per això amb Marc la cosa de seguida agafa una altra volada. És comprensiu, un amant atent a qui li interessen les persones a més dels cossos. Queden cada cop que ella ha de baixar, i es fan força confidències, com una relació més menys seriosa tot i que esporàdica.

Pleasuring herself (c) WillVision, Creative Commons

Apareix en escena una altra noia, la Genoveva (Geva, aquesta amb G, no amb M)  que treballa de dependenta en uns magatzems. Després d’un breu flirteig amb en Marc queden a la sortida, i ella de seguida li diu que li costarà 400 pessetes. És la primera menció en tot el llibre al sexe mercenari (apart dels meublés). Geva treballa de dependenta com he dit, amb un sou que no és cap gran què, té un fill i una mare i la única que treballa és ella, que a més a més és mare soltera (li va faltar poc per ser vídua). Amb homes que li agraden (i només si li agraden) se’n va al llit per diners i soluciona alhora les seves necessitats i la seva manca de capital. Sembla una solució massa bona, i un altre cas peculiar que es troba en Marc (si ho troba tot així de fàcil no “sentarà cap” mai!). Així que després de passar a alletar el petit se’n van a una casa de confiança que coneix Geva, on tindrem a més a més del preceptiu polvo una escena de voyeurisme amb la dona de la casa (una dona molt obesa i exhibicionista), tot una mica excessiu, però només està preparant el terreny.
Li proposa a Geva que l’ajudi amb una de les fantasies de Maria, que és fer-ho amb una altra dona, i queden així, que el proper dia quan quedi amb Maria per sopar quedaran els tres, i si es cauen en gràcia tindrem un trio. Aquesta pujada final recorda a les d’algunes pel·lis porno que deixen l’escena reina pel final.
Tot i la sorpresa inicial de Maria, perquè amb les fantasies una cosa és parlar-ne i una altra fer-ho, acaben quedant i es cauen bé, així que després d’un sopar en un restaurant (modest! que el Marc no neda en diners i la Geva cobra!) amb una conversa interessant i força explícita (fins que l’han d’interrompre quan se’ls asseu una família a la taula del costat), van cap al pis que una amiga li deixa a Geva. No poden anar a un meublé, la dona de la primera cita Marc-Geva no acceptaria un grup de tres. De fet l’amiga de Geva es pensa que li deixa el pis per anar-hi amb un home, no amb una parella. Recordem que el llibre està ambientat als 50, un trio (amb només una professional) no deuria ser una cosa molt habitual.

Tret de google imatges

I el trio surt bé. Com a totes les relacions en aquest llibre hi ha complicitat, comprensió, joc i respecte, una combinació a la que ja ens hem acostumat i que no desmereix perquè una de les integrants sigui professional (dada que amaguen a l’altra) però que fa l’efecte que no li hauria importat participar-hi de franc.
I just després del trio, de manera abrupta i brusca, s’acaba el llibre. Si ens creiem la introducció, l’autor dels quaderns es va quedar els dos darrers i no els va entregar. Això explicaria, si ens creiem la història, aquest final, final tot i això en el punt més alt.
El llibre costa de trobar, a veure si alguna editorial s’anima a recuperar-lo, tot i que no tinc gens clar com deu anar tot el tema dels drets en una obra anònima.

El retrat de Dorian Gray / Oscar Wilde

 

Un d’aquells llibres que vaig comprar en una col·lecció de clàssics d’El Periódico i que vaig agafar per un viatge en avió on no em podia dur el llibre que m’estava llegint en aquell moment per un tema d’espai. És un clàssic i és una novel·la d’un dels millors escriptors en llengua anglesa i possiblement el més conegut, tot i que conegut no vol dir llegit, se saben moltes coses d’ell i de la seva vida dita molt “tietament” excèntrica per la seva época, però llegir-lo… més aviat poc.
El llibre té un començament fluix, lent i massa carregós, però va guanyant (i molt!) a mida que passen pàgines i l’acció comença a fluir i els personatges comencen a estar vius. Com si al principi Wilde volgués fer un gran grandíssim llibre i estigués aclaparat per la responsabilitat i a mida que van passant les pàgines es va esvaint aquesta idea i escriu de manera més lliure.
El principi del llibre el sap quasi tothom, el quadre del retrat de Dorian Grey és el que envelleix, no pas ell, quan es comporta cruelment el quadre mostra una cara cruel, les coses, els sentiments que ens marquen (de manera figurada i real) deixen la seva petja al quadre. Un plantejament semblant el va fer servir Edgar Alla Poe, crec que en el relat El retrato oval.
Dorian s’enamora d’una actriu però poc després de declarar-s’hi trenca amb ella de manera terriblement cruel, i quan torna a casa i veu el seu quadre aquest quadre ja no mostra la cara innocent que tenia uns dies enrere, té un somriure cruel. El quadre patirà tots els estralls del seu comportament, així que decideix amagar-lo a les golfes i ben tapat. I a partir d’aquí Dorian va vivint, deixant al seu pas desferres humanes, gent que l’ha estimat o se n’ha enamorat i que no han pogut amb el seu despreci, gent envellida però ell no, ell segueix jove com el primer dia, és inmune a tot, les conseqüències del seu comportament van cap al quadre, i també el penediment, la seva ànima cada cop més negre i el seu cor cada cop més de pedra van al retrat, no a ell. Però les coses es van complicant fins arribar a un crescendo final i una escena final rodona. Sí, queda tot plegat molt críptic però estic intentant fer els menys espòilers possibles.
Un llibre rodó, que val la pena llegir, tot i un començament més aviat feixuc, de seguida es deixa anar i compensa de sobres.

La saga de Eirík el rojo

Cal llegir els clàssics, fins i tot els llunyans com és aquest cas, escrita originalment en islandés antic aquí ens arriba una versió amb dibuixos de Fernando Vicente.
I el llibre és interessant, i la història bona, però costa. L’estil no és precisament actual, hi ha molta genealogia i també acció, no eren històries per ser llegides eren més en l’estil de l’Odissea o l’Ilíada, llargs poemes épics que la gent se sabia de memòria i que expliquen històries dels vikings, que van arribar i es van a establir a Amèrica segles abans del “descobriment” (Groenlàndia és a Amèrica, hi van estar 4 segles i després es van esfumar, els inuit en canvi hi eren quan ells van arribar, quan ja no hi van ser més, i ara encara hi són).
Tenim guerres, conquestes, aventures, descobriments, matrimonis, etc. Recomanable, però cal tenir en compte que no és com un resum de Juego de tronos.

Las desventuras del joven Werther / Johann Wolfgang von Goethe

Sí, tot un clàssic, jo sóc dels que dic que cal llegir els clàssics, i de tant en tant ho faig i tot. Aquest a més és un clàssic del que se n’ha dit pràcticament tot el que calia, o sigui que per fer-vos una idea teniu els links, el de l’autor i el del llibre mateix. A més a més és un dels llibres que venien “de fàbrica” en el meu lector d’ebooks, tot facilitats.
El llibre s’entronca de ple dins el romanticisme, i és d’una altra época, i això cal recalcar-ho. Perquè la història de Werther no és precisament nova, un cas de triangle, Wether està perdudament enamorat de Carlota, però ella està amb un altre. Una situació que es podria resoldre amb un divorci o amb un adulteri aquí el protagonista ho resol fotent-se un tret, una manera radical de no arreglar res i deixar fumuts els que queden. No, no aconsegueixo empatia amb el protagonista, però això ja és un tema més meu i més referent als gustos que cadascú té els que té. Als links podeu llegir més, que això és una miniressenya. En recomano la lectura? Doncs una mica sí, és una obra mestra i totes aquestes coses, no m’ha agradat especialment, però trobo que val la pena. Imagino que qui se’l pugui llegir en alemany en gaudirà més, o potser poden trobar una traducció realment bona (sempre tinc aquest dubte al respecte dels llibres que ja venen inclosos al lector, que no facin servir una traducció no especialment bona i de fa molts anys), però això ja són coses d’algú que es mira uns detalls que no es mira quasi ningú.

Historia de dos ciudades / Charles Dickens

Charles Dickens és un dels grans, i als grans cal llegir-los, ni que sigui de tard en tard. La història té dos escenaris, Londres i París, se suposa que el París pre-revolució francesa, un lloc d’una tirania classista quasi feudal insuportable, però tampoc es pot dir que Londres surti gaire ben parat en aquest retrat, no hi ha una noblesa tan estesa però sí privilegis, classes i unes lleis que no garanteixen la llibertat sinò que la coarten no anem a tenir un disgust.
Però a França arriba la revolució, i això des d’Anglaterra, amb el seu ordre i la seva monarquía no es veu gens bé. Son moltes les vegades que es parla de la república de la “libertad, igualdad, fraternidad o muerte”.  En fi, la Revolució Francesa va ser un salt endavant impressionant, però no va ser una cosa que es fes de manera ordenada o sense vessament de sang en molts casos innocent, no, si una de les primeres mesures va ser l’execució de la família reial quins miraments podien tenir per la resta? I en aquesta resta els protagonistes, a cavall entre Londres i París, treballant per un banc i veient i vivint les diferències a una i altra riba del canal de la Mànega, i sobretot vivint la justícia revolucionària (que té més semblança amb les purgues d’Stalin que amb cap altra cosa).

Hi ha una imatge que m’ha fascinat. Una gran mola en marxa i els revolucionaris que van a esmolar els seus ganivets i altres utensilis, completament molls de sang, amb el que la mola a més a més els esquitxa de sang, una revolta vermella de sang, amb més que persones animals, turba assedegada precisament de sang. Crec que aquesta imatge deixa clar que pensava Dickens de la revolució francesa.

Perquè aquest llibre tracta de la revolució, de l’ascens al poder de la gent, dels totalitarismes (tot i que fer servir el terme no és del tot exacte), els personatges desfilen com poden per aquest panorama, pràcticamente es pot dir que tots són secundaris.