Aigua de mar / Josep Pla

Segon volum de la monumental Obra Completa del genial (i grafòman) empordanés. Tot i que va ser un home que va viatjar moltíssim també va mostrar-se sempre connectat als seus orígens, i una gran part dels seus orígens passen pel mar. Aquest volum recull diferents narracions i escrits de tema mariner, i n’ofereix a més a més la versió definitiva, que no deixa de ser un valor afegit si sou mirats amb aquestes coses. Contraban sigui possiblement la peça més reeditada del volum, em sembla que és lectura obligatòria a l’institut.

… feinejant al capvespre … © Lluís Vicens, Creative Commons.

Josep Pla va sentir predilecció pels llocs de costa com a refugi, com va fer poc després de la Guerra Civil a Llofriu, llocs de mar, de gent senzilla i pobre que tenien una connexió amb el medi que potser arribava a envejar. I aprofitava per fer un retrat d’un món que ja s’acabava, en els seus escrits es combinen els pescadors més senzills, els vaixells que naufragaven, els que es dedicaven al contraban durant la Gran Guerra, els coralers, els bussos i les històries que s’explicaven en les tavernes dels pobles de mar. Josep Pla en tota la seva plenitud sobre un tema que l’apassionava, no sé què més es pot demanar.

La darrera part del volum narra un viatge en un petit vaixell, un viatge de plaer ressegint la costa des de més amunt de Portbou fins a Peníscola i tornada. Una navegació d’aquelles en que la costa no es perd mai de vista, amb això fa un retrat d’una part del país vista des del mar. Una part que encara no havia estat devorada per l’orgia turística que cap als 50 i 60 arrassaria qualsevol costa de manera salvatge.

Odissea / Homer

No m’estendre més en una de les meves frases més repetides: cal llegir els clàssics. Aquest és un clàssic de mida universal, pràcticament tota la literatura occidental ve d’aquí, no és pas poca cosa aquest llibre del poeta cec. Per si no ho sabeu això és el que vol dir en grec el nom d’Homer, que ja s’ha quedat com el seu nom enlloc de ser un malnom i llestos. Tant la seva existència com la seva autoria són temes controvertits i interessants (o no) en els que no entraré, a la introducció se’n parla. Un llibre d’aquests necessita una edició cuidada i una mica d’introducció per ser més passador, i aquest és el cas d’aquesta edició que respecta la forma de poema enlloc de fer com la majoria de les traduccions de poesia clàssica que ho passen directament a prosa.

És pot llegir un clàssic d’aquesta magnitud i gaudir-ne? Sí. I la pregunta té sentit perquè moltes vegades anem als clàssics amb un sentit d’obligació, de que “cal llegir allò” i gaudir-ne o no sembla que no importa a ningú, algú altre s’ha fumut llegint-ho i ara toca que tothom ho faci. Hi ha la possibilitats que determinats llibres hagin arribat a la condició de clàssics simplement perquè ningú ha descobert el trolleig i la cosa ha anat creixent i superant segles i modes. Si és una idea molt esbojarrada i no crec que sigui el cas. Però el món clàssic és l’origen de pràcticament tota la nostra cultura, tot està explicat des d’aleshores.

Com ho he fet jo? A poc a poc. Agafar el llibre per banda i fer-ne una marató no seria l’opció recomanable. Un o dos “cants” per dia, atent i amb la pausa necessària, i així anar fent. Que potser a altres els hi va millor d’una altra manera? Doncs potser. La meva experiència em diu que els clàssics cal agafar-los amb calma, si no poden “fer bola” i allunyar-nos-en per sempre. Un altre tema de discussió és si això és bo o no, no ho acabo de tenir 100% clar, però a mi aquesta mena de “vacuna anti-clàssics” no em convenç. La meva recomanació és aquesta: poc i seguit, i es trigarà el que s’hagi de trigar.

Herbert James Draper, Ulysses and the Sirens, 1909.

Si voleu la història no us costarà trobar-ne resums com per exemple aquest, no crec que calgui que jo també ho faci. He trobat dues expressions que es repeteixen al llarg del text i m’han fet especial gràcia per poètiques, la manera com s’indica que el dia ha començat Quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba i la gent que parla amb paraules com fletxes que volen. N’hi ha més de frases recorrents d’aquest tipus, era una manera de situar els oients amb fòrmules conegudes (sí, en aquella época els poemes es feien per ser recitats).

A l’inici de cadascun dels vint-i-quatre cants hi ha una petita introducció, molt útil, un petit resum d’on estem i el que ens espera en el que estem a punt de llegir. Això és important perquè ens enfrontem a un text que té mil·lenis i una cosa així nosaltres la llegiríem en novel·la i no estem acostumats a fer-ho d’aquesta manera. Vull posar un fragment d’una d’aquestes introduccions de Joan F. Mira., concretament la del Cant XXIII, el penúltim, em sembla una bona valoració de l’obra.

L’Odissea és moltes coses alhora, i per això és també inclassificable, un gènere literari en ella mateixa, com la Comèdia de Dante. És un poema èpic, certament, ple de guerrers, de combats i de violència, i amb un desenllaç tan sagnant com acabem de veure. Però és també una narració d’una complexitat fascinant. Són els viatges d’Ulisses, plens de fantasies, de perills i de temptacions. És la història d’amor de dos protagonistes tan excepcionals com Ulisses i Penèlope, d’una lleialtat mútua que trobarà en aquest cant el final —inesperat— que tothom esperava. I és també la història d’un fill que busca un pare, que s’enfronta confusament amb la mare, i que per fi trobarà el seu lloc quan quedarà restablert l’ordre social, que és també l’ordre de la família i de la casa.

No puc menys que recomanar-ne la lectura, i ara que jo ja l’he enllestida m’hauré de buscar una versió igual de digna de la Ilíada, i després potser m’hauria de posar amb l’Eneida que la vaig llegir a l’institut i en vaig traduir petits fragments (era de lletres pures, vaig fer tres anys de llatí, només un de grec així que Homer el vaig tocar molt poc). Ho he dit al principi d’aquesta entrada i en moltes altres, cal llegir els clàssics!

Eugeni Oneguin / Aleksandr Puixkin

Cal llegir els clàssics, sempre, i si a més a més estan editats amb aquest respecte cap a l’original i cap al lector encara més. Puixkin és el pare de la literatura russa que tots tenim al cap quan parlem de literatura russa, per tant no és un nom que es pugui deixar escapar.

No en faré un resum, ni en posaré extractes, no m’atreveixo. Sí admetre que en saber que era una novel·la en vers i traduïda també en vers… em va canviar la cara i vaig estar a punt de desistir, però no ho vaig fer, i va ser un encert.

Si teniu alguna idea sobre “novel·la en vers” oblideu-la, és llegeix sorprenentment bé i narrativament és molt fluïda. Ara podria parlar de clàssics que han assolit la qualitat d’il·legibles pels lectors d’avui en dia, però no, aquest no és ni molt menys el cas. I a més a més passen coses, a poc que busqueu podeu trobar resums de l’argument.

flickr.com/photos/plushev/
Pushkin © Alexander Plushev, Creative Commons.

Un llibre per assaborir un clàssic, per llegir amb calma i per rellegir de tant en tant, perquè és relativament curt i no la típica novel·la russa de més de 1000 pàgines. Jo l’he llegit i l’he deixat ben a mà, tinc la impressió que serà un llibre que a poc que pugui hi aniré tornant. A més a més és un treball de traducció i edició que farà que aquesta sigui l’edició en català d’Eugeni Oneguin més o menys definitiva. Esteu avisats.

El Gattopardo / Tomasi di Lampedusa

Cal llegir els clàssics. Aquesta és una de les meves frases, l’altre seria que un llibre concret no és per tothom però que a mi m’ha encantat perquè en això sóc una mica rarot. En aquest cas la frase que s’aplica és la primera, ens trobem davant d’un clàssic, a més a més ben editat en tapa dura, mida manejable i bon cos de lletra, però ja al pròleg la primera pega. Quin sentit té deixar sense traduir del francés un parell de cartes de l’autor que s’hi inclouen? Ho pregunto seriosament. Per més conya en aquelles cartes es tradueix la data i la fòrmula per adreçar-se al destinatari per deixar tota la carta en francés? Quin sentit té? És una queixa recorrent quan en llibres s’abusa de frases en altres idiomes, em sembla fantàstic sempre que es posi ni que sigui en una nota a peu de pàgina la traducció, o si és una cita d’aquelles al principi del llibre, tot i que em quedo igual. I això val també per les poesies que figuren als apèndix, allà en italià… en fi.

Al pròleg m’assabento que Tomasi di Lampedusa no va veure la seva obra publicada en vida, tota la meva solidaritat amb ell. I el llibre està ambientat a Sicília durant la unificació d’Itàlia, un fet històric del que pràcticament no en sé res, aquest enllaç ho explica una mica.

https://www.flickr.com/photos/chrissmallwood/
Sicily © Chris Smallwood. Creative Commons.

El protagonista és un dels nobles, membres d’una aristocràcia cada cop més pobre i menys rellevant, amb un poder que ja no es basa en res tangible. No és factible que aquesta agonia allargui gaire més, sobretot en el context de canvi històric en marxa, i aleshores arriba una de les frases icòniques d’aquest llibre i que s’ha fet servir en moltíssims casos.

Si no ens hi fiquem nosaltres, aquesta gent són capaços de declarar-te la República. Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï. No sé si m’entens.

Mentre tot aquest procés avança veiem com Fabrizio va movent els fils del seu poder, de la seva família, sempre atent a les tradicions i al lloc d’on bufa el vent. Tancredi, el seu nebot és un dels “revolucionaris” cosa que ell no veu del tot malament, si guanyen com sembla caldrà estar a bones amb ells. Una de les coses que li toca, com a patriarca, és preocupar-se de possibles enllaços matrimonials.

https://www.flickr.com/photos/michiluzzu/
26082014-IMG_4500 © Michiluzzu. Creative Commons.

Un d’aquests enllaços seria el que uniria en Tancredi amb la filla del Gattopardo, la Concetta, però el gran home de seguida veu que allò no podrà ser.

Estava segur que el noi tenia un gran futur al davant; podria ser l’ariet del contraatac que la noblesa, amb un uniforme nou, podia dirigir contra el nou ordre polític. I per fer-ho només li faltava una cosa: diners. No tenia ni cinc. I per fer carrera política, ara que el nom ja no comptaria tant com abans, en feien falta molts, de diners; diners per comprar vots, diners per fer favors als electors, diners per dur un tren de vida que enlluernés. Un tren de vida… I la Concetta, amb totes les seves virtuts passives, seria capaç d’ajudar un marit ambiciós i brillant a pujar les relliscoses escales de la nova societat? Tímida, reservada i introvertida com era? No, ella no deixaria mai de ser la bonica col·legiala que era, és a dir, una cadena de plom als peus del marit.

La revolució està en marxa, que tot canviï per tal que tot segueixi igual aquesta frase (que només surt un cop en el llibre) el sobrevola, com una mena de lema que en cap moment cal perdre de vista. Per això en Tancredi es casa amb Angelica, filla d’un nou ric Calogero, sense nom ni noblesa ni tradició, però amb diners a cabassos. Els burgesos arribaven al poder sense ser-hi convidats.

Perquè banda, petards, campanes, “zingarelles” i tedèums en arribar, d’acord; però després, la revolució burgesa pujant les escales de casa seva en el frac de don Calogero, la bellesa de l’Angelica fent ombra a la gràcia continguda de la seva Concetta, en Tancredi accelerant els temps de l’evolució prevista, i que a sobre podia guarnit els motius reals amb l’embruix sensual; els escrúpols i els equívocs del plebiscit; les mil astúcies a què havia de recórrer ell, el Gattopardo, que durant tants anys havia esbandir qualsevol dificultat d’una grapada.

https://www.flickr.com/photos/aquilano76/
Garibaldi © Andrea. Creative Commons.

I a tot això alguns detalls de Sicília, és una illa, i això sempre confereix un caràcter col·lectiu (si tal cosa existeix) una mica particular.

Havia entrat en joc el maquiavel·lisme instintiu dels sicilians, que en aquells temps induïa molta gent, generosa de mena, a alçar bastides molt sofisticades sobre bases d’allò més fràgils. Com cirurgians d’allò més hàbils en el tractament però que partissin d’anàlisis de sang u orina errònies, i massa mandrosos per fer-les repetir, els sicilians (d’aleshores) acabaven matant el malalt, o sigui ells mateixos, precisament com a conseqüència de la refinadíssima astúcia que no es basava gairebé mai en un coneixement real dels problemes, o com a mínim dels interlocutors.

Els jocs de Tancredi i Angelica, escapant-se pels mils racons del palau de Donnafugata, racons que ni el mateix Gattopardo coneixia perquè una casa de la que es coneix tot no és un lloc on valgui la pena viure.

Una tarda desenfonyaren d’un canterano amb una pota de menys quatre capsetes de música d’aquelles tan apreciades per la ingenuïtat artificiosa del segle anterior. De les quatre, tres estaven inutilitzades i mudes per culpa de la pols i les teranyines; però la quarta, més nova i més ben tancada en el petit cofre de fusta fosca, consentí que el cilindre de coure eriçat de puntes rodés i les llengüetes d’acer, alçant-se, deixaren sentir de cop i volta una musiqueta gràcil, feta d’argentins aguts, el famós Carnaval de Venècia; ells ritmaren les seves besades als acords d’aquella jocunditat decebuda; i en afluixar l’abraçada quedaren sorpresos de veure que el so havia cessat feia estona i que les carícies que es feien no havien seguit altre ritme que el del record d’aquell fantasma de melodia.

https://www.flickr.com/photos/geraldpereira/
Ballerina II © Gerald Pereira. Creative Commons.

Més sobre Sicília, no sé si el retrat és o no encertat, però complaent no ho és gens ni mica.

A Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonen de cap de les maneres és, senzillament, “fer”. Som molt vells, Chevalley, molt; fa vint-i-cinc segles, pel cap baix, que traginem el pes de civilitzacions tan magnífiques com heterogènies, totes arribades de fora ja fetes i enllestides, cap ni una nascuda aquí, cap ni una que hagi vist la llum en aquesta terra; nosaltres som tan blancs som vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; i tanmateix fa dos mil cinc-cents anys que som colònia. No ho dic per lamentar-me: en bona part és culpa nostra. Però estem esgotats igualment.

I passen els anys, implacables, amb el declivi que comporta la vellesa, i també amb certa lucidesa.

Era inútil pretendre creure el contrari, l’últim Salina era ella, el gegant ensorrat que ara agonitzava al balcó d’un hotel. Perquè el significat d’un llinatge noble rau en les tradicions, en els records viscuts; i ell era l’últim que posseïa records insòlits, diferents dels de les altres famílies.

https://www.flickr.com/photos/lulazzo/
. © luca savettiere. Creative Commons.

Tot un tros de llibre on assistim a l’ensorrament d’un món, lligat a l’ascens del nou estat italià, però igualment inevitable. Un clàssic modern que tot i la monumentalitat es llegeix molt i molt bé, i que enllaça amb altres llibres que retraten aquests canvis en la societat, penso per exemple en Vida privada, de Sagarra, un món que s’acaba encarnat en els darrer especímens, fins que aquests inexorablement moren i no queda res més que un gos dissecat llençat per la finestra a l’espera que els escombriaires el recullin.

El quadern gris / Josep Pla

https://www.flickr.com/photos/espinosa_rosique/
Josep Pla. for PIFAL © Arturo Espinosa, Creative Commons.

Molt bé, he rellegit El quadern gris, de Josep Pla, i ara què?

No sóc un estudiós, i possiblement ja hi haurà gent més preparada que haurà escrit sobre aquest llibre tot el que calgui dir-ne. Tot i així, potser en puc parlar una mica, al cap i a la fi me l’he llegit dos cops, i sóc dels que creu que quan un es llegeix un llibre es guanya el dret a opinar. O sigui que som-hi!

Però em guanya un sentiment de feina inabarcable. És un llibre genial i completament planià. Els detalls, les observacions i un ús d’adjectius com ningú ha tornat a fer en català. Les petites coses, les petites històries tot passa per la seva lupa, pel seu microscopi més aviat. És un llibre íntim, un dietari, i el gran dibuix, la gran idea del món potser no queda del tot clara, però les petites coses queden retratades millor que fotogràficament, perquè l’exactitud que li falta queda substituïda per poesia, tot i que Pla digui que ell no és de fer versos.

Trobo que aquest és un bon llibre de Pla però potser no él millor per iniciar-s’hi. Amb els autors amb una producció molt gran sempre hi pot haver la por de no encertar amb el llibre, és un risc i són matemàtiques, un autor amb una dotzena de llibres té un cert risc, però estem parlant d’un autor amb unes obres completes que freguen la cinquantena, una mica com en Pedrolo (tot i que Pedrolo passa de cent). Són autors que intimiden al profà, potser per iniciar-se en Josep Pla serveixi aquest article, i aquest altre per Pedrolo. Fet l’autobombo, deixem que sigui el mateix Pla qui parli d’aquest llibre.

29 d’abril.— Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil masa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Selfie amb Josep Pla en versió graffiti al fons.

Aquests apunts són de la part ja de cap al final del llibre, quan ni que sigui de lluny Josep Pla comença a pensar que en algun moment haurà d’aturar-se. El llibre té parts absolutament memorables: una casa de senyoretes de Palafrugell que sembla treta d’una novel·la de terror, una descripció dels cursos de ciències a la universitat amb les seves sortides a Montjuïc absolutament del·lirants… Una que m’agrada especialment és cap al final, una nit a Girona, passejant i fent temps pel primer tren del matí a Barcelona, més de trenta pàgines d’un passeig ple de records, gairebé fantasmal en Pla sembla una ànima en pena passant comptes amb el seu passat d’internats.

Amb aquest llibre comença la seva col·lecció d’Obres completes (les definitives de Destino, les de les tapes vermelles), tota una declaració d’intencions. Tot i que algunes parts varen ser publicades com articles, el llibre aparegué el 1966, van ser més de quatre dècades de revisió i reescriptura del dietari original. Per això no sembla escrit per un noi de vint-i-un anys, per això i alguns anacronismes es parla d’aquest llibre com un “dietari de ficció”. Està considerat un dels millors llibres, sino el millor, de Josep Pla i és difícil no recolzar aquesta idea, clar que per dir coses d’aquestes l’ideal seria llegir-ho tot de Pla… se’m gira feina!

Incerta glòria i El vent de la nit / Joan Sales

Aquest llibre el primer cop que el vaig llegir em va avorrir. Però després que tothom en parli meravelles he considerat que potser la culpa és meva i li he donat una altra oportunitat, cosa que no acostumo a fer. Aquesta edició integra Incerta glòria i El vent de la nit, i potser és un detall a tenir en compte.
A la primera part del llibre els protagonistes són en Lluís, al front d’Aragó, on es retrobarà amb el seu gran amic en Juli Soleràs. De fet en Juli no cau simpàtic, com un adolescent amb ganes d’escandalitzar per tot i sense venir a tomb, rebel perquè sí perquè és el que toca. Suposo que es tracta de marcar el contrast amb en Lluís, més formal, potser més honest. De fet a la relació Lluís-Juli li falta una pota, la Trini, la “dona” d’en Lluís i mare del seu fill; tot i ser la dona del seu amic en Juli n’està enamorat. De fet des del front ella rep més cartes d’ell que no pas del seu marit, però perquè quedi clar que ell és formal li envia la soldada gairebé íntegra.
El front d’Aragó és un lloc inusualment tranquil, la guerra de moment se n’ha oblidat i els dos bàndols es van preparant per una escomesa que no està clar quan passarà. Al poble d’Olivel és on envien el Lluís, i allà hi ha un personatge cabdal, la carlana. La carlana viu al castell i és la propietària de mitja comarca, o ho seria si s’hagués casat amb el carlà i els seus fills no fossin bords.

Foto icònica (i falsa) de la Guerra Civil obra de Robert Capa, domini públic

Els anarquistes van passar pel poble, van matar al carlà i a ella la van perdonar justament per no ser la senyora legítima. A més d’això van fer destrosses al monestir proper, amb les profanacions de tombes acostumades, es veu que a les mòmies els ha de donar l’aire, en fi.
El primer cop que en Lluís veu a la carlana aquesta és una presència quasi sobrenatural, tan diferent a les dones d’aquella zona, i a la Trini, i a més a més parla català. La carlana està a bones amb l’exèrcit, i li deixa l’euga al Lluís, i aprofitant el seu ascendent li demana un favor, que busqui en els papers del monestir, no per ella, pels seus fills que corren el risc en acabar la guerra de quedar-se sense res.
En Lluís ja busca, però no troba res, no pot trobar allò que no existeix, i al final ho falsifica, i fa córrer la veu que la carlana sí estava casada amb el carlà, i amb un paper oficial que ho certifica. Ella no li demana clarament que ho falsifiqui, és tot molt més subtil. Igual que l’enamorament d’en Lluís per la carlana, tot es queda en res perquè ella s’hi nega. Ha aconseguit el que vol, n’està agraïda però res més.

Barcellona 1936 – Miliziana repubblicana (Marina Ginestà), obra de Gerda Taro, domini públic.

I arribem a la segona part. Quan el Juli li entrega al Lluís (perquè ja no es veuran més) les cartes que li ha enviat la Trini des de Barcelona, la Barcelona de la guerra civil. Amb misses clandestines, capellans que apareixen assassinats, fàbriques col·lectivitzades, escamots anarquistes requisant i confiscant, bombardeigs, gana i escassetat.
A veure són cartes però semblen més un diari novel·lat, costen de creure cartes que tinguin dues característiques: ser llarguíssimes i diàries, però jo és que estic ple de manies.
Dues coses marquen aquesta etapa: la conversió de la Trini i l’oncle Eusebi.
La Trini, filla d’anarquistes, mare soltera (ella i el Lluís no estan pas casats) es converteix al catolicisme. També en Joan Sales era un catòlic convers (em sembla). Els capellans que coneix la Trini són els perseguits que fan misses a les golfes d’unes poques cases i es juguen la vida fent-ho. Si fossin els capellans triomfants que van aparèixer a partir de 1939 la seva conversió hauria estat molt menys justificable.
Eusebi és l’oncle del Lluís, i el seu tutor, i dirigeix una fàbrica de pasta, en Lluís no en vol saber res de la fàbrica (excepte per cobrar) però l’Eusebi està convençut que el Lluís madurarà i durà la fàbrica molt amunt. Quan col·lectivitzen la fàbrica l’envien a casa, tot i que li demanen que torni per pagar les nòmines que es veu que en això no havien pensat els revolucionaris, al final decideixen que ell els està boicotejant des de fora i el van a buscar a casa per pelar-lo, el comptable l’avisa i fuig i es refugia a casa la Trini.

© Robert Capa

Ni tan sols la coneixia, ni havia vist la casa, ni coneixia el nen, el Ramonet. Està allà amagat i com el Ramonet comença el parvulari als matins té llargues converses amb la Trini. Les converses són un retrat d’aquells dies i també d’una classe social, la burgesia. En aquell moment els burgesos no tenien simpaties revolucionàries, els estaven desposseint de tot i no era estrany que a més els matessin, sense judici ni res en el descontrol revolucionari posterior a l’intent de cop d’estat (i potser la república ho hauria pogut controlar si no hagués necessitat l’exèrcit per combatre els rebels al front, una dada que mai es comenta prou). Després d’una visita a casa d’uns milicians és massa arriscat que es quedi allà i s’escapa i pels boscos arribarà a un exili més o menys tranquil a Itàlia mentre la guerra passa.

Tenim dues obsessions de l’autor perfectament retratades, el tema religiós i el desordre a la rereguarda republicana. Una realitat que el Juli coneix millor que en Lluís, ell de tant en tant torna del front i li duu a la Trini llet condensada robada dels magatzems de l’exèrcit (però no es posaran escrupolosos si hi ha gana).
A les cartes la Trini recorda les vetllades subversives amb altres universitaris, i la vegada que van armar una barricada al davant de la universitat mentre penjaven una bandera federal (que ni sabien gaire com era). Munten una barricada i s’han fet amb una pistola, i agafa la pistola per disparar el Juli, miop, pel mateix motiu que els guàrdies civils que els vigilen (i aquests sí que de tirar en saben) disparen molt més amunt de la barricada. Els estudiants feien coses així cada dos per tres, no valia la pena tirar a matar, tot i que aquest cop era just després d’un intent d’establir la república, no reexit.
Aquests records es van alternant amb la guerra a Barcelona, i els descontrolats. Segons explica la Trini molta gent creia de bona fe que aquesta és la revolució del poble, de la gent, i que de seguida la república acabaria amb els descontrols, els incendis, el pillatge i els assassinats. La república no va acabar amb això, no va poder (tampoc ho van voler gaire, però la prioritat era el front). La Trini també parla del seu germà el Llibert, que ara es dedica a la propaganda i a muntar òpera proletaria al Liceu, i va en cotxe, amb xófer… Un exemple d’aquells que van fer servir el desgavell de la guerra per trepar.
El Juli li explica a la Trini tot l’afer del Lluís i la carlana (que almenys de manera explícita s’ha mantingut en un terreny platònic), i se li proposa com a marit. A ella la idea no li fa el pes, per ell és com un germà, però està molt i molt enfadada amb el Lluís, i diu que d’ara endavant ell serà res més que el pare del seu fill.
Amb això i la descripció dels bombardejos, i la penúria del racionament (quan hi ha què racionar que de vegades ni això) acabem aquesta part i entrem a la tercera.

Gerda Taro, Robert Capa; domini públic

El narrador de la tercera part és en Cruells. Ja ens n’ha parlat el Lluís a la primera part, és a l’exèrcit però estudiava per capellà, coneix al Juli Soleràs, al Lluís i com que li llegeix les cartes que li ha donat el Juli (és a dir la segona part del llibre) també a la Trini.
En aquesta part hi ha més guerra, molts flashbacks i molta desbandada de fugida amb el Cruells perdut per la muntanya intentant orientar-se amb les estrelles i decidint si seria millor idea canviar de bàndol. Al final torna a trobar la seva brigada, ara en un altre poble fantasma. Allà tenen la pensada de dur les dones dels oficials al front a passar el Nadal, el front segueix sent molt tranquil, i curiosament no hi ha els problemes d’abastiment que hi ha a Barcelona. Una de les dones que van allà amb el nen és la Trini, però la relació amb el Lluís no està precisament al millor moment. Tot i això en Cruells, que també es comença a sentir-se atret per la Trini, intentarà que recondueixi el seu matrimoni (tot i que no està casada) amb el Lluís. Per les cartes la coneix molt bé i sap que és catòlica (cristiana, matisa ella) i que posarà ordre i farà el correcte. En Cruells és com en Lluís i en Juli un orfe criat per la seva tia, d’escalf familiar no n’ha tingut, ideals de família sí, i de que calen capellans perquè molta gent va a l’infern perquè no n’hi ha prous, però capellà de casa bona no pas de pobres, no fotem, res d’anar a un suburbi com es la idea d’ell, que va per donar sang i acaba enrolat a l’exèrcit. Tant la seva tia, com la tia d’en Juli Soleràs preferirien que lluitessin a l’altre bàndol, és un detall, el tiet Eusebi, per part del Lluís, voldria que els del seu bàndol no l’intentessin pelar. La religió i l’acarnissament amb els religiosos durant la guerra va fer que més d’una persona canviés de bàndol. Tot això mentre cau Bilbao, es perd i es torna a recuperar Terol i tot i la calma relativa del punt concret del front en estan els protagonistes, la guerra encara l’etapa decisiva, i la república cada cop té més clar que no guanyarà.

© David Seymour Estate/Magnum Photos

El fill d’en Lluís, el Ramonet agafa diftèria, en principi no és greu se li dóna sèrum i llestos, aquest és el problema, en tota la zona republicana no n’hi ha, i tampoc sembla que n’hi hagi a l’altra banda, el Lluís s’acosta a les trinxeres enemigues a parlar amb el Soleràs, ell tampoc és capaç de trobar-ne. Però potser lluny del front, dins la zona que ja en començaven a dir nacional, se’n pugui trobar. En Lluís amb la Trini i el Ramonet marxaran, han avisat als soldats que el deixaran passar cap a l’altra banda. I pràcticament no sabrem res més d’ell en aquest llibre. Sí que en Cruells, quan la desbandada passa per Olivel li diuen que va passar per allà, amb la dona i el nen embolicat en mantes. A la pel·lícula és la Carlana qui aconsegueix el sèrum, perquè a més ja es fa amb els futurs guanyadors de la guerra, no és qüestió de badar, aquí tot això queda molt més difús, no en sabem res, esperem que se salvin. I l’exèrcit republicà reculant de derrota en derrota fins a l’inevitable final.

I ara hauria pogut parar-me. Ja havia enllestit Incerta glòria, però com que havia agafat embranzida vaig decidir seguir amb El vent de la nit, digueu-me temerari.
I resulta que per enterar-me exactament de tot el que va passar als personatges d’Incerta glòria m’he de llegir aquest altre llibre.
Aquí parla en Cruells, després del final de la guerra, camp de concentració, acaba els estudis de capellà, missió a les Antilles i torna a Barcelona, i allà coneix en Lamoneda.
Ja s’havia parlat d’en Lamoneda a Incerta glòria, és el nebot del pare Gallifa, un dels responsables de la conversió de la Trini, però en Lamoneda és un exemplar del pitjor. Un xivato, un delator i un d’aquests que es dedicava a investigar el passat de la gent, una feina que al 1939 i 1940 estava molt sol·licitada. A més a més en Lamoneda va coincidir amb en Soleràs (a l’altre bàndol, després que desertés) i bàsicament per això en Cruells l’aguanta, perquè li va donant informació, en comptagotes i al llarg dels anys, a més està convençut que com a capellà va estar al bàndol franquista.
El tema dels anys arriba a ser una mica confús, estem just al 42, després ja som als 50, després que si 60 però recordant coses de la guerra o de just després. En Soleràs sembla que va morir després de tornar a desertar per unir-se al bàndol republicà (la idea de guanyar li semblava horrible), i en Lluís i la Trini van marxar a Sud-amèrica després de curar en Ramonet, i ara el Lluís té la fàbrica de pasta de sopa més important de l’hemisferi sud, i a més a més té nacionalitat dels Estats Units, cosa que li permet als 50 venir tranquilament a Barcelona sense haver de patir represàlies (els Estats Units era dels pocs governs amb qui Franco estava a bones, no molestarien pas a un citizen). En Lluís, com pronosticava el tiet Eusebi ha triomfat, ha abraçat la religió del treball i el progrés i se n’ha sortit i ha deixat enrere les coses pròpies de la joventut.

© Francesc Català Roca.

Però tot i aquesta informació, que jo trobo que feia falta, aquesta novel·la no és sobre el Soleràs, o el trio Lluís-Trini-Ramonet… és sobre en Cruells, en Lamoneda, i aquesta nit o aquest túnel que va ser el llarguíssim franquisme.
Un túnel que no va ser uniforme, va començar amb autarquia i aïllament, una certa suavització a partir de 1945 per no temptar als aliats amb una invasió (a les files franceses hi havia molts espanyols que van participar a la Segona Guerra Mundial justament amb aquesta idea), una molt relativa obertura als 50 i uns anys 60 que van portar una certa bonança econòmica i al govern hi ha desembarcar en massa l’opus dei i van liberalitzar una mica l’economia.

© Francesc Català Roca.

Un personatge com en Lamoneda només va ser útil, parlant clar, fins al 1945, i no sap fer res més, i Cruells l’anirà veient cada cop més amargat, més desnortat, i més marginat. Malcasat amb una meuca que li fa el salt (que s’esperava?) i degradat a la feina on no el despatxen perquè el seu carnet de Falange té un número dels més baixos. Acaba refugiat en una cabada de carboners perduda a la muntanya, prop (és un dir) de la parròquia rural de Cruells que li va duent provisions.
Assistim a algunes protestes polítiques per part del clero, una mica més sensible en el tema de les llibertats després de Concili Vaticà II. En Lamoneda confessa a Cruells que ell va matar a en Soleràs abans que aquest tornés a desertar, i tenim noticies d’un antic oficial que després de la guerra civil va passar a la resistència francesa i després als maquis. La veritat és que a les darreres pàgines se’ns dóna un munt d’informació.

Foto treta d’aquí, no es menciona autor.

Anem al lio, aquesta relectura d’Incerta glòria + El vent de la nit ha fet canviar la impressió que tenia del llibre? Sí.
Potser va ser el moment en que el vaig llegir, o qualsevol altre cosa, no ho sé, però aquest cop no m’he avorrit gens. Tot i això és una novel·la gran, i costa i es pot entravessar (se la compara amb Dostoievski, i potser sí que recorda una mica en tot el que seria l’extensió i la calma i la minuciositat i el retrat dels personatges). M’alegro d’haver-la tornat a llegir, ara l’he gaudit.
Joan Sales va començar a escriure el llibre el 1948, i el va anar reescrivint de manera contínua, jugant amb els variables marges de la censura a cada moment. Més de vint anys de reescriptura i d’anar-hi afegint pàgines, és la seva obra, apart hi ha algunes poesies, i cartes, moltes cartes i El vent de la nit que jo consideraria una part més d’Incerta glòria. No ha estat un escriptor prolífic, seria una mica l’equivalent dels one-hit musicals, però déu n’hi do quina obra ha deixat. Això sí serà més recordat per la seva tasca com a editor en els difícils anys de la dictadura (va publicar ni més ni menys que a Mercè Rodoreda), va fundar juntament amb Xavier Benguerel el mític segell Club Editor (feliçment recuperat de l’ostracisme del gran grup editorial per Maria Bohigas, neta del propi Sales). Aquesta entrevista de Mercè Ibarz us pot donar una idea del personatge, una entrevista que potser avui no seria publicable. I a Maria Bohigas cal agrair-li que des que va agafar les regnes de Club Editor hagi apostat clarament per aquest llibre i s’hi hagi trencat les banyes i s’hagi passat anys picant pedra, ara el llibre ven un exemplars molt respectables cada any i s’està traduïnt a un munt de llengües, i a més hi ha la pel·lícula.
La pel·lícula es centra en la part del front i la relació entre en Lluís i la Carlana, i com això afecta a la seva relació amb la Trini, també veurem en Soleràs a Barcelona, duent provisions a la Trini. Adapta només una part del llibre i li dona un sentit més linial i més fàcil de seguir, i està molt ben feta amb uns actors estelars.

Soleràs-Lluís / Trini-Soleràs / Lluís-Carlana

Pel·lícula recomanable, però com sempre el llibre més, una de les grans novel·les de la literatura catalana. Poc m’ho pensava quan me’n vaig avorrir el primer cop.
Les meves felicitacions si algú ha aconseguit arribar al final d’aquesta ressenya més llarga que un dia sense pa!

Su excelencia Eugenio Rougon / Émile Zola

Fa anys que estic amb la saga dels Rougon-Macquart, d’Émile Zola. Un amic em va recomanar que em llegís La taberna (7), i vaig flipar, i quan es va publicar el primer volum d’aquesta saga de 20 novel·les me’l vaig comprar. Tenia l’esperança que Alianza aniria publicant els volums de la sèrie, però no, van publicar els primers quatre (La fortuna de los Rougon, La jauría, El vientre de París i La conquista de Plassans) i prou (bé, també han publicat Germinal que seria el volum 13), i ara m’estic buscant la vida amb altres edicions i aprofitant-me de les biblioteques (aprofito aquestes línies per recomanar per exemple a Quaderns Crema que es llencin a publicar tota la sèrie en català i amb traduccions bones i noves). Vaig llegir-me el cinquè volum i ara m’adono que Cátedra també el té editat més recentment, hauré de passar-me per la meva llibrería de referència. Els volums 6 (aquest mateix) i 8 només tenen edicions dels 80. És una mica esgotador això d’haver d’anar buscant els llibres com si fossin putes boles de drac.
Aquí estem en anys del segon imperi, quan Rougon és desplaçat del càrrec a la cambra, un joc de poder on ell inentarà poder tornar però sense que es noti que en té ganes. Dones, festes en salons, sopars de gala, l’emperador, intrigues i corrupció, són uns elements que ja vam trobar a La Jauría, però aquí Rougon ja no és un buscavides, és més gran i té menys ganes de barallar-se amb el sistema, un sistema del que n’era part, un monstre de burocràcia a mig camí d’una dmocràcia real i un imperi (tot i el nom).

Puente Alexandre III © Edgardo W. Olivera, Creative Commons.

I la seva pujada, i la seva posterior caiguda en desgràcia. Tots els amics a qui devia favors, tots els amics a qui va haver de recompensar quan va tocar poder, no van tenir cap mania en treure-se’l de sobre. Afortunadament aquella època era tan convulsa que cap al final del llibre, torna a un poder relatiu en un moment en que l’emperador anuncia unes reformes més liberals i menys autoritàries, més properes a l’esperit inicial de la revolució francesa que havia quedat com un bonic lema per posar als edificis oficials i poc més.
I després d’aquest toca La taberna, que ja he llegit però penso repetir, després hi ha Una página de amor, i tocarà tornar a tirar de biblioteques, la tinc ganes d’agafar és Nana, que encara m’enrecordo dels personatges de La taberna i tinc ganes de saber que se n’ha fet.

Els germans Karamàzov / Fiódor Dostoievsky

El fet que encara no hagués aparegut aquí cap ressenya del genial rus vol dir que fa massa temps que ni el llegeixo ni el rellegeixo, una cosa que penso canviar. Tot i que aquesta relectura és una mica peculiar, farà uns 15 anys que vaig llegir el llibre, en castellà, en una altra edició, i ara m’hi poso en català, m’han xivat que l’edició és molt i molt bona, així que em vaig vendre la versió en castellà a un company de feina pel preu d’un cigaló de rom i em vaig comprar aquest.
Dostoievsky és un d’aquests autors que cal llegir, no és tema obert a debat, com Tolstoi o Txékhov,
formen una tríada d’autors russos d’un nivell brutal, tot el que pugui dir-ne de bo és redundant.

És un autor del segle XIX, i això vol dir que si es posa a fer una novel·la-novel·la doncs s’hi posa, i si li surt un llibre de prop de 1000 pàgines això no és un problema per ell. Aquest llibre frega les 1000 pàgines. Convé agafar-lo amb calma, no és una lectura per enllestir en quatre tardes.
No tinc gaire clar si posar-me a resumir l’argument, potser millor l’enllaç a l’article de la viqui, resumir què passa en un llibre de quasi 1000 pàgines tira una mica enrere.

 

Moneda de 5 copecs o копеек, 1790. 5 копеек. Ekaterinburg (c) Rustam Bikbov, Creative Commons

Una familia mal avinguda, un pare calavera, uns fills que déu n’hi do (excepte un), i avaricia, i dones. L’únic fill que se salva dels Karamàzov és l’Alioxa, el monjo. I tenim la rivalitat entre el fill, en Mítia, i el pare per una dona, rivalitat, gelosia i que en Mítia considera que el pare li deu legítimament més diners dels que li ha donat, que li pertoquen. Això, el farà prendre una decisió, o potser no?

The parricide. A sketch of modern patriotism (c) Boston Public Library, Creative Commons

Al llibre no se’ns narra exactament que va passar quan en Mítia va anar a trobar son pare, proveït d’una mà de morter d’aram, en plena nit. Aquesta part no la sabem, no la llegim. El pare acaba mort, i en Mítia cobert de sang i amb diners, tot encaixa, ell mateix es considera un assassí. Però crec que la intenció de l’autor era no posar-ho fàcil, deixar una mínima escletxa pel dubte, per si alguna de les fantasioses explicacions d’en Mítia quan l’interroguen a Mókroie, on ha anat a recuperar la dona, la Grúxenka, del seu primeríssim amor, amb éxit, després d’haver aconseguit el que semblava impossible i que ell mateix donava per descartat… el problema és els ponts que ha cremat per arribar aquí.

Image from page 28 of “Siberia in Europe: a visit to the valley of the Petchora, in north-east Russia; with descriptions of the natural history, migration of birds, etc” (1880) (c) Internet Archive Book Images, Creative Commons

Mítia té uns diners que no pot justificar, i ell segueix negant haver fet res, a la casa només hi ha el vell criat amb la seva dona, i el criat ha estat atacat per en Mítia en fugir, i el seu fill, l’Smerdiakov, que en realitat és un fill il·legítim del vell Karamàzov, que fa llit amb un atac d’epilèpsia que segons el metge se’l pot endur a l’altre barri.
No ha ajudat que en Mitia hagi arribat a Mokroie tirant la casa per la finestra duent dotzenes d’ampolles de xampany, contractant noies per ballar i fent la gran festa, presumint de bitllets de rubles.

Fine Without You (c) Alfredo Mendez, Creative Commons

Una cosa que tenen aquests tipus de llibres és que ho sabrem tot dels personatges principals, i possiblement també dels secundaris, si un personatge té unes poques frases en sabrem tota la seva vida fins aquell moment. Era l’estil, és l’estil d’una gran obra de no deixar res per després, l’anar per feina és una cosa que va arribar ja cap a segle XX.

“DEVORANT PAVPEREM, ET DEVORANTURA SATANA” (c)  Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla, Creative Commons.

La part final del llibre té una davallada, almenys en la meva opinió, però en aquesta davallada ens assabentarem de coses, com per exemple que l’assassí real és l’Smerdiakov, però totes les proves apunten a en Mítia, i com diria Groucho Marx “només és un sospitós, però molt prometedor”. Tenim el judici i just abans una conversa entre l’altre fill, l’Ivan i Smerdiakov primer i el dimoni després. I és clar al judici citar al dimoni com a testimoni no és gaire efectiu. A més a més l’Smerdiakov es penja, per tant no hi haurà una confessió de darrer moment que ho posi tot a lloc. Perquè excepte l’Alioxa, els altres fills del vell Karamàzov el volien mort, i al final l’ha matat l’Smerdiakov, que tot apunta que també n’era fill tot i que no reconegut. Potser no és tant el fet com el desig, i potser les lleis humanes acaben aplicant un càstig que només estaria a l’abast de déu (d’exisitir), castigar les intencions, els pecats de pensament. Dostoievsky és un autor dens, els seus llibres sempre són més del que sembla, sobretot quan s’hi esplaia, com és el cas. Aquesta baixada durant el judici no desmereix ni molt menys tota la resta del llibre.

Perquè a més a més d’un resum del judici (resum de moltes pàgines) hi ha els alegats finals tant de defensa com d’acusació, i sembla clar que en Mítia se la carregarà, tot i no ser l’assassí, es va teixint una fatalitat molt de Dostoievsky.
I ara una nota per l’editorial: està molt bé que les paraules en francès a l’original apareguin en cursiva amb una nota al peu explicant que això està així en l’original, però ja seria genial si a més a més oferissin la traducció de la paraula o frase, saber que és francès està bé, saber què vol dir ja seria de conya! Imagino que en el moment de la primera traducció la gent estudiava més francès que no anglès i no calia, però no és el meu cas.

Amb això ja quasi estaria, l’obra està qüalificada com el testament de Dostoievsky, va morir un parell d’anys després d’enllestir-la i es va publicar de manera seriada, per una vegada l’autor va cobrar el suficient com per poder-s’hi dedicar a temps complet, demostrant que com deia Bukowski res de gana, s’escriu molt millor amb la panxa plena i sense haver-te de preocupar per pagar el lloguer i aquest tipus de coses. No m’he llegit tots els llibres de Dostoievsky, no estic segur de si aquest serà el millor, però si no ho és hi serà molt i molt aprop.
En el que portem de 2017 aquesta és la meva tercera ressenya, la tercera! A veure si recupero el ritme.

Laia / Salvador Espriu

Tot i que l’anterior llibre d’Espriu no em va entusiasmar tenia clar que era un autor al que s’havia de tornar, sí o sí, no hi ha més. I si tot i així no m’agrada almenys ho hauré intentat. Però ha estat començar a llegir i veure que ara sí, que havia encertat.
A Laia (llegit en una edició més nova però m’ha fet gràcia posar aquesta portada) un s’hi acosta confiat, perquè és un llibre petit… però no em canso de repetir que no ens hem de refiar dels llibres petits.  
Laia és una noia una mica asalvatjada en un poble de mar que identifiquem ràpidament com Sinera/Arenys. El llibre va de Laia als altres personatges, passant de puntetes sobre alguns aspectes de la vida de Laia com el seu matrimoni amb el Quelot, o la seva infidelitat. L’interès no és tant allò que passa com retratar un món concret. Un món dur i cruel, on un brot de colera es pot endur per davant a mitja població, o una tempesta fer naufragar quasi tots els vaixells… Tot narrat amb la mestria de Salvador Espriu:

Es desanellaven a batzegades i penjaven dels arbres crescuts a la planura del mar, els arbres que creixien per damunt del vent i de les ones als grans altars dels temporals del mar. Treien les llengües lascives i esguardaven Laia amb ulls endins dels quals glatien els sentits d’un exèrcit d’homes. Cavalcaven més tard amb la llevantada i esperonaven els cavalls amb paraules d’odi. Quan arribés la pluja, les noies pujarien als terrats i s’oferirien, nues, a les llances de l’aigua. Al Mal Temps, el diable convocava al so de flabiols antiquíssims les bruixes de la Muntala, i mentrestant el seu ca llepava el genoll malalt del santet de l’ermita. Que mirés com la carn es cloïa per la caritat de l’infern, com les bruixes sardanejaven entorn de l’amo.

…feinejant al capvespre… (c) Lluís Vicens, Creative Commons

Un llibre que només és petit en mida, i que potser per això convida a la relectura, a anar-hi tornant, jo ho penso fer, i m’ha reconciliat una mica amb l’obra de Salvador Espriu, menys mal!

Salvador Espriu i Castelló, oli sobre tela de J.M. Salichs

 

Els cossacs / Lev N. Tolstoi

orlowski_battle_cossaks_with_kirgizes_1826 (c) Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Creative Commons
Cal llegir els clàssics, i Tolstoi és un clàssic i tenia per casa aquest llibre, una edició de 1933, i com que els llibres són per llegir-los doncs ni m’ho he pensat. El protagonista Olenin marxa al Caucas, més o menys amb els militars, però una cosa com aristocràtica, sense desfilar ni vivint amb la tropa, viu amb la gent i amb el seu criat, i es pot passar la majoria de dies caçant amb el vell del poble mentre va coneixent i admirant les costums dels cossacs, que pràcticament veu com per civilitzar. De tant en tant tenen incursions d’abreks, txetxens… la història del Caucas és complexa.
Som a la darreria de la guerra del Caucas. Allà arriba Olenin, amb l’esperança de trobar la veritat de la vida i guanyar alguns diners per eixugar els seus múltiples deutes, perquè el senyor vivia a tot tren a Moscou. S’allotja en una stanitsa (la casa rural típica de la zona) prop del riu Terek, traba amistat amb el vell Eroixka amb qui va a caçar i cada cop s’enamora més de la vida senzilla, i creu que només es pot ser feliç renunciant a tot fins i tot a l’amor, i proporcionant felicitat als altres. Intenta això regalant un cavall a Luka, l’heroi local que acaba de matar un abrek al front. Luka està més o menys promés amb la noia més guapa i més millor del poble, Marianka, la filla de la família que té la casa on s’allotja Olenin. I a poc a poc Olenin anirà desenvolupant una obsessió per ella, però la bella Marianka només té ulls per Luka i desprecia obertament Olenin. Tampoc és que se la vegi colada per Luka, és una novel·la de gent dura, dels que porten les emocions per dins, prou tenen amb la vida i la guerra a tocar. Finalment el despreci de Marianka farà a Olenin agafar el camí de l’estat major a l’exèrcit per marxar d’allà. Un final trist per ell i en part també per no haver-la pogut redimir a ella del seu futur tan limitat (segons ell almenys), o així ho he entès jo. Fos el que fos el que buscava al Caucas, no ho trobarà al costat de Marianka, i marxa d’un lloc a on mai s’ha integrat.
Molt bon llibre, posats a buscar-hi “peròs” el ritme és una mica massa lent (molts clàssics ens ho semblen, som una generació que sempre va amb presses), i també hi ha un tema d’edició, alguns noms que apareixen transliterats amb errades com per exemple Eroixka o Eroixa, que suposo que es una errada tipogràfica però els noms russos ja són prou durs com per afegir-hi aquests detalls que confonen una mica.
No estic segur de si és el primer Tolstoi, però sí estic segur que no serà el darrer, ara he de decidir si segueixo amb Anna Karènina o amb Guerra i pau, accepto suggerències.
Tolstoi (c) Octubre CCC, Creative Commons