Queer / William S. Burroughs

Potser ara que acabo amb el recopilatori de Burroughs tocaria fer una entrada de les llargues sobre ell. Teniu les meves ressenyes de Yonqui i El almuerzo desnudo, passem ara al llibre que ens toca i tanca el volum: Queer.
El significat de Queer és marica, de forma despectiva, també fals, estrany, la traducció més acceptada en català és bord. William S. Burroughs era bisexual, o almenys era un homosexual casat amb una dona. El almuerzo desnudo està ple d’escenes sexuals gays (també alguna hetero), aquest llibre és més o menys autobiogràfic del període després que matés a la seva dona. El tema gay, a Estats Units, als anys 50… era complicat, en aquella época el comité d’activitats antiamericanes va “depurar” funcionaris gays, i també els sospitosos de simpatitzar amb el comunisme. La guerra freda estava al seu punt més àlgid.
Si us heu llegit l’enllaç sobre el llibre (sí, només està en anglès) sabreu que en teoria es va concebre com una continuació de Yonqui, com el llibre del síndrome d’abstinencia, el propi autor en va renegar molts anys però al final amb el 25 aniversari se’n va fer una nova edició. El pròleg és força llarg i em fa preguntar-me perquè coi aquestes coses no van al darrere del llibre per poder-lo llegir sense condicionants, epílegs sí pròlegs no!

 

Des de Mèxic cap avall, acompanyat d’un noi i a la recerca de l’ayahuasca, la droga dels indis. I nois que s’insinuen, que s’ofereixen, que el defugen, un protagonista desacomplexadament gay, però no pas “marica”, una distinció que el protagonista no deixa de fer, li agraden els homes, els nois, no els homes que semblen dones. El llibre és sobre el desig, perquè un cop fora la droga tot torna, la gana, les ganes de sexe, de beure… El llibre és estrany perquè dóna la sensació de no estar acabat del tot, com si finalitzes una mica perquè no hi ha gaire més a fer, ni el capítol final treu del tot aquesta sensació, tot i que ho millora una mica.

D’esquerra a dreta: Hal Chase, Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William S. Burroughs

William S. Burroughs és un autor imprescindible per conèixer la generació beat, i aquests tres llibres recollits en el volum són la mostra més representativa del seu treball. No és un autor fàcil, no és un novel·lista a l’estil de Kerouac, però té el seu interés i si voleu conèixer o teniu curiositat pels beatniks és imprescindible.

 

Y el cielo era una bestia / Robert Juan-Cantavella

Les primeres pàgines la veritat és que m’han costat. La història no acaba de quedar clar per on ha de sortir. Però a poc a poc, comença a sortir una història, i en base a flashbacks ens anem enterant de coses, d’una vida pausada d’acadèmic amb un passat de zoòleg furiós (criptozoòleg seria més correcte).
I com que escric això mentre estic llegint el llibre encara no sé si li posaré l’etiqueta EVITAR. El llibre m’ha fet esbufegar, d’avorriment, de no veure a que coi treia cap l’enrevessament de l’argument. Que no dugui a res no és un problema, si mentre ho fa avorreix sí ho és. Estic en un punt que el llibre l’acabaré, però ja pot acabar molt i molt bé per justificar el camí.
El protagonista va a Vor, un poble de muntanya amb un sanatori, allà l’envia una carta de la seva ex ara morta, sobre un tal Columbkill, que es barreja amb una teoria sobre Echegaray (però amb moltes coses de Galdós) , jugant amb la idea que potser Echegaray no va existir, com moltes de les criatures investigades per la criptozoologia. A què condueix tot això i quin sentit té? No en tinc ni idea, no entenc el perquè la ex li fa arribar un missatge a aquell cul del món i a més a més de manera tan enrevessada, com donant per sac després de morta. És arriscat ficar-se en la pell del protagonista, però jo sóc ell i passo d’absolutament tot això, si la ex volia dir-li algo va tenir temps i oportunitats per fer-ho, tot això són ganes d’això, de donar per sac després de morta (i arriscar-se a que el protagonista sigui mig normal i passi de tot).

Molt bé, ja l’he llegit i no, el final no el salva i el llibre s’emporta l’etiqueta d’EVITAR, la part bona en comparació amb altres llibres que comparteixen condició és que aquest l’he acabat, malaguanyat temps.
I a veure el llibre està ben escrit, i pot resultar interessant, no tinc clar que sigui un llibre avorrit, però a mi m’ha avorrit, molt, ja està dit, jo us aviso.

La Glòria del doctor Larén / Pere Calders

Un petit llibre que he agafat amb certa desconfiança. Es tracta de la primera novel·la de Pere Calders i del seu segon llibre. Els principis no sempre són genials, a més a més un llibre que l’autor no havia volgut reeditar des de la seva publicació als anys 30 fins als 80. Tot eren motius que convidaven a la prudència.
La novel·la té detalls que potser no acaben de funcionar del tot, el ritme té algun moment baix, la història pot quedar per moments una mica perduda, però és molt entretinguda, i el millor: molt Calders. El punt culminant de la narració és una mostra del que després Calders fara com un autèntic mestre. Irònia, absurd, i uns personatges pels que és impossible no sentir-ne afecte.
Un llibre petit, no pas perfecte però sí millor del que m’havia imaginat, i que anuncia l’obra per venir d’un autor dels grans.

L’illa de la infantesa / Karl Ove Knausgård

Tercera entrega de La meva lluita, el sextet de Karl Ove Knausgård, i el primer llibre de la sèrie que em llegeixo en català, i potser això és mereix una explicació.
L’editora de L’altra va llegir Knausgård, li va agradar i com que ningú l’estava editant en català va presentar l’oferta per fer-ho ella, convençuda que li dirien que no, i una mica per poder dir que ho havia intentat. Però li van dir que sí.
Els llibres ja els estava publicant en castellà Anagrama, no sé si hi ha gaires traductors de noruec a català, va encarregar la traducció del tercer volum (aquest) perquè sortís simultàniament a l’edició en castellà. Però per tenir també els dos primers volums els va traduir de l’anglès, bé el primer, el segon apareixerà al setembre, fixar-se en la traducció o en que només hi hagi un traductor és cosa de frikis com jo. Només espero que amb el temps torni a publicar els dos primers volums traduïts del noruec. I per cert, aplaudeixo el detall de fer aparèixer el nom de la traductora Alexandra Pujol Skjønhaug a la coberta del llibre, és un reconeixement per uns professionals importantíssims que no sempre veuen el seu treball prou respectat.


I de què va aquest llibre? De la infància de l’autor, una etapa que en els altres llibres havia tractat poc. El seu pare tirànic a qui tenia por (la obsessió vital de l’autor envers els seus fills és que no li tinguin por), l’escola, els esports, les noies i que era crèixer als 70-80 en un petit poble noruec. El llibre està escrit amb les vísceres i no té compassió, no arregla les dades, no es maquilla, no es presenta com algú millor o com li hauria agradat ser, el llibre és cruel a estones, i absurd, i pot avorrir, però té alguna cosa. Alguna cosa que fa que ja porti 3 volums (i perquè els altres encara no han sortit!) i que em pensi llegir els 3 que queden. M’agrada, molt, i no sé perquè, no puc explicar-ho.

 


I un detall, com si això fos una carta als reis, Karl Ove Knausgård ha escrit altres llibres, de ficció, amb un notable éxit de pública i crítica, potser algú podria decidir-se a publicar-los aquí a més a més del sextet aquest. A mi se’m fa estrany llegir les memòries d’un escriptor sense haver llegit les seves altres obres. Però potser jo sóc un lector atípic, això també.

Swing / Francesc Garriga Barata

Llibre gairebé pòstum del poeta Francesc Garriga. Com passa amb la majoria d’escriptors i sobretot amb els poetes, el reconeixement li va arribar tard.
Llegint els seus poemes m’ha envaït una sensació, al marge del que els seus poemes transmeten, Francesc Garriga sap perfectament allò que està fent. Pot posar-se més o menys transcendental, més o menys planer, pot jugar, pot experimentar, però en llegir-lo queda claríssim, que sap per on trepitja, que domina el poema, el llenguatge, i que els fa fer allò que ell vol.

Ens pot agradar o no, però el seu domini tècnic és impecable, si parlar de tècnica en una cosa com la poesia té sentit (no n’estic del tot segur).

I de què parlen els seus pomes? De tot, de res, de la vida, de l’amor i de tot alhora. Les bones poesies, com els bons llibres, realment parlen de molt més del que és evident.

És injust agafar només alguns poemes, o un de sol, per tancar una ressenya, però no me’n puc estar. No puc explicar gaire perquè aquest sí i un altre no, alguna cosa se m’ha despertat en llegir-lo:
per estimar
no cal saber els camins
per arribar-hi
ni cal saber-ne el tempo.
s’estima i prou,
de cop,
al buit d’una espiral on tots els mites
confonen les paraules.
per què farcir de lletres
el que és inexplicable?
paral·lel a la mort
l’amor et feia seu.
més crit que no silenci.
més hoste que senyor.
te’l donen i te’l prenen,
calladament, l’amor.
no hi ha fronteres, és camí de lladres.

Els vençuts / Xavier Benguerel

Llibre dur, mot dur, sobretot la segona part. L’escriptor Xavier Benguerel ens ofereix en aquest llibre dues cares d’una mateixa realitat, l’exili.
La primera part del llibre (Els fugitius) és la fugida, la desbandada, des de Barcelona i fent servir un bibliobus els funcionaris més destacats o compremesos o els que passaven per allà de la generalitat així com escriptors reconegudament republicans, enfilen el camí de França. Deixen enrere una ciutat mig buida de gent però plena de por, on els que queden cremen papers per les cantonades, qualsevol cosa que pugui semblar comprometedora a ulls dels altres, que ja estan arribant, és qüestió d’hores. Però aquests en arribar a França no van tenir excessius problemes per esquivar (o estar molt poc temps) als camps de concentració i intentar fer la seva vida, a França mateix o més enllà.

Molts no van tenir aquesta sort i van anar a parar als camps de concentració que els nostres veïns van muntar, per una gent que havien comés el delicte de perdre la guerra. Es van habilitar diferents camps de concentració, vigilats per soldats senegalesos o algerians, a veure si els refugiats tornaven a casa seva i deixaven de donar per sac. Aquests camps en molts casos només eren llocs on deixaven a la gent amb l’esperança que es morissin i deixessin de donar per sac. Si obligues a la gent a dormir a la serena al mes de febrer, i tampoc els dones menjar (o no gaire), ni aigua potable… els vells, els malalts i els nens es moren. Això va passar, el llibre és una novel·la però això va passar, i és important recodar-ho! I això és el que se’ns explica a la segona part del llibre La fam i les fúries. Els refugiats estaven allà presoners, els deixaven sortir si se’n tornaven (i s’asseguraven que tornaves) o si algú, des de fora, els reclamava i se’n feia càrrec/els donava feina, més endavant (això al llibre no surt) també hi havia l’opció d’allistar-se a la legíó estrangera. Si no es donava cap d’aquests casos a viure al camp, amb un menjar al dia (i gràcies), fred, malalties, polls i que no se t’acudís marxar.

Camp de Bram, fotografia d’Agustí Centelles
Als que capturaven havent fugit els posaven en sots, al ras, lligats, despullats i a passar la nit, no sempre sobrevivien… No ho sé, trobo que és interessant recordar això quan veiem imatges de devolucions a la tanca de Melilla, o els guardacostes italians rescatant (això quan hi són a temps) pasteres amb centenars d’immigrants, gent que ha perdut la guerra de l’economia i que es jugará la vida per la possibilitat d’accedir a alguna cosa millor. Va haver-hi un temps que la tanca estava més amunt i que la dita “Àfrica comença als Pirineus” era dramàticament certa.
Als que van anar a Argelers, Bram (fotografiat per Agustí Centelles) o Saint-Cyprien, els va quedar molt clar que a França no els volien, irònicament poc després la famosa Resistència Francesa durant l’ocupació nazi tenia a les seves files a una bona pila d’exiliats espanyols.

 

La tarda del senyor Andesmas / Marguerite Duras

No és el tipus de llibre que m’agrada. És un llibre molt descriptiu, amb prou feines passa res, i té quasi més importància el que no es diu, que el que sí. No és el meu estil de llibre, tot i això m’ha agradat, i em confirma el brutal criteri que demostra l’editorial LaBreu a l’hora de fer el seu catàleg.
També he de dir que és el primer llibre de Marguerite Duras, una autora de la que havia sentit a dir moltes coses però que encara no havia provat (de fet és un personatge secundari a París no se acaba nunca).
Com indica el títol se’ns explica la tarda del senyor Andesmas, esperant a la seva casa que vingui el paleta a qui vol encarregar una terrassa a la muntanya. Mentre l’espera passa una noia, després arriba una dona, i tot això amb la música de fons del poble, que es divisa des de la casa, la música del ball de la festa major. Un contrapunt d’activitat a la tarda eminentment contemplativa del senyor Andesmas.
Tot s’insinua, sobretot l’impacte de la filla del senyor Andesmas a la vida del poble. El llibre m’ha agradat sense entusiasmar-me, però m’anima a llegir més coses de Duras, això sí.

Mercado de invierno / Philip Kerr

No us agafeu el llibre si no us agrada el futbol. Serveix que us el mireu com qui mira documentals d’animalons. És una novel·la negra ambientada al món del futbol, però no m’agrada, prefereixo dir que és una novel·la futbolera on, a més a més, es tracta d’un crim.
El món del futbol és tot un altre món, i l’autor dissimula, però s’ha basat en la fauna de la Premier League per ambientar aquest llibre, s’ha inventat un club el London City, i un propietari de l’Est, perquè parlar directamente de Chelsea, Mourinho i Abramóvitx potser era excessiu, però serien els protagonistes més o menys evidents.
Però tenim àrbitres, mandataris de la UEFA, premsa, policia, un personatge inspirat (per sort no al 100%) en Paul Gascoigne i el món del futbol amb els seus nens grans multimilionaris.
La resolució del crim està una mica agafada pels pèls, almenys pel meu gust, però he gaudit tant amb la novel·la que això m’és ben igual, li perdono.

Des d’uns ulls de dona / Manuel de Pedrolo

Aquest llibre seria el cinquè de la seva sèrie Temps obert, i em sembla que per llegir-los tots em tocarà tirar de catàleg de biblioteques i llibreries de vell, a menys que alguna editorial s’hi repensi i es dediqui a reeditar Pedrolo amb un cert criteri (estaria bé, però tinc poca confiança en que això passi). De totes maneres aquest llibre (i entenc que tots els altres de la sèrie) funciona de manera autònoma, o sigui que no és obligatori llegir els altres per entendre la història (jo és el primer que em llegeixo).
El llibre està narrat, obviament, des del punt de vista d’una noia. La trobem vivint de rellogada, amb un marit que ni sap on és, i amb tota una història que anirem recuperant a base de flashbacks, el llibre passa en un sol dia, però els records i els flashbacks abarquen anys. La lecura del llibre costa una mica, és un llibre molt bo, pero dens.
Pedrolo retrata un moment molt concret. Els seixanta, anys de festeigs interminables, de que no es podia fer res fins tornar de la mili, i també uns anys que amb una mica d’empenta, diners i pocs escrúpols es podien fer molts diners en el lucratiu sector de la construcció. Tot i que per fer diners s’haguessin de fer coses imaginatives com retallar en materials o vendre diverses vegades el mateix pis, per això el marit ha hagut de fugir, per no acabar engarjolat. Però ell no és el protagonista, és ella, el matrimoni feia temps que feia aigües, infidelitats diverses, i un tema de frigidesa d’ella (al menys aparentment), temes que tenia el seu mèrit tractar als anys 70 i en un llibre en català.
 I la dona, la protagonista, aquí, vivint de rellogada mentre manté una relació amb un artista (no es divertirà només el marit) i espera noticies d’ell, però sense estar segura de què farà quan les rebi. És incapaç de contestar la pregunta “Si et crida, hi aniràs?”
Un autor imprescindible, amb una obra immensa que em proposo d’anar llegint, això serà llarg, però no serà un problema. I a més a més creo una etiqueta amb aquest cicle TEMPS OBERT.

La Luisi / Ángel Sanchidrián

Després d’un llibre força més “estrany” com era Sinopsis de cine, ara Sanchidrián fa un llibre ficció 100%, i de tant ficció que és ha resultat ser un llibre completament real, és la realitat! La realitat de La Luisi, però amb l’enginy i els girs de llenguatge que es gastava a les Sinopsis... aconsegueix fer un llibre de riure, de riure molt, justament perquè els personatges com la Luisi, la Marce, el Manolo… són arquetips, n’hi ha a tots els pobles, a totes les cases, existeixen i són reals. Pot fer por, però és millor riure.
No se m’acut millor carta de presentació que el primer capítol, us podeu fer una idea de l’estil i correr a comprar-lo abans de el vintè clon de la Grey o els vampirs figaflors el sepultin i el deixin introbable a la secció de novetats.

50 SOMBRAS DE LUISI

Salgo de musicoterapia y voy a tomar algo con las amigas. Con todas menos con Reme, que le ha dado la ciática en la conga y se ha marchado a casa. Vamos a un sitio nuevo que conoce Virtudes que por dos euros te ponen una caña y un pincho así de grande, que con un par ya has cenado.
Allí la Marce nos cuenta que se está leyendo el libro ese de darse azotes. Por lo visto es de un señor rico que coge a una chica jovencita y en vez de darle besos y hacerle arrumacos la toma por una piñata y la escaralla. Es lo que se lleva ahora en el sexo. Claro que a ella le debe gustar porque vuelve a por más, como la gata flora, que si se la metes grita y si se la sacas llora.
El caso es que de camino a casa no dejo de darle vueltas al tema y me sorprendo a mí misma pensando en hacer algo parecido con Manolo, que es lo que tengo disponible. No es que a mí me guste que en la cama me traten como a una yegua, pero a lo mejor así resucitamos nuestra vida sexual, que lleva muerta desde que empezó a tener más tetas él que yo.
Llego a casa y me doy una ducha de las esmeradas, poniendo especial énfasis en frotar el peluche y aledaños, que quede apetitoso. Luego voy al salón en ropa interior, apoyo una mano en el marco de la puerta y le digo a la cosa esa que hay despatarrada en el sofá que me acompañe a la habitación.
Él no entiende nada pero obedece, por no discutir y porque el tema pinta retozón, que no acostumbra. Así que se pone en marcha y cuando pasa junto a mí le suelto un manotazo en el culo y un “que te como, pirata”. Crece su extrañeza.
– Luisi, ¿has bebido?
– Calla, señor Bermúdez, y tira que te voy a dar la paga -. Le doy otro azote mientras avanzo detrás de él.
Manolo en estas cuestiones muy exquisito no se pone. Cuando cruzo el pasillo y le doy alcance, él ya está con los calzones por los tobillos diciendo “rápido, que empieza el Pasapalabra”. Pero no le hago caso. Hoy no va a ser el “aquí te pillo, aquí te mancillo” de siempre.
Le digo que se tumbe boca abajo y pienso. Necesito un látigo, que es muy erótico, que me lo ha dicho la Marce, pero en casa no tengo de eso así que cojo un cinturón, uno con la hebilla de golfi. Así, en bragas y con un antifaz de cotillón, le arreo un latigazo en la espalda. Manolo se caga en mis bisabuelos, en mi gazpacho y en el ministro de hacienda.
Hay que pensar otra cosa porque la dominación con latigazos no ha dado los resultados esperados. Manolo sigue retorciéndose intentando que la mano le alcance la zona donde le he atizado para aliviarse el escozor. Así que ahora me tumbo yo en la cama y le pido que me dé azotitos. A la segunda hostia que me suelta en el culo con la manaza abierta, que la tiene como una peineta de berenjenas, estoy empotrada contra el cabecero de forja toledana. Esto parece un rodeo americano. Así tampoco.
– Te voy a estimular el punto ge – le digo con sensualidad, pasándome la lengua por los labios. Quizás haya exagerado un poquito el matiz sexy y haya parecido una vaca bebiendo, pero bueno, ya está hecho.
– Eso – dice él -. Bájate a los columpios que tengo la mazorca a punto de hacer palomitas.
Para mí que este no se ha enterado muy bien de lo que le voy a hacer. Me humedezco un dedo con saliva y le pongo la banderilla. Manolo clava las uñas en las sábanas, aprieta los dientes y su voz se vuelve aguda. Su cara ahora mismo es como dos huevos fritos con labios.
– Hiiiiiija de puta…
Saco el dedo deprisa. Ya no sé ni por qué sombra voy, pero a las cincuenta me da a mí que no llegamos. Voy a pasar al erotismo verbal. Esto no puede fallar porque lo he visto en un montón de películas españolas y siempre funciona.
– Manolo, dime cosas feas
– Guarrilla
– Eso es
– Putita
– Así, sigue, dime más
– Cotilla, histérica, eres como tu madre, todo el día tocando los cojo…
– Pero qué hablas, borracho
– Yo a esa señora no la quiero más aquí en Nochebuena
– Mira, Manolo, mi madre vendrá a esta casa cuando ella quiera. No empecemos otra vez con lo mismo, te lo pido por favor.
– Bueno, pero hay mandanga o no hay mandanga
– Ya por no oírte, hijo mío
– Venga, ponte boca arriba, a ver si me da tiempo de ver el rosco, que hay casi un millón de bote
– ¿Ya estás dentro?
– Qué hija de puta de eres