Maldito karma / David Safier

Llibre fluix, que comença bé, de seguida perd pistonada i es posa en un plan molt desconcertant, després entra en una estructura repetitiva i ja fins al final.
Credibilitat nul·la, ja no és que no em cregui lo de la reencarnació (que no) és que si algú s’ha de reencarnar per impedir que la seva família pugui tirar endavant després de la seva mort doncs no em sembla un concepte de reencarnació que m’agradi ni una mica.
Perquè la història va d’això, la protagonista, dona d’èxit que no té temps ni per la filla ni pel marit mor i es va reencarnant en diferents formes de vida per acumular bon karma i així poder estar a prop dels seus, perquè no suporta que el seu marit ara estigui amb una altra dona que l’estima amb bogeria i que també s’estima a la seva filla, no, són seus i aquella intrusa ha de fotre el camp. Sí, m’he trobat desitjant-li un llarg cicle de reencarnacions en insectes a la protagonista.
El llibre es llegeix fàcil i ràpid, i almenys manté tot el llibre un sentit del humor punyent, però ja està. No és un llibre a evitar, però tampoc una recomanació entusiasta.

Turtle Island / Gary Snyder

Un llibre clàssic d’un dels autors de la generació beat, més enllà de Kerouac, Burroughs i Ginsberg també hi havia vida. Crec que no s’ha publicat ni en castellà ni en català, tot i que tampoc ho he mirat gaire, vaig comprar el llibre en anglès fa anys i finalment m’he decidit.
Si us agrada la poesia amb un cert regust hippie aneu-hi de cap, en aquests poemes Snyder retrata els Estats Units, de fet Turtle Island és el nom que hi donaven els nadius o indis americans o amerindis o primeres nacions o com en vulgueu dir, Amèrica és un nom 100% europeu, foraster fins i tot. Si la generació beat us interessa aquest llibre és més o menys necessari, tot i que es va publicar el 1974, quan els beat eren més un record i una etiqueta que venia bé que no pas un moviment encara viu, ja anava força de capa caiguda. El llibre és bo, té alguns poemes molt bons, molt visuals en la línia una mica de Ginsberg. El llibre també acaba amb una mena d’assaigs sobre diferents temes que ja no hi ha per on agafar-los, el que demostra que l’ecologisme ha evolucionat molt i a millor, aquests assaigs pequen de dues coses: són simplistes i sobretot molt ingenus. Fa gràcia que parla molt bé de Xina (va traduir molts poetes clàssics xinesos), però veient en què s’ha convertit la Xina actual potser ara això ho reescriuria, potser ho faci, que el senyor encara és viu. Interessant, sí, però sobretot si porteu l’interès ja de casa.

Las desventuras del joven Werther / Johann Wolfgang von Goethe

Sí, tot un clàssic, jo sóc dels que dic que cal llegir els clàssics, i de tant en tant ho faig i tot. Aquest a més és un clàssic del que se n’ha dit pràcticament tot el que calia, o sigui que per fer-vos una idea teniu els links, el de l’autor i el del llibre mateix. A més a més és un dels llibres que venien “de fàbrica” en el meu lector d’ebooks, tot facilitats.
El llibre s’entronca de ple dins el romanticisme, i és d’una altra época, i això cal recalcar-ho. Perquè la història de Werther no és precisament nova, un cas de triangle, Wether està perdudament enamorat de Carlota, però ella està amb un altre. Una situació que es podria resoldre amb un divorci o amb un adulteri aquí el protagonista ho resol fotent-se un tret, una manera radical de no arreglar res i deixar fumuts els que queden. No, no aconsegueixo empatia amb el protagonista, però això ja és un tema més meu i més referent als gustos que cadascú té els que té. Als links podeu llegir més, que això és una miniressenya. En recomano la lectura? Doncs una mica sí, és una obra mestra i totes aquestes coses, no m’ha agradat especialment, però trobo que val la pena. Imagino que qui se’l pugui llegir en alemany en gaudirà més, o potser poden trobar una traducció realment bona (sempre tinc aquest dubte al respecte dels llibres que ja venen inclosos al lector, que no facin servir una traducció no especialment bona i de fa molts anys), però això ja són coses d’algú que es mira uns detalls que no es mira quasi ningú.

Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé / Josep Maria Cuenca

Ara feia temps que no feia servir aquesta etiqueta, i també he fet servir l’etiqueta Juan Marsé, tot i que el llibre no és d’ell n’és el protagonista. Diu l’autor del llibre en començar que més que intentar respondre “Qui és Juan Marsé?” ha intentat respondre la pregunta “Què ha fet Juan Marsé?”. La primera pregunta fa que un es pugui perdre en filosofies i vaguetats, l’altra és molt més terrenal, i aparentment més fàcil. Aparentment, perquè resumir la trajectòria d’algú com Juan Marsé, que porta escrivint més de 50 anys, és qualsevol cosa menys fàcil.
Josep Maria Cuenca ha necessitat moltíssima feina, la pacient col·laboració de Marsé, anys, i un llibre de més de 700 pàgines. No us en faré un resum. Si sou aficionats a Marsé el llibre us agradarà, perquè permet conèixer millor l’autor, tot i que segons ell mateix la seva vida no tingui interés. Si no sou aficionat a Juan Marsé ja és hora que deixeu el que esteu fent, aneu a la llibreria o biblioteca més propera i us llegiu Últimas tardes con Teresa o La oscura història de la prima Montse (per mi les seves millors novel·les, tot i que no les he llegit totes, i que estan demanant una relectura però ja!).
Juan Marsé és amb quasi total certesa el millor escriptor viu en llengua castellana, la seva obra ha  retratat d’una manera ferotge i terriblement humana la Barcelona de la posguerra, la ciutat dels vençuts, els anys en que les històries del cinema o històries explicades simplement servien per fugir de la pobresa i de la misèria. Entre molts altres premis li han donat el Cervantes, poca broma
Si bé s’han publicat estudis sobre la seva obra, aquesta és la primera biografia de Juan Marsé, i s’ha fet a consciència, hi ha més de 100 pàgines d’anotacions al final, índex, bibliografies, aquestes coses que fa mandra llegir però que un llibre d’aquestes característiques necessita.
Ha respost l’autor a “Què ha fet Juan Marsé?” Jo diria que sí!

 

Blitz / David Trueba

Primera incursió en una novel·la d’aquest director de cinema, n’he llegit coses bones i la publica Anagrama, però no me’n refio del tot, sóc així, un mal llibre es pot amagar de moltes maneres, i un mal llibre fa molt de mal. Serà el cas?

El principi del llibre és demolidor, un missatge de mòvil que no és pel protagonista i s’entera així que la seva xicota el pensa deixar. La xicota s’ha equivocat en enviar-li el missatge o vol creure que s’ha equivocat. A partir d’aquí tot el món del protagonista es desmorona, tot un món precari d’estudis per feines que no existeixen, de subsistència, de buscar alguna cosa, no ens havien dit que si estudiàvem i ens preparàvem el futur seria nostre? A més a més això passa a Alemanya, aquest país on va tanta gent a buscar una feina; en un congrés d’arquitectura, un dels sectors que més ha notat la crisi, certament.

La xicota el deixa i ell li diu que torni, que ell es queda uns dies més. Està desfet, destrossat. No li queda res, i maleides les ganes que té de tornar al pis que comparteix amb ella. Torna al congrés, on protagonitza un dels moments més divertits, abans d’anar a sopar amb Helga la intèrpret, ell en té trenta, ella seixanta-tres però la solitud i una ampolla de vodka fan la resta.
Passa a Munich un parell de dies, al congrés, amb Helga i al final se’n torna.
Se’n torna a Madrid, i després de buidar el pis que compartia acaba anant a Barcelona on li surt feina, o més o menys feina de lo seu (també relativament), i refà més o menys la seva vida. Però tampoc sense superar gaire la seva ruptura però almenys avançant.
Aquesta part és la que em grinyola una mica més. El llibre té unes 170 pàgines i les 120 primeres porten per títol gener, i parlen de Munich, i tota la resta de l’any està descrit amb capítols de dos o tres pàgines, excepte el darrer d’unes deu. Com si l’autor tingués pressa per enllestir, trobo que aquests capítols estan molt bé i que donen molt més de sí com per liquidar-los d’aquesta manera.
Al marge d’això el llibre està molt bé, m’ha agradat i trobo que retrata una generació de manera molt fidel.

 

Far West gitano / Ramon Erra

Una família gitana que venen les poques coses que tenen i es munten en un camió cap a l’Oest perquè són nòmades, no gent arrelada a un lloc. O ho eren, o això creu en Ram (Ramonet) gitano manouche, que agafa la seva dona Celos, la seva germana (d’ell) la Tati (la tieta de Nimes), i la parella de fills (Ivan i Mariüla) i fins i tot el gos Alain, i cap a l’Oest, però passant per Saragossa que a la filla li han de fer un apanyo amb un problema que ha tingut. Tots al camió, 2 a cabina i la resta a la caixa.

Una família de gitanos originaris del Sud de França, de la Vila de la pedra rogenca (Perpinyà potser?) en ruta, una road movie, amb un idioma d’allò més peculiar barrejant expresions més gitanes amb d’altres de franceses i de nord-catalanes.

Una mena de cant a un món que desapareix, el del nomadisme, de la roda, aquest anar contínu. El protagonista té la malenconia dels manouches, dels llocs on encara ha d’arribar. I en el camí es trobaran amb el Simó, un fotògraf que de seguida s’enamora de la Mariüla; la Vilma argentina que regenta un hostal de carretera i a Lleida troben familiars que els aconsellen que no vagin a Saragossa i que si tenen un cas (en diuen així) i el volen solventar d’aquella manera cal anar a una clínica. Però les coses en el món gitano no són tan fàcils, perquè hi ha el tema de l’honra i demés.

Django Reinhardt, gitano manouche

Allà deixen l’Ivan, no ho saben però és el principi del desmembrament de la família, després en sortiran el Simó i la Mariüla i quedaran només tres i el gos, derrotats, nafrats i bastant perduts.

La veritat és que el llibre m’ha agradat, i es llegeix bé, però cap a la part final va perdent, comença molt bé però sembla que mantenir el ritme li costa a partir de la segona meitat del llibre. Tampoc és excessivament greu.

 

Hoy he conocido a alguien / Milena Busquets

El seu llibre posterior (però que em vaig llegir abans que aquest) no em va desagradar, així que m’he decidit. No calia.
No és pas un llibre a evitar, es llegeix de seguida i prou bé, però és fluix, molt fluix. A més a més costa no veure la protagonista com una nena pija consentida, costa empatitzar amb ella, molt. La història no és res de l’altre món, i per un moment pot semblar que estem llegint chik-lit, però sense el sentit de l’humor.
L’autora ha millorat, el segon llibre està força millor (tot i que tampoc n’hi ha per tant, no és tant bo com es diu), i aquest doncs queda com un primer intent. Repeteixo, no és un mal llibre, però és molt fluix, si algu se’l vol llegir per tenir més de También esto pasará potser que s’hi repensi. Si pensem en aquest com a primer llibre igual podem ser una mica més benèvols.

Canciones de amor a quemarropa / Nickolas Butler

Un llibre del que he sentit molt a parlar, i molt bo. Tenia ganes de posar-m’hi, i una mica de desconfiança també. Tampoc havia llegit abans res de Nickolas Butler, era un salt al buit (bé, no del tot., el publica Libros del Asteroide, que sempre és una garantia).
L’argument del llibre és prou típic, grup d’amics de tota la vida del poble, ara ja a la quarentena, de nou al poble de Little Wing a Wisconsin. Els protagonistes són Hank, Beth (la dona de Hank), Lee, Kip i Ronnie.
Kip va treballar i triomfar a Chicago abans de tornar i intentar reconvertir una fàbrica en un local de moda, de fet es va casar a Little Wing i ell i la seva dona es van instal·lar al poble. Les coses amb la fàbrica no han sortit excessivament bé.
Ronnie era l’estrella, estrella del rodeo però estrella al cap i a la fi. Una combinació d’alcoholisme i possiblement alguna de les trompades que es va donar el va deixar tocat, com un adolescent permanent que necessita dels altres. O això creuen els altres, ell voldria marxar del poble però no hi ha manera, com si tots conspiressin per fer-lo quedar-se. Hi ha un detall, ell quan estava bé fora del poble era algú, un triomfador, però ara es queda aquí com si aquest fos el destí quan fracasses.

Lee és un músic i cantant. Va estar amb multitud de bandes de poca monta, de gira per aquí i per allà fins que cada poc les bandes es disolien i li tocava tornar a començar. En una d’aquestes aturades va tornar al poble, es va instal·lar en una granja, va muntar un estudi en un vell galliner i va grabar Shotgun Lovesongs, el seu gran éxit, un disc milionari que el portaria per mig món de gira però ara sí, ara de debó.
I Hank i Beth es coneixien de sempre i es van casar i porten una vida de poble tranquil·la. Ell és granger i ella mestressa de casa, tot i que va buscant feines perquè la granja no va tant bé com seria desitjable.
Aquests són els personatges, que es retroben per la boda d’en Kip, amb comiat de solter inclosa i amb la parella de Lee, un estrella de Hollywood anomenada Chloe; després tindrem dues bodes més, la de Lee am Chloe i la de Ronnie amb Lucille, l’stripper que va conèixer al comiat de solter de Kip. Una mica a l’estil de Quatre bodes i un funeral si es vol. Però entremig passen coses, i tenim flashbacks sobre els personatges.
Un dels temes centrals és el fracàs i el poble com a constatació d’aquest fracàs, hi tornes quan fracasses i també fracasses si hi tornes.

Kip torna al poble i les coses li comencen a anar malament, tant amb la dona, com amb els amics, com amb el negoci, a fora triomfava però en tornar no.
Ronnie triomfava a fora, però està aquí, fumut, minvat, al poble, poble del que ell en vol marxar.
Beth va marxar a estudiar, en aquella época ho va deixar una temporada amb en Hank i es va embolicar una nit amb en Lee. Hank no ha sortit del poble, ell i Beth són aparentment feliços, o estables, com si fos un premi de consolació que dóna el poble a qui no l’abandona.
En Lee es casa amb Chloe, allò no dura i torna al poble, derrotat, fracassat, sense saber qui és després d’haver estat a un lloc tan diferent de Little Wing com Nova York, a més a més li confessa a Hank que se’n va anar al llit amb Beth i que creu que n’està enamorat (bé, el que té és una empanada mental que no hi ha per on agafar-lo). En Hank no s’ho pren bé i el seu matrimoni passa per una crisi per això, perquè tot i que en aquell moment els dos no estaven junts ha tingut més de 20 anys per dir-li i no ho ha fet. Hank és algú senzill, i per tant d’extrems, i se sent traicionat, per l’amic i per la dona.
I al costat de tot això Ronnie es casa amb l’stripper, sembla una parella sense futur però funcionen, tot i que el comiat de solter de Ronnie quasi el mata, literalment. Jo m’ho temia i quan he vist que no me n’he alegrat com si fos algú de debó i no un personatge, odio els autors capaços d’aconseguir això.
El fracàs, el retorn, el marxar i portar el poble a dins. Tot això són temes que hi són. I jo fins i tot faig un

Axl Rose, abans de donar vergonya aliena

paral·lelisme arriscat, veig en Lee com una mena de versió d’Axl Rose, si Axl Rose es comportés com un persona, que no és el cas, Axl va passar de ser un perdedor de Lafayette(Indiana) a un milionari a Los Angeles i cap d’una banda que va tenir uns anys de moltíssim éxit, i no ho va pair bé, com és normal. No puc evitar veure en Lee una mica com això, com un nano de poble que no aconsegueix adaptar-se a les grans ciutats i necessita tornar periòdicament al poble, a llepar-se les ferides o a renéixer, segons. Tot i que per un tema geogràfic potser el referent més clar seria Bob Dylan, però és que els Guns N’ Roses d’Axl tenien una cançó titolada Shotgun Blues.
El llibre es va narrant des del punt de vista dels personatges, Hank, Lee, Ronnie, Kip i Beth, cosa que a més a més de ser un encert i un estil que m’agrada permet descobrir més els personatges i concretament que Beth no és en absolut un personatge pla, és de fet el personatge més sorprenenment interessant. Ella, la seva parella, la relació amb Felicia (recordem dona de Kip) i amb Lee, i amb tot el que seria l’univers del poble de Little Wing.
I sobretot és també un llibre sobre l’amistat, i el que costa de mantenir al llarg dels anys.

Nickolas Butler

Nobles y rebeldes / Jessica Mitford

Tot i que en aquest blog només hagi ressenyat aquest llibre de les germanes Mitford en sóc fan, i fa temps que dic que la gran novel·la és la seva pròpia vida, i finalment sembla que Libros del Asteroide m’han fet cas i es posen amb aquest llibre, no pas de Nancy, de Jessica, i amb intencions clarament “retratistes”.
I la seva família és per veure-la, i l’hem de veure amb tendresa per no odiar-la, completament al marge del món, en un univers de mainaderes, presentacions en societat, títols nobiliaris…
Una de les germanes, Nancy, va tornar a casa molt poc després d’independitzar-se, el seu pis tenia el terra ple de la seva roba interior, no hi havia ningú que li recollís! I la propia Jessica ignorava que el llum elèctric es pagués, ho tenia tot encés dia i nit i li va arribar una factura absolutament astronòmica que la va obligar a fugir de la companyia elèctrica canviant de domicili.
Una de les germanes (Unity Valkyrie)es va fer seguidora de Hitler i fins i tot el va conèixer en persona, Jessica es va plantejar aconseguir que li presentessin a Hitler per fotre-li un tret, però era una missió suicida i no en tenia ganes. Però les seves simpaties cap a l’esquerra eren clares i no triga en fugar-se de casa acompanyada d’Esmond de qui n’estava enamorada i amb qui s’acabaria casant (era parent, però tots estaven emparentats!) cap a la guerra civil espanyola. Els seus pares envien un destructor de l’armada britànica per segrestar-la, però no cau al parany, d’Espanya a França, d’allà a Anglaterra i abans que comenci la guerra mundial cap a Estats Units, mentre al Regne Unit començava la mobilització, després que Hitler ocupés Txecoslovàquia ja només faltava que envaís Polònia perquè comences la gresca. I a més a més a Espanya havia guanyat Franco i no la república.
Jessica va haver de viure amb pocs diners, economitzar, treballar… una experiència que les seves germanes van evitar. La seva família la va repudiar, així que no tenia gaire xarxa de seguretat ni en tenia gaire informació més enllà de les trucades a algunes germanes. No coneixia el món quan va començar a anar a mítings d’esquerres, però el va arribar a conèixer prou bé. Per ella els pobres no eren, com si per sons pares, una molestia necessària. Retrata una família, sí, i també un moment terriblement convuls de la història recent, que ara mirem amb calma perquè sabem com acabarà però en aquells moments, anant d’un lloc a l’altra i amb les coneixences d’una de les germanes… A més a més Nancy ja havia començat la seva carrera d’escriptora i la família no en sortia excessivament ben parada.
Una cosa curiosa és que mentre están a Estats Units, el seu marit Esmond no té clar el tema d’allistar-se, més que res perquè quasi semblava més possible una aliança de Regne Unit amb França i l’Alemanya de Hitler per anar contra la URSS i el comunisme, quan queda clar que la guerra és contra el Tercer Reich aleshores sí, però s’allista com a voluntari per l’exèrcit canadenc, imagino que és una manera de lluitar per l’imperi britànic (Canadà en forma part, el cap d’estat és el rei o reina d’Anglaterra, encara ara). En relació a això hi ha un detall d’allò més divertit i és que en les classes d’història que els explicava la mare a les germanes Mitford, quan els ensenyava la immensitat de l’imperi britànic, els deia que havien expulsat els Estats Units per mal comportament… una curiosa manera de veure-ho.
El llibre acaba amb Jessica a Washington, embarassada, i Esmond marxant cap a Canadà, moriria en combat el 1941.
El llibre ha complert les meves expectatives, conec una mica més la família Mitford, que mitjançant les obres de Nancy (recuperades també per Libros del Asteroide) m’ha fet passar molt bones estones. Com a memòria de vegades és més periodisme que reflexió, però li està bé, tot i que hi ha punts tractats molt per sobre, com la mort de la seva filla.
Per ser una “miniressenya” déu n’hi do!

Wild thing (Bèstia) / Josh Bazell

Em va agradar molt Burlando a la parca, del mateix autor (en català Esquivant la mort). I quan vaig saber que en aquesta novel·la teníem al mateix protagonista no ho vaig dubtar.
El prota de l’altre llibre era un metge, com un House però amb més mala llet i sense anar coix, però abans havia estat a la màfia. Tota la seva tapadora va saltar pels aires (i per saber més coses haureu de llegir el llibre) i ara el trobem fent de metge en un creuer, algunes de les seves observacions sobre els creuers són genials, com aquella que diu que no pot haver-hi més d’un 5% de la tripulació d’un mateix país i cal intentar que el màxim d’oficials sí siguin del mateix pais i parlin un idioma que la tripulació desconegui, entre d’altres perles.

Un milionari l’envia a ell i a una paleontóloga a un poble on tenen un llac i diuen que hi ha un monstre. Ell no s’ho creu ni per un moment i demana una xifra exagerada per anar-hi, però li paguen i ha d’anar a Ford, un poble que sembla una desfeta plena de gent enganxada a la meta, és l’única cosa amb sentit allà apart de fugir.
Amb l’excusa del monstre s’ha muntat allà una expedició de milionaris a veure si el troben, però el protagonista és un testimoni protegit i encara hi ha mafiosos que el volen pelar, o sigui que les coses no són ni fàcils ni simples.
Tampoc la lectura, ja que el llibre a més de part i capítols té intercalats annexos, i algun flashback, però tots ens ofereixen informació rellevant. Ens enterarem tant de la natura d’aquella zona, com de les relacions amb els indis (aquí anomenats a l’estil canadenc Primeres Nacions), i els rics i molt rics capaços de pagar el milió de dòlars de fiança per participar en això a veure si hi ha o no un monstre al llac.
Menció apart la paleontóloga, Violet Hurst, un grandíssim personatge amb unes idees poc optimistes sobre el futur que ens espera com espècie.
I tot això regat amb el cinisme i el negríssim humor del protagonista, una lectura genial!

Josh Bazell és el de la dreta

No és imprescindible haver llegit l’anterior llibre per gaudir d’aquest, però sí molt recomanable, sobretot perquè Burlando a la parca és un llibre collonut!