Sobre el fuego / Larry Brown

Ja he parlat en aquest blog dels llibres de Larry Brown i he deixat clarque és un autor que m’agrada. Un autor dur, sense filtres, d’una realitat descarnada que li permet mostrar el millor i el pitjor de les persones. Però, en les circumstàncies dels seus personatges, normalment el que es veu sempre és el pitjor, més que no pas el millor.

Aquest llibre és el més clarament autobiogràfic, per això la categoria-etiqueta de No-ficció, a la contracoberta ja se’ns deixa clar:

El 6 de enero de 1990, tras dieciséis años de servicio, Larry Brown dejó el Cuerpo de Bomberos de Oxford, Mississippi, para intentar vivir de la literatura. Sobre el fuego es la crónica de aquellos años. El testimonio de un hombre enfrentado día a día a la muerte que empieza a sentir el deseo abrasador de escribir sobre la vida.

Foto de l’autor treta d’aquí.

Coses aparentment molt allunyades, la literatura i fer de bomber, o potser no tant, o almenys no tant de la manera com entén les coses Larry Brown, perquè la manera que té de plantejar-se el fer de bomber crec que s’aplica a moltes més coses de la seva vida.

Todo se reduce a ir a su encuentro. Hacer algo en tu vida que sea honorable, sin cobardía, y poder vivir en paz contigo mismo, para un bombero se trata del fuego. Tienes que enfrentarte a él y vencerlo para probarte a tu mismo que das la talla. No puedes darle la espalda, por mucho que desees estar al fresco, por mucho que te apetezca respirar aire puro. Tienes que hacer piña con los hombres que te acompañan.

Una mica marcial, però l’autor va estar als marines, i aquest sentit de fer el que cal fer, agradi o no, és molt present en les seves obres. Normalment els seus protagonistes fan el que bonament poden (poc) amb els recursos amb que compten (pocs i dolents) perquè no hi ha alternativa, sí, però també perquè és el que toca, més enllà de ser l’única opció.

Els bars i la beguda també apareixen, aquí com una necessària vàlvula d’escapament (recordem que el que s’explica és real, que els bombers es juguen la vida i que molts cops recuperen cadàvers).

Si me da por ir a un bar, voy siempre al Ireland’s. Es mi bar. En las noches animadas ves caídas de mujeres borrachas, peleas y amagos de peleas, jovencitas preciosas y mujeres de culos enormes, vaqueros, obreros de la construcción y bomberos.

Sugar © Adam Engelhart, Creative Commons.

Es posible que haya pasado más tiempo del que debería en los taburetes del Ireland’s. Vivo aquí mismo, en el condado, en la tierra del Gran Cielo. Mi casa está a orillas del lecho de un río y las nubes evocan setas o malvaviscos a última hora de la tarde y se ciernen enormes y blancas para captar tu atención.

Passen hores de guàrdia, de vegades sense feina, però quan hi ha feina hi van, es pot comptar amb ells per fer la feina, i com ja he dit abans: no sempre és agradable.

A veces se daba una rara insensibilidad en nuestro trabajo. No podíamos permitir que se nos acercase demasiado, porque no queríamos que nos afectara. No hablábamos mucho de los casos malos. Cuando sucedían, lidiábamos con ellos. Luego volvíamos y comíamos o nos poníamos una película o salíamos a atender otra llamada o lavábamos los camiones y lustrábamos el cromo. Cumplíamos con nuestros turnos y luego nos íbamos a casa y salíamos a cazar o a pescar o hacíamos el amor con nuestras esposas o jugábamos con nuestros hijos. Albergábamos la esperanza de que las cosas malas que veíamos nunca nos pasasen factura. Esperábamos no morir en el humo, las llamas y el acero retorcido, como la gente a la que no podíamos llevar.

House fire © Ada Be, Creative Commons.

Les descripcions d’accidents i de les operacions que han de fer per treure gent atrapada en cotxes són de les millors que he llegit. Aconsegueixen fer-me patir com si ni jo ni l’autor sabèssim que passarà, com si a aquella persona se l’estigués rescatant en temps real mentre nosaltres ho llegim.

Però tan poderós com el foc i els incendis és la seva determinació d’escriure.

Y ahora que estoy en casa, en la cocina, y que ya hemos cenado, MA y los niños se van arriba a ver la tele, tratan de dejarme solo, de dejarme trabajar, de dejarme escribir. Me siento ante la máquina, una Smith-Corona nueva con la que pienso escribir hasta dejarla completamente inservible, hasta que no le funcionen las teclas, hasta que se descomponga el carro de retorno.[…]

Esto es lo que he elegido hacer, apartado de mi familia, a puerta cerrada, con la única compañía de personajes que se forman en mi cabeza y se trasladan al papel, símbolos negros sobre una página en blanco, solo eso. A cualquier otro puede parecerle que no tiene sentido, pero yo sé que hay un propósito en mi trabajo: años ante la máquina de escribir, escribiendo hasta hacerlo mejor, hasta que pueda publicar un libro, hasta que pueda ver ese libro en una biblioteca o en una librería.

Amo esto, aunque no sea recíproco.

El llibre parla de foc i també de vida, dels animals (domèstics o salvatges), de la caça, de la vida al camp. Com si el fet d’enfrontar-se a la mort li fes assaborir més cada glopada de vida.

No puc afegir absolutament res més, llegiu a Larry Brown i recomaneu-lo, sobretot a tots aquells que diuen que no troben llibres que els enganxin, és una aposta segura.

Si aquest carrer fos meu / Stefanie Kremser

Un llibre del que fa força temps que només n’escolto coses bones de l’escriptora per mi desconeguda Stefanie Kremser, un dels que es desfeia en elogis cap al llibre era Sergi Pàmies, aquest és l’article, i vaig decidir que això era argument més que suficient.

I el llibre no decep, ni una mica. Stefanie Kremser va teixint un recorregut amb tot de salts en el temps i en l’espai però agafant com a punt de referència per a cada capítol un domicili. I d’aquesta manera caòtica en aparença ens va explicant qui és. Sembla una pregunta fàcil, però la seva biografia es prou complicada com per no ser-ho tant.

El sentiment de no saber on pertanyo m’ha acompanyat gairebé sempre, però aquells darrers onze mesos m’havia sentit integrada en un lloc per primera vegada des de feia molt de temps. Des que tenia vint anys no havia tornat a sentir que formava part d’un país concret fins que vaig arribar a Nova York, la ciutat dels immigrants d’arreu del món, i aquella era precisament la clau. Allà no era una nouvinguda amb arrels estrangeres, sinó una persona com milions d’altres; no destacava ni era una excepció, sinó al contrari: allà, la meva procedència, els meus canvis de residència i el meu accent —influït per les diverses llengües que parlo— eren normals.

New York City © Yoann JEZEQUEL, Tayloright. Creative Commons.

Amb pocs anys ja havia viatjat més del que moltes persones han fet en tota una vida, inclosos alguns “salts” a banda i banda de l’Atlàntic, i d’hemisferi, i també, a sud-amèrica, a banda i banda dels Andes.

Amb aquest primer viatge a Bolívia vaig aprendre moltes coses sobre fronteres, passaports, llocs de naixement, llengües i singularitats regionals o nacionals. Però vaig aprendre, sobretot, que les definicions de tots aquests conceptes són ampliables.

Tota aquesta barreja per l’autora era natural, però fins i tot ella, de tant en tant, tenia algun moment de dubte, menor, però dubte al cap i a la fi.

—És com ser dins d’una pel·lícula.

Jo també ho pensava de tant en tant. El que no sabia era quina, en quin idioma ni amb quins subtítols.

El llibre no segueix un ordre cronològic ni geogràfic, aquesta és una conversa de nena a Brasil, amb els seus veïns del barri, altres nanos com ella que s’estan tantejant:

Aleshores jo ja parlava prou portuguès per poder donar informació sobre el meu país d’origen: Alemanha. La Nélida, la nena més gran, va preguntar assenyada:

—¿De quina banda del mur?

Desconcertada, vaig rumiar què devia voler dir i, al final, vaig assenyalar el jardí de l’altra banda de la barana on estava asseguda i vaig respondre:

—D’aquesta banda.

1961 August. Building berlin wall © Ur Cameras, Domini públic.

I un dels llocs on amb el pas del temps s’acaba instal·lant és Barcelona, on de seguida es posa a aprendre català. Per una multilingüe com ella no va ser gaire difícil, però un cop va veure la convivència estranya dels idiomes a casa nostra va decidir que era necessari, un pas que molta gent no fa.

Les classes de conversa dels dimecres a la tarda m’encantaven: el llarg passeig per les illes octogonals de la Dreta de l’Eixample fins a la cafeteria on quedàvem era un viatge de descobriment que emprenia només per a mi mateixa, per poder atresorar al llarg del temps experiències i impressions pròpies independents de les del meu marit. Perquè l'”habitació pròpia” que reclama Virginia Woolf és tan important com tenir un paisatge propi, com a dona, com a persona, com a rodamón.

Per si teniu curiositat (jo en tenia) el marit és el també escriptor Jordí Puntí, ho diu ella mateixa quan fa un comentari sobre una idea que acaba donant origen al llibre Maletes perdudes (aquí teniu la meva ressenya del seu Això no és Amèrica).

Els trasllats, les maletes… una cosa tan constant que ha acabat formant part de la rutina, de la seva manera d’entendre la vida, o potser una decisió adaptativa, potser les dues coses.

Els tres anys que vaig passar a la Berliner Strasse constituirien la base dels meus records d’Alemanya. Vaig fer cinc, sis, set anys. Tenia una maleteta taronja on aviat hauria d’encabir tota la meva infantesa alemanya, com si fos un joc de memory que m’enduria per emprendre el gran viatge a un continent llunyà.

Imatge treta d’aquí.

Amb això ens plantem pràcticament a mig llibre. Com que és un llibre amb un ordre aparentment anàrquic això no vol dir gaire, a nivell de què en sabem o allò de “per on anem”. Hem vist escenes de gairebé totes les seves edats i ciutats. Sí que tinc una cosa la començo a tenir clara, i és que aquest llibre és dels bons, del que et deixen pensant després, encara que els llegeixis a tota velocitat, això queda, fa solatge.

I ara un fragment llarg sobre com ens veu als catalans, més concretament als barcelonins, jo crec que encerta bastant.

Els anys al passeig de Sant Joan em van donar una mena de formació bàsica sobre Barcelona. Vaig aprendre, entre altres coses, que en un primer moment els catalans són més desconfiats que cordials; que quan et veuen amb cara d’estranger no et parlen mai en català; que les mares han de deixar els fills a l’escola bressol al cap de setze setmanes de baixa maternal per tornar a la feina; que els croissants fornejats amb llard són encara més bons que els de mantega; que el nostre pis tenia goteres quan hi havia tempesta; que a l’estiu no quedes per sopar amb ningú abans de les deu de la nit; que a l’agost els barcelonins cedeixen la ciutat als turistes i cap autòcton es rebaixaria a anar a les platges de la ciutat; que qualsevol ciutadà empadronat té dret a rebre atenció sanitària; que dissenyar carrils bici és un art complex, que aquí hi creixen xicrandes i les cotorres viuen a les palmeres; que els mateixos milions de persones que semblen tan calmades quan hi ha una crisi econòmica i política són en realitat capaces de sortir a manifestar-se pels seus drets de manera pacífica i incansable; que els llogaters són éssers desprotegits i l’única possessió que tenen és la por (cada vegada més alarmant) del desnonament.

Diada de l’Onze de setembre del 2008 © Toni Hermoso Pulido, Creative Commons.

I ara una definició que com és,  o de com es veu, o de com les dues coses es barregen.

Al principi em resultava frustrant que em confonguessin constantment amb una estrangera, però el cas és que només sóc un camaleó per dins, no per fora. Amb el temps he aprés a no donar importància al tractament segons l’aspecte físic, perquè no és una qüestió personal: simplement, Barcelona està desbordada. Jo, tossuda, demano la carta en català o en castellà, un esforç que ara també han de fer la majoria dels habitants de la ciutat. Després de tres o quatre frases en qualsevol dels dos idiomes oficials, cambrers, botiguers i forners deixen de banda el seu anglès macarrònic i respiren alleujats. Parlant, la gent s’entén.

Fotogradia de l’autora de Llibert Teixidó, publicada en aquest article a La Vanguardia.

És un llibre del que se n’ha parlat molt i bé, les lloances estaven justificades? Doncs sí. Que més? Poc més, el llibre està molt i molt bé, es llegeix bé i té un parell de moments que a mi m’han deixat amb l’ai al cor. Un llibre de no-ficció però absolutament literari (potser m’hauré de replantejar aquesta categoria) i magníficament escrit. No us en penedireu.

Neix un teixidor de somnis: el despertar d’un escriptor / Ngũgĩ wa Thiong’o

L’editorial Raig Verd està recuperant l’obra de Ngũgĩ wa Thiong’o, i potser és hora que m’hi acosti.

En general la literatura africana és una gran desconeguda, per molts motius, bàsicament per a Occident tot Àfrica era un lloc on saquejar, i per això tampoc hi havia un gran interès en aquelles històries més enllà de fer un Memòries d’Àfrica, però els africans explicant les seves històries amb la seva veu… no deixa de ser una raresa.

Vaig entrar a la Universitat Makerere al juliol de 1959, sent súbdit d’una colònia de la Corona britànica, i en vaig sortir al març de 1964, sent ciutadà d’un estat africà independent. Entre el súbdit i el ciutadà, va néixer un escriptor. Aquest llibre explica con el nen pastor, el nen jornaler i el nen que somiava anar a escola de Somnis en temps de guerra i d’A la Casa de l’Intèrpret es va convertir en un teixidor de somnis.

No Known Restrictions: Kenya Colony. En route to Zanzibar, 1936 from Matson Collection (LOC) © pingnews.com., Creative Commons.

Tot plegat enmig d’un colonialisme potser no tan brutal com en segles anteriors (però déu n’hi do) però igualment persistent a un nivell quasi subconscient.

Amb quin facilitat la imatge zoològica flueix de les plomes liberals i conservadores dels blancs que viatgen per Àfrica! El 1909, Theodore Roosevelt, durant un safari per l’Àfrica Oriental, va quedar estupefacte davant de l’home salvatge i de la bèstia salvatge, reminiscències de l’Europa de dotze mil anys enrere. La danesa i el nord-americà miraven Àfrica amb els mateixos prejudicis racials. En alguna pàgina anterior del mateix llibre, Blixen havia dit que allò que havia après de la fauna del país li era útil per tractar amb els nadius.

L’arribada a Uganda, en aquell moment un protectorat i no pròpiament una colònia, és un xoc en positiu per l’autor.

Els carrers eren plens de dones baganda negres vestides amb elegants busutis, i d’homes negres vestits amb kanzus blancs i a l’estic occidental. Fins i tot la presènciad’indis davant de les seves botigues a banda i banda dels carrers de la ciutat afegia vivacitat, en comptes de treure’n, a aquest espectacle increïble de persones negres que no caminaven com si la ciutat els fos aliena. Les ciutats i els pobles de Kenya sempre desprenien un aire de segregació i tensió.

Renowned Kenyan writer Ngũgĩ wa Thiong’o reads excerpts from his recent work in both Gikuyu and English during a presentation in the Coolidge Auditorium, May 9, 2019. Photo by Shawn Miller/Library of Congress. © Library of Congress Life., Domini públic.

Els primers anys d’universitat van ser els anys de socialitzar, ballar, dones, una mica el normal a tot arreu. Una universitat on tots els professors, això sí, eren blancs.

Makerere University © Andrew Moore, Creative Commons.

Eren els anys 50-60, Àfrica encarava la fi del colonialisme i diferents països lluitaven per la seva independència. No va ser fàcil, les potències occidentals estaven capficades a mantenir les colònies i a justificar-ho de totes les maneres possibles, una incessant propaganda de les bondats d’un sistema que només beneficiava a una de les dues bandes.

Com podia un estudiant colonial sobreviure al bombardeig diari d’aquesta visió condescendent de la meva història i identitat? […] Per sort a mi m’agradaven els llibres. Els llibres poden il·luminar i també poden enfosquir, però almenys podem contraposar-los. Makerere em va ensenyar a valorar els llibres encara més; aquella biblioteca tan ben proveïda va arribar a ser la meva segona residència. A la biblioteca jo era l’amo del palau intel·lectual amb una jerarquia de personal dedicat i ben predisposat a servir-me.

Un colonialisme que per a molt colons blancs es veia representat en el Happy Valley (doneu al link i veureu). I clar, la descolonització era un cant a la llibertat, però a la incertesa, unes aigües remogudes que segons com podien fer sortir el pitjor de tothom.

Per damunt de l’alegria de la descolonització hi planava l’amenaça del caos del Congo: el magnicidi de Lumumba, la mort de Dag Hammarskjöld i la pujada de Joseph Mobutu al poder. Sovint s’ha descrit l’ascensió de Mobutu com el resultat de conflictes interètnics i interregionals, i no pas de la història colonial belga i la geopolítica de la guerra freda. Semblava que la gent hagués oblidat que Mobutu sempre havia treballat per a l’exèrcit belga. Pocs mesos abans de la independència, les autoritats belgues, a les quals tan bé havia servit, el van ascendir a coronel, una mena de regal de comiat —o potser una pòlissa d’assegurança? No vam fer cas de la importància del fet que Mobutu hagués adoptat el nom de Lleopard, que feia pensar en Leopold.

No espereu un llibre de confessions íntimes, no és aquesta mena de biografia, el tema polític i com l’afronta com a escriptor i el seu compromís amb la veritat són el tema del llibre. Va viure uns temps convulsos, esperançadors, terribles, de canvi…

Vaig entrar a Makerere el 1958, com a súbdit colonial, i en vaig sortir el 1964, com a ciutadà d’una Kenya independent.

Makerere, l’alma mater de l’autor, on està situada pràcticament tota l’acció del llibre, era a Uganda, un país que va tenir un dictador destacable per les seves atrocitats, Idi Amin, en parla Sánchez Piñol en el molt recomanable Pallassos i monstres, i també us en podeu fer una idea a la pel·lícula The Last King of Scotland.

Però van ser dolents i van fer el mal, en forma d’Idi Amin, que va enderrocar el règim d’Obote el 1971 i va fer fugir els makerereans i els ugandesos als cinc continents del món: artistes, escriptors, polítics; cap sector social se’n va salvar. Per a Amin i els seus soldats, Makerere era el lloc on es formava una elit que calia humiliar i obligar a servir els soldats, i els membres femenins de la qual calia segrestar i/o violar. Però, d’altra banda, els nous cacics envejaven Makerere; Idi Amin, ara rector, va extorsionar els doctors honoris causa de la universitat. Alguns professors i estudiants van ser assassinats; d’altres van fugir a l’exili.

Un autor que en el seu compromís en la recerca de la veritat i de donar veu a un poble que no n’ha tingut, que sempre han parlat per ell, ha patit presó o exili. Al final el poder i l’explotació també l’han exercit sense manies els negres contra els negres.

El llibre passa bé, potser té un to massa seriós i massa notarial de vegades, però m’ha fet ganes d’anar a buscar altres llibres d’aquest autor.

La estrategia del pequinés / Alexis Ravelo

Un llibre de novel·la negra que deixa les coses clares des del principi. Aquesta és una cosa que m’agrada del gènere, i Alexis Ravelo ho sap i ho té clar i posa tota la carn a la graella des del principi. Una història ambientada a Gran Canària, una illa de la que no sé gaire res (els meus coneixements de les Canàries són un viatge a Tenerife i un a Fuerteventura, un escriptor canari (Rafael Fernández Ezcritor) i la sèrie Malviviendo amb el seu protagonista també canari). Uns referents no tan negres com el que em trobo només obrir el llibre:

Pues claro que algo salió mal en la recogida, pero no fue el contacto. Ese había cumplido: había dicho dónde —el nombre del barco, el muelle de atraque, el número y la letra del contenedor— y había dicho cuándo —el miércoles, a las ocho en punto de la mañana—; así que lo que había salido mal era el Rata. Marcos el Rata. El bobomierda que se había corrido una marcha del carajo con la pasta que Júnior le había adelantado; que no se había presentado a su hora al día siguiente en su puesto de estibador, ese puesto en el que el contacto le había asignado el contenedor de frigoríficos donde iba el gancho perdido con los dos kilos de polvo; el jodido gilipollas irresponsable que no había llegado al muelle antes de que Aduanas hiciera el registro aleatorio; la misma carroña inmunda que en ese mismo instante llevaban en la caja de la Nissan Trade de Felo, comiéndose una ensalada de guantazos.

Gran Canaria.LasPalmas © Peter Visser, Creative Commons.

La novel·la negra també té les seves coses, les dones fatals i un masclisme gens dissimulat, com aquest exemple:

—Sé si una tía la chupa bien o no nada más verle la cara —dijo Larry a continuación, volviendo a poner su vaso en la mesa de plástico. Una nube había establecido una especie de pausa para los anuncios en el solajero y aprovechó para quitarse las enormes gafas ahumadas y mostrarle a Júnior sus ojillos opacos—. Es un don. Me basta con verles la jeta y enseguida sé si saben hacer bien lo que hay que hacer con la boquita. Me pasa, sobre todo, con los yogurines. Y ahí, con los chochetes jóvenes, es muy útil, porque engañan: hay putitas de diecisiete, de dieciséis años que están buenísimas, pero luego hay que enseñarles a hacerlo, porque, si no las enseñas, te la destrozan a mordidas. En cambio, hay otras que tú las miras y te dies: “Esta jodia nació para chuparla”. Y es así. Son guarras de nacimiento, verdaderas artistas del lameteo.

The Turkish Lover © Marixa Namir Andrade, Creative Commons.

Un enviament de droga que no arriba a qui ha d’arribar comença a activar tota la xarxa d’un submón de gent que aspira a poc més que sobreviure en un negoci molt complicat i on els errors es paguen molt cars. I un error porta a un altre en una inexorable cadena de causa-efecte.

Todas las cosas horribles suceden rápidamente.

Tenim una història negra trepidant, que m’ha recordat al millor Jim Thompson, i això no ho dic gaire, és un dels meus tòtems de la novel·la negra (juntament amb Edward Bunker). Un autor per mi desconegut ha muntat un llibre amb tots els elements, delinqüents, més delinqüents, putades entre delinqüents, dones fatals, amics de debó, traïció, i traïció al quadrat i potser al final en pot sortir res de bo de tot plegat? Us haureu de llegir el llibre per saber-ho, però ja us dic que no us en penedireu, aposta seguríssima!

La maledicció / Ramon Monton

Recull de contes, escrits, una mica de tot, un calaix de sastre força gran (300 pàgines de llibre) de l’escriptor Ramon Monton. El segueixo per facebook (no recordo el motiu) però no havia llegit mai res d’ell, suposo que aquest llibre (pràcticament autoeditat) és un punt d’inici tan vàlid com qualsevol altre. Convé vèncer la temptació d’agafar aquest llibre amb pressa, no es pot llegir amb pressa, bé, en realitat sí es pot però no té gaire sentit. Els llibres de relats o reculls de peces breus tenen aquest efecte, necessiten una atenció constant i renovada, un procés que vol el seu temps.

LA NOIA TÍMIDA

L’una és rosseta, nerviosa, delicada, una mica ullerosa del neguit endèmic que no la deixa dormir —el pes del món i l’univers que carrega a les espatlles— L’altra, morena, exuberant, voluptuosa, sana. Em quedo amb la rosseta i els seus turments, les seves ombres i les seves contradiccions. Per què? Doncs perquè m’agrada tot en ella. Com es recull acuradament els cabells en una cua al costat esquerre del seu rostre de pera, la seva expressió preocupada quan sospira, la decisió i fins i tot tossuderia que delaten les líniesrectes del seu nas, el seu somrís exagerat de criatura tímida, com envermelleix en adonar-se que la miro i, tot seguit em dirigeix una mirada analítica, intel·ligent i encuriosida, fet que provoca que es distregui, li caigui el llibre de Virginia Woolf a terra i em permeti recollir-lo i encetar una conversa amb ella.

The Blonde Girl © Arman Dz., Creative Commons.

Quan les coses tenen sentit, no cal omplir de soroll i fum les nostres vides per ocultar-ne la buidor. Suposo que el que dóna sentit a una vida és saber on vols anar i anar-hi.

Aquest fragment és un exemple, tota una peça, n’hi ha de més llargues i també de més curtes. Petites peces de rellotgeria, mecanismes autònoms, precisos, pensats i molt poètics, i sempre amb una ironia fina o un subtil erotisme.

EL CÒCTEL

Es van asseure, com sempre, al racó més fosc. El cambrer els va somriure amb la malícia que desperten les parelles sospitoses. La gent, instintivament, se n’allunyava. Qui sap què eren capaços de fer aquells dos, encara que fos un local públic o precisament per això! Els pits de la noia tensaven increïblement la brusa i apuntaven directament als ulls del seu acompanyant, mentre la seva mirada i el seu somriure d’Eva temptant Adam per primer cop al Paradís semblaven dir-li, amb una ingenuïtat horriblement incitadora: “Segur que no t’atreveixes a posseir-me aquí mateix”.[…]

definition of thigh © Mario A. P., Creative Commons.

Ara vaig a posar-me a la contra. Tot el que estic llegint està molt bé, però sóc cada cop més un lector de llarg recorregut, i això frega la microliteratura. No sé, m’agradaria veure tota aquesta habilitat i estil i veu en una història amb més desenvolupament.

La part bona és que en aquest llibre tenim molta varietat, fins i tot hi cap una mica de crítica literària, més o menys…

Avui he descobert que en el tinglado literari tot és una ficció estranya, almenys ara mateix, és com si tothom n’estigués fart, de llibres, els editors, els caps de premsa, els periodistes, tots ho fan com per compromís, hi ha una rutina, tots tenen ganes que passo Sant Jordi, fins i tot els escriptors, els milions d’escriptors que volen que es vengui el seu llibre, és com si la piràmide s’hagués invertit, la població escriptora ja supera la població lectora, que corre un seriós perill d’extinció.

No és el primer cop que llegeixo aquesta afirmació.

Sant Jordi 2018 © Ajuntament Sant Sadurní d’Anoia, Creative Commons.

Dedueixo que aquest autor és algú que passa moltes estones a la biblioteca, jo estic a l’altra banda del mostrador… no sé com prendre-m’ho. Hi ha alguns contes de 4-6 pàgines i funcionen, o siqui que em reafirmo en el desig que l’autor s’hi posi amb una ficció més convencional i més llarga i no només amb aquests apunts i aquesta microliteratura, que està bé, però que no està tan bé, no sé si m’explico… és com veure un bon partit de fútbol amistós, pot ser bon fútbol però no és real, posa alguna cosa en joc i veurem de què estan fets els jugadors.

La caja negra: los perros vuelan bajo / Alek Popov

Un autor, Alek Popov, que em fa estrenar categoria: Literatura búlgara; veurem si es queda com l’únic representant o serà una categoria que anirà creixent.

La literatura de l’est té uns temes recurrents, sobretot els darrers anys, o dècades ja. El comunisme, la fi del comunisme i l’esfondrament de tot el sistema de blocs (bé, bàsicament un bloc, el de l’URSS), la guerra freda i la seva fi i l’emigració a altres llocs, sobretot als Estats Units. Són temes que hi són sempre, també ara perquè Bulgària era un dels països del que en podríem dir el Bloc de l’Est o l’àrea d’influència soviètica.

El pare del protagonista va anar a Estats Units, i no es va emportar la família, tot i que el fill, Ango, ho va intentar. Després el pare va tornar, les seves cendres almenys, en una caixa.

Las relaciones con los comunistas nunca han sido fáciles. Pero ¿acaso no es cierto que a pesar del comunismo ha conseguido ser quien es en estos tiempos, lo cual hace su éxito aún más auténtico? Además, los regímenes cambian… Le oigo mencionar el nombre del líder soviético Gorbachov, pero toda mi atención la acapara una chica con un piercing en el ombligo. Es la primera vez que veo semejante maravilla. La anilla brilla deslumbrante sobre su barriguita redondeada. Me quedo boquiabierto. Siento que retrocedo cien mil años en la evolución. ¡Qué Gorbachov ni qué perestroika!

Mi padre no nota nada.

Ahora pienso: hombre, pues si hubieras visto aquel piercing, tal vez ahora estarías en otro lugar y no en la puñetera caja.

039 © Max Charping, Creative Commons.

L’emigració, el trasplantar-se a un altre país sembla ser el destí de molta gent que ha tingut la mala sort d’aparèixer a la part del món sense sort ni gaires possibilitats de res. Aquest és el germà de l’Ango, en Ned, que sí va aconseguir emigrar abans que ningú i ara es disposa a rebre el seu germà que ha guanyat una targeta verda en un sorteig.

Durante mucho tiempo pensaba que era feliz. O, al menos, que estava contento con mi vida. En términos objetivos, no me falta nada. Estoy oficialmente en la categoría de los Búlgaros que Triunfan en el Extranjero, BTE. Extraoficialmente, sin embargo, las cosas son algo diferentes. Por supuesto, no soy feliz ni estoy particularmente contento. Me queda el consuelo de que soy un BTE. Lo cual, por desgracia, no es suficiente. En esta vida uno necesita algo más que la envidia de los GFAB, los Gilipollas Fracasados Atrapados en Bulgaria.

Y eso es lo que me falta.

Un pare que va tornar a Bulgària en una caixa, i els germans que s’hi troben allà també, saltant des d’un país que fins fa molt poc era un els països enemics. Una sensació que em porta a Dovlàtov.

La narració es mou amb aquests dos germans-narradors en capítols alterns, Nedko i Ango, que intenta establir-se ni que sigui mínimament als Estats Units.

Por lo que he entendido, no ha tenido demasiada suerte con el trabajo. Lo han echado del restaurante de comida rápida. El miércoles tuvo otra entrevista, por Queens, pero resultó que en aquella dirección había solo un comedor para indigentes. Le ofrecieron trabajo de voluntariado. Lo siguiente fue en el Bronx, pero el puesto para el que se presentó ya estaba cubierto. Solo había una vacante de auxiliar de paso de peatones. Para que ayudara a niños, ancianos, minusválidos y borrachos a cruzar una intersección peligrosa. Le dieron un chaleco antibalas, pero le avisaron de que no le protegería de las cuchilladas. Tras una breve reflexión, renunció.

I mentre ell intenta fer-se un lloc en el món dels passejadors professionals de gossos el germà ha de tornar a Bulgària a buscar un executiu que sembla haver-s’hi quedat, a més a més es diu Kurtz amb el que l’homenatge paròdia a El cor de les tenebres de Joseph Conrad està servit, però caldrà endinsar-se en la selva de la Bulgària postcomunista. I tenim aquestes dues històries, Ango a Estats Units intentant establir-se i refent el que va ser la vida del seu pare allà i Ned intentant trobar un treballador en un país en el que s’hi sent completament estranger.

Sofia 2008 © Jorge Díaz, Creative Commons.

El llibre és una divertidíssima comèdia, i els dos germans representen els extrems oposats de la societat, un és un broker amb un sou de molts zeros, i l’altre es dedica a passejar gossos, i encara, tot i que de seguida es descobreix com una feina molt més complicada que no sembla.

En Ned torna de Bulgària i es troba a son germà al llit amb una noia, i la història que escolta és un bon resum de bona part del llibre.

—En tu ausencia ocurrieron alguna cosas. ¡Pero no te asustes! Mira, en Nueva York hay dos sindicatos de paseadores de perros: los “Dogsters” y la “Gente de la correa”. Son enemigos. Los “Dogsters” me levantaron el perro porque no quería pagarles la cuota. La agencia me echó lo culpa, pero los de la “Gente de la correa” montaron una huelga para defenderme y para legitimarse como organiación.

Parpadeó, confundido. ¿Qué está diciendo?

—Dos sindicatos —repito.

—Los “Dogsters” y la “Gente de la correa”. Diane era parte de la pandilla de Merle, el jefe de los “Dogsters”. ¿Lo pillas? Los “Dogsters” quieren desacreditar la causa del sindicato rival. Intentaron culparme de haber secuestrado a Zucchero para cobrar un rescate de los Yens. Fue una trampa. Pero Diane los engañó. Ella vivía antes con ese Merle, incluso fue alumna suya. Pero resultó ser un auténtico cerdo. En absoluto digno de ella. ¡Hizo fracasar su doctorado! Y no solo eso…

Dog-Walkers © Brian Godfrey, Creative Commons.

Comedia, esbojarrada i divertida, amb menys mala llet de la que m’agradaria però m’ho he passat molt i molt bé. El principi, després de la història del pare i la caixa decau una mica, fins que lentament torna a agafar velocitat de creuer. Això sí, el llibre obre tantes línies que el final per tancar-les totes és una mica atropellat, allò de que veus que queden cada cop menys pàginesi comences a pensar “jo aniria resolent coses o pensant en el següent llibre si això és una saga”.

Un encert de llibre i un autor que en el seu primer llibre em deixa força convençut.

Xinxes / Clive Sinclair

Nou llibre de l’editorial Avantsala, el que fa tres del seu catàleg, de moment el seu criteri em sembla fora de tot dubte, a veure què tal aquest llibre de Clive Sinclair.

Aquest és un autor que en les seves pròpies paraules sempre va escriure sobre: “Sexe, mort i jueus.” Tot plegat promet bastant, també el pròleg d’Albert Sánchez Piñol és força engrescador, així que em poso amb bona disposició amb aquest recull de relats.

When they both meet. © Pierre Janineh, Creative Commons.

No s’hi pot anar amb cap idea preconcebuda, el contes són estranys, bons però estranys. El primer conte, que dóna títol al llibre, sembla una comedieta universitària amb història típica entre professor i alumna i de cop i volta fa un salt i ens trobem amb… bé, no sé exactament amb què ens trobem, una cosa que ens deixa pensant “però, jo estava llegint això? no ho he vist venir?”.

El conte Gènesi és molt bo, la premisa és molt esbojarrada però tot i això funciona. Una història amb àngels i dimonis a la ciutat de Los Angeles? Per què no?

Per la vostra informació: l’única diferència entre els àngels i els dimonis és el que fan; els àngels són els aduladors del Totpoderós, mentre que els dimonis són el Seu servei secret. El Cel és Utopia. És perfecte perquè tot això només és teòric; ja sabeu el que diuen els vostres escriptors, les teories estarien bé només que no hi hagués polítics que les portessin a terme. Però l’infern és material, d’això en podeu estar ben segurs; un lloc d’exili, l’exquisida conclusió de tots els vostres moviments de massa.

Foto: SCANPIX

Aquest mateix conte explica coses sobre allò que qualsevol escriptor o aspirant a escriptor acaba afrontant un moment o altre: les notes de rebuig.

Creieu-vos-ho o no, la paret de l’estudi de l’Artie és coberta de notes de rebuig. Les estanteries són plenes de volums dels seus aclamats contemporanis; al cantó inferior dret hi ha tan sols un petit espai reservat per a les revistes que han publicat les seves històries. Una inspecció més minusiosa de la paret revela com gradualment s’han anat formant diversos estrats; els impresos de rebuig formen la base, a sobre s’hi troben aquells que l’han refusat personalment —com un d’Esquire que diu “Estimat Sr. Wiseman, Una història especial, però no acaba de ser-ho prou”— i, finalment, a la part superior, en un espai molt petit, hi ha aquells que han tingut una bona acceptació.

En el conte L’increïble cas dels assassinats de Stack o’Wheats el que tenim està a mig camí del periodisme, o del conte que simula ser periodisme, però sense perdre la mala llet i l’humor negre que comencem a identificar com a marca de la casa de Clive Sinclair.

Això que segueix és del conte En algun lloc sobre l’arc de Sant Martí:

Disneyland és un altre país. L’entrada està controlada per nois i noies rossos asseguts al llarg d’una filera de cabines com si fossin agents d’immigració en una frontera entre estats. La Cissy, el nadó i l’artista d’arcs de Sant Martí la van creuar i van entrar al Regne de la Màgia. Caminaven pel carrer principal. Aquí es trobava l’inconscient col·lectiu d’Amèrica. Animals mecànics que rugien, salvatges mecànics que portaven llances, pirates mecànics que es disparaven; tot semblava real, però ningú feria ningú, ningú prenia mal. No hi havia present a Disneyland, tot era un diàleg entre el passat i el futur; el present era un espai buit a través del qual una bala passava entre la pistola i l’objectiu. Com que el passat havia estat conquerit i convertit en una cosa inofensiva; el futur podia ser profetitzat amb confiança: uns grans temps per a la mecànica, l’Autopia.

Disneyland © Barry Mulling, Creative Commons.

Observacions lúcides, contes ben trenats, interessants i sempre la sorpresa final, un gir que ens deixa descol·locats i com sense saber si hem de riure o meravellar-nos o enfadar-nos…

Possiblement el conte més reeixit sigui Amèrica; m’ha agradat molt el conte Svoboda perquè comença com una novel·la negra hard-boiled i de seguida és una història on es combinen jueus i comunistes que m’ha recordat molt a un dels meus autors preferits Serguei Dovlàtov; també el conte final Asquenàzia, és una mostra dels temes marca de la casa de Clive Sinclair.

Clive Sinclair, imatge treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Un recull de contes sorprenent, difícil de classificar i per això mateix incòmode. Un autor que no es casa amb ningú i que no té interès en caure bé, cínic, sincer i independent. Una actitud que potser va contribuir a que en vida no fos un autor gaire reconegut, i no diguem ja traduït. Aquest llibre arregla aquesta injustícia, i a mi almenys m’ha creat la necessitat de llegir més coses d’ell, a poder ser novel·les que en té algunes. Quan llegeixo un llibre que em deixa amb ganes de més és que el llibre és tot un encert.

Aigua de mar / Josep Pla

Segon volum de la monumental Obra Completa del genial (i grafòman) empordanés. Tot i que va ser un home que va viatjar moltíssim també va mostrar-se sempre connectat als seus orígens, i una gran part dels seus orígens passen pel mar. Aquest volum recull diferents narracions i escrits de tema mariner, i n’ofereix a més a més la versió definitiva, que no deixa de ser un valor afegit si sou mirats amb aquestes coses. Contraban sigui possiblement la peça més reeditada del volum, em sembla que és lectura obligatòria a l’institut.

… feinejant al capvespre … © Lluís Vicens, Creative Commons.

Josep Pla va sentir predilecció pels llocs de costa com a refugi, com va fer poc després de la Guerra Civil a Llofriu, llocs de mar, de gent senzilla i pobre que tenien una connexió amb el medi que potser arribava a envejar. I aprofitava per fer un retrat d’un món que ja s’acabava, en els seus escrits es combinen els pescadors més senzills, els vaixells que naufragaven, els que es dedicaven al contraban durant la Gran Guerra, els coralers, els bussos i les històries que s’explicaven en les tavernes dels pobles de mar. Josep Pla en tota la seva plenitud sobre un tema que l’apassionava, no sé què més es pot demanar.

La darrera part del volum narra un viatge en un petit vaixell, un viatge de plaer ressegint la costa des de més amunt de Portbou fins a Peníscola i tornada. Una navegació d’aquelles en que la costa no es perd mai de vista, amb això fa un retrat d’una part del país vista des del mar. Una part que encara no havia estat devorada per l’orgia turística que cap als 50 i 60 arrassaria qualsevol costa de manera salvatge.

Serotonina / Michel Houellebecq

Tinc la sensació que si fa no fa Houellebecq escriu sempre el mateix llibre. L’he ressenyat altres vegades, aquesta és la més antiga, i aquesta més cap aquí del seu Submissió.

I començo a llegir i efectivament, és el de sempre. Tot i que anuncia que amb el tema dels antidepressius  la vida sexual del protagonista serà bastant limitada, però el senyor té molta imaginació i molta memòria, o sigui què tindrem el de sempre.

Dir a aquestes alçades que els llibres de Houellebecq són misógins i un punt racistes no és cap novetat, però és cert. Si algú s’agafa un llibre d’aquest senyor sap a què s’exposa, i si no ho sap ho descobrirà de seguida.

¿Era yo tan infeliz en el fondo? Si por casualidad uno de los seres humanos con los que estaba en contacto (la recepcionista del Hotel Mercure, los camareros del Café O’Jules, la empleada del Carrefour City) me hubiera preguntado por mi estado de ánimo, más bien habría tendido a calificarlo de “triste”, pero se trataba de una tristeza apacible, estabilizada, que por otra parte no era probable que aumentase o disminuyera, una tristeza, en suma, que podría haber inducido a considerarla definitiva. Sin embargo, no caí en esa trampa; sabía que la vida podía todavía depararme numerosas sorpresas, atroces o jubilosas, según viniera.

El mateix tipus de protagonista, enfrontant-se al mateix tipus de buit vital, fent el mateix: fugir. Fugir en uns personatges que tenen una fixació al món, o als éssers que els envolten, més aviat feble, com en tots els seus llibres. Fugir i el sexe com una cosa que no dóna sentit però almenys fa que tot plegat sigui de millor passar. Idees com anar a un monestir a retirar-se, una cosa que comenta amb un terapeuta i que li dóna una resposta poc convencional.

Le confié mi idea del monasterio.

—Sí, no es ninguna tontería —aprobó—, tengo pacientes que van, pero en mi opinión usted lo ha pensado un poco tarde. Si no, están también las putas de Tailandia, el significado de la Navidad en Asia es un rollo que olvidas completamente y el 31 puedes pasar el trance suavemente, para eso están las chicas, debería poder encontrar un billete, está menos saturado que los monasterios […]. El problema también para usted es el Captorix, cuando lo haya tomado quizá no se le empine, no puedo garantizárselo, ni siquiera con dos bonitas putillas de dieciséis años […].

Nothing’s wrong.. © Richard, Creative Commons.

Com a punt diferent el llibre fa un retrat de la situació del camp francès, però, amb les seves diferències, vindria a ser tot el camp europeu en una crisis colossal per la competència de preus molt més baixos. Als agricultors, simplement, no els surten els números.

Yo intento montar algo, me mato a trabajar, me levanto todos los días a las cinco de la mañana, me paso las noches haciendo cuentas, y el resultado, en definitiva, es que empobrezco a la familia…

on en a marre © Pelle De Brabander, Creative Commons.

Però un llibre de Houellebecq no seria seu sense l’ingredient estrella. A veure, poc o molt ja és un autor que sempre està escrivint el mateix llibre, com ja he dit, però amb els anys va millorant.

Volviendo a mi tema, por más que Marcel Proust y Thomas Mann poseyeran toda la cultura del mundo, por más que estuvieran a la cabeza (en el impresionante comienzo del siglo XX, que sintetizaba por sí solo ocho siglos e incluso un poco más de cultura europea) de todo el saber y toda la inteligencia del mundo, por mucho que representaran, cada uno por su lado, la cima de la civilización francesa y alemana, es decir, de las civilizaciones más brillantes, más profundas y refinadas de su época, no habían estado menos a la merced, y dispuestos a prosternarse, ante cualquier joven coño húmedo o ante cualquier polla valientemente erguida, según sus preferencias personales: Thomas Mann en este sentido no se acaba de decidir, y Proust, en el fondo, tampoco es muy claro.

Youth! © Georgios Liakopoulos, Creative Commons.

En definitiva, un llibre que agradarà als fans de Houellebecq i que desagradarà als detractors, exactament pels mateixos motius. No hi ha engany.

Desnudo en Garden Hills / Harry Crews

Molt bé, no presentaré gaire aquest llibre, només diré dues coses la primera que el publica Dirty Works, i la segona que l’autor és Harry Crews. I per mi són motius més que de sobres per anar a pel llibre.

Garden Hills és el lloc on passa l’acció, un lloc que va tenir un petit moment de glòria quan s’hi va fer la mina de fosfat més gran del món, tot un formiguer de gent treballant, foradant, movent terra, explotant… Un munt de treballadors també que venien atrets pel que era un sou fix, molt millor que les feines escadusseres que havien fet fins aleshores. Un lloc que es va construir amb dinamita, literalment.

—Bien —dijo el capataz—. Los hombres con familia tienen derecho a casa. Los solteros se quedan en el barracón. —Agarró a Wes por la nuca y señaló con el formulario—. Allí, en cuanto explotemos aquel punto. Allí estarán las casas.

Y, en efecto, allí las construyeron. Jack O’Boylan los tuvo viviendo en barracas temporales  hasta que explotaron aquella planicie de diez hectáreas y la convirtieron en un agujero de diez hectáreas. Fue entonces cuando se erigió el pueblo de Garden Hills en el fondo de un agujero. Las casas eran prefabricadas, las trajeron en camión una a una y las fueron montando según fueron llegando.

Panoramic view of reduction works and copper mines © Marion Doss, Creative Commons.

Indústria pesada, treball dur… uns entorns on els personatges de Harry Crews es mouen perfectament. Són uns entorns reals i els personatges que hi surten són reals, o ho podrien ser. Gent que es belluga fins que troba un medi de vida, i allà es queda. Després potser el medi de vida s’acaba i marxar ja costa molt més. És un panorama que coneixem, tant a casa nostra com als Estats Units, concretament a la part dels Estats Units que vota per Trump. Una feina dura, però també simple, no és només ideal per gent que l’únic que pot oferir és força per treballar, possiblement sigui l’única feina a que poden aspirar.

Ningún motivo. Y nunca se le había pasado por la cabeza buscar uno. Llegó por un rumor y se quedó por una cuestión de fe y noventa y siete dólares a la semana. Pero lo cierto era que una vez, en los viejos tiempos, al llegar a su hoyo una mañana se lo encontró tapado. Lo volvió a cavar en su turno de doce horas y se lo volvió a encontrar cubierto a la mañana siguiente. El taladro había desaparecido, se lo habían llevado a otro hoyo. El tractor que transportaba el taladro también había desaparecido. Lo único que quedaba era él y el supervisor que le supervisaba, más otro hombre de otro turno con otro supervisor para supervisarle. Cavaba todos los días y cada noche cubrían el hoyo. Y a todo el mundo le daba igual. Las máquinas seguían rugiendo, las luces seguían ardiendo y la planta minera seguía produciendo fósforo embolsado en grandes montones que luego los camiones transportaban hasta los vagones del mercancías. Fue así durante un año, cuatro hombres aislados en un cerro cubierto de ceniza cavando y recubriendo un agujero en el mismo insignificante punto de la propiedad de Jack O’Boylan, sin decir ni mu sobre lo que estaban haciendo a cambio de un salario que recibían puntualmente cada viernes.

I els personatges? Tenim a Jester, un ex-joquei negre que fa un metre deu d’alçada i pesa quaranta kilos; després està Fat Man, un metre amb cinquanta-dos centímetres d’alçada i més de dos-cents seixanta kilos de pes per justificar el seu malnom; Lucy, una mulata xicota de Jester, treballaven a la mateixa fira; i Dolly, la “Reina del Fosfato de Garden Hills” que després de ser rebutjada per Fat Man, se’n va anar a Nova York, hi va anar verge i en va tornar verge, però va tenir les típiques confusions d’una reina de la bellesa que no ha estat mai a la gran ciutat.

—¿Que si quiero que te quites la ropa? —respondió—. Pues mira, sí, puedes quitártela al otro lado de esa puerta.

Ella se dirigió impaciente hacia la puerta desabrochándose la falda y al cruzarla se vio de pronto en la calle. Se quedó ahí plantada, parpadeando al sol, con las caderas al aire. Nadie la miró. La gente pasaba a toda prisa, esquivándola. El agente le había dicho que se quitara la ropa. ¿Se lo había dicho en serio? ¿La estaba poniendo a prueba? ¿Era su manera de averiguar si tenía un cuerpo capaz de atraer a una multitud? Se había desabrochado el botón de la parte superior de la cremallera. No llevaba combinación. Una cadera y la tripa al aire. Estaba aterrada. Lo único que había llevado a Nueva York era su cuerpo; y si eso fallaba, ¿qué le quedaría? Ya se había abierto del todo la cremallera. Se bajó la falda un poco más. No se giró ni una sola cabeza. Tenía el pelo púbico rubio, rizado, sano. Pero los pies se apresuraban, los coches rugían. Nadie se paró para admirarla. De mala gana, triste, se volvió a subir la falda.

Sexy Erotic Madame Bink Naked Model Nude Woman

El personatges extrems són marca de la casa Crews. Igual que en el seu llibre Festín de serpientes començo a notar que hi ha un patró en els seus llibres, que les històries són un pèl més fluixes alhora que els personatges van més cap als extrems.

No podía amar a Lucy, se decía Jester, porque ella lo había visto —un jockey magnífico y perfecto— a lomos de un caballito balancín sobre un tonel de agua en una atracción de feria. Y él la había visto a ella fumándose un cigarrillo con el coño ante una multitud encantada de hombres que le pedían a gritos que probase a fumárselo con el ojete. No, era claramente imposible.

Late Fun © Phil Dolby, Creative Commons.

La història comença pel final, pels darrers dies abans de que passi al quasi fantasma poble de Garden Hills una cosa que s’està preparant de fa temps. Anirem tenint flash-backs de tots els personatges principals, sabrem com han arribat on han arribat i quines giragonses del destí els han fet coincidir a tots en una representació. I la paraula representació està molt, però molt,triada. Un bon llibre de Harry Crews amb tots els seus elements, ideal si ja sabeu al que aneu, potser per començar amb ell seria més recomanable Coche, però aquest potser també serviria. Espero que a la llarga els de Dirty Works publiquin totes les obres de Crews, ja deuen ser ben bé a mig camí.