La companyia nòrdica / Albert Villaró

No sóc jo gaire de novel·la històrica, només molt de tant en tant, i normalment perquè l’autor m’agrada. Això és el que em passa aquí, Albert Villaró és un autor que sempre fa que passi una bona estona (aquí i aquí) i per això m’he decidit.

Si voleu llegir algun article on es parli d’aquest llibre aquí teniu aquest de Vilaweb. Sembla que aquesta novel·la combina tot d’elements, caldrà veure si Albert Villaró se’n surt, amb l’ofici que sé que té m’inclino a pensar que sí.

Un manuscrit amagat en una paret arriba a mans d’un arxiver que l’aprofita per fer el llibre que estem llegint. És el diari d’un prussià que vol anar a participar en la primera guerra carlina. Les fronteres no estan exactament obertes el 1837 i ha de fer-se passar per Andorra.

El camí que agafem de baixada és perdedor, amb xaragalls i pedrotes al mig del pas. Hi ha alguna fita de tant en tant, una estaca falcada amb quatre rocs, per poder-lo seguir quan neva i la neu no deixa veure per on passa. El guia em parla d’una llei secreta dels andorrans que els obliga a mantenir els camins dels ports en mal estat amb la intenció de desanimar els francesos si mai tenen la mala pensada de passar per Andorra per atacar Espanya, i a l’inrevés. Diria que aquestes disposicions absurdes són aplicades al peu de la lletra.

El camí de Canillo a Soldeu, als anys 30 a l’esquerra de la foto la imponent Sant Joan de Caselles. Església Romànica de finals del segle XII amb el seu espectacular campanar de torre. Foto treta de la pàgina de facebook: Fotos antigues d’Andorra. Andorra antiga.

Com que en una zona de combat no saben gaire que fer-ne d’ell l’envien a investigar un crim que té a veure amb un correu perdut, una cosa que en teoria seria simple però que ha desembocat en una matança estranyament violenta.

—El correu de Talarn—diu—. Van sortir d’Organyà fa una setmana justa. I els vam trobar aquí fa cinc dies, quan vam sortir a buscar-los en veure que no arribaven.

La fullaraca de la roureda que envolta la clariana esquitxa de tons torrats una dotzena de soldats morts. Decapitats. Disposats en cercle, amb els peus cap a l’exterior, les mans sobre el pit, els colls segats al centre i els caps al mig, disposats en forma de piràmide.

Aquest crim, el primer d’una sèrie tan inexplicable com terrible, portarà als protagonistes per Catalunya, intentant esbrinar el què i el perquè. De mentres es lliura una guerra que als protagonistes cada cop els sembla més llunyana i absurda.

M’ha costat entrar en el ritme de la novel·la, tampoc sóc un gran lector de novel·la històrica i de vegades em perdia una mica entre bàndols i diferents estrangers que estan lluitant en aquesta guerra. De totes maneres m’ha fet gràcia passar per llocs de la geografia catalana que conec una mica (la zona Organyà-Solsona-Miracle).

Torre de Riner © Miquel Colomer Planagumà, Creative Commons.

A més a més de la part històrica tenim tot l’element sobrenatural-misteriós-mig fantàstic que envolta l’argument. A veure, està bé, però em costa d’entrar-hi, qüestió de gustos suposo.

Albert Villaró en aquest llibre fa tot un canvi, ens tenia acostumats a novel·la negra o a ucronies i ara ens sorpren amb un llibre difícilment classificable, que alguna de les frases promocionals (doneu-hi el crèdit que creieu) emparenta amb Les històries naturals de Perucho.

El club / Leonard Michaels

Vaig descobrir l’editorial Malas Tierras amb el llibre de Chris Offutt Mi padre, el pornógrafo, em va encantar i de fet he llegit tot el que he trobat d’Offutt, però em vaig apuntar el nom de l’editorial per mirar què més anaven treient, i aquest El club de Leonard Michaels pinta bé.

Recomano deixar la introducció de Rodrigo Fresán per després de llegir el llibre, o fins i tot ignorar-la, a mi almenys no m’ha aportat res (això sí deixa anar moltíssims noms que necessiten moltes notes a peu de pàgina). Però centrem-nos en el llibre d’una vegada.

Las mujeres querían hablar de ira, de identidad, de política, etcétera. Por Berkeley veía anuncios que las animaban a unirse a grupos. Veía a sus líderes en televisión. Rostros fuertes, articulados. Así que, cuando Cavanaugh me llamó y me invitó a unirme a un club de hombres, me reí. Despacio, sin reírse, lo repitió. Medía más de dos metros. Su altura y peso impregnaban su voz. Él y unos amigos querían montar un club.

—Una oportunidad para socializar de forma regular fuera de nuestros trabajos y matrimonios. Nada que ver con los grupos de mujeres.

Young men drinking at a party. © simpleinsomnia, Creative Commons.

Així comença aquest llibre. I què fan els homes? Doncs parlar, a més a més de beure, fumar (no tabac) i menjar com llimes, però sobretot parlar, una cosa a mig camí entre la confessió dolorosa i  la reunió d’amigatxos. Una cosa molt indefinible, però que de seguida es va descobrint com força més sinistra del que podria semblar en un principi.

Confessions que solen ser sobre infidelitats, però sense fatxenderia, amb un cert fatalisme, esperant que els altres no els jutgin perquè ells mateixos ja ho fan.

—Hablo con la mitad de mi cabeza. La otra mitad no existe. No miento a Sarah, me miento a mí mismo. Vuelvo a casa después de hacerlo. No veo el momento de llegar. La cena está lista, la mesa está puesta, los niños están bañados y esperándome. Hay un jarrón de margaritas en el centro de la mesa. Hay leche para los niños. Como si nada hubiera pasado. Eso es, así es y así tendría que ser. Blanco, amarillo, limpio. Hasta el gato parece feliz. Me acerco el tenedor a la boca y me llega una bocanada de coño porque hace veinte minutos estaba follando como loco calle abajo. Me he restregado bien, pero ahí está.

Golden Gate Bridge. © Jonathan Mueller, Creative Commons.

Costa molt descriure l’ambient d’aquesta reunió del Club. Hauria de ser un lloc ple de testosterona i ens trobem amb tot d’homes amb problemes amb les dones. Però no s’hi recreen, no és un cant a la misoginia (tot i que comentaris misògins no són estranys en boca d’alguns personatges), ni a una amistat entre homes que les dones no poden entendre. Però potser és una mica això darrer, una cosa impossible de compartir amb les dones. Potser per aquestes idees molt de blanc o negre, molt “masculines”, no ho tinc clar, és complicat.

—No habría durado. No sé por qué me molesta. Tal vez terminara demasiado de repente. Me pilló desprevenido. Tal vez esté nervioso, eso es todo. La idea me pone de los nervios. La forma en que las relaciones entre las personas fracasan, cualquiera pensaría que se juntan para separarse y tener algo de qué hablar después. No hay nada que decir sobre una relación que va bien, ¿no? ¿Quién querría escucharlo? En cuanto al matrimonio, es una naturaleza muerta. Como esta mesa con platos y copas. No se mueve. Te encuentras con un viejo amigo, le das la mano y dices: “¿Qué tal?” Él dice: “Me casé el mes pasado”. Se te rompe el corazón. Pobre chico. No solo no pasa nada, sino que pronto será un desgraciado. “Genial”, dices. Ya te mueres por librarte de él. No es que no te caiga bien, pero es horrible estar ahí mintiendo…, es decir, incapaz de contarle realmente qué es de tu vida. Que tienes seis relaciones, planeas un viaje a Roma y acabas de comprarte un nuevo Porsche. Él quiere que vayas a cenar. Te encantaría ir a cenar y conocer a su mujer, pero no sabes cuándo. Lo llamarás, dices. Él te suplica que no te olvides. Lo prometes, pero no vas a llamar nunca. Nunca. Antes llamarías a la morgue de la ciudad. Mirad, voy a ser completamente honesto. No soporto a las parejas. Espero que ninguna de vuestras mujeres me invite a cenar.

Group of couples posing outside © simpleinsomnia, Creative Commons.

No tenia aquesta sensació de desconcert amb el que estava llegint des que vaig llegir Xinxes ara fa encara no dos mesos. Això és bo. Quan un llibre ens agafa i ens treu de la zona de confort i ens deixa estar en un lloc completament desconegut… Això és aquest llibre, aneu-hi sense cap idea previa, sigui la que sigui el llibre sortirà per una altra banda.

Abans de les cinc som a casa / Albert Forns

M’he llegit els altres llibres d’Albert Forns, i així com el primer no em va acabar de fer el pes amb el segon, Jambalaia, ja em va agradar més.

Nota al marge, Albert Forns sembla ser un d’aquests autors amb una carrera feta a base de premis literaris, el Documenta, l’Anagrama i ara el BBVA Sant Joan, cap crítica, només ho apunto. També apunto que era un autor que feia molta autoficció, no sé si seguirà per aquest camí o ara “sortirà” una mica del seu llibre. Només començar veig que no hi ha sorpreses, seguim amb autoficció, bé, és el seu estil i si la història m’interessa això tant és. De totes maneres aquí trobo que baixa una mica el nivell d’implicació. L’autoficció pel broc gros és “escriure un llibre on explico que escric un llibre”, aquí no és tant això com una investigació.

Walking ad for Moleskine all the time © Lauren Manning, Creative Commons.

L’autor troba 13 llibretes al mercat de Sant Antoni, els diaris d'”un de la telefònica”, l’Hilari, i després d’afluixar els 300€ comença a mirar-se aquelles llibretes i tenim això, un estudi sobre aquells diaris i una dissertació sobre diaris en general i sobre coses que acaben al mercat de Sant Antoni o als Encants Vells. Una dedicació d’anys a les llibretes que contrasta amb la poca constància que té el protagonista per les seves dèries.

2000— Al videoclub, lloguem una pel·lícula sobre un escriptor i em trasbalsa, jo he nascut per això, és el meu futur. Aquell mateix vespre pujo a les golfes, desenterro la màquina d’escriure i em deixo els dits en aquell teclat duríssim. Ho explico tot sobre mi, qui soc, on vaig, què vull a la vida. El soroll de l’Olivetti és infernal i a les tres de la matinada m’obliguen a parar perquè no deixo dormir a ningú. L’endemà la mare se’n fot de mi, “la propera que llogarem serà d’un maniàtic de la neteja, aviam si també t’inspira”. La febrada em dura quinze dies, i unes setmanes més tard, cansat de tenir aquella andròmina al mig de l’habitació, la torno a entaforar al traster.

El fet de fer diaris és un dels principals temes dels diaris mateixos, ara en porto llegits uns quants (Piglia, Trapiello, Márai, Pla…) no falla, escrivim un diari on ens preguntem perquè escrivim un diari, un tema que ens pot portar ben lluny. La realitat sempre és desencisadorament simple, com la manera com el protagonista arriba a aquestes llibretes.

Mercat de Sant Antoni © joan vega, Creative Commons.

Els Encants són crucials, pel destí final dels diaris de l’Hilari. No sé la data exacta, però un matí, les tretze llibretes van aparèixer aquí. I d’entre la infinitud d’objectes que cada dia s’hi amunteguen, en Millà s’hi va fixar i va decidir salvar-les.

Si ens posem aforístics, podríem dir que la vida és un tobogan que sempre acaba als Encants. La majoria de les nostres andròmines, noves o velles, passaran per aquí en un moment o altre. Potser no immediatament, però d’aquí unes dècades, quan ja no hi siguem, els que quedin ves a saber què en faran. I el dia que el rastre vital ens aterri al mercat, les nostres coses només tindran dotze hores per trobar un comprador que les rescati i els doni una segona vida. Per milers de llibres i de trastos vells, els Encants són l’última oportunitat abans d’anar a petar a la deixalleria. Per això és un error veure els Encants com un cementiri. Més aviat és un purgatori, un purgatori massiu i accelerat.

Els Encants Vells, els vells Encants Vells, van ser un lloc molt important per mi, hi anava de petit amb mon avi i després, quan vaig viure al pis dels meus avis hi anava força perquè ho tenia a tocar, en vaig parlar en aquesta entrada del meu altre blog. És d’un aquells llocs on si no hi trobes una cosa, possiblement és perquè no existeix.

En les expedicions als Encants d’aquell 2015 vaig veure coses que no creuríeu: una parada només amb vestits de núvia i faldilles amb tutú, escorrialles d’una acadèmia de dansa que hagués tancat a mig plié, o un racó ple de gàbies d’ocells i de rèptils, sense les bestioles, com si el zoològic hagués fet suspensió de pagaments. Els fuets, vibradors i corsets de làtex d’algun club sadomaso; un lot amb desenes de quadres abstractes, ideals per decorar gestories; i dues dotzenes d’exemplars d’aquella estranya parella que formen el Shogun i La Colmena. Fins i tot un matí vam llevar-nos amb un dels espais ple de pantalons marrons, que el subhastador va adjudicar a un tal “Yusuf, el rey de los tejanos!”.

A load of old junk or hidden treasures? Encants market in Barcelona © Oh-Barcelona.com, Creative Commons.

Hauria copiat íntegre el capítol 30, dedicat als buidapisos, bé, ells en diuen antiquaris, però hi ha de tot. És interessant i a més a més, buidar i aprofitar o no allò que deixem després d’una vida… si això no dóna per elucubrar i pensar en coses… I una de les coses que deixem serà una petjada digital, una cosa que el món analògic no tenia.

Avui en dia, les agendes de Josep Pla o els quaderns de l’Hilari serien innecessaris, perquè la major part del que hi anotaven ja ho registra el mòbil per defecte. Ho sap tot, el teu telèfon de tu: amb qui has dinat, quants quilòmetres has caminat i a quin cinema vas anar a veure 8 i 1/2, ahir al vespre. La geolocalització dibuixa els teus mapes On Kawara en qüestió de segons, i el Big Data sap l’estona que passes a casa, al gimnàs o a la feina, però també que un dijous de cada tres et trobes amb aquella amiga en aquell hotelet de l’Ametlla. La teva parella potser no sap que li fas el salt, però a Google no l’enganyaràs mai.

Skylit Motel © relux., Creative Commons.

Escriure en paper com a element subversiu, no és el primer cop que ho llegeixo, i cada cop m’agrada més.

Un retorn a l’era analògica on l’espurna de la revolta siguin milers d’aquests diaris manuscrits, plens d’històries prohibides, personals i intransferibles. I que el lema d’aquesta revolució segui una frase tan simple com definitiva: “Per molt que busquis, això no ho trobaràs mai a internet”.

Quin valor tenen en general els diaris? Sembla que el que tingui la persona que l’escriu, i no sempre. També hi ha gent amb vides apassionants que no saben escriure, i gent amb vides grises però que escriuen molt bé.

Potser sí, que a partir d’uns dietaris pots desxifrar una vida: només n’has de conèixer el codi.

Una constant en el llibre, a més de resseguir la vida de l’Hilari a partir dels diaris i començar a trobar algun nom que permeti tirar del fil, és els diaris com a tema. Aquesta part a mi m’ha guanyat amb coses tan sensacionals com el Mass Observartion Project, fan falta més coses així, moltes més!

Si tota la població es posés d’acord per explicar les seves vides el mateix dia, emergirien fílies i fòbies comunes, i tindríem el país retratat de dalt a baix.

Aquesta utopia va ser real al Regne Unit durant una bona colla d’anys. La va fer possible el Mass Observation Project, una croada col·laborativa monumental que va reclutar milers d’anglesos perquè fessin antropologia casolana i documentessin les seves rutines. Van agafar el bol·lígraf miners i mestresses de casa, botiguers i infermeres, però també banquers, catedràtics i metgesses, tots amb l’objectiu d’aplegar tones d’observacions que descrivissin els britànics des de tots els punts de vista imaginables: començant pel sentit de l’humor i acabant amb el comportament al lavabo —vosté s’eixuga dret o assegut?—, des d’intentar identificar per què som tan feliços els diumenges al matí fins a les preferències cosmètiques o els hàbits alcohòlics.

L’exèrcit de voluntaris rebia qüestionaris sobre els temes d’interès anual, i en paral·lel, se’ls demanava que escrivissin diaris personals, uns dietaris que enviaven mensualment a les oficines del projecte. En el fons, l’estudi tenia voluntat empírica, aprofitar aquelles muntanyes d’estadístiques per fer ciència. Perquè si una mostra és suficientment representativa, pots extrapolar-la a la resta de la societat sense risc d’equivocar-te (gaire).

Journals and Diaries © Joanna Penn, Creative Commons.

Un llibre que ens permet coneixer l’Hilari i amb ell tota una generació (una part perquè la gent no és homogenia) en els anys que van dels darrers seixanta als primers vuitanta. La mostra és curta i pensem (com l’autor) què se’n deuria fer dels altres diaris? Dels anteriors i dels posteriors. L’Hilari va anar al front i un diari de guerra seria interessant, i també és algú que va viure el desarrolismo o la transició, també sense trasbalsar-lo gaire. El tema dels diaris és ell mateix, com és normal, i les altres coses que passaven se les mirava sempre com amb distància, ell era una persona d’ordre, comptable a la Telefònica durant dècades (una longevitat i permanència ara només a l’abast de funcionaris).

Albert Forns, en una foto d’Adrià Costa treta d’aquesta pàgina.

Llibre molt, però molt recomanable. Albert Forns és un autor que em va agradant més a mida que treu nous llibres, Jambalaia em va agradar més que Albert Serra i aquest m’ha agradat més que Jambalaia , o sigui que espero des de ja amb candeletes el seu proper llibre.

Blanco / Bret Easton Ellis

Tinc un bon record de Menys que zero (sí, l’enllaç porta al llibre en castellà però puc jurar que el vaig llegir en català, potser abans els editors eren més valents, no ho sé), però les altres obres de Bret Easton Ellis m’han semblat més irregulars, o potser és que els meus gustos han canviat, que tot pot ser. Tinc certa curiositat per veure un autor amb fama de provocador despullant-se.

Quan ja tenia el llibre vaig llegir aquest article que en parlava i el seu resum del llibre:

senyor de 56 anys molt enfadat queixant-se de moltes coses.

A mi aquest tipus de coses fins i tot m’animen, sóc així de rarot. D’aquell article vaig anar a aquest altre un mica més seriós sobre el llibre. També hi ha aquest article sobre el seu pique amb un autor que a mi també em sembla absurdament sobrevalorat. Però potser que em dediqui a dir el que em sembla el llibre a mi, més enllà del que en diuen els altres.

M’agraden els llibres on els autors parlen directament, sense personatges ni trames ni arguments. Potser vull confirmar si m’hi assemblo, o si no, o… no ho sé. A més a més, sempre és arriscat intentar treure alguna cosa, alguna veritat o confessió d’una novel·la, saber què pensa un autor sobre qualsevol cosa a través de les seves novel·les, és arriscat i està abocat al fracàs a més a més. Aquí és d’esperar una certa sinceritat, la part dolenta és que això pot fer que l’autor vagi amb el fre de mà posat, veurem.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

L’autor parla de la seva infància, parcialment idealitzada però amb uns trets comuns als boomers (nascuts als seixanta, creixent als setanta i entrada a l’edat adulta als vuitanta) i també als generació-X (que em sembla que són els meus, nascuts als setanta, creixent als vuitanta i noranta i entrada al món adult als voltants del canvi de segle; som els darrers que tenim records d’ún món analògic). El món era un lloc fotut, sense gaires proteccions que ens poguessin evitar traumes, les pelis oferien nus i violència de manera que ara seria inadmissible, i els pares deixaven fer als nanos bastant a la seva, nanos que es podien passar hores i hores al carrer, sense control i sense un telèfon mòbil per avisar-los. El cinema de terror va ser responsable d’aquesta mena d’epifania sobre que el món era un lloc inhòspit.

¿Por qué acosaba el asesino a las estudiantes de Navidades negras? ¿Por qué era poseída Regan en El exorcista? ¿Por qué nadaba el tiburón alrededor de Amity? ¿De dónde provenían los poderes de Carrie? No había respuestas, igual que no había justificaciones concretas y con un significado ulterior para el azar de la cotidianidad: las putadas ocurren, apechuga, deja de lloriquear, asúmelo, crece, joder. Aunque con frecuencia deseaba que el mundo fuera de otro modo, también sabía —y el cine de terror contribuía a confirmarlo— que nunca iba a cambiar, una constatación que a su vez me condujo a cierta aceptación. El terror suavizó la transición desde la supuesta inocencia de la niñez a la previsible desilusión de la vida adulta y, además, afinó mi sentido de la ironía.

Primera novel·la èxit, col·laboracions, món de Hollywood amb tot el que això vol dir (com per exemple una adaptació absolutament irreconeixible). Una mena de borratxera vital en la que encara estava quan va publicar la segona novel·la i que va començar a passar-li factura.

Ese noviembre se estrenó la adaptación cinematográfica de Menos que cero, Golpe al sueño americano, con críticas mediocres y una taquilla regular, pero se organizaron pases y fiestas repletos de famosos mientras “Hazy Shade of Winter” de las Bangles, el primer sencillo extraído de la banda sonora, atronaba en todas partes desde la MTV y la radio y se situaba en el segundo puesto de Billboard. Y yo me sentía desconectado, como si todo estuviera ocurriéndole a otro, una sensación de honda separación y alienación se había apoderado de mí y no obstante sonreía y fingía que todo era fácil y agradable y que le gustaba a todo el mundo, aunque decididamente no era así. Un Bret se tragó la mentira; el otro Bret vivía con la aguda consciencia de que era solo eso, una mentira. Probablemente era demasiado joven para disfrutarlo del todo y aceptar lo que pasaba. Y eso también me frustraba y me enfadaba. ¿Qué sociedad era aquella que había permitido que yo triunfara? ¿Por qué no me fiaba de ella? ¿Por qué quería escapar? ¿Adónde podía ir?

Bé, a mi no em surt compadir algú que té èxit, i potser se li podria dir que ho accepti i apetxugui coi, el fracàs és molt més fumut de suportar, collons!

Abans he dit que és “un senyor de 56 anys queixant-se molt”, i sí, algunes crítiques per això em semblen encertades. El capítol Postsexo parla de moltes coses com l’accés limitat al porno que ara és absolutament il·limitat, la sexualitat i el tema gay (sí, ell és gay), i com opina de tot però hi ha molta gent a qui aquest opinar de tot no agrada, que consideren qui pot i qui no pot opinar, una mica el que també tenim per aquí.

Esos críticos de las redes querían dar a entender que la blancura de mi piel era un error ideològico, que mi cómoda ignorancia era un problema indiscutible. Sin embargo, yo argumentaría que vivir sin una experiencia directa de la pobreza o la violencia estatal, crecer sin que nunca se te presuponga una amenaza en los espacios públicos y no enfrentarse jamás a una existencia donde cueste encontrar protección no equivale a ausencia de empatía, juicio ni comprensión por mi parte y no exige, de forma justa y automática, mi silencio.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Y ara sobre el tema gay i tot el que podem englobar-hi, que és molt, i el mateix sobre disentir de discursos oficials.

Las voces que sientan cátedra en los medios, heterosexuales y homosexuales por igual, nos cuentan que todos los gays deberían ser canonizados siempre y cuando compartan los mismos valores: hablen así, se expresen dentro de estos límites, crean solo en esto, apoyen solamente eso y voten por aquel. (Morrisey, la bocazas, airada y peculiar estrella del pop, constituye una anomalía: denuncia las contradicciones y las hipocresías de la sociedad, y aun así se diría que la prensa y las redes sociales lo reprenden constantemente por hablar con sinceridad y no comulgar con el discurso aceptado del Gay de Applebee’s.) A algunos de nosotros la defensa corporativa de la homosexualidad siempre nos ha parecido alienante: la nota de prensa optimista, la máscara sonriente que nos asegura que todo es maravilloso. El gay que sale del armario y no quiere representar el statu quo y no se siente parte de una cultura gay homogeneizada o incluso la rechaza y se niega a ser un modelo de conducta positivo, en otras palabras, el rebelde en vías de extinción, parece que ha desaparecido de la sociedad.

Potser després de la moda del políticament correcte vindrà la del que disenteix per sistema? Ni idea, però abraçar idees massa fort provoca que més que idees semblin religions i les religions tenen molt clar què cal fer amb els heretges (han deixat les fogueres però no per falta de ganes). Voleu més Bret queixant-se de coses com un vell “cascarabias”?

Mis comentarios, muy generales, reflexionaban sobre la sensibilidad a flor de piel de los millennials, su sensación de tener derecho a todo, su insistencia en tener siempre la razón a pesar de las en ocasiones abrumadoras pruebas en contra, su incapacidad para considerar las cosas en su contexto, su tendencia general a la reacción excesiva y al optimismo pasivo-agresivo… Por cierto, todas estas faltas se cometían solo a veces, no siempre, y posiblemente venían exacerbadas por los medicamentos que muchos de ellos llevaban tomando desde la infancia por iniciativa de unos papás y unas mamás  hiperprotectores que controlaban todos sus movimientos.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I més:

El hecho de no poder escuchar un chiste ni ver determinadas imágenes (un cuadro o incluso un tuit) y de calificarlo todo de sexista o racista (lo sea o no) y por tanto considerarlo dañino e intolerable —por lo que nadie más debería escucharlo, verlo o tolerarlo— constituye una manía nueva, una psicosis que la cultura ha ido cultivando. Este delirio anima a la gente a pensar que la vida debería ser una plácida utopía diseñada y construida para sus frágiles y exigentes sensibilidades, y en esencia les alienta a perpetuarse como eternos niños, viviendo en un cuento de hadas cargado de buenas intenciones. Es imposible que un niño o un adolescente supere ciertos traumas y penas, pero para un adulto no tiene por qué serlo.

Aquesta queixa sobre la infantilització de la societat l’he llegida a gent de la seva quinta, i no puc menys que dir que la comparteixo, el que em preocupa una mica. També trobem comentaris sobre twitter o Trump, que es poden resumir en que la gent accepti que ha guanyat i segueixin amb les seves vides, cap president millorarà la seva vida.

La part final del llibre la dedica a les seves trifulques amb David Foster Wallace (el que més critica és la mena de canonització que se’n fa); el que fa a twitter (com quan borratxo i per error el va fer servir per demanar droga); i el que ell anomena el post-imperi. També aprofita per parlar de Charlie Sheen o Kanye West, i en general qualsevol que no tingui manies a l’hora de discrepar del discurs dominant. Ell reclama que les opinions són vàlides, que la censura dels mitjans a qualsevol que parli bé de Trump és absurda i més feixista que qualsevol cosa que Trump intenti. L’esquerra americana (i els progres de Hollywood, progres forrats de pasta) s’emporten moltes de les seves patacades i no deixa de repetir que més que guanyar Trump per una miqueta, Hillary va perdre per molt, perquè hi ha un país molt gran entre Nova York i Califòrnia. Però la censura i les conseqüències de mostrar suport a Trump (que al cap i a la fi és un president ELECTE) són d’un nivell que molta gent prefereix no arriscar-se. És la dictadura del políticament correcte portada a l’extrem, i de manera retroactiva (com el director de Guardianes de la Galaxia, acomiadat per uns tuits de més de deu anys d’antiguitat).

Després d’aquest llibre sé bastant millor què pensa Bret Easton Ellis, però sobretot m’he quedat amb ganes de llegir American Psycho (no hi és en català!) i de rellegir (en castellà i català descatalogats, per cert) Menys que zero.

Els testaments / Margaret Atwood

El conte de la serventa em va provocar fascinació, mal rotllo i un calfred a l’esquena en el que prefereixo no pensar gaire. Un tros de llibre com n’hi ha pocs, i un món que és molt diferent però que no seria gens impossible que hi acabéssim anant. Per això el mal rotllo, i les ganes de veure la continuació que ens ofereix Margaret Atwood del seu exitós llibre (molt recomanable així com la sèrie tot i les llicències).

Han passat anys de la primera novel·la, però les coses no han canviat als Estats Units, que ara es diuen Galaad i són una teocràcia totalitària i classista i masclista, ho tenen absolutament tot.

Hi havia gronxadors, en un dels parcs, però com que portàvem faldilles que el vent podia aixecar i ensenyar què hi havia a sota, no se’ns podia ni acudir de prendre’ns la llibertat de pujar-hi. Només els nens podien tastar aquella llibertat; només ells podien enlairar-se, flotar i descendir; només ells podien solcar els aires.

Encara no he pogut pujar mai en un gronxador. Encara és un dels  meus desitjos.

© Hulu.

Com en el primer llibre el que realment incomoda no és tant la realitat que dibuixa, que també, sinó el fet que no és difícil arribar-hi, posar-nos en una situació sense alternativa on tota resistència resulti inútil. Som animals adaptables, i pel que sembla ens podem adaptar a tot, sobretot si tens el poder, sempre hi ha algú que surt guanyant de les situacions, per més aberrants que ens sembli, i òbviament no volen que canviïn.

El poder m’ha engrossit, és veritat, però també m’ha fet nebulosa: informe, canviant. Sóc a tot arreu i enlloc alhora: projecto una ombra inquietant fins i tot sobre el pensament dels Senyors. ¿Com puc tornar a ser jo? ¿Com puc recuperar la meva mida normal, la mida d’una dona qualsevol?

Però potser ja és massa tard, per això. Fas el primer pas, i per salvar-te de les conseqüències, fas el següent. En uns temps com els nostres, només hi ha dues possibilitats: pujar o enfonsar-se.

Aquesta que parla, aquesta narradora és Tia Lydia, una de les tres veus que ens narren aquests testaments. Les altres són una noia que creix entre la classe benestant de Galaad (la filla d’Offred del primer llibre) i una noia que viu a Canadà, que resulta ser la bebé Nicole, escapada de Galaad quan només era un bebé, els seus pares legals la reclamen i hi ha tot un conflicte obert entre ambdós països per ella, que ha viscut amagada de tothom, fins i tot d’ella mateixa que desconeixia la veritat fins que aquesta se li fa present de manera dolorosa i apremiant. He de confessar que algunes coses les recordo més gràcies a la sèrie que al llibre, però això tant és.

La part de la Tia Lydia és la més interessant, s’explica les primeres hores després que les dones es quedessin sense drets, la detenció, la reclusió en un estadi (una reminiscència negra de la dictadura de Pinochet).

Em sap greu entretenir-me tant en les condicions d’higiene, però et sorprendria la importància que adquireixen els productes de primera necessitat que donem per descomptats, en què amb prou feines reparem fins que ens els prenen. Quan somiava desperta —cosa que fèiem totes, perquè, tancades per força i sense que passés res, donàvem curs a la imaginació, ja que el cervell s’ha d’entretenir amb alguna cosa— sovint m’imaginava un vàter magnífic, blanc i net. Ah, i una pica a joc, amb un raig abundós d’aigua clara i pura.

Naturalment, vam començar a fer pudor. A més de la tortura dels vàters, dormíem amb el vestit d’oficina, sense roba interior de recanvi. Algunes ja havíem passat la menopausa, però d’altres no, i per tant la pudor de sang coagulada es va afegir a la de la suor, les llàgrimes, la merda i el vòmit. Respirar era nauseabund.

Ens estaven rebaixant al nivell de les bèsties —bèsties encorralades—, a la nostra naturalesa més animal. Ens refregaven aquesta naturalesa per la cara. Volien que perdéssim la dignitat humana.

I d’aquí la van convèncer per idear tot un sistema que regiria les vides de les dones en endavant, per educar-les en les seves tasques i sobretot en la seva funció pràcticament única: reproduir-se. Ella era jutgessa, una professional amb estudis, culta, amb una carrera, què l’ha fet canviar? Com ha passat? Com s’ha convertit en part del sistema d’opressió? L’alternativa era la mort, això ajuda a entendre moltes coses.

THE HANDMAID’S TALE — “June” – Episode 201 — Offred reckons with the consequences of a dangerous decision while haunted by memories from her past and the violent beginnings of Gilead. (Photo by:George Kraychyk/Hulu)

Setmana rere setmana inventàvem lleis, uniformes, eslògans, himnes, noms. Setmana rere setmana n’informàvem el Senyor Judd, que es dirigia a mi com a portaveu del grup. De les idees que aprovava se n’atribuïa el mèrit. Li plovien lloances dels altres Senyors. Quin èxit tenia!

¿Detestava jo l’estructura que estàvem creant? En certa manera, sí: era una traïció a tot el que ens havien ensenyat en la nostra vida anterior, a tot el que havíem assolit. ¿Estava orgullosa del que vam aconseguir, malgrat les limitacions? En certa manera, també ho estava. Les coses no són mai simples.

Durant un temps gairebé em vaig creure el que sabia que volien que cregués. Em comptava entre els fidels per la mateixa raó que tanta gent a Galaad: perquè era menys perillós.

Explicar més coses seria caure en l’espòiler més cruel, així que no ho faré. Aquest llibre agafa el testimoni d’El conte de la serventa i ho conclou, però potser ho fa tenint en compte més la sèrie (molt recomanable), i com a la sèrie es veu potser un interès excessiu en lligar-ho tot, en que totes les peces encaixin bé. Les diferents línies argumentals van confluint, de manera lenta, una mica previsible, però fantàstica.

El llibre no és igual de bo que el primer, per mi el supera i construeix un conjunt terriblement sòlid i que atrapa. No és un llibre que es pugui llegir de pressa i corrents, això tampoc, tot i que de ganes no us en faltaran perquè a mida que passen les pàgines cada cop costa més deixar de llegir.

Una cosa que apareix mig amagada en els agraïments i que considero que és molt important de cara a la lectura del llibre:

La sèrie de televisió ha respectat un dels axiomes de la novel·la: no hi pot aparèixer cap esdeveniment que no tingui un precedent en la història de la humanitat.

Esteu avisats.

Noche cerrada / Chris Offutt

Després de les brutals memòries de Mi padre, el pornògrafo tenia moltes ganes d’agafar els llibres de Chris Offutt més, diguem-ne, de ficció.

Després del relats de Kentucky seco ara ens trobem amb una novel·la. I de fet els relats d’aquell llibre són una manera fantástica d’arribar a aquest, sabem quin és el món on ens endinsem i podem entendre una mica més la vida dels protagonistes, els seus codis, els seus paràmetres vitals. Això és bàsic en un entorn que marca amb una duresa tan natural con immisericorde.

Comencem el 1954, el protagonista torna de la guerra de Corea, hi va anar fugint de casa i ara hi torna, no és el mateix. Ja era algú amb males puces i ara és a més a més perillós, haurem de veure com li va, però les perspectives per a Tucker no són gaire bones. Tot i així el seu pas per l’exèrcit li ha donat una certa estructura, un ordre, a més a més d’ensenyar-lo a matar. En el seu cas, i també en d’altres, l’exèrcit era una millora.

HD-SN-99-03050 © Expert Infantry, Creative Commons.

Tucker mintió sobre su edad y se alistó once meses antes de que acabara la guerra de Corea. En las colinas de casa todos se parecían: tipos bajitos, robustos, bizcos y fuertes. Durante el último año, Tucker había convivido y trabajado con gente de fuera —italianos, judíos, negros, polacos e indios— , y apenas había encontrado diferencias más allá del tono de piel y el acento. Todos echaban de menos el hogar. Al principio, los soldados negros lo pusieron a prueba para ver si era uno de esos racistas sureños, pero Tucker pasó el reconocimiento y al final acabó prefiriendo su compañía. Se habían criado en la misma pobreza, habían cazado las mismas presas, habían vivido apartados de la gente finolis y se las sabían apaár con lo mínimo. Lo que más le extrañó fue que los soldados blancos lo despreciaran por confraternizar con los negros. No tenía el menor sentido y lo único que lograron fue fortalecer aún más su determinación de evitar a la gente, en general.

Només tornar es veu embolicat en una història de la que surt amb un cotxe i una noia amb la que es casarà Rhonda.

Marcharon hacia el este por una carretera secundaria de tierra que los condujo a Triplett Creek. Tucker fumaba mientras Rhonda se acababa su batido. Se pasaron dos horas haciendo planes. Se casarían en la Iglesia del Señor de Clay Creek y se mudarían a la vieja casa del bisabuelo de Tucker. Tucker le contó lo que le había dicho Chester acerca de Beanpole. Rhonda pensaba que si tenían un coche de reparto, lo mejor sería sacarle partido. Necesitaban dinero para los hijos que iban a tener. Tucker se mostró de acuerdo con todo.

On the road ©Daniel Hansen, Creative Commons.

Passem a 1964. Els serveis socials estan a sobre de la família formada per Tucker, Rhonda i els seus quatre fills, un amb hidrocefàlia, i un altre parell més que no acaben d’estar del tot bé, l’espavilada Jo és la que millor se’n surt. Rhonda va d’embaràs a depressió i Tucker passa molt temps fora de casa dedicant-se al contraband d’alcohol. Acabarà a la presó, d’una manera una mica rebuscada això sí, i allà dins necessitarà solventar alguns problemes (com per exemple seguir amb vida) que li faran allargar la condemna. Jo crec que amb tot això n’hi ha per fer-se una idea de l’argument, no?

Tot allò què a Kentucky seco era una atmósfera, ambient, estil… aquí cristal·litza en una novel·la que manté tota la força dels contes, no hi ha baixades manté el to i l’interés, la història es manté viva. Els contes eren un tast i aquí tenim el plat principal (un plat principal amb una quantitat de secundaris que donarien per un altre llibre de relats, tot i que em sembla que alguns ja sortien a Kentucky seco). Només em queda repetir-me, Larry Brown i Harry Crews són els “parents” més evidents d’aquest autor, i amb això ja sabeu el que us trobareu, és bo, molt bo, que agradi o no ja és més qüestió de gustos, a mi m’ha agradat m’he pulit tot el que hi ha d’Offutt en un temps record.

Kentucky seco / Chris Offutt

Després de Mi padre, el pornógrafo, em vaig quedar amb ganes de més Chris Offutt, i l’editorial Sajalín té dos llibres seus en el seu molt recomanable catàleg, i em poso amb el llibre del debut, un recull de contes.

Un estil que podem englobar en això que se’n diu grit-lit, i que en aquest blog jo en dic una mica estil “Dirty Works”, perquè aquest autor podria passar perfectament per un col·lega de Larry Brown o Harry Crews (i de fet, el traductor del llibre és un dels editors de Dirty Works). Què són el mateix tipus d’autors, sorgits del mateix tipus d’entorn queda clar només llegint el principi del primer conte del llibre Serrín:

Nadie de esta ladera acabó el instituto. Por aquí se valora a un hombre por sus actos, no por su supuesta inteligencia. Yo no cazo, ni pesco, ni trabajo. Los vecinos dicen que le doy demasiado al coco. Dicen que soy como mi padre y a mamá le preocupa que puedan estar en lo cierto.

Cuando yo era pequeño tuvimos un perro rastreador al que, tras un encontronazo con una mofeta, no se le ocurrió nada mejor que meterse debajo del porche. Gimoteaba en la oscuridad y no quería salir. Papá le pegó un tiro. Siguió apestando pero papá se sintió mucho mejor. Le dijo a mamá que qualquier perro que no supiese diferenciar entre un mapache y una mofeta merecía ser liquidado.

Mr Blue (and Brown) Eye © Alan Levine, Creative Commons.

El conte Lo que se queda m’ha semblat magistral, un condensat de tot el que m’agrada d’aquest estil, natura, extremisme religiós, nanos mig asalvatjats, llaços familiars forts de debó basats en més que la sang. Res de mitges tintes, les condiciones extremes forjen gent una mica extrema per una pura qüestió de supervivència.

Això altre és de Hierba de caballo:

Al coronar el montículo, sonrió. Plantadas sobre bases de veinticinco centímetros, cincuenta y una plantas de marihuana se mecían suavemente en la brisa. William nunca había fumado hierba. Crecía y punto, lo mismo que el maíz que su abuelo utilizaba para el malteado. Al igual que el ginseng y el tabaco, la marihuana se había convertido en una planta muy provechosa. La gente del pueblo se la quitaría de las manos y él les haría un precio competitivo. Solo necesitaba unos cuantos accesorios para el cuarto de baño, sesenta metros de PVC y un espejo para Connie.[…]

Viaje Ejercito-52.JPG © oswaldo, Creative Commons.

William sabía que el negocio de la marihuana era más seguro que la destilación ilegal por el simple hecho de que aquel montículo pertenecía a la compañía minera. La nueva ley permitía al Estado confiscar propiedades particulares en las que se cosechase marihuana, pero el gobierno siempre había dejado muy a su aire a los grandes explotadores de carbón.

[…]William recordó que su padre y su abuelo volvían de las minas por aquel mismo camino y, de pronto, se alegró de no haber tenido hijos varones. La responsabilidad sobre la tierra acabaría en él. La vida de los hombres transcurría entre ráfagas de trabajo y alcohol, con una muerte rápida, mientras que las mujeres sufrían un desgaste lento y continuado, como la ribera de un río en una curva pronunciada. Él insistiría a sus hijas para que se marchasen, pero seguramente se quedarían y le darían nietos. Un día William sería viejo y le contaría a un niño que una vez ayudó a un hombre de la compañía minera que no se lo merecía. Se preguntó qué cosas declararía ilegales el Estado en la época que les tocase vivir a sus nietos.

Coal_cars_below_the_tipple._Kentucky_Straight_Creek_Coal_Company,_Belva_Mine,_abandoned_after_explosion_(in)_Dec…._-_NARA_-_541241. U.S. National Archives and Records Administration. Domini públic.

Aquests contes expliquen el que és viure a la part rural d’Amèrica (específicament als Apalatxes) quan les indústries ja n’han marxat. Sense fàbriques, sense mines, sense feina i quasi sense esperança. No és una situació estranya en unes zones terriblement castigades, les etapes de bonança han estat una excepció. Per això buscar-se la vida plantant marihuana no deixa de ser una evolució de la destil·lació il·legal d’alcohol (la paraula original és la preciosa moonshine) que havien practicat generacions anteriors.

El conte Cuarto menguante és un western, del tot, dur i cruel i genial, una imatge segurament força més realista que la difosa per Hollywood carregada d’èpica o de sucre, depenent. L’oest era un lloc dur i perillós, la millor descripció (si algú hi està interessat) jo la vaig trobar a Ángulo de reposo de Wallace Stegner, i també als llibres de Jim Harrison, però m’estic escapant del tema.

Una altra cosa amb la que en aquestes zones es té contacte és la presó. Viure al marge (o en contra) de la llei sembla una opció vital tant normal com qualsevol altra, com a Blue Lick.

Papá salió de prisión antes de lo previsto porque no había nadie que pudiese ocuparse de nosotros aparte de la abuela, que es igual de vieja que Dios. La señora que hablaba raro me preguntó si sabía por qué habían metido a papá en la cárcel la primera vez. Lo sabía de sobra. Papá nos había contado un millón de veces que había tenido un accidente con el coche y que se había despertado creyendo que había muerto. Lo que había hecho era salirse de la carretera a ciento cuarenta kilómetros por hora junto a una gasolinera Shell y llevarse por delante una verja antes de estrellarse contra un caballo. Cuando se despertó, el caballo había atravesado el parabrisas y había aterrizado encima de él, cubriéndole de sangre que pensó que era suya. Un árbol tapaba la S de cartel de Shell. Papá decía que al ver aquellas enormes letras rojas supo al instante que había muerto y que había ido a parar a donde todo el mundo decía siempre que acabaría yendo. Al caballo se le había rasgado el vientre y le colgaba medio potrillo de dentro con las patas contra el suelo del coche. Papá pensó que se había medio convertido en un macho cabrío, como el mismísimo diablo.

Shell © David Nagy, Creative Commons.

Gent pobra, senzilla, i sense luxes, com a Bola 9.

Su padre preparaba la misma cena todas las noches: sopa, frijoles, pan de maíz y cerdo. Nunca faltaba la botella de bourbon plantada junto a su plato. Se fumaba un cigarrillo mientras comía y el filtro se le llenaba de migas de pan. Everett sabía que, después de cenar, su padre se terminaría la botella delante del televisor.

Phillips Pork & Beans © Andrew Filer Seguir, Creative Commons.

I per acabar, un fragment de l’epíleg del propi autor, sobre aquest llibre, sobre els seus llibres, sobre que és el que intenta, el perquè escriu i també el “per a qui”, potser igual d’important.

Mi objetivo era brindar un libro a la gente de casa, un libro sobre “nosotros”, no sobre “ellos”, un libro en el que los lectores de las montañas pudiesen por fin reconocer su cultura sobre el papel, con un lenguaje que pudiesen entender, sin condescendencia. Quería escribir un libro que reflejase la dureza de la vida en las montañas, pero sin perseverar en las mentiras más difundidas. Mi tarea era similar a la de otros escritores que no forman parte de la vida americana dominante y cuya cultura se ve distorsionada a diario en los medios populares. Estoy hablando de los escritores negros, latinos, asiáticos, nativo-americanos y gays. He leído sus obras con voracidad en un intento de imitar el modo en que echan mano de la narrativa para lidiar con la opresión, el prejuicio y la escasez de oportunidades.

Un llibre molt, però molt recomanable. Si us agrada Larry Brown o Harry Crews, com he dit al principi de la ressenya, aquest no us decebrà, us ho asseguro.

Minguella leaks: secretos y confidencias del fútbol / Josep M. Minguella; Francesc Aguilar

Feia temps que em volia llegir l’altre llibre de Minguella i al final quan he vist aquest ni ho he pensat, una mica de lectura lleugera sobre fútbol d’algú acostumat a moure’s entre bambalines i aconseguir coses (contractes amb jugadors en el seu cas).

Un repàs al que ha estat la història del Barça pràcticament des de l’arribada de Cruyff (com a jugador) pràcticament fins a l’actualitat. Amb mencions també a altres estrelles com Kubala o Luis Suárez (els dels anys 50) o fins i tot Di Stéfano. Ell ha estat al darrere (o al costat) de gairebé tots els grans jugadors que han passat pel Barça (i per molts altres equips), i potser era un agent d’una altra época que no només mirava pels diners. De fet de molts jugadors en segueix sent amic, no sé si això és gaire normal.

Imatge de Kubala d’arxiu treta d’aquest article de La Vanguardia.

Va portar a molts jugadors i en podria haver portat a molts més, o els hauria pogut portar abans a un cost ridícul, però sempre es trobava obstacles. Com quan una directiva no s’atrevia a afluixar 100.000$ per fitxar a un molt jove Maradona, però pocs anys després no dubtava en afluixar mil milions de pessetes (6 milions d’€) per fer-ho; i casos semblants amb Ronaldinho, o Romário. Va poder portar (només feia falta que algú de la directiva donés l’OK) a Van Basten, Hugo Sánchez o Mbappé, per posar uns exemples. En justicia, fitxatges com el d’Hugo Sánchez van fracassar perquè l’entrenador (Terry Venables) va preferir fitxar Steve Archibald, que cadascú tregui les seves conclusions.

Con el fichaje frustrado del mexicano, se confirmó una vez más lo que siempre digo: el técnico debe dedicarse a entrenar, no a fichar. Que para esa función debe existir dentro del club una infraestructura adecuada. Al entrenador hay que pedirle opinión, solicitar lo que necesita, pero luego ejecutar el equipo toda la gestión de mercado.

Imatge de Leo Messi treta d‘aquesta pàgina web del F.C. Barcelona.

Sembla fàcil però no ho és, sobretot perquè cada cop hi ha més gent que espera treure diners d’aquest tràfic de jugadors.

Aquest llibre us agradarà si us agrada o us interessa el futbol. Són unes memòries interessants i s’endinsen en aspectes poc o mal coneguts de la contractació de jugadors. És un món molt més enrevessat que no sembla. En el llibre es parla tant d’encerts com d’errades clamoroses, i també s’expliquen coses sobre el fitxatge de Messi. Que la seva història de Messi acabés bé i s’hagi pogut convertir en el millor jugador de la història és pràcticament l’excepció que confirma la regla, sembla que això de que el Barça estigui dirigit per incapaços no és una cosa nova d’ara.

En nen perdut / Thomas Wolfe

Vaig veure la pel·lícula L’editor de llibres i allà surt un escriptor jove i bastant boig anomenat Thomas Wolfe, i jo pensant que per dates no podia ser el Wolfe que coneixia, i resulta que n’hi ha dos: el més actual Tom Wolfe i el més antic Thomas Wolfe.

A la pel·lícula sembla ser un autor amb problemes per mantenir els seus llibres per sota de les mil pàgines, o de les dues mil… per això quan vaig veure que aquest llibre en tenia només 105 vaig dir-me que seria una bona manera d’acostar-m’hi. Ja és demencial quan un llibre em porta a un altre, però si a sobre hi sumen les pel·lícules…

I sents els trens, els xiulets dels motors i les barques allà al riu, i penses en tota aquella distància, en tota aquella escalfor, i no pas amb alegria, i no pas amb esperança, no pas com aquell que pensa en el Gran Oest i en la muralla de les muntanyes brillants, sinó com algú ofegat i perdut i submergit als estrats del mar de la desolació infinita, com si nedessis en un somni.

Saps que és interminable, que t’has ofegat, que no pots fugir. Saps que estàs perdut i submergit a Amèrica, que és massa gran per a tu, i que no tens llar. Saps que no pots aferrar-t’hi, posseir-la ni comprendre-la, ni convertir-la en una paraula flamejant, com aquella vegada que, en l’esperança exultant i la follia de la joventut i la soledat de la nit, vas creure que podries. Saps que ara ets només un àtom sense nom en la buidor, una xifra breu i polsegosa que gira sense nord en un temps innombrable, i que tots els somnis, la força, la passió i les creences de la joventut són morts.

0802A05b Last Call – Black & White © Brock Roseberry, Creative Commons.

El llibre està bé, està molt ben escrit, però no m’ha acabat d’arribar. Possiblement sigui un tema més dels meus gustos, o potser es tracta d’un autor que dóna el millor en els registres llargs, molt llargs. No ho sé, potser un dia m’animo a intentar esbrinar-ho.

L’amant / Marguerite Duras

El bon record de La tarda del senyor Andesmas i sobretot El dolor va fer que quan vaig veure aquest llibre en una llibreria d’ocasió no em pogués resistir a afluixar 2€ per porta-me’l a casa. L’edició no és la de la portada, però em va agradar més aquesta amb la cara (imagino) de Marguerite Duras, tot i que també hi havia imatges de la pel·lícula que se’n va fer.

Aquest llibre és parcialment autobiogràfic, una Marguerite de 15 anys i un xinès de més de 20, aquí els teniu. Els dos formaven part de minories, ell de la poderosa minoria xinesa i ella de la minoria blanca i francesa, els que manaven a la colònia francesa d’Indoxina.

Son nom était Huynh Thuy Lê, mais le monde entier le connaît sous le nom de l’« amant », de Marguerite Duras
DR / Paris Match

El llibre atrapa, la prosa de l’autora m’enganxa d’una manera que no havien fet els altres llibres que n’he llegit, és tan bona que resulta gairebé insultant.

Molt aviat la meva vida ja va ser massa tard. A divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit i els vint-i-cinc anys el meu rostre va emprendre una direcció imprevista. Als divuit anys vaig envellir. No sé pas si a tothom li passa el mateix, mai no ho he preguntat. Crec que m’han parlat d’aquesta empenta del temps que et colpeix alguna vegada quan travesses els anys més joves, els més celebrats de la vida. Aquest envelliment va ser brutal. Vaig veure com s’apoderava de les meves faccions una a una, com canviava la relació que hi havia entre elles, com engrandia els ulls, com deia la mirada més trista, la boca més definitiva, senyalava el front amb esquerdes profundes.

VIETNAM 1950s – Vịnh Hạ Long 1953 © manhhai, Creative Commons.

L’argument del llibre potser atreu més mirades morboses que no pas literàries, i és un error, un gran error. Alguns detalls que sí es veu que són clarament autobiogràfics, com la seva vocació.

Vull escriure. Ja li he dit a la meva mare: el que vull és això, escriure. Cap resposta la primera vegada. I després em pregunta: escriure què? Li dic llibres, novel·les. Respon durament: després de l’agregació de matemàtiques escriuràs si vols, ja no serà cosa meva. Està en contra, no té mèrit, no és un treball, és una broma —més endavant em dirà: una criaturada.

Podria copiar gairebé tot el llibre, així de bo l’he trobat, així de bons m’han semblat molts fragments.

Des del primer instant sap una cosa com aquesta: que el té a la seva mercè. Conseqüentment, que d’altres com ell poden estar a la seva mercè, si es presentava l’ocasió. També sap una altra cosa: d’ara en endavant ha arribat sens dubte el moment en el qual no pot escapar a certes obligacions que té envers ella mateixa. I que d’això la mare no n’ha de saber res, ni els germans, també això ho va saber aquell dia. Des que va entrar a l’automòbil negre, ho va saber, es va trobar al marge d’aquella família per primera vegada i per sempre. Des d’aleshores ja no n’havien de saber res d’ella. Que els la prenguin, que se l’enduguin, que li facin mal, que la malmetin, ells no ho han de saber. Ni la mare, ni els germans. Aquest serà des d’ara el seu atzar. Ja en pot plorar dins l’automòbil negre.

La criatura ara se les haurà amb aquest home, el primer, el que s’ha presentat, al transbordador.

vallotton_nude_bed_1913 © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Domini públic.

La seva relació té una gran força narrativa, podria semblar que ells dos hi estan entregats del tot, i sí, però el món que els envolta no fa més que remarcar les diferències. Cada cop que les mirades van més enllà dels seus cossos tot són carrerons sense sortida, no hi ha més que el que tenen a casa moment, i potser ni això.

Retornem al pis de solter. Som amants. No podem pas deixar d’estimar-nos.

A vegades no torno al pensionat, dormo amb ell. No vull dormir als seus braços, amb la seva escalfor, però dormo en la mateixa habitació, al mateix llit. Algunes vegades no vaig al liceu. Anem a sopar a la ciutat de nit. Em dutxa, em renta, m’eixuga, adora, m’empolaina i em vesteix, m’adora. Sóc la preferida de la seva vida. Viu amb l’espant que trobi un altre home. Jo mai no tinc por de res semblant. També sent una altra por, no perquè sóc blanca sinó perquè sóc tan jove, tan jove que podria anar a la presó si es descobrís la nostra història.

La protagonista viu en un pensionat, un liceu, una escola interna però amb unes normes que, almenys en el seu cas, semblen força laxes. Això sí, les altres noies, advertides per les seves mares, no hi parlen, només una.

Estic extenuada de desig per l’Hélène Lagonelle.

Estic extenuada de desig.

Vull emportar-me amb mi l’Hélène Lagonelle, allí on cada vespre, els ulls clucs, em faig donar el plaer que em fa cridar. Voldria donar l’Hélène Lagonelle a aquest home que em fa això perquè ho faci a ella. Això davant meu, que ella ho faci segons el meu desig, que es doni on jo em dono. Seria a través del cos de l’Hélène Lagonelle, per la travessa del seu cos, que el plaer em vindria d’ell, definitiu aleshores.

Per morir-ne.

Els pensaments de la protagonista de tant en tant van cap a una mena de perversitat, un emboirament dels sentits, una percepció de les coses completament particular. De les coses i sobretot de la seva relació, sensual i carnal per damunt de tot. Perquè així ho volen i perquè no és possible anar a res més.

Jin N Tonic & Josh 06 © Robert Bejil, Creative Commons.

Mirava el que em feia, com es servia de mi i mai hagués cregut que es pogués fer d’aquesta manera, anava més enllà de la meva esperança i d’acord amb el destí del meu cos. Així m’havia convertit en la seva filla. També per a mi ell s’havia convertit en una altra cosa. Començava a reconèixer la suavitat inexpressable de la seva pell, del seu sexe, més enllà d’ell mateix. L’ombra d’un altre home també devia passar per l’habitació, la d’un jove assassí, encara no ho sabia, però, encara res no n’apareixia als meus ulls. La d’un jove caçador també devia de passar per l’habitació, aquesta, però, sí, ho sabia, algunes vegades era present en el plaer i li deia, a l’amant de Cholon, li parlava del seu cos i també del seu sexe, de la seva suavitat inefable, del seu valor a la selva i als rius de desembocadures amb panteres negres. Tot s’adeia al seu desig i feia que em tingués. M’havia convertit en la seva fill. Era amb la seva filla amb qui feia l’amor cada vespre.

La narració té un voltatge eròtic elevat, sense passar-se de llarg però sense caure en un amor carrincló, el que hi ha és sexe apassionat i no cal donar-hi més voltes.

The Kiss © The Prophet, Creative Commons.

Un llibre excel·lent que aprofitant el tema fa una repassada per tota una sèrie d’elements molt importants en la biografia de Duras. La vida a la colònia d’Indoxina i com era allò pels francesos blancs pobres o modestos, que estaven per sota dels capitostos però per sobre dels nadius. Com era la relació amb altres races en aquell context. I la seva mare, un pare mort i una mare inestable (com a mínim) que havia de tirar endavant la família contra tot. Sí, el llibre parla d’una relació, prohibida si és vol, però reduir-lo a només això, tot i ser la part principal de l’argument, és quedar-se a la superfície. Un llibre que val la pena rellegir i que penso rellegir, n’estic convençut.