La vastitud / Albert Pijuan; Lucia Pietrelli; Adrià Pujol

Segueixo amb aquests llibres-experiment, o el que siguin. Tres autors i un mateix escenari, el delta de l’Ebre. Després de Cremen cels i La recerca del flamenc arriba ara aquest La vastitud, i aquí el trio autoral el formen Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol. Els dos llibres precedents la veritat és que em van agradar força, veurem aquest.

En el primer cas, el relat Un gran pas d’Albert Pijuan, això del paisatge, de l’entorn, no és ben bé així. Tenim els paisatges dels arrossars, sí, però en una pantalla, en una “finestra” posada a la Lluna on tenim al primer humà que hi viu, acompanyat per dos robots, un de més senzill que és el gos i un de força més complex que vindria a ser la seva companya, algú que almenys pot sortir dels límits de la casa sense morir al moment, perquè la superfície lunar és un lloc molt i molt fred i sense oxígen.

Quan la Priya sortia a fer el manteniment de l’antena se’m feia un nus a l’estómac. Sé que era una reacció infundada, però no ho podia evitar. La mirava per l’ull de bou de la sala de descompressió i quan s’obria la comporta exterior em deia a mi mateix “Ara ve quan explota”. Però no explotava. En acabar l’observava des de la finestra-pantalla. Si no desconnectava el filtre del paisatge la veia caminant per l’arrossar. Això, en part, em calmava. Caminava fent passets cap a l’antena, lleument inclinada cap endavant, com si anés contra una ventada. Amb aquell filtre l’antena lunar era un molí, però abans, amb els altres filtres de paisatge, havia estat un far, una palmera gegant i un dipòsit d’aigua elevat. S’aturava a la base de l’antena, del molí, alçava el cap i l’escalava com, si hagués de dir res, diria que com una aranya. Quan n’arribava al capdamunt brandava el braç a l’aire. Jo li tornava la salutació des de la finestra. Per ella tot era un joc, no crec que acabés de comprendre plenament el sentit del terme “conseqüències”. Si desactivava el filtre del paisatge, l’escena se’m tornava esgarrifosa. La Priya a l’espai exterior, sense cap mena de protecció, valent-se només d’ella mateixa per sobreviure-hi. […] No és cap exageració dir que si la perdia a ella ho perdria tot.

Poster Robots © Michael Coghlan. Creative Commons.

El relat comença bé, avança bé, i cap a la part final es va perdent en un garbuix de teories conspiratives i trames temporals. Comença i es desenvolupa molt millor de com acaba.

El segon Lo riu, de Lucia Pietrelli és una altra cosa. Aquí l’ambientació és més “real” i la història també una història dura i trista d’abús. Una família on les úniques presències “bones” són la mare i la filla, l’Amaya, sota l’ombra terrible del pare. Un pare tirànic, que aprofita que en aquella zona ell és algú, però elles només ho són per ell, uns accessoris que poden ser tractats com objectes, o com trofeus.

Amaya, tindràs un germanet. El pare aquell dia es passejava sota el porxo, feliç i orgullós. Ho ha de saber tot el poble, Maria, que ampliem família, que t’he tornat a prenyar. Com una vaca, com una vaca, xiuxiuejava la mare fent força amb els palmells contra la pica, massa lluny del pare perquè pogués sentir-la, però jo, a un pam d’ella, ho bevia tot: la vaca, la força desaprofitada contra l’aigüera, i els ulls, que, en espiral, se li escolaven pel desguàs. Com una vaca. Les vaques eren de la terra de la mare, no n’hi havia entre els arrossars, els cordons eren massa estrets i les vaques massa grosses per conviure tots junts.

Una història dura i trista i que deixa mal cos, i això passa quan les històries arriben.

Delta de l’Ebre també però al Gener © Luxerta. Creative Commons.

I el conte final, L’espècie invasora, d’Adrià Pujol, el millor del llibre. És una història sobre un grup de científics que es desplacen al Delta per trobar la manera de combatre el cargol poma, una plaga que amenaça a destruir tots els cultius.

La Sílvia recorda el dia que es van reunir al Departament d’Agricultura. La Consellera del ram tenia fons europeus i una confiança que s’havien d’invertir en l’erradicació del cargol poma.

—Els plans anuals de contenció no han funcionat. Vull que extermineu la plaga.

Flamencs #amposta #surtdecasaebre #canal21ebre #terresdelebre #deltadelebre #viulebre © Manel Zaera. Creative Commons.

Però de seguida queda clar que l’espècie invasora del títol no és el cargol, són els científics. És el millor conte del llibre, però es fonamenta en un tòpic, els urbanites despreciats per una comunitat rural amb unes normes pròpies. Una història molt trillada, però tot i això la història es llegeix molt i molt bé i anem veient com el Delta, actuant com un organisme viu, expulsa els invasors que estan fent allà una feina que, en paraules dels que hi viuen “ningú els ha demanat” i que no necesiten ajuda perquè el control de plagues són ells mateixos.

L’australià va baixar i van sentir que deixava anar un exabrupte estentori. Els havien punxat les dues rodes del darrere. Cadascuna presentava una pinça de cranc clavada. De cranc o d’una altra mena de crustaci, perquè ni la Sílvia no va saber de quin animal es tractava.

El Dèxter va tornar a entrar al restaurant fet una fúria. La Sílvia i el Hans el van seguir, serens d’anar al darrere d’un aquil·les enfadat. A dins hi quedaven alguns ressagats fent postres. El Dèxter passava cridant entre cadires que es trabucaven i taules que xericaven. I s’aturava prop d’uns homes asseguts. Recolzava els nusos a la taula i a un pam del nas els insultava i els ensenyava les dents. Però els homes sentien ploure, ni alçaven la vista. La Sílvia veia com l’australià perdia els estreps i el va anar a apaivagar.

—O lligueu lo bou o pico a la policia!  —es va sentir que cridaven, des de la barra.

Era l’amo, un home calcat dels altres. La Sílvia va poder parar el Dèxter i va demanar al Hans que se l’endugués fora. Després enraonava amb l’amo:

—Ens acaben de punxar les rodes del cotxe. Gent que dinava aquí.

—I què.

—Que sí, que ja podeu trucar a la policia.

—Ui, en esta hora jo no els molestaria.

z Caragol Massana © calafellvalo. Creative Commons.

No fa un retrat amable d’aquella gent, normalment els retrats que s’acosten a la realitat no són amables. I reforça la idea del delta com una reserva (un acudit que fa la gent d’allà, jo no el faig perquè em faran una cara nova), amb les seves pròpies lleis i un funcionament antic que no pot ser destorbat, una zona que no necessita ajuda ni paternalisme, simplement un respecte que no acostumen a trobar.

La veritat és que aquesta sèrie de llibres Cicuta de Bernis són d’allò més interessants.

(Visited 22 times, 1 visits today)