Els invisibles / Joan-Lluís Lluís

Després d’haver llegit novel·les d’aquest autor nord-català ara em poso amb un llibre molt més assagístic. Aquí l’autor ens explica la seva relació amb l’idioma i com a la Catalunya Nord, el català ha passat de ser hegemònic a testimonial (i baixant). Algun dia caldrà parlar de com els francesos han eliminat tots els altres idiomes fins a pràcticament l’extinció. No sé si serà una cosa reversible, la veritat és que no pinta gaire bé. Ha estat un procés, a més a més, ple de menyspreu i supremacisme (res a veure amb allò que altres entenen). Això és el que explica l’autor a la contraportada:

Recordo tant la vergonya com el triomf amb una precisió cinematogràfica i aquests dos esdeveniments podrien ser el punt de partida d’un llibre, que seria més o menys autobiogràfic i que tindria com a fil conductor les dues llengües que han maldat dintre meu per fer-se un espai, convivint-hi o fent-s’hi guerra. L’una, el català, des de la modèstia i la temptació de l’oblit; l’altra, el francès, des de l’arrogància i la voluntat d’omnipotència.

French flag © Bobo Boom, Creative Commons.

El català havia de ser esborrat, que fos simplement un record, una cosa de portes endins com a molt. Una situació agreujada pel Tractat dels Pirineus primer i després per l’estat francès, que s’hi va posar amb les mateixes ganes que España però de manera molt més efectiva. Ja en el llibre aquesta situació de diglòssia es fa dolorosament present a poc que un s’hi fixi i, coses com una pintada poden tenir un efecte revelador.

Però avanço una mica massa de pressa i he de tornar als anys de l’escola primària. Més precisament al dia en què, anant a l’escola, al Voló, vaig descobrir una pintada, en una paret encorbada. Deia:

Entre tots ho farem tot.

Primer, vaig quedar parat de veure alguna cosa escrita en català en un lloc públic. Era, potser, la primera vegada que veia una cosa tan extravagant. Tot seguit crec que em va meravellar el fet d’entendre el que deia, de saber llegir una frase en català com si fos francès. I finalment em va impressionar el missatge. Quina saviesa. Algú havia arribat a la conclusió que la solució a tots els problemes era d’enfrontar-s’hi tots junts, i ens ho feia saber. I havia volgut fer-nos-ho saber en català. Als meus nou o deu anys, vaig entendre que no només l’escola o la televisió oferien motius de reflexió, també ho podia fer una paret i també, increïblement, es podia fer en català. Devia ser la primera vegada que copsava, o potser només intuïa, que el català podia servir. Que el català deia. Que no era només una llengua de família per parlar dels maldecaps de la família. Entre tots ho farem tot. I jo, doncs, potser algun dia participaria al tot que entre tots faríem. Aquella frase no havia estat pintada en va.

No sé si era un atzar que fos escrita a la cantonada de l’avenue d’Espagne i de la rue Jules Ferry. Qui sap que Jules Ferry va ser l’inventor de l’escola pública que va organitzar la mort del català en nom de l’interès superior de França entén que era la cantonada més simbòlica de totes les del poble, Espanya i França ajuntades; el lloc perfecte per pintar-hi una frase en la llengua que Espanya maldaven, i malden, per anihilar.

La situació no era fàcil, ni ho és ara a la Catalunya nord, els vincles amb l’idioma son pocs i cada cop es transmet menys entre les generacions, que ja fan servir el francès. De totes maneres es va viure un cert ressorgiment als anys 80, influenciat pel que passava a l’altra banda de la ratlla. Coses com la nova cançó van tenir una significació que de vegades se’ns escapa.

El català era apte per ser carn d’alta cançó, no calia acontentar-se de preguntar a el Pepet si anava a l’hort. Sembla poc? I vaig aprendre també que si aquesta llengua bandejada i nofada podia donar cançons tan belles volia dir que era vàlida, potser, per d’altres empreses i que podia, jo també, qui sap, arriscar-m’hi. Vaig entendre que Llach em murmurava: “Noi, si jo puc cantar tot això, tu també pots fer el que vulguis amb aquesta llengua. Per què no ho proves?” Em van caldre anys  perquè m’atrevís a provar-ho, però hi vaig pensar per primera vegada escoltant-lo.

I així vaig decidir que volia recuperar tot allò que m’havia estat pres. De mica en mica m’havia anat adonant que l’escola i la societat m’havien mentit amb la pitjor mentida: m’havien mentit sobre el que jo era.

Encara no els he perdonat.

Perpignan © Cristina, Creative Commons.

Una decisió, la d’abraçar la llengua, gens fàcil a França que nega la mateixa realitat, l’esborra si pot, rebaixant-la a un dialecte d’estar per casa.

Així doncs, en algun moment d’aquests meus setze anys, vaig prendre consciència que la llengua catalana no era només un concepte abstracte o una eina de comunicació. Vaig entendre que també era un riu que tenia la seva font en un passat llunyà i que havia travessat les generacions fins a arribar dintre meu. I jo podia decidir ser un punt i final per aquest riu o, al contrari, deixar que em travessés i que, així, anés més lluny, i això volia dir assumir la llengua i transmetre-la. Era un tiu de més de mil anys de llargària que al voltant meu s’estava assecant, per la decisió o la inèrcia de tots aquells catalans que de grat o per força havien cedit a la violència francesa. La veu del passat, sempre ideal pel fet que li podem fer dir el que volem que digui, s’ajuntava al desig del present.

Imatge treta del seu compte a twitter.

I acabo amb el paràgraf amb el que tanca el llibre:

Per això, si no sembla massa cregut, arribant al final d’aquesta aventura en forma d’autoretrat amb llengües i treballs, m’agradaria intentar una conclusió de tot plegat que també en fos un resum: ser escriptor en llengua catalana és la meva manera de ser de debò el que soc. Ho vaig acabar d’intuir a vint-i-quatre anys i, avui, trenta-dos anys més tard, crec que puc afirmar sense enrogir que no vaig equivocar-me.

No s’ha equivocat, la seva trajectòria i els seus llibres en són la prova. També la prova que lluitar contra les llengües és molt més complicat del que els estats centralistes i uniformitzadors, pensen. La situació del català a la Catalunya nord és dramàtica, però l’existència d’escriptors que trien el català per sobre del francès, la llengua del poder i el prestigi… doncs dona esperances. Revertir la situació serà molt complicat, potser impossible, però no tot està perdut. Un llibre imprescindible per entendre millor un dels nostres autors més consolidats i en un registre de tu a tu, un perfil que en les seves novel·les queda una mica més dissimulat.

(Visited 25 times, 1 visits today)