Gemma / Milena Busquets

Després del seu También esto pasará (i també aquest altre llibre, i aquest altre d’articles) ara toca nova novel·la, aquesta Gemma (que potser hauria de ser amb una sola M, imagino que ho fan per tenir títols diferents en les versions catalana i castellana). I sí, m’estic llegint la versió en català i no l’original en castellà, crec que és una cosa que ens cal fer més, sobretot si volem veure més traduccions a les lleixes de les llibreries.

A veure on ens portarà aquest cop Milena Busquets. Ja a les primeres pàgines hi ha semblances amb el llibre anterior, aquesta primera persona tan indistingible de la pròpia autora i aquests records, com el que es dispara en entrar en un restaurant, el restaurant dels pares de Gema, la seva amiga que va morir amb només 15 anys.

La semblança és una cosa tant temàtica com d’estil. El llibre es pot entendre com una autoficció, un gènere que pot ser una trampa mortal i que requereix molta traça per sortir-se’n. I se’n surt. I com és norma en aquests llibres, el “tema” o el que hauria de ser el nucli de la història queda convertit ràpidament en una excusa.

Broadway Playfield, 1910 © Seattle Municipal Archives, Creative Commons.

No havia tornat a trepitjar aquell pati. Hi havia passat per davant algunes vegades, no gaires, perquè, encara que no era gaire lluny de casa, ja no formava part de cap dels meus circuits habituals. Tots tenim tres o quatre camins que sempre agafem, per anar al centre, per anar al col·legi, per anar a Cadaqués, per enamorar-nos, per tornar. Si els marquéssim en un mapa amb un bolígraf vermell, com es marquen les venes en alguns dibuixos anatòmics del cos humà, veuríem que són gairebé sempre els mateixos, que ens passem la vida sencera en una mateixa mà, anant i venint de l’index al polze i del polze a l’índex o recorrent el fèmur de dalt a baix una vegada i una altra.

Una excusa recurrent que anirà sortint durant la novel·la, però el que és interessant és tot el que rodeja aquest tema i sobretot com se’ns explica. En aquest cas no tenim a la narradora-autora capficada amb la mort de la mare, tot i que en aquest llibre es parla de la mort, i també de la mare, i del pare. La narradora va pertot amb una sèrie de fantasmes de les persones que ha conegut, que l’han format i que l’han ajudat a formar-se una visió de la vida que surt a cada reflexió. També parla de les seves relacions, o la relació en aquest cas, que de tan perfecta tant ella com nosaltres sabem que no funcionarà.

Caminava com si pensés que el món era seu, com si passegés per la vora del mar i no hagués decidit encara a quin vaixell pujar. De sobte, vaig sentir a dins una onada d’alegria i d’optimisme. Era una mica més jove que jo, però tenia la sensació que els homes sobrevolaven el temps, o eren nens o eren adults, gairebé mai hi havia un terme mitjà, com si haguessin nascut amb una edat fixa. Nosaltres descobríem quina edat teníem veritablement als quaranta anys, abans tot era un ball de disfresses.

Sea, sun & music © Franck Michel, Creative Commons.

Aquesta visió de la vida, aquestes “acotacions” al que podria ser la narració més pura… són or, són el que val la pena del llibre i tota la resta, incloent el “tema” són l’excusa per arribar-hi. Una excusa plaent, ben construïda i de molt bon llegir, això sí. L’excusa d’una investigació que li deixa l’escriptori fet un bateder per, sense que ens ho esperem, explicar coses sobre aprendre a follar.

Vaig observar el meu escriptori amb irritació. Això està ple de porqueries, vaig pensar, no m’estranya que em costi tant posar-me a treballar. La meva taula s’havia anat omplint de records de la meva època escolar. Havia comprat un exemplar del primer llibre de lectura que vaig tenir, Daniel et Valérie, després de descobrir que continuava editant-se en el mateix format i amb el mateix text que quan era petita. Hi deu haver mil maneres d’aprendre a llegir, és com aprendre a nedar o a anar amb bicicleta; en canvi, aprendre a ballar, a escriure o a follar sempre resultava més complicat perquè en aquests casos tot era una qüestió de ritme.

Woolfiesta Midnight Dance © Blue Mountains Library, Local Studies, Creative Commons.

Un llibre molt recomanable, tant si us va agradar l’anterior com si us acosteu a aquesta autora per primer cop. Després d’aquest llibre no em queda ja altre remei que anar pel seu llibre d’articles. Allà serà ella directament, sense excuses narratives, de tu a tu. Tinc el pressentiment que m’agradarà més als articles que a les novel·les, només hi ha una manera d’estar-ne segur.

(Visited 75 times, 1 visits today)