La casa de foc / Francesc Serés

Francesc Serés és un autor amb una obra relativament curta però d’una qualitat impressionant, ja n’he parlat d’ell, he ressenyat la seva fantàstica trilogia De fems i de marbres i també el seu més recent La pell de la frontera, a mig camí entre assaig i ficció. Amb aquest llibre ha guanyat el Premi Proa de novel·la i per tant podeu trobar articles on l’entrevisten a pràcticament tot arreu, per exemple aquí.

El llibre parteix d’un lloc comú: protagonista separat que se’n va a viure al camp, a masia mig abandonada i plena d’escorpins, Can Mau, al Sallent a la vall del riu Ser. El protagonista no és exactament un urbanita però sí que resulta una mica estrany allà, i els altres veïns fan apostes per veure quant temps aguantarà abans de plegar veles i retirar-se. Ell ha arribat a aquella casa per uns amics que en són els amos, tot i que ells l’han avisat del lamentable estat de la casa i dels escorpins (també hi ha ratolins i serps, però el tema amb els escorpins és preocupant). Però és un nouvingut, no és un d’allà i això als pobles és molt important.

Al poble hi ha els que en són originaris i els nouvinguts, gent que cansada de la vida a la ciutat i una mica com una fugida s’ha instal·lat al camp, i passa molt de temps fins que no són considerats un més. Aquest és un dels temes del llibre, una estructura social complexa i amb interrelacions constants, no pots ignorar la gent ni pots no fer un favor quan te’l demanen. Això és el que li passa al protagonista quan el Jordi de Can Sol li demana que li faci classes a la seva neta, la Mar. El protagonista la coneix de l’institut on ell treballa (fa classe als alumnes nouvinguts que arriben sense ni una paraula de català o castellà). La Mar és molt llesta però va força perduda per uns motius que mai s’acaben d’explicar, per aquesta mania tan desesperant de la gent dels pobles de no dir res o dir les coses a mitges. Així que la Mar i el seu gos, el Núvol, passaran força tardes a la casa, xerrant, llegint o fent els deures. Una Mar que és com una fera, que en qualsevol moment pot saltar i això és el que li fa por a la seva família, però que sembla avenir-se amb la tranquil·litat del protagonista, que es troba sense poder dir que no.

El Sallent (Santa Pau) © Josep Maria Viñolas Esteva, Creative Commons.

Els rumors de la construcció d’una rotonda provoquen una reunió on veiem els xocs entre els que volen seguir com sempre, mig aïllats (així les plantacions de maria queden més ben amagades) i els que volen més comoditats i més facilitats en general, perquè viure en un poble també té molts inconvenients.

—Hem de fer activitats de proximitat —li va dir una noia.

—Doncs ja em diràs on aprenen piano de puta proximitat, a veure si tot ha de ser aprendre a fer el coi de trenetes, les polseretes i les putes cabanes. I ni que Olot fos Honolulu! Que és a quinze quilòmetres! —va respondre amb moltes ganes. Crec que esperava la interpel·lació. Alguns es pixaven de riure, d’altres van dir que estaven ofesos.

Els arguments eren previsibles, del conservacionisme al conservadorisme i del progrés a la destrossa, res de nou sota el sol de les assemblees, però, a la vegada, em tornava a sobtar com cada lloc, per petit que fos, creava el seu propi sistema de referència, el seu microcosmos de deutes, suports i relacions.

En Jordi de Can Sol és un personatge a la contrada i, a més a més un saurí. La seva relació millora quan el protagonista s’aparella, ja no el veu com un perill (relatiu) per la filla i sobretot per la neta. La casa arreglada i ara una dona… sembla que la integració és un fet.

Tothom va atribuir l’arribada de l’Alba al fet que hagués aïllat la teulada i, com si es tractés d’un dels molts ritus de pas que havia de superar, la gent del Sallent va establir la causalitat lògica dels fets: començava a endreçar el cap, a posar seny, i apareixia una companya, com si la roba de mudar fos la de la casa. Recordo les bromes a en Josep de Llancers, quan em deia que tenia teulada nova, que sortia en bicicleta i que fins i tot tenia xicota fixa: al Sallent m’havien rescatat tot i que al principi no sabien si se’n sortirien, i que era un poll ressuscitat. L’Alba reia quan en Josep li explicava l’estat lamentable de la casa i dels mobles i de l’estufa i de les feixes. Li va dir que semblava una ànima en pena.

Mastín © Eduardo Diez Viñuela, Creative Commons.

Una mena de comunió amb la natura, com si les persones i els personatges del llibre fossin elements naturals, com les pedres, les muntanyes o sobretot les fonts que el Jordi de Can Sol troba per qui li demani. I sembla que la cosa va bé i ens temem que tot plegat només és un respir. Primer marxa l’Alba.

Es va anar complint allò que deia la Consol de Llancers, que de visita totes les cases són bones, però que la vida és una visita molt llarga.

El to canvia a la segona part del llibre, ens està preparant?

El pudor i la vergonya acompanyen el record dels fets, el perquè de la tria i la decisió d’explicar-los, que no deixa de ser aquest motor immòbil que mou les relacions entre el jo i l’altre. “Tothom que arriba aquí fuig d’alguna cosa; els que s’hi queden és perquè no poden fugir”, deien alguns veïns del Sallent, però el que no deien és que el fet de fugir d’un lloc no significa que quan te’n vagis no te l’emportis a dins.

Una cosa molt present en el llibre (i en d’altres llibres ambientats “al camp”) és el cultiu de marihuana, a l’engròs. Molta gent ha descobert que amb la verdura ecològica no guanyen prou però amb la maria els guanys són enormes perquè és un cultiu molt barat i senzill (comparat amb la resta de coses que es cultiven), i el marge de beneficis és enorme. Ja s’ha dit que a una zona tan apartada s’hi arriba fugint i una de les coses de què es pot fugir és la pobresa i, segons com, moltes de les feines del camp no donen gaires més opcions que més pobresa. Si el panorama és més pobresa o aprofitar unes hectàrees perdudes per plantar maria… bé, és una decisió que no es pot prendre (o condemnar) a la lleugera.

Marihuana © Gounsil, Creative Commons.

El llibre no és ràpid. Es llegeix bé i les pàgines volen, però el neguit per saber el perquè de l’animadversió general cap als de Can Sol va en augment i les respostes són escadusseres, tot són evasives i sobreentesos que el protagonista no té manera d’entendre i nosaltres tampoc. A Can Sol són tres generacions, l’avi Jordi (el saurí), la seva filla Carmina mare de la Mar, i la Mar. Per edat semblaria que el més lògic seria que el protagonista i la Carmina acabessin més o menys embolicats, tan lògic que quan passa tampoc ens sorprèn.

S’havia recollit els cabells amb una tovallola i només duia una brusa blanca molt fina i unes mitges fosques que no acabaven de tapar unes marques amples al maluc dret, tot de llunes que li esquitxaven la cana, una part de la ronyonada i que li saltaven a la cuixa esquerra per les natges, com pell de lleopard descolorida. Es va quedar a la porta.

—Vols fer l’amor? Si em dius que no, potser seré l’única mare que ha robat un condó a la seva filla i que no l’ha acabat fent servir. Mira, almenys veig que els compra de marca —somreia, però parlava seriosament. O somreia perquè parlava seriosament. Els dies comencen a les hores petites, però no se sap com de grosses seran les que venen.

Hexagram © Beryl_snwi, domini públic.

Ja he dit que el Jordi de Can Sol és saurí i la seva neta, la Mar sembla que també nota coses d’aquestes. El protagonista és mestre, creu aferrissadament en la ciència i això n’escapa completament, però funciona. El Jordi troba aigua, diu a quina profunditat i quanta n’hi ha i si l’aigua ha d’anar per una banda o per una altra, ho fa i cobra per fer-ho i les empreses s’estalvien moltes despeses contractant-lo a ell i no a geòlegs i enginyers.

Una nena, una noia, havia sentit que les pedres rodolaven per sota del carrer, la mateixa que havia trobat un nen perdut a la muntanya millor que ho hauria fet un gos. Quin desastre, no sé contar mentides i les millors veritats que puc explicar no sé si se les creurà algú.

Aquesta connexió amb la terra és molt Serés. Però el tema de la maria i les drogues i la gent més o menys desesperada i violenta… tot això encaixa perfectament amb els llibres de la grit-lit americana; Larry Brown, Harry Crews  o Tom Franklin (entre d’altres) haurien pogut escriure el mateix. Tot el to del llibre es va enfosquint i aquest “no nem bé” és molt habitual en aquelles novel·les plenes de rednecks als apalatxes o en altres llocs ignots de la geografia americana. No crec que sigui ni molt menys intencionat, però és una coincidència que com a lector de Dirty Works m’ha fet gràcia (editors, els llibres de Dirty Works no tenen edició en català, hi ha un nínxol!).

Un llibre molt recomanable, atrapa i es llegeix bé i ràpid, una literatura d’ambientació rural que potser us treu les ganes d’anar a viure a un poble, a qualsevol poble.

(Visited 91 times, 1 visits today)