Y / Violeta Richart

EDICIÓ: dies després de publicar aquesta entrada s’ha posat en contacte amb mi l’autora, comentant que aquesta versió del llibre no és la bona, podeu trobar més informació a la seva pàgina.

 

Estic llegint bones crítiques d’aquest llibre, la primera novel·la de Violeta Richart, i com que sóc així doncs m’hi poso, sóc un temerari. Però només començar m’adono que aquesta novel·la no ha estat cap temeritat, sinó tot un encert.

El llibre em porta el record d’El conte de la serventa o Els testaments, de Margaret Atwood, tenim una societat única i exclusivament amb dones, dels homes no se’n té noticia, això fa que l’amor entre dones sigui vist d’una manera no només natural, sinó inevitable, normatiu. Una festa de primera comunió (res a veure amb el que nosaltres entenem!) i la protagonista que veu com la noia que li agrada se’n va amb una altra.

Testimoni furtiva del secret, el vertigen i la gelosia envers la Briseida anaren minvant dins meu i tornava a veure l’Helena com la deesa encisadora de la pista de ball, però aquesta vegada, a més, la vaig descobrir com el que realment era: una deesa inabastable. Inabastable per a mi. Ella ja havia triat, i jo no havia estat la seva tria. Era la primera lliçó de la meva educació sentimental: les coses no són sempre com nosaltres desitgem. I tot i així era tan bonic veure-la feliç i voltada de llum.

No sabem què se n’ha fet dels homes, ni tampoc quant temps d’allò que al llibre s’anomena “món antic”, tot i que hi ha gent que encara ho recorda, no pas les nenes protagonistes. Però seguim sense tenir noticies dels homes, extingits juntament amb un món que ells governaven i que anava bastant per pedregar.

Continuà la senyoreta Io: “Els homes els mataren per la carn, per la pell, per les plomes, per motius que mai no podríem comprendre. Els mataren sense mesura, perquè els homes no entenien l’equilibri de la natura. La veien com una possessió llur amb la qual podien fer el que els plagués. Primer li tenien por, i inventaren déus estranys que els en protegissin. Però segons anava passant el temps li anaren perdent la por i deixaren de banda els déus. Aixecaren les ciutats que ara són ruïnes i s’hi feren forts. Llavors veieren la natura com una plaga contra la qual calia lluitar. L’anaren cobrint d’asfalt i el ciment eren arrencades perquè per a ells eren brossa, brutícia. Foradaren la terra i trencaren les muntanyes per a extreure’n els materials que necessitaven per fer més asfalt i més ciment. Volien estendre les ciutats pertot arreu i cobrir el món amb una crosta grisa com l’ànima llur”.

middle school group © Donna Clevelandi, Creative Commons.

El “món antic” és el nostre present, els homes són considerats realment una espècie apart (això en les comptadíssimes ocasions en que se’n parla), més propers als animals. Aquesta és la distopia, aquest és l’element diferenciador, que no hi ha homes i aleshores la societat és òbviament molt diferent. El llibre és molt recomanable i atrapa i se’ns emporta, amb un estil planer i des del punt de vista d’una nena que no coneix cap altra realitat que aquesta. No es pot deixar de llegir.

Hi ha un parell de detalls que no m’acaben de convéncer, falta alguna explicació i potser cronològicament no funciona el fet de tenir un món tan diferent alhora que hi ha gent que encara recorda l’anterior, però ja ho dic, són només detalls que no fan trontollar una petita gran novel·la.

(Visited 87 times, 1 visits today)