L’amor, la guerra i altres ocupacions / Joan Daniel Bezsonoff

En aquest blog ja he ressenyat altres llibres de Joan-Daniel Bezsonoff Montalat (tot i que el nom que figura al catàleg és el que faig servir: Joan Daniel Bezsonoff), com ara aquests tres. En aquesta novel·la torna a un escenari pel qual hi té força tirada, l’Indoxina francesa, com va fer a Les rambles de Saigon. Som al 1953 i, després de la segona guerra mundial i la independència de què ha gaudit el país, no sembla acceptar tornar a ser una colònia francesa. El protagonista és un rus francès, que parla català, i arriba a Saigon disposat a viure la seva aventura tropical en una ciutat que sembla una capital de província francesa enclavada en plena selva.

Un detall que ja no em va agradar a La ballarina de Berlín i que es repeteix aquí són les parrafades en francès sense traducció: trossos de cançons, cites, pel·lícules… També n’hi ha en anglès, i quan són en vietnamita apareix la traducció. Si quan un llibre català té molt text en castellà ho critico, recordant que no tots els catalans saben castellà, aquí s’aplica el mateix, no tots els catalans saben francès (ni anglès, ja posats) o sigui que, si us plau, traduccions!

Serguei treballa de professor i de seguida es fixa en una companya, una professora vietnamita.

La My Tiên eixia directament de les planes més boniques del Truyên Kiêu, poemari que coneixen tots els enamorats d’Annam. “Un mirall d’aigües tardorals, una imatge de muntanyes primaverenques”. Tot en ella era gràcia. Caminava, ballarina irreal, diàfana com una boira matinera als boscos de Dalat. Una gràcia de clariana un matí d’estiu. Els trets juvenils desdeien un bri de la plenitud del seu cos. Els pits pinyats presumien unes cames interminables, inoblidables, crepusculars. Un cul colís i coladís, col·lació dels déus, un cul coital, cul-de-sac del desig.

La política i la història s’interposen en el que podria ser una història d’amor, i en el fragment següent, del comiat, jo veig un petit homenatge a Casablanca.

Vietnamese girl © CiaoHo, Domini públic.

Aquell dia ella portava un Áo dài color de rosa amb pantalons blanc i un barret cònic. Caminava amb la lleugeresa dels millors poemes de Ronsard.

—Bon dia Serguei. No podia anar-me’n sense acomiadar-me.

Van travessar la Rue per anar a asseure’s en un pedrís del jardí Pierre Pagès. Uns mainatges jugaven en un gronxador, inconscients de la importància de l’escena.

—Serguei, sé que m’estimes. Jo també t’estimo, però, mentre el teu país ocupi el meu, no ens podrem estimar. Me’n vaig demà per allistar-me al Viêt Minh. No em pots seguir on vaig. He de fer la meva tasca i tu no hi pots prendre part de cap manera. Serguei, disto de ser noble, però els problemes de dues persones són poca cosa en aquest món de bojos. Algun dia ho entendràs.

Van besar-se sota un tamarinde i la My Tiên es va esvair en la calitja del vespre. La trobada havia estat tan curta i intensa com un sonet de Ronsard.

Fent un resum bèstia, al Vietnam no hi va haver pau des de la segona guerra mundial, ocupació japonesa (que hi ha molt per explicar d’això perquè déu n’hi do!), una mena d’independència, tornada dels francesos i al final, quan van marxar, s’hi van fotre els americans i fins a la seva derrota el 1972.

Malgrat l’esplendor de Saigon, la guerra mai no distava de la ciutat. Regularment, una granada petava en un cinema. Almenys un cop cada setmana. A conseqüència d’una investigació seriosa, van identificar el culpable. Era un operador atret per l’ideari del Viêt Minh. Tots aquells atemptats, si bé no canviaven pas el curs de la guerra, recordaven als francesos que no es podien sentir segurs enlloc. Sempre s’aixecaria algun àngel venjador per gitar una nova granada. En Harry havia confiat al seu germà que, durant les batalles, les bombes no tornen a caure al mateix lloc. En la guerrilla urbana, ans al contrari, els terroristes tenien rodals de predilecció. El saló de te La Pagode els agradava d’allò més. La gent s’hi acostumava. En un segon, tothom es tirava a terra i, després de la deflagració, tothom s’aixecava en la fumatera llevat dels ferits i dels morts. Arribava una ambulància mentre els cambrers, solemnes i eficaços, netejaven el sòl. Una hora més tard, tot tornava a la normalitat.

SAIGON 1948 – Locals riding the street car, in French Indochina – Rue Catinat – Photo by JACK BIRNS © manhhai, Domini públic.

També sabrem la història de Harry, el germà de Serguei, que també ha tingut una història d’amor però no pas amb una nadiua sinó amb l’Armance, que té al darrere un trauma tràgic que la fa ser temperamental, de vegades gairebé bipolar.

Mentre les tropes del Viêt Minh i l’exèrcit francès s’entremataven a Diên Biên Phu, la vida a Hanoi era dolça per als enamorats. Cada matí, feien l’amor abans que en Harry se n’anés a la ciutadella on apareixia més brillant cada dia, més jocós amb fórmules que divertien els assistents. Uns periodistes de Saigon el van felicitar dues o tres vegades, qüestionant-lo amb un somriure sobre la seva metamorfosi.

La gent no pot deixar de viure i les seves històries els ajuden a sentir-se lluny de la tragèdia que tenen a prop, físicament i també en el temps. És un món que s’acaba, tot i que prefereixin no veure-ho. Finalment Harry decideix anar a lluitar a Diên Biên Phu, per allunyar-se d’Armance i perquè al cap i a la fi és un militar i ha de lluitar. Demana que el traslladin a la que seria la darrera batalla de la colonització francesa (també s’explica aquesta batalla en aquest llibre de David Castillo). Una batalla que no tenien cap opció de guanyar, tot i que els capitostos s’hi entestessin.

Mataven viets com si arrenquessin un pèl desgraciós en el nas, però cada cinc minuts moria amb els seus soldats un nou oficial francès. Havien lluitat fins al final perquè eren professionals conscienciosos que havien dedicat la vida al seu país tot i que França se’n desinteressava. Morien per no abandonar els companys i no decebre els seus homes. Morien per elegància.

Battle of Dien Bien Phu 1954 – Tướng Giáp xem xác máy bay Pháp bị bắn rơi cạnh cầu Mường Thanh © manhhai, Creative Commons.

El llibre m’ha agradat, recomanable com tots els de l’autor i trobo que aquí encerta el to i el ritme de la història (el trobo molt més rodó que Les rambles de Saigon), té tirada per aquell lloc i aquell moment, això ja ho sabíem, però trobo que ara s’hi troba realment còmode, i això és nota. Dos germans, diferents històries d’amor i mentrestant un país que lluita per la seva independència contra uns soldats que no acaben de tenir clar per què lluiten.

(Visited 78 times, 1 visits today)