El càstig / Guillem Sala

S’està parlant molt d’aquest llibre de Guillem Sala, tant per argument com pel retrat d’una zona de Barcelona que és la meva (o ho va ser fins els vint-i-escaig anys, el barri de Sant Andreu quasi tocant a la Trinitat Vella) i pel tema lingüístic, que és sempre un jardí complicat on entrar (i sobretot sortir-ne). Aquí un article, i aquí un altre, i si en voleu més tireu de google.

El tema lingüístic… jo en aquesta entrada ho deixo pel final.

Els personatges: la profe la Sandra, un altre profe, el Minu, un alumne, l’Izan i ja a partir d’aquí els respectius satèl·lits, la parella de la Sandra, l’Albert (fins que entra el Minu en escena), la germana, la mare i la neboda de la Sandra, i la família i alguns amics (pocs) de l’Izan. El lloc ja l’hem explicat, i tota l’acció passa en el que seria un curs. Els capítols son primer, segon i tercer trimestre, i vacances. Què tenim? Un artefacte un pèl estrany però que enganxa de mala manera.

La Sandra té aquesta mena de relació de bon rotllo amb l’Izan, que és un adolescent que no té clars alguns límits i acaba expulsat per un episodi força lleig. I la Sandra passa del seu xicot de fa un parell d’anys per en Minu, professor d’anglès i surfer. La relació amb ell és diferent, i millor, i sembla que la Sandra ha trobat allò que necessita.

Aquell matí, després de la trucada de l’Albert, ella estava rentant els plats quan va arribar el Minu. El Minu la va abraçar per darrere i n’hi va haver prou. L’Albert perdia vigor amb cada polvo, el Minu —dents blanques, músculs, tatuatges— és infatigable. L’Albert al matí no volia perquè es quedava atontat tot el dia. El Minu la va abraçar per darrere i no es van separar fins que es van quedar esbufegant en pilotes al terra del menjador. La Sandra es va oblidar completament de l’Albert i pobre Albert, és cruel però no hi ha color: amb el Minu poden follar en qualsevol moment i en qualsevol lloc, el sexe està integrat a la vida. Amb l’Albert, era ficar-se al llit i pensar: avui tocarà o no tocarà? I el més curiós és que la Sandra sempre volia i se sentia al cim de la seva vida sexual. Costa de creure que ni sospités l’existència d’un altre nivell. O més ben dit: sabia que existia però es pensava que no era per ella. Ara això fa riure i comença a ser absurd pagar dos lloguers.

Orgasmic Experience © Shruti Thakur, Domini públic.

El llibre és llegeix ràpid i bé, potser aquesta velocitat va en contra d’aprofundir en coses que estaria bé, anem passant i ràpidament hem de passar a una altra cosa. Però la personatge principal, la Sandra, de seguida veiem, i amb poques coses, que no està bé. I amb les pàgines ens donem compte de la magnitud de la tragèdia, de com de perduda està la Sandra, que sembla un miracle que estigui amb prou feines sobrevivint de manera més o menys normal, amb molts peròs, però normal… més o menys. Però no, veiem que hi haurà caiguda, que no pot ser d’una altra manera.

El final de curs és dur. La Sandra està buida, sense energia. I té muntanyes per corregir, reunions d’avaluació, entrevistes amb famílies, balanç del curs i canvis de cara al curs vinent: definir competències, ajustar els programes, refer unitats didàctiques. És absurd perquè el curs vinent l’enviaran a un altre institut, potser a l’altra punta de Catalunya. Haurà de buscar pis, adaptar-se als nous companys i guanyar-se uns altres nanos.

Si no fos pel Minu, no s’aixecaria del llit. Li costa treballar, s’hi posa a última hora, quan no té altre remei i de mala manera.  La resta del temps no fa res, només pateix perquè no fa el que ha de fer. No és mandra, és una cosa més profunda.

El problema, per resumir, és que tot serà igual sempre. Un dissabte surt amb la Mar i la Laia i ho troba tot repetit. Les mateixes converses, les mateixes bromes. Cada deu minuts pensa en fotre el camp —per no deixar d’estimar-les— però la veritat és que no queden tan sovint.

El tretze de juliol té l’última reunió a l’institut. A la nit, dorm dotze hores.

La Sagrera © Jordi Domènech i Arnau, Creative Commons.

El llibre es llegeix tant ràpid que el final arriba com precipitat, però és només una impressió. En realitat arriba quan ha d’arribar, com una maquinària de rellotgeria. És molt recomanable, molt, i es llegeix a més de ràpid, molt bé. Atrapa i arrossega. Potser sentim que ens agradaria saber més coses dels personatges, que se’ns ha deixat amb la mel als llavis. Entre anar per feina i entretenir-se, l’autor ha optat per anar per feina, res a objectar. Un molt bon llibre, sorprenent, i ara ja parlaré del detall de què tothom parla quan parla d’aquest llibre. Al final, per explicar-ho amb calma. I també perquè un detall no es mengi tot el comentari sobre el llibre.

El tema lingüístic. Per donar versemblança hi ha personatges que parlen en castellà o que fins i tot hi pensen. Això té alguns problemes, contribueix a estigmatitzar per llengua, perquè el nano Izan, que és un bala perduda, fa servir el castellà amb la seva família. També el fa servir la Sandra amb la seva família però no amb els col·legues o els xicots… La situació lingüística del país certament frega l’esquizofrènia. Versemblant ho és però també reforça tòpics, que tenen una base real però no sé si ajuda fer-ne sang. I el que per mi és el punt determinant: és un llibre escrit en català que només poden llegir els catalans espanyols, que són la majoria però no tots. L’autor pot triar escriure com vulgui, i la seva tria és la que és, però no ho comparteixo. No crec que afegir molt castellà en un llibre (no castellanismes, castellà, directament) faci que aquest arribi a més gent, i potser hi ha gent a qui això tira enrere. Als nord-catalans i alguerencs directament els deixa fora, i potser una mica també als lectors que surten de l’àrea metropolitana. A més a més, no es dona mai el cas invers, no es dona que un llibre escrit en castellà ambientat a Catalunya contingui pàgines i fragments en català (o gallec o euskera si els llibres hi estan ambientats) sense afegir-ne la traducció. En fi, jo no hi estic a favor, però això no és un judici absolut i evidentment l’autor pot fer la seva tria i defensar-la, faltaria més!

(Visited 71 times, 6 visits today)