Coconut / Kopano Matlwa

La literatura africana és una enorme desconeguda, com gairebé tot el que fa referència al gran continent, del que en sabem molt poques coses, i això quan en sabem alguna cosa i no només tòpics incorrectes. Un dels problemes és que sempre hem llegit Àfrica amb ulls i paraules europeus (o occidentals) i els africans agafant la veu és una cosa relativament recent i que, per motius que no vull investigar, sembla que ens interessa més aviat poc. Dit això em poso amb el llibre de l’escriptora sud-africana Kopano Matlwa.

Un dels temes del llibre em recorda molt Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, i és el tema de la raça, o del color de pell, o dels diferents tons de foscor i com això encara vol dir alguna cosa en un lloc amb un passat d’apartheid malauradament recent. A Americanah això era un tema que la protagonista es trobava en arribar als Estats Units, on es va sentir per primer cop negra. Però tornem al llibre que toca ara, Coconut.

No gosem menjar amb les puntes dels dits nues, caminar en grups nombrosos, parlar alegrement amb veu ben forta ni riure amb els nostres riures de mqombothi [cervesa]. Ens escridassaran si ens hi atrevim, no amb els llavis, Senyor, perquè les lleis els impedeixen fer-ho, sinó amb els ulls. Cridaran “Para de fer el negre!”, “Para de fer el negre!” és el que cridaran. I nosaltres ens aturarem, perplexos, sense saber què vol dir això, ja que no som negres, Pare? No, no als centres comercials, Senyor. No podem ser negres als restaurants, als barris residencials, ni a les escoles. Oh, com els repugna només que ens imaginem ser negres, veritablement negres. Les antigues normes segueixen i els vells sentiments no han canviat. Ho sabem, Senyor, perquè aquells ulls desaprovadors encara ens escridassen; l’aire fred i sec de fàstic encara s’enfila pels nostres amplis narius.

johannesburg © Nico Roets, Creative Commons.

Alternant fragments en cursiva com l’anterior i d’altres en lletra normal ens va explicant la història. Des d’un punt de vista més objectiu de les coses que passen i en cursiva el pensament interior de la protagonista. I les seves amistats d’escola, com la Belinda.

Em sap greu per la Belinda. Em sap greu per mi. Però suposo que la vida és així. Les coses no van sempre com haurien d’anar. Crec que en el fons és una bona persona. Però jo també soc una bona persona. Ella tenia bones intencions. Però érem diferents. I en algun moment entre tercer i desè això es va convertir en un problema. Fa mal fer mal als amics. Però ella em va fer mal. Trobes a faltar les rialles, les coses forassenyades que fèiem, i la bogeria que comparties.

Però amb el temps haver de fer un paper per al qual no se t’acudiria mai anar a un càsting és un pal. T’agafen tots els mals quan has d’explicar per què la teva mare no es depila. Se t’acaben les excuses de per què el teu pare es nega a anar a pescar amb la resta de pares, i perquè la Koko no ajudarà al menjador de l’escola com les altres àvies. Encara que la Felicity, l’única altra nena d’origen africà de la teva classe, i els altres tres nens bruns de cursos anteriors, et tractin com l’escòria que es pensen que són, almenys tots sou iguals. Almenys no es queden parats mirant-te ni et fan preguntes ni et mal interpreten.

El paper de cadascú, el lloc de cadascú, l’èxit o el fracàs en l’escala social i el pes del color de la pell. Coses que no haurien d’importar però importen, un passat de discriminació tan bèstia deixa petjades i el racisme és (paradoxalment) immune a les races, en aquest llibre tots són racistes.

—Descobriràs, Ofilwe, que la gent a qui t’esforces tant d’assemblar-te, un dia et rebutjaran perquè per molt que ho vulguis fer veure, tu no ets una d’ells. Aleshores tornaràs, però potser trobaràs que tampoc no t’accepten, ja que aquells que un dia vas rebutjar, ja no et reconeixeran en el que t’has convertit. Has anat molt lluny, massa lluny per tornar. Has canviat molt, massa potser. Encallada entre dos mons, rebutjada per tots dos.

Tot això és a la primera part. Ofilwe i la seva família són negres però econòmicament benestants, tot i ser “molt” negres. Ara anem a l’altra banda, també una protagonista, també negra però pobra, molt llesta però pobra. Per fer-nos una idea de la diferència, Ofilwe va a una escola amb uniforme i Fikile ha de robar uns texans perquè són l’uniforme que li demanen a la seva feina de cambrera. Tenen situacions diferents i entorns molt i molt diferents. Fikile viu amb el seu oncle, que n’abusava, en una casa que és més una barraca, sense comoditats i es banya en una galleda.

Em pot servir de recordatori constant del que no vull ser: negra, bruta i pobra. Aquesta galleda pot ser per mi un motivador diari per seguir treballant cap al que un dia seré: blanca, rica i feliç. […] Sé el que vull en la vida i estic disposada a fer el que calgui per aconseguir-ho.

No hi ha orgull en la pobresa i si per sortir-ne cal ser racista això no és cap problema. Tot i el final de l’apartheid, la pobresa segueix en uns índexs impropis d’un país avançat. L’oncle de la Fikile treballa en empreses de blancs, és el negre que facilita que puguin treballar amb normalitat (per discriminació positiva necessiten algú negre que figuri, que aparegui i que de tant en tant signi coses). Però no en treu gaire, el seu caràcter indolent tampoc hi ajuda, prefereix queixar-se i lamentar-se que no pas fer alguna cosa per millorar les condicions de vida d’ell i de la Fikile.

Els homes em repugnen. Són tots una colla de delinqüents. Una colla de delinqüents incultes. Em miren com si em volguessin violar i sé que ho farien si no hi hagués tanta gent al voltant. Em criden guapa i mona i murmuren altres vulgaritats quan passo pel seu davant estintolats a la paret, sense rentar i amb tuf d’alcohol. Els odio i ells ho saben. No tenen cap mena de respecte per les dones, o sigui que no veig per què jo hauria de tenir-ne per ells. No els responc, ni tan sols als que em saluden educadament. Camino per davant seu, amb el mentó alçat, com si no els sentís. Potser n’hi ha alguns de bons que no et volen cap mal però malauradament els altres els han embrutat el nom. De fet, com a regla general intento no fer-me amb cap home negre. Tot és més fàcil.

Black men standing on sidewalk in Berkeley © D Coetzee, Domini públic.

Sorprenent, o no. Recordo en llibres de Pedro Juan Gutiérrez com algunes dones (mulates totes elles) s’enorgulleixen de no anar-se’n al llit amb negres, tot i que elles pràcticament ho són. Suposo que un dels efectes del racisme és aquest autoodi. Aquí en teniu una altra mostra:

—I tu, Fikile, què vols ser quan siguis gran?

—Blanca, Mestra Zola. Vull ser blanca.

—Ets tan burra, Fikile, no saps que seràs negra com el carbó la resta de la teva vida! Digui-li Sra. Zola, digui-li que serà negra com el carbó per sempre més.

—Calla, Ntombana. La Sra. Zola ha dit que quan ens fem grans podem ser qualsevol cosa que desitgem.

—Però, Fikile, guapa, no pots canviar el color de la pell. El que jo volia dir és que pots…

—Veus, Fikile! Mira si n’ets de burra!

—Ntombana, si no calles ara mateix, t’hauré de fer fora de classe.

—Seré blanca si vull ser blanca. Tant me fa el que pensi la gent.

—Però, noia, per què voldries fer una cosa així?

—Perquè és millor.

—Què és el que et fa dir això, Fikile?

—Tot.

As of November 1, 2018, a total of more than 2.2 billion iPhones were sold. © Markus Binzegger, Creative Commons.

Les dues històries, la de l’Ofilwe i la Fikile tenen un punt de contacte al café Silver Spoon, on la primera va amb la família a esmorzar els diumenges i la segona hi treballa de cambrera. Són les dues cares d’una moneda que també tenen en comú el color de pell. Que una d’elles estigui al cantó “triomfador” de la societat hauria de donar la idea que les coses van a millor i que el color de pell cada cop serà menys important… però a mi quasi m’està quedant la idea contrària. En fi, un llibre recomanable, literatura africana actual, una desconeguda que a veure si cada cop ho és una mica menys.

Kopano Matlwa – Love, Death, and the Whole Damn Thing © Ubud Writers & Readers FestivalS, Creative Commons.

 

(Visited 31 times, 1 visits today)