Un món a l’abast de la mà / Maylis de Kerangal

Tot i ser un país veí desconec força la literatura francesa actual, més enllà d’un o dos noms. És una cosa que em proposo canviar. Això, a més d’un argument que m’ha semblat interessant i també, una editorial amb un criteri que respecto, és el que m’ha fet decidir-me a agafar aquest llibre de Maylis de Kerangal.

La novel·la ens narra en flash-back l’educació de Paula Karst en arts, en pintura decorativa concretament, no pas en Belles Arts. Els estudis impliquen deixar casa dels pares a París i instal·lar-se a Brussel·les. Després d’un institut sense pena ni glòria, un any a la facultat de dret que ni va acabar, una vena artística que la va portar a estudiar vídeo a Belles Arts, on va deixar un munt de documentals a mig fer… Un camí de moltes voltes fins que decideix que això de pintar és el que vol, pintar en gran, grans espais. La formació és dura, a peu dret, formats grans… tots els estudiants d’amb prou feines vint anys estan baldats a mesura que van aprenent. La “publicitat” de l’institut és que no cal talent però sí constància i treball. Ella no sap si té talent i per tant tirarà per l’altre camí, que de treball i constància sí que en té.

També veurem com es configura el triangle Paula, Jonas Kate. Els hem vist al principi, vivint cadascú la seva vida, recordant els temps en què eren estudiants justament en això, de pintura decorativa. A més a més la Paula i el Jonas van viure junts en una relació que es fa difícil encasellar, fins i tot a ells.

054 © Max Charping, Creative Commons.

S’han vist rebentats de cansament, poca-soltes, egoistes, tensos, però també exaltats, bromistes, cofois de la seva pintura, s’han vist borratxos, malalts, mal alè i els cabells greixosos, s’han ensenyat el que se sol amagar —tinc una cosa aquí darrere l’orilla, m’ho vols mirar?—, s’han vist en pijama, en calces i sostenidors, en calçotets, s’han vist nus —una porta que s’entreobre a un dormitori, una irrupció al lavabo, un passadís per on fugen un parell de natges. Tothom els demanava quina mena de relació tenien ben bé, si se n’anaven al llit junts o no, o només de tant en tant, si estaven enamorats, ni ells mateix os haurien sabut què contestar, s’estimaven més fugir d’estudi que no pas formular una frase vacil·lant, confusa, minada de paradoxes, però hi ha una cosa que sí que és clara, no els agrada que ningú se’ls fiqui entremig, cosa que es nota en l’actitud d’en Jonas, que li deia tot sec l’endemà al matí de la seva nit amb el tennista: si et veiessis la cara […]

Les descripcions de tècniques i materials són extenses i estranyament poètiques. Em recorda algunes parts de Lo que arraiga en el hueso del fantàstic Robertson Davies. Aquí ens parla d’una pedra, d’una cantera, però una pedra no és només una pedra. El coneixement de la matèria i la connexió que hi arriben a establir mentre treballen és mística.

És el relat de la selva d’abans, el del manglar primitiu, de les barreres de corall i dels llacs transparents que amaraven la zona en el temps del Devonià, el de la llacuna que s’estenia aquí abans del gran trasbals que havia arrasat la Terra durant l’era primària, abans d’aquells fenòmens d’una violència inaudita que havien provocat la catàstrofe: oscil·lacions brutals del clima, descens del nivell de les aigües, sòls que s’engruixeixen, arbres i plantes que apareixen i arrelen, anorèxia dels oceans, asteroides que impacten, glaciacions!

Karst Rock Formations © David Stanley, Creative Commons.

I després acaben els estudis i ràpidament torna a Paris i a una apatia mentre intenta aconseguir alguna feina relacionada amb els seus estudis. Alguna cosa li surt i ràpidament té una bona oportunitat d’un treball a Torí. I de Torí a Roma, als estudis de Cinecittà. Les relacions que manté son fugaces i casuals, normalment quan està acabant una feina, buscant no deixar lligams amb ningú. La feina i en segon terme en Jonas, molt en segon terme, i no sembla que sigui una situació que la molesti ni res. La Kate és més lateral a tot plegat, va contactant i apareixent però clarament la protagonista és la Paula, després la feina que fa, després el Jonas i després la Kate, aquest és l’ordre precís.

Un dels treballs que fa és col·laborar amb l’exèrcit, per dir-ne d’alguna manera, que s’encarrega del facsímil de les coves de Lascaux. Un treball colossal i d’una complexitat i una precisió tremenda: reproduir la pedra que al llarg dels segles ha tingut amagades unes pintures prehistòriques. No és simplement una “foto” de les pintures sinó també del suport, es tracta de pintar pedra, una de les coses que més ha estudiat (juntament amb pintar fusta).

Són potser vint, i la Paula té la sensació de conèixer-los tots, de retrobar-se amb la seva colla, els copistes, els atracadors de realitat, els traficants de ficció, contractats per fer el facsímil de Lascaux perquè són escenògrafs, vitrallers, figurinistes, estratificadors, emmotlladors, maquilladors de teatre, aquarel·listes, cineastes, restauradors d’icones, dauradors o mosaïcistes. Es disseminen com actors per un escenari abans d’aixecar-se el teló, cadascú ocupa el seu lloc al seu illot de llum, davant la seva paret, aviat la seva concentració comuna emmalla tot l’espai i la Paula s’hi queda atrapada, de sobte eufòrica.

left wall of the hall of bulls © Mike Beauregard, Creative Commons.

Llibre molt recomanable d’una autora de què no sabia res i que fa un llibre que es llegeix bé, tot i que a vegades abusa dels tecnicismes. I una història amb uns personatges una mica freds, costa saber realment què pensen o què volen, la feina (que en aquest cas és un art) en ells és, més que una obsessió, una manera de viure a la qual s’hi dediquen amb tot. Sorprenent i agradable. I un punt més per a una editorial amb un catàleg que es mereix fer-hi cap més sovint.

(Visited 24 times, 1 visits today)