Betibú / Claudia Piñeiro

Ni idea de què em trobaré en aquest llibre de Claudia Piñeiro. Bé, sí, sembla que és novel·la negra, això està bé.

Primer capítol i ja tenim un mort. És una cosa que m’agrada de la novel·la negra, generalment van per feina.

Al voltant del cadàver es comencen a moure els personatges. Bàsicament un periodista desenganyat, un de novell, el director d’ells dos i una escriptora. L’escriptora feia novel·la negra i es venia d’allò més bé, se li va acudir canviar de gènere i les crítiques la van deixar tan malament que van fer (junt amb altres motius) que ara es dediqui a fer de negra literària, o escriptora fantasma que és el que vol dir ghost-writer.

Li deien Betibú, com la Betty Boop, perquè deien que s’hi assemblava. I comença a investigar per fer-ne alguna cosa literària, el director (que és el seu ex-amant, casat evidentment) la posa a viure al mateix complex residencial on hi ha hagut l’assassinat del principi del llibre. Un home ha mort de la mateixa manera com fa anys va morir la seva dona. El complex, en diuen country, és una urbanització per rics amb draconianes mides de seguretat i una entrada de servei per on passen les domèstiques, no fos que algú les confongués amb residents. Una realitat que es va estenent per diferents punts del món i que tenen més contres que pros, sobretot si no hi vius.

El auto avanza por la calle principal. Una hilera de árboles altos a un lado y al otro ocupa una vereda que no existe. Algunas ramas se tocan arriba, en las copas. ¿Ves?, esto sí que me gusta, se dice Nurit a sí misma. Pero el placer le dura poco, porque a medida que avanza la corona de árboles se va transformando en un túnel cerrado en el que ella siente que ingresa y del que no está segura si podrá salir. Como esos niños que en los cuentos infantiles abren una puerta y se sumergen en otro mundo, o se caen en un pozo que los lleva a otro reino, o se meten en un ropero que desaparece para dar lugar a un bosque encantado. O embrujado.

Tree Tunnel © Randy Heinitz, Creative Commons.

L’escriptora Nurit Iscar (Betibú), el nano del diari que porta els policials, el vell periodista Jaime Brena que portava policials fins que el van treure… Una peculiar aliança que comença a veure coses que no encaixen, potser tot plegat no és tan simple com un assassinat. Aquest és “el pibe de Policiales”:

Se da cuenta de que su novia no lo llamó en todo el día y que a él no le importa. La noche ganó la calle. Las luces de los autos que van y vienen se confunden entre sí. Le gustaría salir, dar una vuelta. La noche es generosa, piensa, siempre te tira algo. Eso se lo dijo Cynthia, una ex novia, hace tiempo, hace tanto. ¿Qué será de la vida de Cynthia?, se pregunta. Debería salir. Al fin y al cabo, se pasó todo el sábado trabajando.

I el periodista ja més bregat i desenganyat, Jaime Brena:

Él, Jaime Brena, quiere el perro para eso, para sacarlo a pasear con una correa. Y para llevarlo a una plaza, y para que le mueva la cola cuando llega a su casa. Es la máxima compañía que podría soportar viviendo con él, cree. Poco a poco se fue transformando en un hombre solitario, en eso piensa Jaime Brena mientras observa un dálmata que lo mira con la cabeza ladeada moviendo la cola en gesto amistoso. Se reconoce solitario aun desde antes de separarse de Irina. La soledad es un estado interior que puede practicarse, incluso, estando con otra gente, cree. Claro que esa otra gente, si no es un solitario como uno, se termina hartando. Como se hartó Irina. Y cree también que es eso, la soledad, lo que paradójicamente lo une con algunas personas. La soledad que une. O que junta. Una cofradía de solitarios.

dalmatian-526959_1280 © localpups, Creative Commons.

A la part dolenta de la novel·la hi posaria la lentitud, hem d’arribar ben bé fins a mig llibre perquè comencin a passar coses i anem descobrint elements de l’enigma. A la part bona els personatges estan tan ben definits que pràcticament els veiem. Això ajuda a passar la primera part del llibre, que a mi se m’ha fet llarga, això sí quan el llibre agafa velocitat de creuer ja no s’atura. Al llibre el misteri és una excusa per posar protagonistes de mitjana edat que cada cop entenen menys el món actual, personificat en “el pibe de Policiales” a qui Brena fa un curs accelerat de periodisme de veritat. El periodisme és un altre protagonista, no deixa de ser un homenatge a un tipus de periodisme, a un ser una mosca collonera i no uns acomodats missatgers del poder, això també. Com en les bones novel·les negres el crim és només l’excusa per fer el retrat. No puc comparar amb altres però no em sembla un mal debut amb Claudia Piñeiro, gens dolent.

(Visited 14 times, 1 visits today)