Boulder / Eva Baltasar

Després de la sotragada que va significar Permagel tenia moltes ganes de seguir amb aquesta mena de trilogia d’Eva Baltasar. Començo Boulder amb les expectatives molt altes, a veure què tal.

I és començar i ja no poder parar. Crec que Permagel el vaig llegir en poc més d’un dia, aquest Boulder m’ha durat un dia només, fent bo el tòpic aquell de “llibre que no pots deixar de llegir”.

Tenim una protagonista que treballa de cuinera en un vaixell de càrrega que fa ruta per la costa pacífica sudamericana. Un destí ideal per fugir, encara que no tingui clar exactament de què.

¿Què em pensava que feia, deixant-ho tot? La destructora possibilitat d’una feina similar, una habitació de tres per quatre en un pis de la perifèria, amants fugaces com estrelles, avui cremant-me als dits, demà irreals. Els dies apareixien i desapareixien, idèntics, els tombava cada nit glop rere glop, estirada al llit estret amb uns auriculars a les orelles i un cendrer al pit.

Una nit, en un port, com un tòpic (o com a la cançó), troba a la Samsa

Sento la duresa de la roca on el desig s’enclava per sempre. La miro i basquejo, encara que sigui sueca i cobri el sou tacat de sang d’una multinacional. La miro i ho omple tot. La mirada és una corda que l’enllaça i me la porta. Aixeca els ulls, em troba. Ja ho sap.

Halloween 2020-4-wp1080 © Mike Ownby, Creative Commons.

Ens hi passem la nit. No me la follo, m’hi esmolo. Me la bec com si m’haguessin educat per al desert. Me l’empasso com si empassés espases, amb una curva vital i molt a poc a poc. Les hores sobreïxen i ens tapen. Em desperto a quarts de sis, amb el temps just per tornar a bord. No sé com separar-me d’ella, és com si la cera del meu cos s’hi hagués refredat emmotllada. La beso, la beso. Beso els cabells que li cauen sobre els ulls i els omplen d’una llum rossa i estranya. Beso el coll tens, l’espatlla exquisida, els mugrons plans i anestesiats després de tanta nit. Li tanco els ulls i en beso el blau besant la pell que el transparenta. Li xuclo la llengua exhausta i estrangera. Els meus petons són mines que planto amb inconsciència, com si cantés, sabent que quan hi torni explotaran, mutilaran, soscavaran cossos i cantera. Ens donem els mòbils. L’abraço com els bojos abracen un credo o es pengen dels arbres. I me’n vaig. Abans de tres llunes ens tornem a veure. Tres llunes, se m’ha acudit.

Costa trobar llibres on es parli de sexe d’aquesta manera. No és allò de suggerir, de deixar entendre… no. I no, allò de que “el que no es diu ho fa tot més incitant” en aquest cas és mentida. Això costa de trobar, costa de trobar-ho amb una autora (dona) i quan ho trobo resulta que l’objecte d’aquest desig és una dona, tant a Boulder com a Voy a hablar de Sarah (per no parlar només d’aquesta autora). No vull treure conclusions, no penso entrar en aquest jardí, apunto un fet i em retiro silenciosament.

Amb el temps, a la Samsa li ofereixen una feina a Islàndia, i cap allà se’n van totes dues, a Reykjavíc, i algunes coses comencen a canviar.

House at Isafjordur © David Stanley, Creative Commons.

Ha comprat la casa. Una caseta groga entre altres casetes boniques, als afores de la ciutat. Dues plantes, soterrani, jardí, habitacions suficients per allotjar una nació. A mi, aquesta mena d’habitatges em provoca calfreds. Em fa l’efecte que ja te’ls venen amb la cort de fantasmes del teu futur encantats a dins. Riu-te’n, de Canterville. Les casetes unifamiliars noves de trica tenen ànima, una ànima famolenca que s’alimenta de la teva xuclant-ne la llibertat, la independència, qualsevol indici de passió. T’hi tanques cada nit, passes el forrellat pensant que així estaràs segura i en realitat comets la pitjor traició: tapar-te amb la flassada i descansar el cap al coixí oferint la jugular. La casa sencera es recull i s’inclina sobre teu. Obre la boca i fa com aquelles serps extraordinàries que buiden de llet les mares mentre dormen i se’ls cargolen com collarets damunt la pell.

Comencem a veure que una de les protagonistes canvia, l’altra ni canvia ni vol canviar. Establir-se, una parella estable,una casa, i aleshores ja només falta el que acaba passant: la Samsa vol un fill.

Em mira amb aquells ulls blaus que la llum tèbia de casa grisegen i em sembla que ho té tot, que és una i completa, com una deessa. I que el desig d’un fill, d’alguna manera, l’espatlla. L’escolto amb els cinc sentits, l’escolto amb el cos sencer, amb tot menys amb el cor, que sembla que vulgui apallissar-me. No entrava en els nostres plans, això. En realitat, no havíem fet mai plans, ens menjàvem la vida a queixalades. Encenc un cigarret i sóc tan detestable que l’únic que se m’acut és que si es prenya me’ls hauré de fumar tots al puto portal de casa. Se’m recolza a l’espatlla i tanca els ulls. Respira sense alè, com si anés a sospirar però li resultés dolorós agafar l’aire viciat per la conversa. Està nerviosa, està receptiva, necessita tenir al ventre el fill que s’ha descobert al cap.

Adam&Ashley-1 © Chelsie Lilja, Creative Commons.

Aquesta part del llibre és dura, i no puc evitar pensar una cosa: com canviaria la valoració si el narrador no fos una dona. Si el protagonista narrador fos un home i pensés i digués el mateix que pensa i diu la narradora… Bé, demanaríem el seu cap en una pica a la plaça del poble, en diríem penjaments, i el més maco seria “masclista de merda”. De nou, aquest és un jardí on no em vull ficar, només l’assenyalo i —com abans— em retiro discretament.

¿Què en queda, de la Samsa? Quan torna de la feina es despulla, es renta, beu i menja. És com tenir una criatura dels boscos corrent per casa, ho grapeja i ho ensuma tot amb els seus narius de bèstia subterrània. Parlem, follem i mirem la televisió ajagudes al sofà, ella amb els peus aixecats, el cap a la meva falda. Li amoixo els cabells sense gosar ni respirar. S’ha convertit en la que mana, és ella qui comença les converses, qui les acaba, és ella qui em desitja i sap com he de desitjar-la. Li ho fa saber aquella cosa encara sense cervell però tirànica que li xucla l’enteniment mentre li grava la lliçó de l’eterna fidelitat a les parets deleroses i modelables de l’úter, al lloc on ningú més podrà marcar-la.

Una volia un fill i l’altra no. Boulder (és el nom que li ha posat Samsa) no volia perdre Samsa. La perdia si le deia que se’n busqués una altra per fer una família, el que no sabia (tot i que ho intuïa) era que també la perdria si transigia amb el tema. Estava en una situació en la que només podia perdre.

La maternitat de la Samsa és exclusiva, no m’afecta, m’ha convertit en una exiliada. Ella i la Tinna encara són un mateix ésser, com quan la Samsa estava embarassada. Es passen el dia ajagudes al sofà, pell a pell, despullades. La seva vida es redueix a la lactància. La Tinna sempre té un mugró a la boca. Li fa de biberó, de xumet, de joguina. No se’n cansa mai, se’l sent tan seu com el paladar o la llengua amb què l’esclafa.

Insisteixo, aquest retrat de la maternitat, el fa un home i les reaccions crec que serien molt més viscerals, però molt.

Motherhood © Mayastar, Creative Commons.

El llibre atrapa i arrossega i ens deixa sense respiració mentre ens va transportant per la història. Una història molt semblant a d’altres, perquè les històries de les relacions i les famílies s’assemblen totes, també les històries dels personatges que necessiten fugir de tot plegat, que se senten a lloc no formant part de res. La nena, Tinna, és la que trenca la relació entre Boulder i Samsa, de manera lenta però definitiva. Això passa més cops, però no s’acostuma a dir, fa de mal dir que un matrimoni se n’ha anat a fer punyetes per culpa dels fills, però passa.

Després de Permagel les expectatives eren molt, molt altes, i Eva Baltasar no ens decep. Un llenguatge a mig camí entre la pura narració i la poesia més visceral, o més contemplativa, contemporitzant, sabent passar d’un ritme a un altre. Potser no és un llibre per tothom (en aquesta ressenya hi ha prous fragments perquè decidiu si us pot agradar o no), però és molt recomanable (i pràcticament obligat) per tots els que vau gaudir amb Permagel. Ara ja només ens queda espera el final de la trilogia amb Mamut.

(Visited 36 times, 1 visits today)