Filles d’una nova era / Carmen Korn

Diferents coses m’han atret d’aquest trilogia. Protagonitzada per dones, repassant gran part del convuls segle XX i que estigui situat a la ciutat d’Hamburg (ciutat que en una visita llampec d’amb prou feines un dia em va agradar molt). És una ciutat molt industrial i amb un port dels més importants del món, té un barri vermell (bé de fet és més aviat un carrer, on a més a més de les càmeres estan prohibides els dones) i està molt reconstruïda, al final de la ressenya veureu perquè.

L’autora és l’alemanya Carmen Korn, aquí la seva viqui de moment només en alemany, aquí la seva bio a planetadelibros. A poc que busqueu s’han publicat força articles sobre aquesta trilogia, merescuts o simple promoció? Tocarà llegir per esbrinar-ho.

Hamburg, Moenckebergstrasse el 1919. Imatge treta d’aquest article, no es menciona autor.

Tenim la Henny i la Käthe, que comencen a estudiar per llevadores, i venen de famílies a qui la guerra ha deixat sense pare (Henny) o ha empobrit encara més  (Käthe); la Ida, una noia molt acomodada a qui son pare vol casar ràpid fent un bon negoci de passada, el que ella opini no compta gaire; i la Lina que cuida del seu germà desque els seus pares van morir de gana perquè els dos fills poguessin menjar.

El punt de partida és fumut, l’Alemanya derrotada i empobrida de 1919. El retrat de capítol a capítol va variant perquè passen mesos entre en capítol i el següent. Això és necessari perquè amb els llibres de la trilogia l’autora pretén retratar la societat alemanya des del final de la Primera Guerra fins pràcticament l’actualitat, podem dir que necessita fer via.

A poc a poc anirem veient les connexions, la Käthe i la Henny són amigues, la Henny surt amb el germà de la Lina, i només falta per veure com la Ida entrarà en aquest joc de relacions. Tenim casaments de penal, casaments per diners i casaments de revolucionaris que no es volen casar. Tot això mentre Alemanya i la ciutat d’Hamburg entren als anys 20, encara molt durs després de la guerra però amb uns aires de canvi sota la República de Weimar. Un exemple de les dificultats:

La bellesa enmig del caos. Reparacions, separatisme, revoltes, i un dòlar cotitzava a 4.2 bilions de papiermark.

Encara bo que havien deixat tot allò enrere i es podia tornar a guanyar diners.

La història anirà avançant, amb l’ombre del boig que està donant a parlar molt, fins i tot amb una estada a la presó. El nazisme creix, en paral·lel i com a resposta al creixement del comunisme. El comunisme feia molta por i si la manera d’evitar-ho era llençar-se en mans d’un boig com Adolf Hitler i tot el que representava… bé, molta gent no va tenir gaires manies. Juguem amb una posició avantatjosa per jutjar si els alemanys van badar massa o no, però és molt possible que això fos el que més es repetia.

—Hitler no arribarà al poder. Qui digui el contrari és un catastrofista. Els alemanys no són tan estúpids.

Aquesta vegada va ser l’Elisabeth qui va callar. Tant de bo el seu pare tingués raó.

Adolf Hitler am 1. September 1939 © Hans-Michael Tappen, Creative Commons.

El llibre arriba fins més allà de la guerra, i ja al 1933 amb l’arribada de Hitler al poder i les lleis racials… allò no podia anar bé de cap manera. Van patir els jueus i també els simpatitzants d’esquerres o qualsevol que s’apartés del que segons els nazis havia de ser Alemanya, o que simplement ho qüestionessin, com la Käthe i el seu marit Rudi, afiliats als partit comunista (quan encara era legal fer-ho).

Van anar-hi a les quatre de la matinada. Amb la barballera cordada, les pistoles a la funda de cuir i porres de goma a la mà. La policia municipal d’Hamburg, que feia la feina bruta de la policia secreta.
La Käthe i en Rudi es van llevar d’un salt i es van afanyar a buscar la roba mentre el timbre sonava amb insistència. La Käthe anava amb enagos mentre ells furgaven als armaris, buidaven calaixos, llançaven caixes a terra i deixaven el contingut escampat per tot arreu.
En Rudi estava en silenci; la Käthe, en canvi, s’esgargamellava. Què buscaven? Què volien? “La multicopista”, va pensar en Rudi. La Käthe no sabia que era a les golfes; es pensava que el taller era al soterrani de la tipografia Friedländer.
Amb tot, no van preguntar per les golfes.
La Käthe no va entendre per quin motiu, de sobte, en Rudi portava l’abric posat. Per quin motiu el treien a empentes aquella matinada plujosa de novembre. Es va girar cap a ella, però no els van permetre que s’abracessin, que s’acomiadessin.

La guerra era una cosa que passava lluny, a les ciutats, la rereguarda, se’n sabia el que deien els medis (completament esbiaixat) i el que comentaven els que tornaven del front. Però cap al 1943 la guerra havia fet un tomb i la derrota alemanya era qüestió de temps. Els bombardeigs sobre Alemanya van ser terribles, i l’Operació Gomorra va desencadenar un infern sobre Hamburg. Bombes incendiàries que en molts casos van encendre el carbó que s’enmagatzemava per les calderes als soterranis, edificis convertits en pires immenses…

Hamburg, després de l’Operació Gomorra, foto treta d’aquesta pàgina. © Getty Images.

La Henny sortia de casa cada vegada més d’hora per anar a treballar al Finkenau i recorria els carrers amb l’esperança de trobar-hi alguna cosa que li resultés familiar. Del centre comercial Karstadt, on tantes vegades havia anat a la terrassa a escoltar l’orquestra de ball, només en quedava la paret posterior i parts de l’escala. La bambolina d’una obra de teatre extravagant.
En un dels dos búnquer del centre comercial s’havien asfixiat centenars de persones, després que les bombes explosives caiguessin sobre l’edifici i s’enderroqués per etapes durant dues hores interminables.
Els accessos havien quedat sepultats, el coc roent de les sales de calderes havia alliberat un dioxid de carboni letal.
La Henny ja no passava pel Mundsburger Damm. Si volia anar al Kuhmühlenteich, feia marrada i passava pel carrer de Schwanenwik i l’Armgartstrasse, per davant de la casa on vivien els pares d’en Thies, fins arribar a l’Eilenau, on vivien la Lina i la Louise. Donava gràcies per cada tram de carrer que trobava intacte i perquè l’esglèsia de Santa Gertrudis i la seva torre estaven íntegres i es reflectien sobre el canal.

Ja sabem com acaba la guerra. Però les conseqüències durarien, hi havia desplaçats, refugiats, ferits, morts i tota la cruesa dels camps de concentració, la maquinària de la mort posada al descobert, els camps i les marxes de la mort a que obligaven als presoners, en un intent de que els aliats no descobrissin l’holocaust.

El llibre arriba fins al 1948, quan Alemanya comença a aixecar el cap, un ambient i un sentiment que no tenen res a veure amb el ressentiment col·lectiu després de la derrota a la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles. El futur es podia mirar amb esperança, tot i les baixes.

Tram in Hamburg in 1950. Straßenbahn am Steintorplatz in St. Georg. Dahinter sind das Klockmannhaus und das Hotel Moltke zu sehen. © Stockholm Transport Museum. Domini públic.

I aquest futur ja correspondrà al segon volum. Què m’ha semblat el llibre? De menys a més, li costa arrencar i en alguns moments l’estil pot semblar excessivament senzill. A veure que es tracta d’explicar una història i això ho aconsegueix bé, però una mica més de brillantor, una prosa més vibrant s’hauria agraït. Crec que la valoració del llibre millorarà com a part d’un tot més que no pas com a llibre individual, però això és un tema molt de gustos i ja sabeu què es diu dels gustos.

(Visited 36 times, 1 visits today)