L’any sense primavera / Jordi Borràs; Estel Solé Casadellà

No és el primer cop que apareix en aquest blog un llibre del fotoperiodista Jordi Borràs. Els dos primers eren més polítics, els llibres que descriuen sobretot els fets de la tardor de 2017 a Dies que duraran anys, i tres anys després de reaccions a les sentències del líders dels procés, quan la revolució dels somriures va donar pas a contenidors cremats i un tsunami de gent que ni polítics ni antidisturbis podien controlar a La força de la gent. Ara però el llibre canvia de tema i agafa aquests dies tan estranys que ens ha tocat viure a tots, la pandèmia i el confinament de la gent ha produït imatges insòlites, però sempre, tot i la duresa d’algunes imatges, amb un bri d’esperança. Això és del pròleg de Jordi Borràs.

Aquest llibre que teniu a les mans no s’hauria hagut de fer mai. No entrava en cap de les meves previsions —i de ben segur que tampoc en les de ningú de vosaltres— viure una pandèmia d’aquesta magnitud. De fet, si hagués d’escollir una paraula per definir l’any 2020 seria distòpia, un mot que fins fa poc només llegíem a les crítiques de literatua o cinema fantàstic i que ens quedava tan lluny com les notícies que ens arribaven d’una ciutat xinesa anomenada Wuhan. A la Catalunya políticament convulsa de la segona dècada del segle XXI, ningú no s’esperava aquest gir de guió.

© Jordi Borràs.

En més d’un moment el llibre ens farà un nus a l’estòmac, la combinació dels texts (excel·lents d’Estel Solé Casadellà) i les fotografies toca la fibra. És tot molt recent, ha estat molt dur, molt trist i molt llarg, i encara no s’acaba, i amenaça de recomençar. Potser per això encara no ens hem encarat amb aquesta part del nostre passat més immediat. I fer-ho fa mal.

Els sanitaris van ser uns herois, convé no oblidar-ho quan algun polític intenti desmantellar la sanitat pública que tenim, un tresor.

© Jordi Borràs.

A l’hospital em comuniquen que hem donat d’alta quatre pacients. Però la pandèmia no dona treva: la Mila, una de les dones del servei de neteja, ha donat positiu i aquesta nit ha ingressat a l’UCI. M’assignen el seu cas. Ocupa el llit de la pacient d’ahir. Se’m fa un nus a la gola. La pacient es deia Dolors i tenia l’edat de la meva mare. Dolors, Dolors, que no vull oblidar  mai cap nom de cap pacient. Agafo la mà a la Mila i em fa prometre que, quan surti, li faré un dels meus pastissos de pastanaga. “Pots pujar-hi de peus, carinyo.” S’adorm.

La rereguarda, les escenes dels balcons, i la necessitat de ser comunitat de sentir-se part d’alguna cosa que transmetés esperança.

© Jordi Borràs.

Ara el carrer esclata en una festa de sons i colors. Alguns treuen els altaveus i posen música perquè la puguem compartir entre tots; un altre veí, que és tècnic de teatre, il·lumina l’esglèsia amb tons canviants que em recorden el Piromusical. Per uns minuts, tots plegats oblidem la incertesa i la por. Ens distraiem.

I les morts. Això s’ha de recordar: va morir gent, molta gent. I en unes circumstàncies molt més complicades que afegien desconcert a un moment sempre difícil.

S’acaba de morir l’avi, estem separats, sols malgrat la companyia i sense l’escalf d’una abraçada. Faig el cor fort i pregunto per l’enterrament. No hi ha data: les funeràries estan saturades. Ja ho deien per les notícies.

Deu dies! Deu dies han passat des de la mort de l’avi. La mare i la tieta són al cementiri de Montjuïc esperant que arribi el seu fèretre. Han prohibit a la família que entrin més de tres persones. També ho havíem sentit a les notícies, però teníem l’esperança que… Però no. El meu pare i el tiet han de posar-se d’acord a veure quin dels dos es queda fora.

© Jordi Borràs.

Però la història sempre és més complexa i no admet només una mirada. Va ser dur, va ser trist, però d’alguna manera la vida sempre s’obre pas, hi va haver noves vides i noves esperances. Si cal buscar la part positiva jo crec que és aquesta, la vida segueix amb força, la vida troba la manera d’imposar-se. No és tan fàcil com pensar que els que “entren” substituiran els que “surten”, no és això.

© Jordi Borràs.

Hi ha gent que en aquests moments han viscuts moments feliços, i això ens ha de donar esperança. Sobretot ara que sembla que tornem a tenir una situació complicada amb la pandèmia, pensar que la vida és tossuda i sempre troba l’escletxa. No és consol per qui ha patit una pèrdua, però ens pot ajudar a encarar millor el que encara ens queda.

Un llibre molt recomanable del que jo en destaco i em quedo amb això, amb l’esperança malgrat tot i contra tot, sempre.

© Jordi Borràs.
(Visited 22 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *