La companyia nòrdica / Albert Villaró

No sóc jo gaire de novel·la històrica, només molt de tant en tant, i normalment perquè l’autor m’agrada. Això és el que em passa aquí, Albert Villaró és un autor que sempre fa que passi una bona estona (aquí i aquí) i per això m’he decidit.

Si voleu llegir algun article on es parli d’aquest llibre aquí teniu aquest de Vilaweb. Sembla que aquesta novel·la combina tot d’elements, caldrà veure si Albert Villaró se’n surt, amb l’ofici que sé que té m’inclino a pensar que sí.

Un manuscrit amagat en una paret arriba a mans d’un arxiver que l’aprofita per fer el llibre que estem llegint. És el diari d’un prussià que vol anar a participar en la primera guerra carlina. Les fronteres no estan exactament obertes el 1837 i ha de fer-se passar per Andorra.

El camí que agafem de baixada és perdedor, amb xaragalls i pedrotes al mig del pas. Hi ha alguna fita de tant en tant, una estaca falcada amb quatre rocs, per poder-lo seguir quan neva i la neu no deixa veure per on passa. El guia em parla d’una llei secreta dels andorrans que els obliga a mantenir els camins dels ports en mal estat amb la intenció de desanimar els francesos si mai tenen la mala pensada de passar per Andorra per atacar Espanya, i a l’inrevés. Diria que aquestes disposicions absurdes són aplicades al peu de la lletra.

El camí de Canillo a Soldeu, als anys 30 a l’esquerra de la foto la imponent Sant Joan de Caselles. Església Romànica de finals del segle XII amb el seu espectacular campanar de torre. Foto treta de la pàgina de facebook: Fotos antigues d’Andorra. Andorra antiga.

Com que en una zona de combat no saben gaire que fer-ne d’ell l’envien a investigar un crim que té a veure amb un correu perdut, una cosa que en teoria seria simple però que ha desembocat en una matança estranyament violenta.

—El correu de Talarn—diu—. Van sortir d’Organyà fa una setmana justa. I els vam trobar aquí fa cinc dies, quan vam sortir a buscar-los en veure que no arribaven.

La fullaraca de la roureda que envolta la clariana esquitxa de tons torrats una dotzena de soldats morts. Decapitats. Disposats en cercle, amb els peus cap a l’exterior, les mans sobre el pit, els colls segats al centre i els caps al mig, disposats en forma de piràmide.

Aquest crim, el primer d’una sèrie tan inexplicable com terrible, portarà als protagonistes per Catalunya, intentant esbrinar el què i el perquè. De mentres es lliura una guerra que als protagonistes cada cop els sembla més llunyana i absurda.

M’ha costat entrar en el ritme de la novel·la, tampoc sóc un gran lector de novel·la històrica i de vegades em perdia una mica entre bàndols i diferents estrangers que estan lluitant en aquesta guerra. De totes maneres m’ha fet gràcia passar per llocs de la geografia catalana que conec una mica (la zona Organyà-Solsona-Miracle).

Torre de Riner © Miquel Colomer Planagumà, Creative Commons.

A més a més de la part històrica tenim tot l’element sobrenatural-misteriós-mig fantàstic que envolta l’argument. A veure, està bé, però em costa d’entrar-hi, qüestió de gustos suposo.

Albert Villaró en aquest llibre fa tot un canvi, ens tenia acostumats a novel·la negra o a ucronies i ara ens sorpren amb un llibre difícilment classificable, que alguna de les frases promocionals (doneu-hi el crèdit que creieu) emparenta amb Les històries naturals de Perucho.

(Visited 24 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *