Abans de les cinc som a casa / Albert Forns

M’he llegit els altres llibres d’Albert Forns, i així com el primer no em va acabar de fer el pes amb el segon, Jambalaia, ja em va agradar més.

Nota al marge, Albert Forns sembla ser un d’aquests autors amb una carrera feta a base de premis literaris, el Documenta, l’Anagrama i ara el BBVA Sant Joan, cap crítica, només ho apunto. També apunto que era un autor que feia molta autoficció, no sé si seguirà per aquest camí o ara “sortirà” una mica del seu llibre. Només començar veig que no hi ha sorpreses, seguim amb autoficció, bé, és el seu estil i si la història m’interessa això tant és. De totes maneres aquí trobo que baixa una mica el nivell d’implicació. L’autoficció pel broc gros és “escriure un llibre on explico que escric un llibre”, aquí no és tant això com una investigació.

Walking ad for Moleskine all the time © Lauren Manning, Creative Commons.

L’autor troba 13 llibretes al mercat de Sant Antoni, els diaris d'”un de la telefònica”, l’Hilari, i després d’afluixar els 300€ comença a mirar-se aquelles llibretes i tenim això, un estudi sobre aquells diaris i una dissertació sobre diaris en general i sobre coses que acaben al mercat de Sant Antoni o als Encants Vells. Una dedicació d’anys a les llibretes que contrasta amb la poca constància que té el protagonista per les seves dèries.

2000— Al videoclub, lloguem una pel·lícula sobre un escriptor i em trasbalsa, jo he nascut per això, és el meu futur. Aquell mateix vespre pujo a les golfes, desenterro la màquina d’escriure i em deixo els dits en aquell teclat duríssim. Ho explico tot sobre mi, qui soc, on vaig, què vull a la vida. El soroll de l’Olivetti és infernal i a les tres de la matinada m’obliguen a parar perquè no deixo dormir a ningú. L’endemà la mare se’n fot de mi, “la propera que llogarem serà d’un maniàtic de la neteja, aviam si també t’inspira”. La febrada em dura quinze dies, i unes setmanes més tard, cansat de tenir aquella andròmina al mig de l’habitació, la torno a entaforar al traster.

El fet de fer diaris és un dels principals temes dels diaris mateixos, ara en porto llegits uns quants (Piglia, Trapiello, Márai, Pla…) no falla, escrivim un diari on ens preguntem perquè escrivim un diari, un tema que ens pot portar ben lluny. La realitat sempre és desencisadorament simple, com la manera com el protagonista arriba a aquestes llibretes.

Mercat de Sant Antoni © joan vega, Creative Commons.

Els Encants són crucials, pel destí final dels diaris de l’Hilari. No sé la data exacta, però un matí, les tretze llibretes van aparèixer aquí. I d’entre la infinitud d’objectes que cada dia s’hi amunteguen, en Millà s’hi va fixar i va decidir salvar-les.

Si ens posem aforístics, podríem dir que la vida és un tobogan que sempre acaba als Encants. La majoria de les nostres andròmines, noves o velles, passaran per aquí en un moment o altre. Potser no immediatament, però d’aquí unes dècades, quan ja no hi siguem, els que quedin ves a saber què en faran. I el dia que el rastre vital ens aterri al mercat, les nostres coses només tindran dotze hores per trobar un comprador que les rescati i els doni una segona vida. Per milers de llibres i de trastos vells, els Encants són l’última oportunitat abans d’anar a petar a la deixalleria. Per això és un error veure els Encants com un cementiri. Més aviat és un purgatori, un purgatori massiu i accelerat.

Els Encants Vells, els vells Encants Vells, van ser un lloc molt important per mi, hi anava de petit amb mon avi i després, quan vaig viure al pis dels meus avis hi anava força perquè ho tenia a tocar, en vaig parlar en aquesta entrada del meu altre blog. És d’un aquells llocs on si no hi trobes una cosa, possiblement és perquè no existeix.

En les expedicions als Encants d’aquell 2015 vaig veure coses que no creuríeu: una parada només amb vestits de núvia i faldilles amb tutú, escorrialles d’una acadèmia de dansa que hagués tancat a mig plié, o un racó ple de gàbies d’ocells i de rèptils, sense les bestioles, com si el zoològic hagués fet suspensió de pagaments. Els fuets, vibradors i corsets de làtex d’algun club sadomaso; un lot amb desenes de quadres abstractes, ideals per decorar gestories; i dues dotzenes d’exemplars d’aquella estranya parella que formen el Shogun i La Colmena. Fins i tot un matí vam llevar-nos amb un dels espais ple de pantalons marrons, que el subhastador va adjudicar a un tal “Yusuf, el rey de los tejanos!”.

A load of old junk or hidden treasures? Encants market in Barcelona © Oh-Barcelona.com, Creative Commons.

Hauria copiat íntegre el capítol 30, dedicat als buidapisos, bé, ells en diuen antiquaris, però hi ha de tot. És interessant i a més a més, buidar i aprofitar o no allò que deixem després d’una vida… si això no dóna per elucubrar i pensar en coses… I una de les coses que deixem serà una petjada digital, una cosa que el món analògic no tenia.

Avui en dia, les agendes de Josep Pla o els quaderns de l’Hilari serien innecessaris, perquè la major part del que hi anotaven ja ho registra el mòbil per defecte. Ho sap tot, el teu telèfon de tu: amb qui has dinat, quants quilòmetres has caminat i a quin cinema vas anar a veure 8 i 1/2, ahir al vespre. La geolocalització dibuixa els teus mapes On Kawara en qüestió de segons, i el Big Data sap l’estona que passes a casa, al gimnàs o a la feina, però també que un dijous de cada tres et trobes amb aquella amiga en aquell hotelet de l’Ametlla. La teva parella potser no sap que li fas el salt, però a Google no l’enganyaràs mai.

Skylit Motel © relux., Creative Commons.

Escriure en paper com a element subversiu, no és el primer cop que ho llegeixo, i cada cop m’agrada més.

Un retorn a l’era analògica on l’espurna de la revolta siguin milers d’aquests diaris manuscrits, plens d’històries prohibides, personals i intransferibles. I que el lema d’aquesta revolució segui una frase tan simple com definitiva: “Per molt que busquis, això no ho trobaràs mai a internet”.

Quin valor tenen en general els diaris? Sembla que el que tingui la persona que l’escriu, i no sempre. També hi ha gent amb vides apassionants que no saben escriure, i gent amb vides grises però que escriuen molt bé.

Potser sí, que a partir d’uns dietaris pots desxifrar una vida: només n’has de conèixer el codi.

Una constant en el llibre, a més de resseguir la vida de l’Hilari a partir dels diaris i començar a trobar algun nom que permeti tirar del fil, és els diaris com a tema. Aquesta part a mi m’ha guanyat amb coses tan sensacionals com el Mass Observartion Project, fan falta més coses així, moltes més!

Si tota la població es posés d’acord per explicar les seves vides el mateix dia, emergirien fílies i fòbies comunes, i tindríem el país retratat de dalt a baix.

Aquesta utopia va ser real al Regne Unit durant una bona colla d’anys. La va fer possible el Mass Observation Project, una croada col·laborativa monumental que va reclutar milers d’anglesos perquè fessin antropologia casolana i documentessin les seves rutines. Van agafar el bol·lígraf miners i mestresses de casa, botiguers i infermeres, però també banquers, catedràtics i metgesses, tots amb l’objectiu d’aplegar tones d’observacions que descrivissin els britànics des de tots els punts de vista imaginables: començant pel sentit de l’humor i acabant amb el comportament al lavabo —vosté s’eixuga dret o assegut?—, des d’intentar identificar per què som tan feliços els diumenges al matí fins a les preferències cosmètiques o els hàbits alcohòlics.

L’exèrcit de voluntaris rebia qüestionaris sobre els temes d’interès anual, i en paral·lel, se’ls demanava que escrivissin diaris personals, uns dietaris que enviaven mensualment a les oficines del projecte. En el fons, l’estudi tenia voluntat empírica, aprofitar aquelles muntanyes d’estadístiques per fer ciència. Perquè si una mostra és suficientment representativa, pots extrapolar-la a la resta de la societat sense risc d’equivocar-te (gaire).

Journals and Diaries © Joanna Penn, Creative Commons.

Un llibre que ens permet coneixer l’Hilari i amb ell tota una generació (una part perquè la gent no és homogenia) en els anys que van dels darrers seixanta als primers vuitanta. La mostra és curta i pensem (com l’autor) què se’n deuria fer dels altres diaris? Dels anteriors i dels posteriors. L’Hilari va anar al front i un diari de guerra seria interessant, i també és algú que va viure el desarrolismo o la transició, també sense trasbalsar-lo gaire. El tema dels diaris és ell mateix, com és normal, i les altres coses que passaven se les mirava sempre com amb distància, ell era una persona d’ordre, comptable a la Telefònica durant dècades (una longevitat i permanència ara només a l’abast de funcionaris).

Albert Forns, en una foto d’Adrià Costa treta d’aquesta pàgina.

Llibre molt, però molt recomanable. Albert Forns és un autor que em va agradant més a mida que treu nous llibres, Jambalaia em va agradar més que Albert Serra i aquest m’ha agradat més que Jambalaia , o sigui que espero des de ja amb candeletes el seu proper llibre.

(Visited 29 times, 2 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *