Blanco / Bret Easton Ellis

Tinc un bon record de Menys que zero (sí, l’enllaç porta al llibre en castellà però puc jurar que el vaig llegir en català, potser abans els editors eren més valents, no ho sé), però les altres obres de Bret Easton Ellis m’han semblat més irregulars, o potser és que els meus gustos han canviat, que tot pot ser. Tinc certa curiositat per veure un autor amb fama de provocador despullant-se.

Quan ja tenia el llibre vaig llegir aquest article que en parlava i el seu resum del llibre:

senyor de 56 anys molt enfadat queixant-se de moltes coses.

A mi aquest tipus de coses fins i tot m’animen, sóc així de rarot. D’aquell article vaig anar a aquest altre un mica més seriós sobre el llibre. També hi ha aquest article sobre el seu pique amb un autor que a mi també em sembla absurdament sobrevalorat. Però potser que em dediqui a dir el que em sembla el llibre a mi, més enllà del que en diuen els altres.

M’agraden els llibres on els autors parlen directament, sense personatges ni trames ni arguments. Potser vull confirmar si m’hi assemblo, o si no, o… no ho sé. A més a més, sempre és arriscat intentar treure alguna cosa, alguna veritat o confessió d’una novel·la, saber què pensa un autor sobre qualsevol cosa a través de les seves novel·les, és arriscat i està abocat al fracàs a més a més. Aquí és d’esperar una certa sinceritat, la part dolenta és que això pot fer que l’autor vagi amb el fre de mà posat, veurem.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

L’autor parla de la seva infància, parcialment idealitzada però amb uns trets comuns als boomers (nascuts als seixanta, creixent als setanta i entrada a l’edat adulta als vuitanta) i també als generació-X (que em sembla que són els meus, nascuts als setanta, creixent als vuitanta i noranta i entrada al món adult als voltants del canvi de segle; som els darrers que tenim records d’ún món analògic). El món era un lloc fotut, sense gaires proteccions que ens poguessin evitar traumes, les pelis oferien nus i violència de manera que ara seria inadmissible, i els pares deixaven fer als nanos bastant a la seva, nanos que es podien passar hores i hores al carrer, sense control i sense un telèfon mòbil per avisar-los. El cinema de terror va ser responsable d’aquesta mena d’epifania sobre que el món era un lloc inhòspit.

¿Por qué acosaba el asesino a las estudiantes de Navidades negras? ¿Por qué era poseída Regan en El exorcista? ¿Por qué nadaba el tiburón alrededor de Amity? ¿De dónde provenían los poderes de Carrie? No había respuestas, igual que no había justificaciones concretas y con un significado ulterior para el azar de la cotidianidad: las putadas ocurren, apechuga, deja de lloriquear, asúmelo, crece, joder. Aunque con frecuencia deseaba que el mundo fuera de otro modo, también sabía —y el cine de terror contribuía a confirmarlo— que nunca iba a cambiar, una constatación que a su vez me condujo a cierta aceptación. El terror suavizó la transición desde la supuesta inocencia de la niñez a la previsible desilusión de la vida adulta y, además, afinó mi sentido de la ironía.

Primera novel·la èxit, col·laboracions, món de Hollywood amb tot el que això vol dir (com per exemple una adaptació absolutament irreconeixible). Una mena de borratxera vital en la que encara estava quan va publicar la segona novel·la i que va començar a passar-li factura.

Ese noviembre se estrenó la adaptación cinematográfica de Menos que cero, Golpe al sueño americano, con críticas mediocres y una taquilla regular, pero se organizaron pases y fiestas repletos de famosos mientras “Hazy Shade of Winter” de las Bangles, el primer sencillo extraído de la banda sonora, atronaba en todas partes desde la MTV y la radio y se situaba en el segundo puesto de Billboard. Y yo me sentía desconectado, como si todo estuviera ocurriéndole a otro, una sensación de honda separación y alienación se había apoderado de mí y no obstante sonreía y fingía que todo era fácil y agradable y que le gustaba a todo el mundo, aunque decididamente no era así. Un Bret se tragó la mentira; el otro Bret vivía con la aguda consciencia de que era solo eso, una mentira. Probablemente era demasiado joven para disfrutarlo del todo y aceptar lo que pasaba. Y eso también me frustraba y me enfadaba. ¿Qué sociedad era aquella que había permitido que yo triunfara? ¿Por qué no me fiaba de ella? ¿Por qué quería escapar? ¿Adónde podía ir?

Bé, a mi no em surt compadir algú que té èxit, i potser se li podria dir que ho accepti i apetxugui coi, el fracàs és molt més fumut de suportar, collons!

Abans he dit que és “un senyor de 56 anys queixant-se molt”, i sí, algunes crítiques per això em semblen encertades. El capítol Postsexo parla de moltes coses com l’accés limitat al porno que ara és absolutament il·limitat, la sexualitat i el tema gay (sí, ell és gay), i com opina de tot però hi ha molta gent a qui aquest opinar de tot no agrada, que consideren qui pot i qui no pot opinar, una mica el que també tenim per aquí.

Esos críticos de las redes querían dar a entender que la blancura de mi piel era un error ideològico, que mi cómoda ignorancia era un problema indiscutible. Sin embargo, yo argumentaría que vivir sin una experiencia directa de la pobreza o la violencia estatal, crecer sin que nunca se te presuponga una amenaza en los espacios públicos y no enfrentarse jamás a una existencia donde cueste encontrar protección no equivale a ausencia de empatía, juicio ni comprensión por mi parte y no exige, de forma justa y automática, mi silencio.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Y ara sobre el tema gay i tot el que podem englobar-hi, que és molt, i el mateix sobre disentir de discursos oficials.

Las voces que sientan cátedra en los medios, heterosexuales y homosexuales por igual, nos cuentan que todos los gays deberían ser canonizados siempre y cuando compartan los mismos valores: hablen así, se expresen dentro de estos límites, crean solo en esto, apoyen solamente eso y voten por aquel. (Morrisey, la bocazas, airada y peculiar estrella del pop, constituye una anomalía: denuncia las contradicciones y las hipocresías de la sociedad, y aun así se diría que la prensa y las redes sociales lo reprenden constantemente por hablar con sinceridad y no comulgar con el discurso aceptado del Gay de Applebee’s.) A algunos de nosotros la defensa corporativa de la homosexualidad siempre nos ha parecido alienante: la nota de prensa optimista, la máscara sonriente que nos asegura que todo es maravilloso. El gay que sale del armario y no quiere representar el statu quo y no se siente parte de una cultura gay homogeneizada o incluso la rechaza y se niega a ser un modelo de conducta positivo, en otras palabras, el rebelde en vías de extinción, parece que ha desaparecido de la sociedad.

Potser després de la moda del políticament correcte vindrà la del que disenteix per sistema? Ni idea, però abraçar idees massa fort provoca que més que idees semblin religions i les religions tenen molt clar què cal fer amb els heretges (han deixat les fogueres però no per falta de ganes). Voleu més Bret queixant-se de coses com un vell “cascarabias”?

Mis comentarios, muy generales, reflexionaban sobre la sensibilidad a flor de piel de los millennials, su sensación de tener derecho a todo, su insistencia en tener siempre la razón a pesar de las en ocasiones abrumadoras pruebas en contra, su incapacidad para considerar las cosas en su contexto, su tendencia general a la reacción excesiva y al optimismo pasivo-agresivo… Por cierto, todas estas faltas se cometían solo a veces, no siempre, y posiblemente venían exacerbadas por los medicamentos que muchos de ellos llevaban tomando desde la infancia por iniciativa de unos papás y unas mamás  hiperprotectores que controlaban todos sus movimientos.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I més:

El hecho de no poder escuchar un chiste ni ver determinadas imágenes (un cuadro o incluso un tuit) y de calificarlo todo de sexista o racista (lo sea o no) y por tanto considerarlo dañino e intolerable —por lo que nadie más debería escucharlo, verlo o tolerarlo— constituye una manía nueva, una psicosis que la cultura ha ido cultivando. Este delirio anima a la gente a pensar que la vida debería ser una plácida utopía diseñada y construida para sus frágiles y exigentes sensibilidades, y en esencia les alienta a perpetuarse como eternos niños, viviendo en un cuento de hadas cargado de buenas intenciones. Es imposible que un niño o un adolescente supere ciertos traumas y penas, pero para un adulto no tiene por qué serlo.

Aquesta queixa sobre la infantilització de la societat l’he llegida a gent de la seva quinta, i no puc menys que dir que la comparteixo, el que em preocupa una mica. També trobem comentaris sobre twitter o Trump, que es poden resumir en que la gent accepti que ha guanyat i segueixin amb les seves vides, cap president millorarà la seva vida.

La part final del llibre la dedica a les seves trifulques amb David Foster Wallace (el que més critica és la mena de canonització que se’n fa); el que fa a twitter (com quan borratxo i per error el va fer servir per demanar droga); i el que ell anomena el post-imperi. També aprofita per parlar de Charlie Sheen o Kanye West, i en general qualsevol que no tingui manies a l’hora de discrepar del discurs dominant. Ell reclama que les opinions són vàlides, que la censura dels mitjans a qualsevol que parli bé de Trump és absurda i més feixista que qualsevol cosa que Trump intenti. L’esquerra americana (i els progres de Hollywood, progres forrats de pasta) s’emporten moltes de les seves patacades i no deixa de repetir que més que guanyar Trump per una miqueta, Hillary va perdre per molt, perquè hi ha un país molt gran entre Nova York i Califòrnia. Però la censura i les conseqüències de mostrar suport a Trump (que al cap i a la fi és un president ELECTE) són d’un nivell que molta gent prefereix no arriscar-se. És la dictadura del políticament correcte portada a l’extrem, i de manera retroactiva (com el director de Guardianes de la Galaxia, acomiadat per uns tuits de més de deu anys d’antiguitat).

Després d’aquest llibre sé bastant millor què pensa Bret Easton Ellis, però sobretot m’he quedat amb ganes de llegir American Psycho (no hi és en català!) i de rellegir (en castellà i català descatalogats, per cert) Menys que zero.

(Visited 18 times, 1 visits today)