Els testaments / Margaret Atwood

El conte de la serventa em va provocar fascinació, mal rotllo i un calfred a l’esquena en el que prefereixo no pensar gaire. Un tros de llibre com n’hi ha pocs, i un món que és molt diferent però que no seria gens impossible que hi acabéssim anant. Per això el mal rotllo, i les ganes de veure la continuació que ens ofereix Margaret Atwood del seu exitós llibre (molt recomanable així com la sèrie tot i les llicències).

Han passat anys de la primera novel·la, però les coses no han canviat als Estats Units, que ara es diuen Galaad i són una teocràcia totalitària i classista i masclista, ho tenen absolutament tot.

Hi havia gronxadors, en un dels parcs, però com que portàvem faldilles que el vent podia aixecar i ensenyar què hi havia a sota, no se’ns podia ni acudir de prendre’ns la llibertat de pujar-hi. Només els nens podien tastar aquella llibertat; només ells podien enlairar-se, flotar i descendir; només ells podien solcar els aires.

Encara no he pogut pujar mai en un gronxador. Encara és un dels  meus desitjos.

© Hulu.

Com en el primer llibre el que realment incomoda no és tant la realitat que dibuixa, que també, sinó el fet que no és difícil arribar-hi, posar-nos en una situació sense alternativa on tota resistència resulti inútil. Som animals adaptables, i pel que sembla ens podem adaptar a tot, sobretot si tens el poder, sempre hi ha algú que surt guanyant de les situacions, per més aberrants que ens sembli, i òbviament no volen que canviïn.

El poder m’ha engrossit, és veritat, però també m’ha fet nebulosa: informe, canviant. Sóc a tot arreu i enlloc alhora: projecto una ombra inquietant fins i tot sobre el pensament dels Senyors. ¿Com puc tornar a ser jo? ¿Com puc recuperar la meva mida normal, la mida d’una dona qualsevol?

Però potser ja és massa tard, per això. Fas el primer pas, i per salvar-te de les conseqüències, fas el següent. En uns temps com els nostres, només hi ha dues possibilitats: pujar o enfonsar-se.

Aquesta que parla, aquesta narradora és Tia Lydia, una de les tres veus que ens narren aquests testaments. Les altres són una noia que creix entre la classe benestant de Galaad (la filla d’Offred del primer llibre) i una noia que viu a Canadà, que resulta ser la bebé Nicole, escapada de Galaad quan només era un bebé, els seus pares legals la reclamen i hi ha tot un conflicte obert entre ambdós països per ella, que ha viscut amagada de tothom, fins i tot d’ella mateixa que desconeixia la veritat fins que aquesta se li fa present de manera dolorosa i apremiant. He de confessar que algunes coses les recordo més gràcies a la sèrie que al llibre, però això tant és.

La part de la Tia Lydia és la més interessant, s’explica les primeres hores després que les dones es quedessin sense drets, la detenció, la reclusió en un estadi (una reminiscència negra de la dictadura de Pinochet).

Em sap greu entretenir-me tant en les condicions d’higiene, però et sorprendria la importància que adquireixen els productes de primera necessitat que donem per descomptats, en què amb prou feines reparem fins que ens els prenen. Quan somiava desperta —cosa que fèiem totes, perquè, tancades per força i sense que passés res, donàvem curs a la imaginació, ja que el cervell s’ha d’entretenir amb alguna cosa— sovint m’imaginava un vàter magnífic, blanc i net. Ah, i una pica a joc, amb un raig abundós d’aigua clara i pura.

Naturalment, vam començar a fer pudor. A més de la tortura dels vàters, dormíem amb el vestit d’oficina, sense roba interior de recanvi. Algunes ja havíem passat la menopausa, però d’altres no, i per tant la pudor de sang coagulada es va afegir a la de la suor, les llàgrimes, la merda i el vòmit. Respirar era nauseabund.

Ens estaven rebaixant al nivell de les bèsties —bèsties encorralades—, a la nostra naturalesa més animal. Ens refregaven aquesta naturalesa per la cara. Volien que perdéssim la dignitat humana.

I d’aquí la van convèncer per idear tot un sistema que regiria les vides de les dones en endavant, per educar-les en les seves tasques i sobretot en la seva funció pràcticament única: reproduir-se. Ella era jutgessa, una professional amb estudis, culta, amb una carrera, què l’ha fet canviar? Com ha passat? Com s’ha convertit en part del sistema d’opressió? L’alternativa era la mort, això ajuda a entendre moltes coses.

THE HANDMAID’S TALE — “June” – Episode 201 — Offred reckons with the consequences of a dangerous decision while haunted by memories from her past and the violent beginnings of Gilead. (Photo by:George Kraychyk/Hulu)

Setmana rere setmana inventàvem lleis, uniformes, eslògans, himnes, noms. Setmana rere setmana n’informàvem el Senyor Judd, que es dirigia a mi com a portaveu del grup. De les idees que aprovava se n’atribuïa el mèrit. Li plovien lloances dels altres Senyors. Quin èxit tenia!

¿Detestava jo l’estructura que estàvem creant? En certa manera, sí: era una traïció a tot el que ens havien ensenyat en la nostra vida anterior, a tot el que havíem assolit. ¿Estava orgullosa del que vam aconseguir, malgrat les limitacions? En certa manera, també ho estava. Les coses no són mai simples.

Durant un temps gairebé em vaig creure el que sabia que volien que cregués. Em comptava entre els fidels per la mateixa raó que tanta gent a Galaad: perquè era menys perillós.

Explicar més coses seria caure en l’espòiler més cruel, així que no ho faré. Aquest llibre agafa el testimoni d’El conte de la serventa i ho conclou, però potser ho fa tenint en compte més la sèrie (molt recomanable), i com a la sèrie es veu potser un interès excessiu en lligar-ho tot, en que totes les peces encaixin bé. Les diferents línies argumentals van confluint, de manera lenta, una mica previsible, però fantàstica.

El llibre no és igual de bo que el primer, per mi el supera i construeix un conjunt terriblement sòlid i que atrapa. No és un llibre que es pugui llegir de pressa i corrents, això tampoc, tot i que de ganes no us en faltaran perquè a mida que passen les pàgines cada cop costa més deixar de llegir.

Una cosa que apareix mig amagada en els agraïments i que considero que és molt important de cara a la lectura del llibre:

La sèrie de televisió ha respectat un dels axiomes de la novel·la: no hi pot aparèixer cap esdeveniment que no tingui un precedent en la història de la humanitat.

Esteu avisats.

(Visited 12 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *