L’amant / Marguerite Duras

El bon record de La tarda del senyor Andesmas i sobretot El dolor va fer que quan vaig veure aquest llibre en una llibreria d’ocasió no em pogués resistir a afluixar 2€ per porta-me’l a casa. L’edició no és la de la portada, però em va agradar més aquesta amb la cara (imagino) de Marguerite Duras, tot i que també hi havia imatges de la pel·lícula que se’n va fer.

Aquest llibre és parcialment autobiogràfic, una Marguerite de 15 anys i un xinès de més de 20, aquí els teniu. Els dos formaven part de minories, ell de la poderosa minoria xinesa i ella de la minoria blanca i francesa, els que manaven a la colònia francesa d’Indoxina.

Son nom était Huynh Thuy Lê, mais le monde entier le connaît sous le nom de l’« amant », de Marguerite Duras
DR / Paris Match

El llibre atrapa, la prosa de l’autora m’enganxa d’una manera que no havien fet els altres llibres que n’he llegit, és tan bona que resulta gairebé insultant.

Molt aviat la meva vida ja va ser massa tard. A divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit i els vint-i-cinc anys el meu rostre va emprendre una direcció imprevista. Als divuit anys vaig envellir. No sé pas si a tothom li passa el mateix, mai no ho he preguntat. Crec que m’han parlat d’aquesta empenta del temps que et colpeix alguna vegada quan travesses els anys més joves, els més celebrats de la vida. Aquest envelliment va ser brutal. Vaig veure com s’apoderava de les meves faccions una a una, com canviava la relació que hi havia entre elles, com engrandia els ulls, com deia la mirada més trista, la boca més definitiva, senyalava el front amb esquerdes profundes.

VIETNAM 1950s – Vịnh Hạ Long 1953 © manhhai, Creative Commons.

L’argument del llibre potser atreu més mirades morboses que no pas literàries, i és un error, un gran error. Alguns detalls que sí es veu que són clarament autobiogràfics, com la seva vocació.

Vull escriure. Ja li he dit a la meva mare: el que vull és això, escriure. Cap resposta la primera vegada. I després em pregunta: escriure què? Li dic llibres, novel·les. Respon durament: després de l’agregació de matemàtiques escriuràs si vols, ja no serà cosa meva. Està en contra, no té mèrit, no és un treball, és una broma —més endavant em dirà: una criaturada.

Podria copiar gairebé tot el llibre, així de bo l’he trobat, així de bons m’han semblat molts fragments.

Des del primer instant sap una cosa com aquesta: que el té a la seva mercè. Conseqüentment, que d’altres com ell poden estar a la seva mercè, si es presentava l’ocasió. També sap una altra cosa: d’ara en endavant ha arribat sens dubte el moment en el qual no pot escapar a certes obligacions que té envers ella mateixa. I que d’això la mare no n’ha de saber res, ni els germans, també això ho va saber aquell dia. Des que va entrar a l’automòbil negre, ho va saber, es va trobar al marge d’aquella família per primera vegada i per sempre. Des d’aleshores ja no n’havien de saber res d’ella. Que els la prenguin, que se l’enduguin, que li facin mal, que la malmetin, ells no ho han de saber. Ni la mare, ni els germans. Aquest serà des d’ara el seu atzar. Ja en pot plorar dins l’automòbil negre.

La criatura ara se les haurà amb aquest home, el primer, el que s’ha presentat, al transbordador.

vallotton_nude_bed_1913 © Art Gallery ErgsArt – by ErgSap, Domini públic.

La seva relació té una gran força narrativa, podria semblar que ells dos hi estan entregats del tot, i sí, però el món que els envolta no fa més que remarcar les diferències. Cada cop que les mirades van més enllà dels seus cossos tot són carrerons sense sortida, no hi ha més que el que tenen a casa moment, i potser ni això.

Retornem al pis de solter. Som amants. No podem pas deixar d’estimar-nos.

A vegades no torno al pensionat, dormo amb ell. No vull dormir als seus braços, amb la seva escalfor, però dormo en la mateixa habitació, al mateix llit. Algunes vegades no vaig al liceu. Anem a sopar a la ciutat de nit. Em dutxa, em renta, m’eixuga, adora, m’empolaina i em vesteix, m’adora. Sóc la preferida de la seva vida. Viu amb l’espant que trobi un altre home. Jo mai no tinc por de res semblant. També sent una altra por, no perquè sóc blanca sinó perquè sóc tan jove, tan jove que podria anar a la presó si es descobrís la nostra història.

La protagonista viu en un pensionat, un liceu, una escola interna però amb unes normes que, almenys en el seu cas, semblen força laxes. Això sí, les altres noies, advertides per les seves mares, no hi parlen, només una.

Estic extenuada de desig per l’Hélène Lagonelle.

Estic extenuada de desig.

Vull emportar-me amb mi l’Hélène Lagonelle, allí on cada vespre, els ulls clucs, em faig donar el plaer que em fa cridar. Voldria donar l’Hélène Lagonelle a aquest home que em fa això perquè ho faci a ella. Això davant meu, que ella ho faci segons el meu desig, que es doni on jo em dono. Seria a través del cos de l’Hélène Lagonelle, per la travessa del seu cos, que el plaer em vindria d’ell, definitiu aleshores.

Per morir-ne.

Els pensaments de la protagonista de tant en tant van cap a una mena de perversitat, un emboirament dels sentits, una percepció de les coses completament particular. De les coses i sobretot de la seva relació, sensual i carnal per damunt de tot. Perquè així ho volen i perquè no és possible anar a res més.

Jin N Tonic & Josh 06 © Robert Bejil, Creative Commons.

Mirava el que em feia, com es servia de mi i mai hagués cregut que es pogués fer d’aquesta manera, anava més enllà de la meva esperança i d’acord amb el destí del meu cos. Així m’havia convertit en la seva filla. També per a mi ell s’havia convertit en una altra cosa. Començava a reconèixer la suavitat inexpressable de la seva pell, del seu sexe, més enllà d’ell mateix. L’ombra d’un altre home també devia passar per l’habitació, la d’un jove assassí, encara no ho sabia, però, encara res no n’apareixia als meus ulls. La d’un jove caçador també devia de passar per l’habitació, aquesta, però, sí, ho sabia, algunes vegades era present en el plaer i li deia, a l’amant de Cholon, li parlava del seu cos i també del seu sexe, de la seva suavitat inefable, del seu valor a la selva i als rius de desembocadures amb panteres negres. Tot s’adeia al seu desig i feia que em tingués. M’havia convertit en la seva fill. Era amb la seva filla amb qui feia l’amor cada vespre.

La narració té un voltatge eròtic elevat, sense passar-se de llarg però sense caure en un amor carrincló, el que hi ha és sexe apassionat i no cal donar-hi més voltes.

The Kiss © The Prophet, Creative Commons.

Un llibre excel·lent que aprofitant el tema fa una repassada per tota una sèrie d’elements molt importants en la biografia de Duras. La vida a la colònia d’Indoxina i com era allò pels francesos blancs pobres o modestos, que estaven per sota dels capitostos però per sobre dels nadius. Com era la relació amb altres races en aquell context. I la seva mare, un pare mort i una mare inestable (com a mínim) que havia de tirar endavant la família contra tot. Sí, el llibre parla d’una relació, prohibida si és vol, però reduir-lo a només això, tot i ser la part principal de l’argument, és quedar-se a la superfície. Un llibre que val la pena rellegir i que penso rellegir, n’estic convençut.

(Visited 14 times, 1 visits today)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *