Si aquest carrer fos meu / Stefanie Kremser

Un llibre del que fa força temps que només n’escolto coses bones de l’escriptora per mi desconeguda Stefanie Kremser, un dels que es desfeia en elogis cap al llibre era Sergi Pàmies, aquest és l’article, i vaig decidir que això era argument més que suficient.

I el llibre no decep, ni una mica. Stefanie Kremser va teixint un recorregut amb tot de salts en el temps i en l’espai però agafant com a punt de referència per a cada capítol un domicili. I d’aquesta manera caòtica en aparença ens va explicant qui és. Sembla una pregunta fàcil, però la seva biografia es prou complicada com per no ser-ho tant.

El sentiment de no saber on pertanyo m’ha acompanyat gairebé sempre, però aquells darrers onze mesos m’havia sentit integrada en un lloc per primera vegada des de feia molt de temps. Des que tenia vint anys no havia tornat a sentir que formava part d’un país concret fins que vaig arribar a Nova York, la ciutat dels immigrants d’arreu del món, i aquella era precisament la clau. Allà no era una nouvinguda amb arrels estrangeres, sinó una persona com milions d’altres; no destacava ni era una excepció, sinó al contrari: allà, la meva procedència, els meus canvis de residència i el meu accent —influït per les diverses llengües que parlo— eren normals.

New York City © Yoann JEZEQUEL, Tayloright. Creative Commons.

Amb pocs anys ja havia viatjat més del que moltes persones han fet en tota una vida, inclosos alguns “salts” a banda i banda de l’Atlàntic, i d’hemisferi, i també, a sud-amèrica, a banda i banda dels Andes.

Amb aquest primer viatge a Bolívia vaig aprendre moltes coses sobre fronteres, passaports, llocs de naixement, llengües i singularitats regionals o nacionals. Però vaig aprendre, sobretot, que les definicions de tots aquests conceptes són ampliables.

Tota aquesta barreja per l’autora era natural, però fins i tot ella, de tant en tant, tenia algun moment de dubte, menor, però dubte al cap i a la fi.

—És com ser dins d’una pel·lícula.

Jo també ho pensava de tant en tant. El que no sabia era quina, en quin idioma ni amb quins subtítols.

El llibre no segueix un ordre cronològic ni geogràfic, aquesta és una conversa de nena a Brasil, amb els seus veïns del barri, altres nanos com ella que s’estan tantejant:

Aleshores jo ja parlava prou portuguès per poder donar informació sobre el meu país d’origen: Alemanha. La Nélida, la nena més gran, va preguntar assenyada:

—¿De quina banda del mur?

Desconcertada, vaig rumiar què devia voler dir i, al final, vaig assenyalar el jardí de l’altra banda de la barana on estava asseguda i vaig respondre:

—D’aquesta banda.

1961 August. Building berlin wall © Ur Cameras, Domini públic.

I un dels llocs on amb el pas del temps s’acaba instal·lant és Barcelona, on de seguida es posa a aprendre català. Per una multilingüe com ella no va ser gaire difícil, però un cop va veure la convivència estranya dels idiomes a casa nostra va decidir que era necessari, un pas que molta gent no fa.

Les classes de conversa dels dimecres a la tarda m’encantaven: el llarg passeig per les illes octogonals de la Dreta de l’Eixample fins a la cafeteria on quedàvem era un viatge de descobriment que emprenia només per a mi mateixa, per poder atresorar al llarg del temps experiències i impressions pròpies independents de les del meu marit. Perquè l'”habitació pròpia” que reclama Virginia Woolf és tan important com tenir un paisatge propi, com a dona, com a persona, com a rodamón.

Per si teniu curiositat (jo en tenia) el marit és el també escriptor Jordí Puntí, ho diu ella mateixa quan fa un comentari sobre una idea que acaba donant origen al llibre Maletes perdudes (aquí teniu la meva ressenya del seu Això no és Amèrica).

Els trasllats, les maletes… una cosa tan constant que ha acabat formant part de la rutina, de la seva manera d’entendre la vida, o potser una decisió adaptativa, potser les dues coses.

Els tres anys que vaig passar a la Berliner Strasse constituirien la base dels meus records d’Alemanya. Vaig fer cinc, sis, set anys. Tenia una maleteta taronja on aviat hauria d’encabir tota la meva infantesa alemanya, com si fos un joc de memory que m’enduria per emprendre el gran viatge a un continent llunyà.

Imatge treta d’aquí.

Amb això ens plantem pràcticament a mig llibre. Com que és un llibre amb un ordre aparentment anàrquic això no vol dir gaire, a nivell de què en sabem o allò de “per on anem”. Hem vist escenes de gairebé totes les seves edats i ciutats. Sí que tinc una cosa la començo a tenir clara, i és que aquest llibre és dels bons, del que et deixen pensant després, encara que els llegeixis a tota velocitat, això queda, fa solatge.

I ara un fragment llarg sobre com ens veu als catalans, més concretament als barcelonins, jo crec que encerta bastant.

Els anys al passeig de Sant Joan em van donar una mena de formació bàsica sobre Barcelona. Vaig aprendre, entre altres coses, que en un primer moment els catalans són més desconfiats que cordials; que quan et veuen amb cara d’estranger no et parlen mai en català; que les mares han de deixar els fills a l’escola bressol al cap de setze setmanes de baixa maternal per tornar a la feina; que els croissants fornejats amb llard són encara més bons que els de mantega; que el nostre pis tenia goteres quan hi havia tempesta; que a l’estiu no quedes per sopar amb ningú abans de les deu de la nit; que a l’agost els barcelonins cedeixen la ciutat als turistes i cap autòcton es rebaixaria a anar a les platges de la ciutat; que qualsevol ciutadà empadronat té dret a rebre atenció sanitària; que dissenyar carrils bici és un art complex, que aquí hi creixen xicrandes i les cotorres viuen a les palmeres; que els mateixos milions de persones que semblen tan calmades quan hi ha una crisi econòmica i política són en realitat capaces de sortir a manifestar-se pels seus drets de manera pacífica i incansable; que els llogaters són éssers desprotegits i l’única possessió que tenen és la por (cada vegada més alarmant) del desnonament.

Diada de l’Onze de setembre del 2008 © Toni Hermoso Pulido, Creative Commons.

I ara una definició que com és,  o de com es veu, o de com les dues coses es barregen.

Al principi em resultava frustrant que em confonguessin constantment amb una estrangera, però el cas és que només sóc un camaleó per dins, no per fora. Amb el temps he aprés a no donar importància al tractament segons l’aspecte físic, perquè no és una qüestió personal: simplement, Barcelona està desbordada. Jo, tossuda, demano la carta en català o en castellà, un esforç que ara també han de fer la majoria dels habitants de la ciutat. Després de tres o quatre frases en qualsevol dels dos idiomes oficials, cambrers, botiguers i forners deixen de banda el seu anglès macarrònic i respiren alleujats. Parlant, la gent s’entén.

Fotogradia de l’autora de Llibert Teixidó, publicada en aquest article a La Vanguardia.

És un llibre del que se n’ha parlat molt i bé, les lloances estaven justificades? Doncs sí. Que més? Poc més, el llibre està molt i molt bé, es llegeix bé i té un parell de moments que a mi m’han deixat amb l’ai al cor. Un llibre de no-ficció però absolutament literari (potser m’hauré de replantejar aquesta categoria) i magníficament escrit. No us en penedireu.

(Visited 48 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *