Xinxes / Clive Sinclair

Nou llibre de l’editorial Avantsala, el que fa tres del seu catàleg, de moment el seu criteri em sembla fora de tot dubte, a veure què tal aquest llibre de Clive Sinclair.

Aquest és un autor que en les seves pròpies paraules sempre va escriure sobre: “Sexe, mort i jueus.” Tot plegat promet bastant, també el pròleg d’Albert Sánchez Piñol és força engrescador, així que em poso amb bona disposició amb aquest recull de relats.

When they both meet. © Pierre Janineh, Creative Commons.

No s’hi pot anar amb cap idea preconcebuda, el contes són estranys, bons però estranys. El primer conte, que dóna títol al llibre, sembla una comedieta universitària amb història típica entre professor i alumna i de cop i volta fa un salt i ens trobem amb… bé, no sé exactament amb què ens trobem, una cosa que ens deixa pensant “però, jo estava llegint això? no ho he vist venir?”.

El conte Gènesi és molt bo, la premisa és molt esbojarrada però tot i això funciona. Una història amb àngels i dimonis a la ciutat de Los Angeles? Per què no?

Per la vostra informació: l’única diferència entre els àngels i els dimonis és el que fan; els àngels són els aduladors del Totpoderós, mentre que els dimonis són el Seu servei secret. El Cel és Utopia. És perfecte perquè tot això només és teòric; ja sabeu el que diuen els vostres escriptors, les teories estarien bé només que no hi hagués polítics que les portessin a terme. Però l’infern és material, d’això en podeu estar ben segurs; un lloc d’exili, l’exquisida conclusió de tots els vostres moviments de massa.

Foto: SCANPIX

Aquest mateix conte explica coses sobre allò que qualsevol escriptor o aspirant a escriptor acaba afrontant un moment o altre: les notes de rebuig.

Creieu-vos-ho o no, la paret de l’estudi de l’Artie és coberta de notes de rebuig. Les estanteries són plenes de volums dels seus aclamats contemporanis; al cantó inferior dret hi ha tan sols un petit espai reservat per a les revistes que han publicat les seves històries. Una inspecció més minusiosa de la paret revela com gradualment s’han anat formant diversos estrats; els impresos de rebuig formen la base, a sobre s’hi troben aquells que l’han refusat personalment —com un d’Esquire que diu “Estimat Sr. Wiseman, Una història especial, però no acaba de ser-ho prou”— i, finalment, a la part superior, en un espai molt petit, hi ha aquells que han tingut una bona acceptació.

En el conte L’increïble cas dels assassinats de Stack o’Wheats el que tenim està a mig camí del periodisme, o del conte que simula ser periodisme, però sense perdre la mala llet i l’humor negre que comencem a identificar com a marca de la casa de Clive Sinclair.

Això que segueix és del conte En algun lloc sobre l’arc de Sant Martí:

Disneyland és un altre país. L’entrada està controlada per nois i noies rossos asseguts al llarg d’una filera de cabines com si fossin agents d’immigració en una frontera entre estats. La Cissy, el nadó i l’artista d’arcs de Sant Martí la van creuar i van entrar al Regne de la Màgia. Caminaven pel carrer principal. Aquí es trobava l’inconscient col·lectiu d’Amèrica. Animals mecànics que rugien, salvatges mecànics que portaven llances, pirates mecànics que es disparaven; tot semblava real, però ningú feria ningú, ningú prenia mal. No hi havia present a Disneyland, tot era un diàleg entre el passat i el futur; el present era un espai buit a través del qual una bala passava entre la pistola i l’objectiu. Com que el passat havia estat conquerit i convertit en una cosa inofensiva; el futur podia ser profetitzat amb confiança: uns grans temps per a la mecànica, l’Autopia.

Disneyland © Barry Mulling, Creative Commons.

Observacions lúcides, contes ben trenats, interessants i sempre la sorpresa final, un gir que ens deixa descol·locats i com sense saber si hem de riure o meravellar-nos o enfadar-nos…

Possiblement el conte més reeixit sigui Amèrica; m’ha agradat molt el conte Svoboda perquè comença com una novel·la negra hard-boiled i de seguida és una història on es combinen jueus i comunistes que m’ha recordat molt a un dels meus autors preferits Serguei Dovlàtov; també el conte final Asquenàzia, és una mostra dels temes marca de la casa de Clive Sinclair.

Clive Sinclair, imatge treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Un recull de contes sorprenent, difícil de classificar i per això mateix incòmode. Un autor que no es casa amb ningú i que no té interès en caure bé, cínic, sincer i independent. Una actitud que potser va contribuir a que en vida no fos un autor gaire reconegut, i no diguem ja traduït. Aquest llibre arregla aquesta injustícia, i a mi almenys m’ha creat la necessitat de llegir més coses d’ell, a poder ser novel·les que en té algunes. Quan llegeixo un llibre que em deixa amb ganes de més és que el llibre és tot un encert.

(Visited 20 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *