All i salobre / Josep Maria de Sagarra

De Josep Maria de Sagarra n’he llegit Vida privada i La rambla de les floristes (en una edició de 1935 que potser val alguna cosa i tot); i potser Vida privada es mereixeria una relectura perquè em va agradar força.

Aquesta novel·la va ser publicada el 1929, i el català que s’hi fa servir sumat al fet de ser un català de pescadors fa la lectura a estones una mica complicada. Per sort la història no és complicada.

Una manera bèstia de descriure el llibre seria dir que és com si Josep Pla es passés amb les descripcions i els adjectius i a dins de tot això i posés una història. Una història entre Quimet, que estudia per ser capellà i es quedà penjat de la Marí, una bellesa del poble amb una família que és per fugir i en Pere, que pretén a la Marí però tampoc està per casar-s’hi, de fet amb lo altre ja va servit. No, no és una novel·la gaire feminista, tot i que la noia és tot un caràcter. Aquest és en Quimet.

—Tens dinou anys, ets pobre, no serveixes per a res, els teus germans t’odien, ningú no t’estima, ningú no sap què vols. Si et veuen plorar es riuran de tu, t’engegaran una pedra com si fossis un gat ronyós. El teu pare és un miserable, un mal home, t’ha fet seguir els estudis de capellà per vanitat seva, t’ha fet estudiar per força; a casa teva sembla que trepitgis grotes, tot punxa. La teva mare t’amoixa, i cada moixaina et fa mal al cor. Quan arribes al poble, véns amb ganes de reposar un xic, però tan bon punt hi has posat els peus, que encara t’esqueixa més el malviure. Els companys de seminari, les sotanes i les ulleres dels teus mestres, els llibres, les oracions, tot et fa pudor de falsedat i de covardia… I tu t’ajups i aguantes, perquè al fons del fons ets tan gasiu i tan brètol com el teu pare i els teus germans, tens la mateixa covardia llepissosa de la teva mare. Per això els xicots del poble et miren com un gos. Perquè ets igual que ells, però tu tens les mans fines i et canses quan agafes els rems, i no ets bo per anar en mar, i només saps quatre butllofes i quatre llatinades que t’han ensenyat a Girona, però que no et passen de la llengua. I, quan sents que els altres minyons com tu fan petar les dents i reneguen, tu fas veure que el seu parlar et crema la sang, però al fons del fons t’és igual, i tant se te’n dóna que diguin el que vulguin de tots els sants.

Les descripcions del paisatge són un dels punts forts del llibre, l’entorn és pràcticament un personatge més.

La badia era com una gran petxina de color de rosa. Es veien els termes de muntanya, claríssims, rentats per l’aire més fi del món. L’aigua llisa tenia un tremolor imperceptible com la pell d’una noia despullada.

Calypso © Taymaz Valley, Creative Commons.

L’altre pretendent de la Marí, és un home de món i com que no està pas estudiant per capellà por fer-ho a cara descoberta.

En Pere Ballesta ha estat i és un aventurer mesquí de casa de meuques, de botigueta i de billar i dòmino. Anticlerical, fumador d’escanyapits, amb un gran sentimentalisme per l’arròs, pel brotet de menta i per totes les coses del seu poble relacionades amb el peix i la teca i la pell d’alguna cuixa que no hagi servit. En fi, en Pere Ballesta és un gat dels frares, que de tant en tant tira al dret i algun cop l’encerta i se la menja de viu en viu.

Tres personatges, un d’ells abusa de la noia, què farà l’altre? I la noia? Una trama típica d’òpera si voleu. I un detall important, la vida dels pescadors aquí no està idealitzada, gens ni mica, és una vida molt dura, molt esclava i de molta i molta misèria. Per això sortir del poble és pràcticament un somni inassolible per la majoria.

Tenim una primera part al poble, una segona on seguirem a Quimet al seminari de Girona, i una tercera on confluirà tota la història a Figueres. Quan dic que en alguns moments la novel·la pot ser difícil de llegir vull dir coses com això:

—No en futis pas cas, si no sum estat gota palicaire a l’arrabassada del vinyoble, que el mestier de la cupada fa fúgere l’amur com el llapí de la pistola. Mes ara el repòs mus faci de conhort, Marí, i balleu a Perpinyà demà mateix atraparíem tres o dues hores de bonur, i t’hi emmeni si et plau amb cor de no doldre, que és bo de menjar una bona grillada d’entrecote, acabant aquest mestier de merda, i un pixet de pansa avinyonenca, que mai et rata el profit de la vianda i et sulaja el bleix de demosela sucrada. Pas de mal visatge, Marí, ni danger gota, tot iràs llis i polit com fluta de pastre.

El Port de la Selva © Angelos Konstantinidis, Creative Commons.

Un llibre bo, en part eclipsat dins l’obra de l’autor pel seu celebrat Vida privada però que sens dubte té un interés. I potser si  Josep Pla hagués escrit novel·les hauria sortit una cosa semblant. Són paisatges i personatges empordanesos molt planians (Pla i Sagarra eren amics), això sí, l’autor ho retrata tot d’una manera crua i terrible, depriment si es vol, potser l’autor n’abusa una mica i acabem ignorant-ho, en tot cas de ben segur que això escandalitzava de mala manera els lectors de la burgesia que volien coses més “passadores” i no pas coses que remoguessin caus de misèria.

Una troballa de llibre molt recomanable.

(Visited 38 times, 1 visits today)