Espanya en guerra / Albert Pla

Pot agradar més o menys, però Albert Pla és un cantant que no deixa indiferent i que sempre és ell mateix, alié a modes, tot i que això el porti a ser un artista minoritari. És algú que es manté ferm i a qui crec que li agrada molestar i escandalitzar. Anem a veure si aquestes qualitats que té com a cantant les conserva quan es posa a escriure. Fa uns anys ja va publicar el llibre Espanya de merda, clarament no vol fer amics.

Un parell de puntualitzacions, el llibre està originalment escrit en castellà, no pas en català, i compta amb il·lustracions de César Sebastián Díaz, que és una feina que trobo que val la pena reivindicar també quan parlem de llibres destinats al públic adult (en llibre infantil-juvenil sembla que ja es té més assumit, crec).

Entrem en matèria, se’m fa difícil classificar el llibre. Hi ha política-ficció, tot i que no gaire, simplement la declaració d’independència de Catalunya no es retira ni es suspén, i la UE i la ONU i Espanya i tots es posen a fer moltes gestions i coses d’aquestes que fan i que no serveixen absolutament per res (podeu preguntar als saharauis) fins que al final li passen la patata calenta a l’OTAN i els americans envien un portaavions a envair Catalunya i trobar els rebels catalans terroristes (han convertit a tots els catalans en terroristes gràcies a la televisió, posa els pèls de punta i tot) i executar-los. I abusar de la població com sempre es fa a les invasions: matant i violant. Però aquí, a casa, una cosa que sempre hem vist a la tele que passa lluny ara passa aquí mateix.

I tenim la part bèl·lica, centrada sobretot en el Batalló dels Sonats i les seves “proeses” en terres catalanes. Si els exèrcits són com són, un batalló amb aquest nom ja us podeu imaginar com és. Un de les seves primeres proeses és fer saltar pels aires la Sagrada Família. Aquest batalló serà el fil conductor per on anirem veient tot el desplegament geopolític que… a veure això és ficció però no és tan diferent del que sí que passa o ha passat a altres llocs. Cal tindre-ho present.

Sagrada Familia © neusitas, Creative Commons.

En fi, des de la sàtira més descarnada també es pot fer un retrat esfereïdorament real, i és el que ens trobem en alguns moments del llibre.

Ja ningú s’havia d’avergonyir de ser hereu del franquisme, ni de les seves arrels borbòniques franquistes, ni de la seva educació borbònica franquista. Ser franquista estava normalitzat, ser monàrquic era un orgull. Els Borbó seguien tenint la corona enganxada al cap i el cap enganxat al cos, i Franco encara era el cadàver polític més venerat i respectat per la majoria dels espanyols.

A les classes dirigents els anava de puta mare. Els cacics i terratinents i el seu exèrcit de polítics, jutges i periodistes, cadascun amb el guardaespatlles respectiu, es desplegaven pels ajuntaments de cada poble. Des d’allà, es va donar via lliure a la corrupció en totes les facetes. Tot es justificava pel cost enorme que els catalans havien causat a la nació. Les despeses de la guerra eren incalculables. La unitat d’Espanya exigia sacrificis a la població. Passar gana era patriòtic.

I tot això amb soldats americans passejant per aquí, per tot Espanya, i comportant-se com solen fer en aquests casos.

Alguns ja començaven a crear similituds amb la Guerra de la Independència. Era com al segle XIX, quan un Borbó, Carles IV, havia deixat entrar els francesos perquè envaïssin Portugal. Avui, un altre Borbó havia deixat entrar els americans perquè envaïssin Catalunya.

Afghan National Police, ‘America’s Battalion’ Marines maintain security in Garmsir [Image 9 of 9] © DVIDSHUB, Creative Commons.
I passen coses que… que voleu que us digui a mi m’han fet gràcia, molta, tinc un punt cabró, què hi farem!

Per si això fos poc, els soldats americans no entenien ni un borrall d’espanyol i obligaven la població a parlar-los en anglès. Ara els espanyols sabien què se sentia quan algú t’obliga a parlar una llengua que no és la teva al teu propi país. Què se sent quan un militar, un policia, un jutge, un notari o un funcionari públic t’exigeix parlar en una llengua que no és la teva. Quan la teva llengua és humiliada i només serveix per parlar amb la família tancat a casa. Quan el teu idioma ja no té autoritat, ni legal, ni moral, ni política. Quan la teva llengua és considerada una llengua inservible, un caprici prescindible.

Seria justícia poètica.

Battle for a ridge where “A” Company of 2nd Battalion, 5th Marines were held up for 48 hours. The drive was a success and the strong enemy forces were eliminated. This took place two miles north of Naha. © Signal Corps Archive, Domini públic.

La troca es va embolicant de mala manera. El llibre no estalvia assassinats i insults i sexe i sang i fetge, moltes vegades amb personatges reals que surten amb el seu nom (com Felip VI) o amb d’altres molt fàcilment identificables. Podria ser un problema si tots aquests impresentables polítics que tenim sapiguessin llegir, però crec que a la majoria les neurones els arriben justet pel control d’esfínters.

Una gamberrada de llibre, catàrtic, i fins i tot alliberador per allò d’enfrontar-se a les pròpies pors. No és un gran llibre però sí un llibre esbojarrat i entretingut, i ara m’ha entrat curiositat per buscar l’altre llibre d’Albert Pla. Un llibre que et porta a un altre llibre mai és dolent.

(Visited 47 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *