Odissea / Homer

No m’estendre més en una de les meves frases més repetides: cal llegir els clàssics. Aquest és un clàssic de mida universal, pràcticament tota la literatura occidental ve d’aquí, no és pas poca cosa aquest llibre del poeta cec. Per si no ho sabeu això és el que vol dir en grec el nom d’Homer, que ja s’ha quedat com el seu nom enlloc de ser un malnom i llestos. Tant la seva existència com la seva autoria són temes controvertits i interessants (o no) en els que no entraré, a la introducció se’n parla. Un llibre d’aquests necessita una edició cuidada i una mica d’introducció per ser més passador, i aquest és el cas d’aquesta edició que respecta la forma de poema enlloc de fer com la majoria de les traduccions de poesia clàssica que ho passen directament a prosa.

És pot llegir un clàssic d’aquesta magnitud i gaudir-ne? Sí. I la pregunta té sentit perquè moltes vegades anem als clàssics amb un sentit d’obligació, de que “cal llegir allò” i gaudir-ne o no sembla que no importa a ningú, algú altre s’ha fumut llegint-ho i ara toca que tothom ho faci. Hi ha la possibilitats que determinats llibres hagin arribat a la condició de clàssics simplement perquè ningú ha descobert el trolleig i la cosa ha anat creixent i superant segles i modes. Si és una idea molt esbojarrada i no crec que sigui el cas. Però el món clàssic és l’origen de pràcticament tota la nostra cultura, tot està explicat des d’aleshores.

Com ho he fet jo? A poc a poc. Agafar el llibre per banda i fer-ne una marató no seria l’opció recomanable. Un o dos “cants” per dia, atent i amb la pausa necessària, i així anar fent. Que potser a altres els hi va millor d’una altra manera? Doncs potser. La meva experiència em diu que els clàssics cal agafar-los amb calma, si no poden “fer bola” i allunyar-nos-en per sempre. Un altre tema de discussió és si això és bo o no, no ho acabo de tenir 100% clar, però a mi aquesta mena de “vacuna anti-clàssics” no em convenç. La meva recomanació és aquesta: poc i seguit, i es trigarà el que s’hagi de trigar.

Herbert James Draper, Ulysses and the Sirens, 1909.

Si voleu la història no us costarà trobar-ne resums com per exemple aquest, no crec que calgui que jo també ho faci. He trobat dues expressions que es repeteixen al llarg del text i m’han fet especial gràcia per poètiques, la manera com s’indica que el dia ha començat Quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba i la gent que parla amb paraules com fletxes que volen. N’hi ha més de frases recorrents d’aquest tipus, era una manera de situar els oients amb fòrmules conegudes (sí, en aquella época els poemes es feien per ser recitats).

A l’inici de cadascun dels vint-i-quatre cants hi ha una petita introducció, molt útil, un petit resum d’on estem i el que ens espera en el que estem a punt de llegir. Això és important perquè ens enfrontem a un text que té mil·lenis i una cosa així nosaltres la llegiríem en novel·la i no estem acostumats a fer-ho d’aquesta manera. Vull posar un fragment d’una d’aquestes introduccions de Joan F. Mira., concretament la del Cant XXIII, el penúltim, em sembla una bona valoració de l’obra.

L’Odissea és moltes coses alhora, i per això és també inclassificable, un gènere literari en ella mateixa, com la Comèdia de Dante. És un poema èpic, certament, ple de guerrers, de combats i de violència, i amb un desenllaç tan sagnant com acabem de veure. Però és també una narració d’una complexitat fascinant. Són els viatges d’Ulisses, plens de fantasies, de perills i de temptacions. És la història d’amor de dos protagonistes tan excepcionals com Ulisses i Penèlope, d’una lleialtat mútua que trobarà en aquest cant el final —inesperat— que tothom esperava. I és també la història d’un fill que busca un pare, que s’enfronta confusament amb la mare, i que per fi trobarà el seu lloc quan quedarà restablert l’ordre social, que és també l’ordre de la família i de la casa.

No puc menys que recomanar-ne la lectura, i ara que jo ja l’he enllestida m’hauré de buscar una versió igual de digna de la Ilíada, i després potser m’hauria de posar amb l’Eneida que la vaig llegir a l’institut i en vaig traduir petits fragments (era de lletres pures, vaig fer tres anys de llatí, només un de grec així que Homer el vaig tocar molt poc). Ho he dit al principi d’aquesta entrada i en moltes altres, cal llegir els clàssics!

(Visited 34 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *