Primera memoria / Ana María Matute

Abans de res: no m’he llegit el llibre amb aquesta portada que veieu a l’esquerra, però de vegades costa trobar la portada corresponent i al cap i a la fi ja us feu una idea. Fa moltíssim que no llegeixo res d’Ana María Matute, de fet és el primer cop que apareix per aquí, tinc un grandíssim records dels seus llibres (que tinc signats!) Olvidado rey Gudú i Aranmanoth.

Però aquest tipus de génere fantàstic més descarat era els dels seus darrers anys, no pas dels 50, fa impressió imaginar que hauria fet si hagués abraçat de manera desacomplexada la fantasia aleshores.

https://www.flickr.com/photos/windenric1/
SA MESQUIDA © Enric Rubio Ros, Creative Commons.

Tenim una història en una illa de les Balears, no queda clar quina, una història de un noi i una noia, cosins, a casa de l’àvia, la vella senyora de la contrada que vigila tots els voltants amb uns prismàtics de teatre. Els pares respectius estan a la guerra, lluitant en bàndols oposats a més a més. Però la guerra els resulta tan llunyana com el món fora de la illa.

Estábamos tan indefensos, tan obligados, tan —oh, sí— tan lejanos al ellos: al retrato de tío Álvaro, a los Taronjí, al recuerdo de mi padre, a Antonia, al Chino… Qué extranjera raza la de los adultos, la de los hombres y las mujeres. Qué extranjeros y absurdos, nosotros. Qué fuera del mundo y hasta del tiempo. Ya no éramos niños. De pronto ya no sabíamos lo que éramos. Y así, sin saber por qué, de bruces en el suelo, no nos atrevíamos a acercarnos el uno al otro. Él ponía su mano encima de la mía y sólo nuestras cabezas tocaban. A veces notaba sus rizos en la frente, o la punta fría de su nariz. Y él decía, entre bocanadas de humo: “¿Cuándo acabará todo esto…!” Bien cierto es que no estábamos muy seguros a qué se refería: si a la guerra, la isla, o a nuestra edad.

https://www.flickr.com/photos/datlee30/
DSCF0097 © Lý Tuấn Đạt, Creative Commons.

La petita societat al voltant de la seva àvia, el mossén, l’administrador, i els treballadors i jornalers… i els grups de nanos dividits en funció també d’això: de la classe, de qui són els seus pares, d’una manera potser no tan visceral però igual de real. Una separació que les habituals treves no fan més que anar assentant.

I algú amb qui no s’hauria de relacionar i que, òbviament, és de qui s’acaba encaterinant.

Se levantó. Como nunca estuvimos tan cerca una del otro, vi que era más algo que yo. Pensé: “Ojalá éste me creyera mayor que él: lo menos de dieciocho años. Ojalá”.

—Ven conmigo, tonto.

Y sabía —en aquel momento lo supe por primera vez— que él iría a donde yo le pidiese.

Eché a andar muy segura de mí. Y aunque no le oía, sabía que venía detrás, que vendría siempre. (Y cuánto me dolió después. O, al menos, cuánto me dolió en algún tiempo, que ahora ya parece perdido.)

https://www.flickr.com/photos/hedera_baltica/
Following mommy © hedera.baltica, Creative Commons.

L’estada dels dos cosins a l’illa s’allarga, com la guerra, remota però decisiva, i decideixen tornar-los a enviar a escola passat reis. Tancaran una etapa de les seves vides, una infantesa que ja comencen a deixar enrere veient les contradiccions i les hipocresies i el sentit del món adult. Un món estranger i cruel (i encara més en aquell moment) en el que han d’entrar vulguin o no, i a empentes i de cop si cal, no és moment per delicadeses.

El llibre no és de lectura fàcil, una escriptura densa i plena de detalls. Amb el anys Ana María Matute va anar cap a una escriptura més depurada, més essencial. Tot i així el llibre és interessant, tot i que és una lectura exigent.

(Visited 22 times, 1 visits today)