L’estrangera / Serguei Dovlàtov

Un nou llibre d’un dels meus autors preferits, teniu totes aquestes ressenyes que ho demostren.

I m’adono d’una cosa que em comença a passar amb aquest autor: em costa posar-m’hi i quan m’hi poso vaig a poc a poc, vull ajornar al màxim la sensació de ser al final. Vull passar més temps llegint Dovlàtov, però la llargada dels seus llibre sempre és la que és, és el que hi ha i no val la pena queixar-se, només resar perquè els de LaBreu segueixin publicant tots els seus llibres.

Tenim els temes recorrents de Dovlàtov, l’emigració russa de la tercera onada (la primera després de la revolució de 1917, la segona just al final de la Segona Guerra Mundial) als anys 70. La gent de l’emigració, amb les seves històries, les seves diferències i els seus punts en comú.

En Karavàiev bevia molt, sobretot per fer-se passar la ressaca. Sort que al nostre barri es pot comprar cervesa les vint-i-quatre hores del dia.

https://www.flickr.com/photos/geoapimd/
Бельцы, памятник Ленину, площадь Ленина, 1970-е © Photobank MD, Creative Commons.

Passar de l’URSS comunista als USA dels anys 70 era anar d’un extrem a l’altre, i provocava reaccions estranyes.

Perquè et facin cas a Amèrica, com és ben sabut, has de parlar fluix. En Zaretski això no ho havia acabat d’entendre. Escridassava a tothom. Escridassava els assistents socials. L’editor del diari de l’emigració. Les infermeres de la clínica. Escridassava els escarabats i tot.

A conseqüència d’això, van deixar de fer-li cas. Amb tot, ell continuava anant sempre a les trobades d’emigrants a fer crits. Cridava que la democràcia occidental estava amenaçada. Que Geraldine Ferraro era una espia soviètica. Que la literatura americana no existia. Que la carn dels supermercats era artificial. Que calia bombardejar Harlem i apujar els subsidis.

L’humor negre és una marca de la casa de Dovlàtov, un humor negre que fins i tot resulta tendre, i ja sé que sembla contradictori, però és així. Observacions molt agudes de la vida soviètica, des de fora, i sempre amb el seu toc.

De fet, estic convençut que la pobresa i la riquesa són qualitats congènites. Com el color dels cabells o l’orella musical, posem per cas. N’hi ha que neixen pobres i d’altres que neixen rics. I en realitat els diners no hi pinten res, aquí.[…]

Els pobres hi perden en qualsevol circumstància. Els multen fins i tot perquè el seu gos ha evacuat on no tocava. Si a un pobre li cau la xavalla per accident, segur que les monedes se li escolaran per la claveguera.

En el cas dels rics, es tot al contrari. Troben diners en americanes velles. Guanyen la loteria. Hereten cases de parents a qui amb prou feines coneixien. Els seus gossos reben premis en metàl·lic a les exposicions.

https://www.flickr.com/photos/x-ray_delta_one/
USSR … © James Vaughan, Creative Commons.

I arribem a la protagonista del llibre i la seva vida fins al moment que decideix emigrar i en quin entorn vivia.

Hi ha uns trets que garanteixen que qualsevol persona pugui ascendir de manera fulgurant en la nomenklatura. Per aconseguir-ho, cal posseir quatre qualitats primàries. Cal ser rus, del Partit, capaç i abstemi. A més a més és imprescindible que totes quatre qualitats es donin en conjunt. Si en falta cap, la combinació es torna ben absurda.

Un rus del Partit que sigui un borratxo capaç no serveix. Un rus del Partit que sigui un ximple abstemi és una figura que ha quedat antiquada. Algú que tingui les altres tres fantàstiques qualitats però no sigui del Partit, no genera confiança. I, per acabar, un jueu comunista que sigui capaç i abstemi m’emprenya fins i tot a mi.

Ella, la Marússia, emigra bàsicament per avorriment, els seus pares tenen càrrecs prou bons i això vol dir un nivell de vida força bo. No pateixen l’escassetat que sí pateixen molts altres compatriotes, té diners, surt, una vida força regalada en la que la idea d’emigrar apareix sense massa sentit. I comença a fer anys i té un fill i una vida sentimental sense gaire rumb. Potser intenta que tenir un rumb físic l’ajudi a orientar-se també en la vida. De totes maneres cal deixar molt clar que ella no fuig, ni li han recomanat emigrar. Potser per això l’adaptació no és fàcil, no té tan clar que això sigui un viatge sense bitllet de tornada.

https://www.flickr.com/photos/avianto/
NYC Subway © boy avianto, Creative Commons.

La Marússia corria cap a l’estació del metro a primera hora del matí. Llavors es passava cap a una hora en el tronador i aterridor Nova York subterrani. La ració diària de por.

Per a la Marússia, Nova York era tot un esdeveniment, un concert, un espectacle. No va convertir-se en una ciutat fins al cap d’un parell o tres de mesos. De mica en mica, figures, colors i sons van començar a sorgir del caos. La bulliciosa cantonada comercial de cop i volta es va descompondre en una verduleria, una cafeteria, una agència d’assegurances i una botiga de delicadeses. La cua de cotxes del bulevard va transformar-se en una parada de taxis. L’olor de pa calent va esdevenir indestriable del rètol bigarrat que deia Bakery. Es va establir un vincle entre el criaturam i l’escola de maó de dues plantes…

A la Marússia, Nova York li provocava un sentiment de por i irritació.

https://www.flickr.com/photos/en321/
12/07 empire state bldg © Susan Sermoneta, Creative Commons.

Una emigració atípica, amb el propi Dovlàtov fent de personatge i amb una Marússia tant odiosa com inaguantable, una d’aquelles persones que funcionen amb una lògica pròpia i no entenen perquè la resta de coses i persones no s’hi adapten.

De nou un llibre molt més que recomanable, una aposta segura.

(Visited 6 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *