Una amistat corrompuda / Xavier Rigall Torrent

Un d’aquests casos que em demanen si em puc llegir el llibre, jo aviso que puc ser un cabró i em diuen que d’acord. Doncs m’hi poso sense manies.

Però em costa ser un cabró, més que res perquè el llibre passa bé, força bé. El principal defecte que té és que l’argument es veu venir, i el personatge dolent és molt dolent, i a aquest també se’l veu venir d’una hora lluny. Pràcticament des de la primera aparició he estat desitjant que a en Minguet li passés per sobre un tren de mercaderies carregat de bigues d’acer, dos cops.

Tenim el protagonista, en Pujals, el seu únic amic des dels temps de l’EGB, en Minguet i la dona d’aquest, la Xantal. Altres personatges són el cap de l’oficina bancaria on treballa en Pujals, el Pilota d’aquella mateixa oficina, una feminista amb qui l’intenten emparellar i la mare del Pujals, que es troba cada dos per tres a la mare de la Xantal al Mercadona i li explica coses de la seva filla, coses que ella no li ha dit però que una mare les sap.

El protagonista porta quinze anys d’auxiliar administratiu a la mateixa caixa on va començar a treballar just acabar la carrera, és un solter solitari que viu amb sa mare i que no ascendeix perquè no té ni padrins ni mesquinesa suficient, no el preocupa. En Minguet va passar d’advocat sindicalista a tenir el seu bufet i ficar-se en política, i ara per una d’aquelles caramboles és alcalde de Girona tot i que el seu partit només té dos regidors. En un dels dinars on en Minguet tortura en Pujals amb els restaurants amb més estrelles de la zona, Pujals veu una llibreta vermella a la cartera de Minguet.

A partir d’aquí la història té un argument doble, què hi ha en aquesta llibreta (sí, això!) i com avança d’alguna manera el tema Xantal-Pujals perquè els dos tenen certa atracció l’un per l’altre i ja els dos tenen clar que en Minguet és un capullo.

M’ha fet gràcia especialment l’escapada a Lloret, de la parella Pujals-Xantal. De Lloret en vaig parlar en aquesta entrada del meu altre blog , però m’estic escapant del llibre.

—En tot cas, jo vull dir Lloret de Mar. He estat a tots els pobles de la Costa Brava, però mai a Lloret; en Valerià mai no vol anar a Lloret. Ho troba massa cutre. Per a ell, el millor és Cadaqués, es troba a la seva salsa en aquell ambient d’artistes decadents, escriptors maleïts, presentadores de televisió plastificades i tertulians onanistes. També li agraden, a distància, Platja d’Aro i S’Agaró. Però Lloret està proscrit. Tu coneixes Lloret?

https://www.flickr.com/photos/ok-apartment/
LLORET DE MAR © OK Apartment, Creative Commons.

I sí, les previsions de per on anirà l’argument es va complint.

—Avui m’he posat la roba interior grisa, t’agrada el gris?

—M’està començant a agradar.

—Doncs no entenc per què em descordes el sostenidor.

—Soc un home de contradiccions.

https://www.flickr.com/photos/jbaty/
Bras © Jack Baty, Creative Commons.

La història es veu venir, però no importa gaire. Està ben explicada, m’ho he passat bé. El factor sorpresa no ho és tot en un llibre, exlicar una història i fer-ho bé i que sigui distreta i interessant és tot un mèrit, i aquest llibre el compleix.

Al final no m’ha calgut ser un cabró, que per cert és un dels insults més utilitzat al llibre.

(Visited 213 times, 1 visits today)