Serem Atlàntida / Joan Benesiu

La història de com acabo llegint molts llibres: una bona experiència anterior. Vaig passar-ho molt bé amb l’anterior llibre de Joan Benesiu, Gegants de gel, i això m’anima a intentar-ho de nou amb aquest Serem Atlàntida.

Aquest llibre té un principi lent, una mica desconcertant com si l’autor no sabés exactament cap a on vol tirar. Ens parla d’un home Mirko Bevilacqua que el protagonista-narrador es troba a l’aeroport i aquest li parla de la seva relació amb Clara, una noia que treballa cuidant el gos d’una senyora croata. Tot això és una excusa per summergir-nos en una de les zones més conflictives de la Segona Guerra Mundial, el Trieste on coincidien, es sol·lapaven i lluitaven i teixien aliances i enemistats els feixistes italians, els nazis alemanys, els partisans comunistes, els patriotes “iugoslaus” (les cometes són perquè Iugoslàvia encara no existia)… Un considerable sidral de la gran història procliu a les coses de la petita història, delacions, gent amagada, exili, aprofitats… En una zona que ja va canviar de mans al final de la Primera Guerra Mundial i l’enfonsament de l’Imperi Austrohongarès.

https://www.flickr.com/photos/harshilshah/
Italy – Trieste – Canal Grande © Harshil Shah, Creative Commons.

Així anirem descobrint la història d’aquesta senyora croata Vlatka, i també de Clara i Mirko, la seva particular relació i la fixació pels llocs límits (o el que seria fer turisme per exemple a Txernòbil o Alep). La història de la petita Vlatka conté una delació, va dir al seu pare que la seva mare es veia amb un altre home, ella era petita per saber-ho però era un partisà a qui ajudava, i amb això el pare va denunciar a la mare que va acabar cremada a l’únic camp d’extermini nazi en territori italià. Tot i això, al seu llit de mort Vlatka canvia la història i el pare descobreix la traició de la dona amb el partisà sense la seva intervenció.

Clara vol intervenir per recordar-li a Vlatka que ella mateixa ha contat la història amb un detall diferent que altera de manera substancial els fets, però Mirko la mira i aquella mirada li fa pensar que tal vegada no paga la pena furgar en la nafra. Després de morir Vlatka, però, Mirko i Clara arriben a conclusions diferents. Per a Clara, la proximitat de la mort aporta una dosi de veritat insubornable i aquesta història ha de substituir l’explicada anteriorment, n’està completament segura. Per a Mirko, Vlatka vol ser vençuda més a prop de la costa i no al bell mig de l’oceà de la culpa. Clara no s’ho empassa, això, i discuteix amb Mirko sobre la validesa de les coses dites al peu de l’abisme. Mirko pensa que la necessitat de perdonar-se un mateix és molt més forta que la necessitat de veritat. Com si fórem a dintre del laberint iugoslau, en la primera història el partisà s’anomena Goran Grgić; en la segona, Gordan Drpić.
La discussió posa Mirko i Clara a les portes del matrimoni. S’objecten com una parella ja bregada en la dialèctica conjugal.

Passejarem pels carrers de París, on Mirko espera trobar a Clara però sense trucar-la, simplement perquè l’ha de trobar. El protagonista tampoc pot trucar a Mirko, s’han de trobar i per això passeja pels llocs on ha passejat amb ell, com les partides d’escacs als jardins de Luxemburg,

https://www.flickr.com/photos/csauvageot/
Chess Play © Carlos Sauvageot, Creative Commons.

I farem un viatge amb el protagonista i Mirko i Clara per la línia del meridià de París i el lloc al centre de França on aquest meridià es creua amb el paral·lel. Unes vacances estranyes, tant com les vacances extremes a Txernòbil o Alep o altres confins de la terra com l’illa Ascensión.

https://www.flickr.com/photos/dalbera/
Le petit canon du Palais Royal © Jean-Pierre Dalbéra, Creative Commons.

Límits, meridians, paral·lels, mapes…Quin és el significat d’aquestes línies que no existeixen més que com abstraccions però tan potents que ens ajuden a configurar el món?

Al llibre li costa arrencar. Al principi llegia i esbufegava i em plantejava abandonar la lectura i posar-hi l’etiqueta EVITAR, però vaig aguantar. Lentament allò millorava i cap a la pàgina 100 la història em tenia enganxat. O millor les històries perquè anem d’una banda a l’altra, amb participants en diferents guerres, diferents bàndols, fugitius en diferents països, diferents éxodes… Per comparar-lo amb algú potser em sortiria Vila-Matas, però sense tanta dispersió. El llibre recorda una mica a l’anterior per estructura i per alguns “tics” de l’autor com els llocs límit i la multiplicitat d’històries en una trama, amb certa preferència pels grans conflictes del segle XX. Un llibre molt, però molt recomanable.

(Visited 20 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *