El diario del ron / Hunter S. Thompson

Kemp, el Chinaski de Thompson, deixa la seva feina a Nova York i se’n va a Puerto Rico, i es preveu una vida plena de rom, dones i sol. Tot i que això és una novel·la i no tant el periodisme gonzo que va popularitzar en Thompson és obligatori fer-nos la pregunta: què pot sortir malament?

Un parell de declaracions sobre ell lloc on treballarà Kemp, el diari en anglès Daily News, a la capital San Juan:

Para el News trabajaba todo tipo de personas: desde radicales desaforados que querían rajar el mundo por la mitad para volver a empezar desde el principio a gacetilleros cansados, de panza abultada por la cerveza, que no querían más que vivir lo que les quedaba de vida en paz antes de que una panda de lunáticos rajaran el mundo por la mitad para volver a empezar desde el principio.
Y abarcaban toda la gama imaginable: desde genuinos talentos y hombres honrados hasta perdedores degenerados y sin esperanza que apenas sabrían escribir como es debido una postal: gente necia y fugitivos y borrachos peligrosos, un cubano que robaba en las tiendas y que llevaba una pistola bajo la axila, un mexicano medio tonto que acosaba sexualmente a niños pequeños, macarras y pederastas y desechos humanos de toda clase y condición, la mayoría de los cuales trabajaba justo el tiempo suficiente para poder pagarse unos tragos y un billete de avión.

Això en una illa amb vagues comunistes, nacionalisme fonamentalment anti-estatsunits i l’inquietant proximitat de Cuba. Amb aquest panorama el cap de tot allò té almenys l’esperança de no haver contractat a una desferra més.

-¡Dios…! -exclamço mientras se sentaba-. ¿Qué les pasa a esa caterva de vagos…? Se escaquean del trabajo, se mean en una máquina carísima, se pasan el día borrachos… ¡Es un milagro que no me haya vuelto loco!
Sonreí y encendí un pitillo.
Lotterman me miró con curiosidad.
-Pido a Dios que usted, al menos, sea un ser normal… Un pervertido más en la redacción sería el acabose.
.¿Pervertido? -dije.
-Bueno, ya sabe a lo que me refiero -dijo, con un movimiento de la mano-. Pervertidos en general: borrachos, vagabundos, ladrones… Sólo Dios sabe de dónde vienen… No valen una mierda. Andan rondando por aquí como ratas, sonriéndome de oreja a oreja, y desaparecen sin decir ni pío a nadie. -Movió la cabeza con tristeza-. ¿Cómo voy a sacar un periódico a la calle si no tengo en él más que beodos?

Aquesta és la redacció, no sembla la feina més motivant del món, però només cal mirar-ho amb positivitat.

Y me iban a pagar un sueldo ridículo por no hacer otra cosa que vagar de un lado a otro para “enterarme” de las cosas, para “averiguar qué estaba pasando” en la isla.Tenía ganas de escribir a todos mis amigos para invitarles a Puerto Rico.[…] “Ven rápidamente -stop- sitio de sobra en el barril de ron -stop- nada de trabajo -stop- buen sueldo -stop- bebida todo el día -stop- folleteo toda la noche -stop- date prisa -stop- puede no durar.”

 

View of San Juan fron Castillo San Cristobal (c) Robert & Pat Rogers, Creative Commons

Una de les persones que coneix és Yeamon, que viu en una cabana a la platja, acompanyat de Chenault amb qui manté una estranya relació, tampoc ajuda l’afició de Chenault a prendre el sol despullada a la vista de tots els nadius.

Parecía feliz. Jamás la había visto tan guapa. Llevaba sandalias y una falda de madrás y una blusa blanca sin mangas, pero la diferencia estaba en la cara, arrebolada y sana y húmeda por el sudor. El pelo suelto le caía libre por los hombros, y los ojos le brillaban de entusiasmo. Había algo específicamente sexual en toda ella. Su cuerpo menudo, enfundado con exquisito gusto en tela escocesa y seda blanca, parecía a punto de estallar y liberar toda su energía.

 

“Chenault”, entenc, segons aquesta pàgina, no es menciona autor de la foto, probablement el propi Hunter

Negocis inmobiliaris per l’illa, som als 50 i el turisme no és tan massiu com avui en dia, la majoria de nord-americans eren marines retirats, gran part de l’illa és una inmensa base naval camp de tir dels marines USA. El tema nacional de vegades provoca friccions, hi ha des de nacionalistes portoriquenys fins a partidaris que Puerto Rico es converteixi en l’estat 51 dels USA.
Cap a la part final del llibre va de carnaval a Saint Thomas, un carnestoltes caribeny en un lloc encara més desmadrat.
Allò provoca que perdin a Chenault en una festa molt boja, i que la recuperin després, i que enlloc d’amb Yeamon vagi amb el Paul. En Paul vol ser un bon amic, però la Chenault està molt bona i després de tant temps mirant-la ara no pot resistir-se. Alhora que això és precipita el diari canvia de mans just abans de tancar, s’arma la de déu, amb un mort i tot, ella se’n torna a Nova York, i poc després just al final del llibre ell també surt de l’illa.

Foto treta d‘aquesta pàgina, no mencionen autor

Sembla que Hunter va tenir aquesta novel·la al calaix des que la va escriure amb 22 anys, i que va ser Johnny Depp qui el va convéncer per publicar-la. La novel·la és bona, potser molt arriscada de cara a l’editor quan a Hunter no el coneixia ningú, però de cap manera és una d’aquelles novel·les de joventut que cal mirar amb benevolença i perdonar-li certes coses, no, és un bon llibre per mèrits propis, potser no el millor de Thompson però segurament sí un dels més accessibles, un bon punt de contacte amb aquest autor.
L’adaptació la podeu trobar a youtube, crec que no és gaire fidel.

(Visited 7 times, 1 visits today)