El amante de las cicatrices / Harry Crews

Foto treta d’aquí, no es menciona autor
Cada nou llibre de Harry Crews és un regal, un autor pràcticament desconegut del que a poc a poc n’anem descobrint la seva obra. Un Bukowski rural, en gran part white trash, ex-veterà a Corea… un tipus que ens recorda que la vida és dura i que ell no està aquí per explicar-nos una versió edulcorada.

El protagonista, en Pete té algunes coses en comú amb l’autor, matriculat a la universitat de Florida en deixar els marines aprofitant una llei deixa els estudis i viatja pels Estats Units, buscant feines, feines dolentes com les que buscaven els agricultors de la seva Geòrgia natal a qui la sequera havia forçat a l’exili i a llogar les seves mans i la seva força, les seves úniques capacitats.
Viu en una casa d’hostes, i treballa en una paperera amb en George, un rastafari jamaicà. La noia que viu al davant de la casa d’hostes li tira la canya a en Pete. Es diu Sarah, la seva mare està a l’hospital amb un càncer pel que li han hagut d’extirpar els dos pits. De fet a Sarah l’espanta un bony al seu pit i sedueix a en Pete per veure la seva reacció en tocar-lo. En Pete té l’instint de fugir, però no ho fa, acaba acompanyant-la a l’hospital, el foten fora de la feina i el pare de Sarah li ofereix quedar-se a casa seva i ajudar-lo a tallar llenya que és al que es dedica. No li queda altre i accepta, la mare malalta torna a casa, i en plena feina el pare de Sarah, en Henry, cau fulminat mort. La mare està mig embogida i amb una mala llet que espanta, i a la festa s’hi suma George i la seva dona Linga, una mena de bruixa rastafari amb la cara plena de cicatruis, algú amb qui ni convé fer bromes.

Podria ser en George si fumés ganja (cànnabis). what’s up?… (c) Nicolas Alejandro, Creative Commons

El llibre està ple de fragments desternillants, aquí n’hi ha alguns:

“Qué curioso es el hombre. Aquí estoy, en pleno duelo por la muerte de un tipo al que apenas conocía, con el cadáver, al menos de momento, extraviado, una mano entumecida hasta el codo y poniendo fin a una conversación, eso espero, con una mujer sin tetas acerca de la legalidad de quemar a su marido en pelotas o con traje y corbata en el jardín trasro de su casa, atrapado en medio de semejante berenjena ¿y en qué me da por pensar? En follar”.

 

Pete no quería pensar en ventosidades de gente muerta, no quería pensar en el extraño giro que había dado su vida para verse de repente metido en una cámara frigorífica llena de cadáveres tirándose pedos. Pensaría en otras cosas. Algunas no le hacían sentir particularmente orgulloso. Por ejemplo, tuvo que hacer un esfuerzo deliberado para no pensar en Linga desnuda y bocarriba. No, bocarriba no. La única posibilidad sexual con Linga era follársela por detrás. Dándole por detrás no tendría que enfrentarse a su cara decorada. Con todo lo bonita que era, no era la clase de cosa que un hombre desearía estar mirando al correrse.

 

Le gustaba mucho Henry. Era un hombre bueno y decente. Pero ahora era un hombre muy muerto. Y por centésima vez en los últimos días se encontró a sí mismo maravillado ante todo lo que le había sucedido. ¿Cómo se las había ingeniado para hallarse en el interior de un Hudson Hornet restaurado en comañía de dos personas negras procedentes de Jamaica con las cabezas llenas de rastas retorcidas, sentado en el asiento trasero junto a un cadáver desnudo envuelto en una sábana con un porro del tamaño de un puro entre los labios?
“No hay razón para la vida. No hay razón para la muerte. No hay razón para nada.”



Clar, necessiten el cadàver de Henry per cremar-lo a casa com era la seva voluntat, però ja el tenen a una funerària a la que es dirigeixen a robar el cadàver en un Hudson Hornet daurat, com el de la foto però en daurat, en Pete, en George i Linga.

49 Hudson Super Hornet (c) Aaron Spielman, Creative Commons

Robar un cadàver, cremar-lo al pantà… tot són coses estranyes o potser no tant, perquè la humanitat és estranya. Al principi del llibre Pete va amb Winekoff, un altre resident a la casa d’hostes, al zoo a veure els iacs. Segons Winekoff, són una animals immensos, majestuosos… però el que Pete veu allà són animals tristos, amb clapes del que hauria de ser un llustrós pelatge, una paròdia d’animals trets del seu habitat, una mica com els personatges que trobem al llibre, tots una mica desubicats. Un animal que al seu entorn ha de fer impressió, tot i que en un trist zoo això costi de creure.

Yak (c) momo, Creative Commons
George i Linga, rastafaris jamaicans, en Pete un nano de la Geòrgia rural que ha sortit de la universitat on ha arribat després de passar pels marines, la mare de Sarah, la Gertrude que ha sortit de l’hospital tot i estar més a l’altre barri que en aquest… al final la més normal és Sarah que només desitja ser estimada, a poder ser per en Pete, i que deixi de renegar. Això és una constant al llibre, el tema d’escandalitzar-se pels renecs, i també per l’alcohol perquè els rastafaris (almenys els d’aquest llibre) no beuen, això sí és fumen uns porros de ganja de la mica de cigars habans. Per acabar-ho de complicar Linga està reclutant rastafaris als Estats Units, una versió una mica lliure dels rastafaris, però qualsevol li diu alguna cosa…

El llibre és trepidant, però l’autor abusa massa del recurs de recapitular i meravellar-se de les coses estranyes que li han passat en sols un dia, això es veu en els fragments que he copiat. Cap a la part final hi ha un parell de sorpreses més que arrodoneixen el llibre, i que remarquen la tremenda evolució del personatge de Sarah al llarg de la novel·la.

Harry Crews és un autor que costa una mica de seguir, aquest llibre està publicat per Dirty Works, Una infancia per Machado i El cantante de gospel i Cuerpo per Acuarela… però és un autor que val moltíssim la pena.

(Visited 11 times, 1 visits today)