Temps de segona mà: la fi de l’home roig / Svetlana Alexsiévitx

Quan a una editorial petita li toca la loteria del premi Nobel me n’alegro, demostra que de vegades actuar amb un criteri rigorós (i aquest luxe només se’l permeten les editorials petites) té recompensa.
Com era la vida a l’URSS? Com vivia l’Homo Sovieticus? Perquè en sabem molt poques coses de l’URSS, i normalment de gent que en va haver de sortir (penso en el gran Dovlàtov), o els que van sortir al principi de tot això i ja van viure sempre exiliats com Nabókov, així que agafo el llibre amb curiositat i ganes d’aprendre.
El llibre no és una novel·la, ni un recull de contes o relats, és periodisme. No són coses basades en fets reals, són fets reals, o almenys són reals tal i com els recorden els que els van viure.
En molt pocs anys la URSS va passar del comunisme a una certa obertura sota Gorbatxov, glasnost, la perestroika, semblava que una cosa molt gran era a tocar, però el cop d’estat del 1991 va precipitar les coses i la moderació de Gorbatxov no duia enlloc, va arribar Ieltsin i va obrir les portes de la URSS a occident i al capitalisme salvatge.
Però el capitalisme no és perfecte, sobretot si el país està arruinat per la cursa armamentística amb els EUA. I molt poc després hi havia molta gent descontenta, havien renunciat a molt, s’havien sacrificat i treballat durament per un somni, primer se’ls diu que estaven equivocats, que cal deixar allò enrere i després els enlluernen amb quatre coses i quan es volen donar compte han perdut el seu imperi i el seu gran pais i en molts casos estan pitjor que abans.

CCCP (Soviet) poster, 1963 (c) Jorge Láscar, Creative Commons

Aquesta nostalgia és perillosa. Al llibre ningú nega els horrors de la URSS, sobretot amb Stalin, i no pinten pas una situació idíl·lica, perquè no ho era pas. Però en algunes coses no estava tan malament, el nivell de l’educació, el nivell cultural del poble era molt alt, per exemple. Hi havia solidaritat, és més fàcil quan tothom té molt poc però hi era, no es veia gent demanant pel carrer, tothom tenia feina. Lluitaven per un somni, per una utopia, i per ells era real, era només qüestió de temps, si perseveraven hi arribarien. Però no.
Un apunt curiós, moltes zones occidentals de la URSS van ser ocupades pels nazis en el seu avenç vers Moscou, i molta gent d’aquella zona estava millor amb els nazis que sota el domini comunista, almenys els nazis compraven el que agafaven i deixaven que la gent treballes la terra i si volien i podien fer negoci amb el que en treien doncs endavant, cosa que no passava amb la URSS, ni va tornar a passar després de la reculada i derrota dels nazis.

Imatge icònica de la segona guerra mundial, la bandera soviètica al Reichstag alemany (c) Yevgeni Khaldei

Anaven pel bon camí, havien guanyat la guerra als nazis, i van posar el primer home a l’espai mentre als Estats Units s’ho miraven. Però aquesta nostàlgia va deixant pas a altres veritat molt menys amables. Les purgues, el clima de denúncia constant i paranoia i interrogatoris sota tortura (que sempre desenbocaven en més delacions, moltes vegades falses però quan a un el torturen demanant-li noms hi ha un punt en que si volen noms els hi donarà noms), frases no del tot laudatories amb el sistema o amb Stalin podien ser castigades amb 6 anys de treballs forçats, sino més. Els presoners anaven a la URSS profunda profundíssima, a camps de treball sense gaire a envejar als nazis. Els morts estaven congelats a l’entrada, com un avís. De vegades també hi anaven mares amb les criatures, aquestes solien morir, les deixaven en un barril fins la primavera quan enterraven el que les rates havien deixat… Les xifres de presoners són astronòmiques, i també les de guàrdies, vigilants, botxins… la idea era d’Stalin sí, però moltíssima gent va participar amb autèntica devoció en aquesta maquinària de càstig.

Ich kam als Gast in euer Land gereist (c) Rosa Luxemburg-Stiftung, Creative Commons

A mida que el llibre s’endinsa a la segona part els comentaris laudatoris van desapareixent. Sí es recorda que no hi havia misèria, sí pobresa però tots eren pobres, però no la misèria on es va acabar després de Ieltsin. I a més a més era un gran país on tots eren conciutadans, tots eren soviètics. Una de les conseqüències de l’esfondrament de la URSS va ser que van sorgir molts estats, i de sobte hi havia estrangers per tot arreu, i també progroms. Els progroms de Bakú contra els armenis, o el de Sumgait m’han posat la pell de gallina, els progroms de resposta a Armènia(llavors part de la URSS) contra els azerbaidjanesos també són de nota, o amb els tadziks o… Gent amagada a cases d’amics perquè si pel carrer els veien els mataven, tal qual, o coses encara pitjor. Per cert això que estic explicant va passar el 1990 (1988 a Sumgait), no fa res!

[1990] Russians – Russian family marks their entrance to protect themselves during a week long Armenian pogrom in Baku Azerbaijan 1990 1 (c) Markus Ziller , Creative Commons

I de sobte, multitud de gent és estrangera, els odis interétnics afloren, i a més a més els sistema que almenys garantia un cert ordre desapareix i arriben els bandits i els gànsters, gent que van amb pistola sense amagar-se’n, o que poden assaltar el pis d’un botiguer amb una granada o… el que sigui. Veient aixó no es fa tant estrany que en certa manera s’enyori la URSS, amb tots els problemes que va tenir que són molts i que no s’amaguen. Però molta gent fa balanç i sembla que han sortit perdent així en global.

Txetxènia (c) European Commission DG ECHO, Creative Commons

A més a més, han tornat els veterans de guerra de l’Afganistan, i molt bé no estan, i de seguida hi ha guerra a Txetxènia. Txetxènia cau lluny de Moscou, i aquest és el destí de molts terroristes suicides que entren al metro o en un autobús o en qualsevol lloc amb molta gent i es fan explotar. El primer cop es noticia, però esdevé rutina ràpidament. I una altra cosa que esdevé rutina, els tadjiks.

Anything for your change, mister (c) Fred S. , Creative Commons

Molts immigrants de Tadjikistan van anar a Moscou, la majoria a treballar per la meitat del sou que cobraria un rus, i això si els hi paguen de vegades en acabar una feina simplement els foten fora, o els apallissen, o els maten. Tot hi val. I si estem parlant de noies afegiu la violació.
A Rússia hi ha molt racisme, sobretot amb gent més morena o que a sobre són d’una altra religió. De gairebé totes les repúbliques que formaven l’URSS els russos van haver de sortir-ne ràpidament si no volien ser passats per les armes, això també és just dir-ho. No es passa de la calma i el bon veinatge a això en un moment, per tant el miratge d’un gran país de germans… no s’aguanta massa, però qualsevol discrepava.

drunk (c) Giorgio Montersino, Creative Commons

En molts casos s’ajunta l’experiència del servei militar (2 anys!), alguna guerra llunyana i després tornar a la vida civil, i moltes vegades això no feia més que conduir a un dels grans problemes de Russia, l’alcoholisme, senzillament la gent beu d’una manera que no és normal.

Minsk Evenig (c) Andrea , Creative Commons

 A la part final es parla de Bielorrússia, d’on l’autora és originària, i de les lluites que van intentar acabar amb la dictadura post-soviètica, una situació que encara es manté, disfressada com una precària democràcia i amb una independència respecte Rússia encara més precaria.

Ух ты як крута. Алексіевіч на дыпляматычнай машыне прывезьлі ў Літву бязь візы (c)  Дмитрий Гупенец, Creative Commons

Llibre molt recomanable, la història russa recent és apassionant i molt desconeguda, Rússia és una gran desconeguda en general de la que ens hem quedat amb quatre tòpics mal apresos, fora de context i desfassats. També és un llibre sobre el canvi, i com aquest passa pel damunt de les persones i com aquestes s’hi adapten com poden i ho valoren segons els seus criteris. Des de fora ens pot semblar impossible que algú enyori l’antiga URSS, però és una cosa que passa, i té un perquè, fins i tot reconeixent els horrors de l’estalinisme més salvatge.
I un petit comentari perepunyetes de cara als editors de Raig Verd: si us plau, els números que indiquen una nota al peu han de ser una mica més grans, o en negreta, o destacats d’alguna manera, m’ha passat varies vegades arribar al final de la pàgina, veure la nota i haver de buscar el número en el text perquè se m’havia passat. A part d’aquest detall gran treballa d’edició i gran criteri.

(Visited 9 times, 1 visits today)