Jambalaia / Albert Forns

L’anterior llibre d’Albert Forns em va agradar, tot i que li vaig trobar algun “però”. És el típic llibre que no puc acabar i me’l vaig acabar, i bé, tenia ganes d’alguna cosa més. A més a més Anagrama s’ha decidit a publicar autors en català i a fer-ho bé, amb un premi, com toca. Vaja que agafo el llibre amb bona disposició.

I m’agrada, potser perquè ja conec un tret dels llibres de l’Albert i és que no hi ha un gran argument o una gran trama, no són llibres on passen moltes i moltes coses, en passen poquetes, i sobre aquestes poquetes pivota tot el llibre amb reflexions i “anades d’olla” sobre aquests temes. Una mica semblant (salvant moltes distàncies) amb el Vila-Matas, resumir els seus llibres es pot fer en una sola frase perquè el que és propiament l’argument és terriblement simple, però hi ha moltes més coses. Només perquè consti: a mi Vila-Matas m’està començant a interessar després d’haver-me obligat a llegir més d’un llibre abans de descartar-lo totalment.

Foto treta del seu twitter

El protagonista ha escrit una primera novel·la amb un èxit moderat (estem parlant de literatura catalana), i ara s’enfronta a la segona novel·la, la veritable prova. I s’en va a una d’aquestes residències per escriptors, per un mes, a Montauk (prop de Nova York) i els primers capítols s’alterna l'”ara” (Montauk, intentar escriure) amb entrevistes o comentaris sobre això de publicar, converses amb altres escriptors (Marc Pastor és perfectament reconeixible) sobre si agents sí o agents no, converses amb agents, o un d’aquests actes que es fan en festes assenyalades on els pobres escriptors es poden atipar a canapès i beguda, perquè això d’escriure no dóna, en general. Un extracte del llibre sobre això:

La primera novel·la en xifres:

Mesos invertits: 16
Dedicació diària: 7 hores de mitjana, amb màxims de 12 hores i molts mínims de 0
Pàgines: 354 (almenys 90 són palla)
Diners aconseguits: 3950 euros
Impostos: 1050 euros
Salari mensual si només visqués d’escriure: 246 euros
Entrevistes: 16 (2 de bones, 8 de regulars i 6 de nefastes)
Periodistes que m’han escrit malament el nom: 5
Mails d’amics que feia temps que no veia: 6
Mails d’amics demanant-me pasta: 1
Elogis de gent que admiro: 8
Insults: 3
Tuits del conseller de Cultura: 0
Presentacions: 4
Assistència màxima: 30 persones (tinc una família nombrosa)
Assistència mínima: 0 persones (Girona, on si no?)
Invitacions per escriure en revistes i diaris de franc: 5
Invitacions per escriure en revistes i diaris cobrant: 0

Montauk (c) Jason Pope, Creative Commons

Això és així en un llibre que es ven en el circuit normal i que té un cert èxit i és descoratjador, si ens passem a l’autoedició com és el meu cas les xifres són de plorar, més encara vull dir. Per què? Per què escriu Albert Forns? Per què escric jo? No puc parlar per ell, jo escric perquè m’ho passo teta, i potser perquè sóc una mica imbècil de dedicar tants esforços a una activitat que a nivell material no reporta quasi res o res o fins i tot costa diners.

Ho veieu? Jo hauria d’estar escrivint ficció, inventant personatges nous de trinca o, en el pitjors dels casos, repescant la història del pintor. Però no, aquí em teniu, tancat a l’habitació de Montauk i perdent el temps 1) pelant-me-la i 2) buscant coses idiotes a la Viquipèdia i googlejant imbecil·litats que podria trobar perfectament des de Barcelona. Vés perdent el temps, vés, que no tornaràs a tenir mai una ocasió com aquesta, no trobaràs mai un altre mecenes que cregui més en tu que tu mateix.

Per tant ens trobem amb un llibre més assaig que novel·la, aquesta literatura en que es confon narrador i autor, literatura del jo. Plena d’apunts i reflexions sobre l’obesitat als Estats Units, o Wal-mart, la pornografia per internet o -conseqüència lògica- fer-se palles (increïble la quantitat de sinònims d’aquesta expressió que troba).

L’amor pot durar tres anys però el desig pornogràfic s’esmuny en eixugar-te-la. No fa ni cinc minuts de l’ultim consum de paper higiènic i ja no recordo res de la noia en qüestió, i això que he passat una bona estona triant-la. Però ara res de res, per molt que faci memòria sóc incapaç de recordar si era rossa o morena…

Corporate Bukkake (c) Surian Soosay, Creative Commons

I també sobre un fenòmen que aquí ens sóna. Montauk ha passat de ser un poble quasi miserable de pescadors a estar colonitzat pels pijos de Nova York, els hipsters, els surfistes, etc. Mentre la gent del poble se’n queixa amargament i se’ls mira amb despreci alhora que els hi lloga cases o habitacions, que una cosa és la indignació i una altra deixar de fer diners. Unes crítiques que també es fan a l’Empordà a la gent de Barcelona, o a Lloret i Salou al turisme de borratxera.

Ditch Plains (c) empty007, Creative Commons

Quan un llibre no parla de res en concret passa que parla de tot, un dels grans moments són els sopars a la granja d’escriptors a Montauk, amb el mecenes d’allà, el dramaturg Albee, són genials, bebent vi argentí i menjant jambalaia, en un d’aquests sopars surt aquesta opinió sobre les escoles d’escriptura:

A Barcelona també tenim escoles d’escriptura, però si veiéssiu qui hi ensenya arrencaríeu a córrer. No hi ha Franzens ni Saunders, allò és un abocador de mediocres. I el mateix passa a les facultats de periodisme, són una cantina de fracassats que no han pogut treballar mai a cap mitjà.

 

Jambalaya (c) anokarina, Creative Commons

I un fragment més que m’ha fet doblegar els fulls per la cantonada (és el que faig quan no tinc més d’un punt per anar posant):

També hauria de recordar que això de fer novel·les és opcional, eh? Que si no les faig la vida continuarà avançant. Però, com fer-ho? Com em trec la novel·la del cap? Vaig a teràpia, finalment? Mesures més dràstiques, potser? Insistentment em ve al cap aquell beatnik sonat que cridava “EXIGEIXO UNA LOBOTOMIA” pels carrers de Nova York. Deixar de fer novel·les, i una merda. Perquè les acabin escrivint uns altres!

 

Writing (c) Reuben Ingber, Creative Commons

Algunes conseqüències de la lectura d’aquest llibre, m’he agafat de la biblio: El cas d’en Barney Panofsky de Mordecai Richler, Montauk de Max Frisch, Ciutat oberta de Teju Cole i Qui té por de la Virginia Woolf? d’Edward Albee, i a més a més m’han entrat ganes de menjar jambalaia!

Llibre molt recomanable, semblant al primer però prou diferent, interessant en definitiva. Això sí, si sou dels que necessiteu sí o sí una trama i una història on passin moltes coses, aquest no és el vostre llibre.

Per cert en resposta al test que s’inclou al llibre: Sí. Sí. 4. Videos. Altres. No. Sempre. No. Sí.

(Visited 8 times, 1 visits today)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *