El retrat de Dorian Gray / Oscar Wilde

 

Un d’aquells llibres que vaig comprar en una col·lecció de clàssics d’El Periódico i que vaig agafar per un viatge en avió on no em podia dur el llibre que m’estava llegint en aquell moment per un tema d’espai. És un clàssic i és una novel·la d’un dels millors escriptors en llengua anglesa i possiblement el més conegut, tot i que conegut no vol dir llegit, se saben moltes coses d’ell i de la seva vida dita molt “tietament” excèntrica per la seva época, però llegir-lo… més aviat poc.
El llibre té un començament fluix, lent i massa carregós, però va guanyant (i molt!) a mida que passen pàgines i l’acció comença a fluir i els personatges comencen a estar vius. Com si al principi Wilde volgués fer un gran grandíssim llibre i estigués aclaparat per la responsabilitat i a mida que van passant les pàgines es va esvaint aquesta idea i escriu de manera més lliure.
El principi del llibre el sap quasi tothom, el quadre del retrat de Dorian Grey és el que envelleix, no pas ell, quan es comporta cruelment el quadre mostra una cara cruel, les coses, els sentiments que ens marquen (de manera figurada i real) deixen la seva petja al quadre. Un plantejament semblant el va fer servir Edgar Alla Poe, crec que en el relat El retrato oval.
Dorian s’enamora d’una actriu però poc després de declarar-s’hi trenca amb ella de manera terriblement cruel, i quan torna a casa i veu el seu quadre aquest quadre ja no mostra la cara innocent que tenia uns dies enrere, té un somriure cruel. El quadre patirà tots els estralls del seu comportament, així que decideix amagar-lo a les golfes i ben tapat. I a partir d’aquí Dorian va vivint, deixant al seu pas desferres humanes, gent que l’ha estimat o se n’ha enamorat i que no han pogut amb el seu despreci, gent envellida però ell no, ell segueix jove com el primer dia, és inmune a tot, les conseqüències del seu comportament van cap al quadre, i també el penediment, la seva ànima cada cop més negre i el seu cor cada cop més de pedra van al retrat, no a ell. Però les coses es van complicant fins arribar a un crescendo final i una escena final rodona. Sí, queda tot plegat molt críptic però estic intentant fer els menys espòilers possibles.
Un llibre rodó, que val la pena llegir, tot i un començament més aviat feixuc, de seguida es deixa anar i compensa de sobres.
(Visited 32 times, 1 visits today)