Els vençuts / Xavier Benguerel
Molts no van tenir aquesta sort i van anar a parar als camps de concentració que els nostres veïns van muntar, per una gent que havien comés el delicte de perdre la guerra. Es van habilitar diferents camps de concentració, vigilats per soldats senegalesos o algerians, a veure si els refugiats tornaven a casa seva i deixaven de donar per sac. Aquests camps en molts casos només eren llocs on deixaven a la gent amb l’esperança que es morissin i deixessin de donar per sac. Si obligues a la gent a dormir a la serena al mes de febrer, i tampoc els dones menjar (o no gaire), ni aigua potable… els vells, els malalts i els nens es moren. Això va passar, el llibre és una novel·la però això va passar, i és important recodar-ho! I això és el que se’ns explica a la segona part del llibre La fam i les fúries. Els refugiats estaven allà presoners, els deixaven sortir si se’n tornaven (i s’asseguraven que tornaves) o si algú, des de fora, els reclamava i se’n feia càrrec/els donava feina, més endavant (això al llibre no surt) també hi havia l’opció d’allistar-se a la legíó estrangera. Si no es donava cap d’aquests casos a viure al camp, amb un menjar al dia (i gràcies), fred, malalties, polls i que no se t’acudís marxar.
![]() |
Camp de Bram, fotografia d’Agustí Centelles |
Als que van anar a Argelers, Bram (fotografiat per Agustí Centelles) o Saint-Cyprien, els va quedar molt clar que a França no els volien, irònicament poc després la famosa Resistència Francesa durant l’ocupació nazi tenia a les seves files a una bona pila d’exiliats espanyols.