MAD MEN

Ha acabat Mad Men, grandíssima sèrie, la fi d’una era sens dubte. És una sèrie que m’ha agradat i els motius són molts, és una recreació molt cuidada d’una època, una època propera però coi com n’eren de diferents! En aquesta sèrie la gent fuma a totes hores, a tot arreu, en qualsevol situació, beuen com un poeta que ha cobrat i són classistes, racistes i masclistes, tot alhora. Allò políticament correcte ni tan sols existia com a concepte, era un món dur, no ens ha agafat per poc però pels que el van viure tampoc semblava tan terrible, era el millor món possible fins al moment.
Se li ha fet una crítica a Mad Men: que és una sèrie on no passa res, i això és veritat a mitges, que no hi hagi una gran trama fa que la sèrie derivi una mica cap a la telenovel·la, però amb diàlegs pràcticament perfectes, una ambientació excel·lent i un grapat de molt bons actors, les petites històries del personatges salvaven una temporada i una altra.
Una mostra de diàlegs perfectes és l’speech final de la primera temporada. El Mad de Mad Men pot voler dir bojos, però també Madison, el carrer on es concentraven la majoria d’agències publicitàries, la idea és presentar una idea per fer els anuncis d’un projector de diapositives on les fotos es carreguen en una roda, i l’ànima de la sèrie, Don Draper fa això:

Però potser que parlem una mica dels personatges. La majoria estan ben definits i tenen carisma, però per més que me’ls miro no hi veig una evolució real més enllà de ser els mateixos un cop i un altre, amb una excepció, Peggy Olsen.

Peggy, al principi

Entra a treballar a l’agència, com qui diu ni ha sortit de casa, de tan maldestre provoca tendresa, i se n’aprofiten. I a poc a poc va escalant, comença a col·laborar amb els publicistes a ideat campanyes a ser independent i lliure. Per la gent que li vulgui buscar les coses pot ser el pas dels 60 als 70. Però així com el gran prota Don Draper simplement s’ensorra i ressucita un cop més a cada temporada, i com els altres personatges poc més o menys van tirant amb el vagatge que duien de sèrie, Peggy és la prova que a la sèrie sí passen coses. Compareu la imatge de dalt amb el video de sota.

I algú més a destacar? Sí, i tant ja he parlat de Don Draper, aquí va una mica més del tipus de personatge que és:

I en aquesta sèrie he descobert (i he quedat completament enlluernat) a Christina Hendricks, el seu personatge de Joan és dels bons, no evoluciona gaire, però no li cal.

 

I moltes moltíssimes frases brillants, fina ironia, i per ser una sèrie on no passa res, déu n’hi do si en passen de coses! 7 temporades que se us faran curtes, sobretot si les podeu veure en pla marató.

(Visited 2 times, 1 visits today)