Totes les cançons parlen de tu / Xavi Sarrià

València ciutat, anys 90, després de l’eufòria de la transició les coses començaven a no anar tant bé, els lluminosos inicis dels 90 amb olimpiades i expos també van ser els anys que el PP va començar a pujar, que els cap rapats neonazis van començar a ser una presència inquietant (també hi havia els cap rapats antiracistes els SHARP (SkinHeads Against Racial Prejudice)).

Però els protagonistes són adolescents i cada día és un nou dia per estrenar, encara que l’entorn sigui cada cop més cru o hostil no és res que no pugui superar formar un grup amb els amics per tocar amb tota la mala llet possible, possiblement tocant de pena però què més dóna?

Tenim l’Ivan que fa cançons (tot i que li aterra cantar-les), el Nelson (fill d’un dels primers negres de València, provinent de l’aleshores província de Guinea), l’Eskorbutín (germà petit d’un personatge mític del barri, l’Eskorbuto) i la seva xicota la Marta, i la Cris i… el que seria una colla. Una colla que després d’una batussa acaben refugiats a casa l’Ivan, allà sa mare no fa massa preguntes i ell, l’Eskorbutín i la Marta passen uns dies de relax en una mena de república pròpia, sota la “tutela” de la mare de l’Ivan, la Teresa i la tieta, la Isabel. Mentre ens acostem al final, un final que no m’hauria esperat si no haguessin col·locat un espòiler com una casa a la contraportada!

D’acord, tècnicament no és un espòiler, però gairebé, potser jo també ho hauria d’explicar però m’estic acostumant a no rebentar coses així que millor ho deixo córrer.

Un llibre que m’ha agradat molt, que en alguns moments m’ha fet somriure, i m’ha fet passar-me d’estació de metro també, un autor que resulta que és el cantant d’Obrint Pas (crec que no els havia sentit mai, ho arreglaré!) i una editorial d’aquelles a tenir en compte, Sembra Llibres.

 

Obrint Pas, en directe