Ignot / Manuel Baixauli

S’ha parlat molt d’aquest llibre, i me’l vaig comprar, i l’he tingut a la lleixa dels pendents força temps fins que ara finalment m’he decidit i l’agafo. Manuel Baixauli era un autor que havia sentit anomenar altres vegades, més en l’àmbit de més avall de les cases d’Alcanar, i no sabia què em trobaria amb aquest Ignot.

Ha sigut començar a llegir i adonar-me que aquest és un tros de llibre, i que els elogis que ha rebut estan més que merescuts. Ha estat una llàstima trigar, però també ha estat bé per poder-li dedicar tota la meva atenció. És un llibre que es pot llegir molt ràpid, amb la sensació que caldria rellegir-lo per acabar de gaudir-ne, però això si de cas després. La primera lectura impressiona d’allò més.

Tenim Mateu, un pintor; Crisòstom, un escriptor que li envia articles perquè els hi il·lustri, un Mestre que es dedica a descobrir nous talents i algú que es compra cases per una dotzena de ciutats.

A Mareny, poble que freqüentava, hi havia una biblioteca minúscula on no cabien tots els llibres, on a penes es podia circular. Crisòstom hi descobrí una col·lecció que fou per a ell la porta al desconegut: La Biblioteca de Babel, dirigida per J.L. Borges. D’aquells volums li sobtà el format allargat, esvelt, de cobertes il·lustrades amb gravats multicolors i sobris alhora,i el paper groc crepuscle de l’interior.[…] Es tractava d’una antologia de textos poc coneguts d’autors cèlebres, i de textos d’autors totalment ignots.[…]

Books © Gael Varoquaux. Creative Commons.

Crisòstom feu amistat —la mena d’amistat que pot ser un inepte per a les relacions personals— amb la bibliotecària, quatre anys més gran que ell. Es deia Caterina.[…] Conversaven. Ella li demanava opinió sobre el que havia llegit, ell gaudia exposant-la d’uns ulls sol·lícits i un cos prodigiós.

Fou Caterina qui li parlà de Don, i fou en relació amb La Biblioteca de Babel. Havia sigut Don, qui n’havia recomanat la compra. Don, Donovan, un irlandès de quaranta i tants anys que vivia, des de feia un lustre, en una caseta amb hort, a prop de la platja.

De què va tot plegat? Un relat iniciàtic de Crisòstom? No pas, van passant coses, això sí, però sense que hi veiem una direcció clara, però és un d’aquells casos en que no importa.

Deia l’article que Jaume Font, el Mestre, havia protagonitzat un escàndol en un dels premis de narrativa més importants del país. El Mestre, que formava part del jurat, s’havia negat en redó a signar una acta que considerava abjecta perquè concedia el guardó a una de les patums de la cultura local, un nom consagrat a qui, segons el Mestre, “ni li cal ni mereix aquest premi, perquè no sols la seua novel·la no està a l’altura ni aporta res al que ja coneixem d’ell, sinó que se n’han presentat de millors”. El Mestre blasmava la resta de membres del jurat, a qui, segons ell, “havien venut la burra”, i que “no s’havien llegit ni dos terços dels originals, fet que es palesava cada volta que jo proposava el debat sobre elagun dels textos”.

El Mestre havia difós una nota de premsa en què afirmava que no tornaria a fer de jurat de cap premi si no li oferien sòlides garanties que no estava “mafiat” i va dir que els premis, per a ell, només tenien sentit si servien per a destacar noves aportacions, sobretot si servien per donar a conèixer noms desconeguts per al públic, i que no havien de convertir-se mai en el búnquer d’una editorial per a protegir els seus interessos.

Déu n’hi do quin retrat! segur que a tots ens ve al cap un cas més o menys similar. Tampoc va d’això, el llibre, tot i que ens anem acostant al tema, d’alguna manera.

Edmund va dir també que, a banda de llegir i de dibuixar, havia iniciat una obra que l’il·lusionava, un Diccionari universal de genis desconeguts, un estudi que pretenia monumental, un catàleg que rescataria de l’oblit, “que no del fracàs” —això ho va dir amb èmfasi—, aquells individus que havien aportat o aportaven una visió innovadora dins de la seua disciplina artística, i que, pel motiu que fora, romanien ignots.

“Ignots”, va dir Edmund, i jo vaig dir que coneixia un home que ja es dedicava, i amb èxit, a fer conèixer, a projectar, genis desconeguts. Li vaig parlar del Mestre, vaig posar exemples d’artistes i escriptors reconeguts que havien eixit de l’anonimat gràcies a la seua intervenció.

Edmund feu que no amb el cap, molest. Va dir que ell no tenia la més mínima intenció de “projectar” els seus genis desconeguts, que no pretenia que eixiren de l’anonimat, que això ho considerava un error, un genicidi, que era com asfaltar l’accés a una cala recòndita i paradisíaca, que això la condemnaria a ser una cala massificada i sòrdida i a fer, tothora, tuf de crema de protecció solar.

Paradise beach © Andrea Pass. Creative Commons.

L’art és art només si és reconegut? Té sentit un art “secret”, i té validesa? El que està clar és que pot donar molt de joc.

—A partir d’un cert moment —diu Edmund—, Augusto, ja madur i amb un sòlid ofici d’artesà, començà a esculpir i a modelar peces pel seu compte, i a soterrar-les.

—Soterrar-les? On? I per a què? —faig, en veure que Edmund espera, callat, la pregunta.

—Arreu del món. Per geografies de religions, creences o supersticions sòlides, ancestrals. Peña anomena aquestes peces “tresors”. De cada una enceta un dietari en què, a banda d’un plànol amb la ubicació, refereix, en un llenguatge lacònic, forense, utilitari, què passa amb la peça a partir que algú, casualment, la descobreix.

Treasure Chest © puuikibeach. Creative Commons.

Podria seguir i acabaria copiant el llibre. M’ha encantat, històries principals, històries més petites que s’hi encabeixen, històries irreals que semblen relligar-les totes, sempre amb la necessitat de crear, una cosa tan simple i primària a la que se li poden donar tantes voltes i significats com persones. És molt difícil resumir aquest llibre, va de cap a la llista dels millors d’aquests 2021, molt recomanable!

(Visited 151 times, 1 visits today)