Idaho / Emily Ruskovich

Un llibre del que només n’he sentit a dir coses bones, així que he posat el llibre d’Emily Ruskovich  a la lleixa de pendents, on Idaho ha esperat pacientment el seu torn. L’agafo esperançat, sí, soc d’aquelles persones que s’esperancen si creuen que un llibre serà bo de debò.

I sí, el llibre és dels que s’ho valen, però no és un llibre fàcil. Tenim una història, la història de com Wade va acabar sense dona i sense filles, la informació se’ns va donant amb comptagotes, molt a poc a poc anem esbrinant, anem sabent… Wade sembla que ha refet la seva vida amb Ann, tot i que Wade comença a perdre el cap, una malaltia o condició hereditària, un tipus de demència que el fa desdibuixar-se al davant d’Ann, però que oblidi un passat que no comparteixen no és del tot dolent.

—Alguna vegada has estimat una altra persona?

—No —va dir—. És clar que no.

—Vas dormir amb algú altre abans que amb mi?

L’Ann va tancar els ulls amb força i va empassar-se saliva. Evidentment, abans en Wade sabia que ella havia estat amb altres, però ara va dir:

—No. Només amb tu —va afegir.

Ell va sospirar com si se sentís alleujat.

En la foscor, ella pensava que resultava estrany que la seva pròpia història també hagués desaparegut. Tot el que li havia passat a la vida abans de conèixer-lo, tot el que havia fet que ara estiguessin junts, se n’havia anat. L’escola, la infantesa, Anglaterra.

Per un instant, la lleugeresa d’aquesta absència va suposar gairebé un alleujament, i la mà d’en Wade contra el seu cor era en si mateixa un començament i un final, un història que els incloïa tan sols a ells dos, que començava amb les seves mans que es tocaven i s’acabava de la mateixa manera. Si fos necessari, seria capaç de viure només en aquest moment.

Idaho © Samuel Mann. Creative Commons.

La història no és fàcil perquè tenim diferents narradors i punts de vista amb salts en la línia temporal, una primera part el 2008, després el 2004, els 90, els 70, el 2025, endavant i endarrera. I sempre, com a pivot de tot plegat les dades esparses que anem recollint de què va passar. Si descobrir el què és complicat el perquè ja queda fora del nostre abast, almenys de moment. Tot això en els paratges muntanyosos i salvatges d’Idaho, sembla que força a prop de la seu de la Nació Ària… He dit abans que en Wade s’ha quedat sense dona ni filles abans que aparegués l’Ann, però la seva dona no és morta, és a la presó amb dues perpètues.

Passa gairebé tot un any. D’alguna manera els dies són fàcils de suportar. Són dies flotants, tan irrellevants com els núvols, al costat de la seva amiga. De vegades fins i tot fa broma amb l’Elizabeth, quan sembla que aquesta en té ganes. Però algunes de les coses que diu la Jenny fan que noti que la seva llengua està seca i podrida, no perquè digui mentides, sinó perquè es tracta de sentiments ja morts que la seva amiga no sap que ho estan. La presó és molt petita i, a dins, ella ho és encara més. De vegades, té la sensació que la seva mort serà tan insignificant que no succeirà mai, i que és possible que visqui en aquest estat per sempre.

Old Idaho Penitentiary © DieselDemon. Creative Commons.

El fet que és el nucli de tot plegat va deixant de ser el centre d’atenció, és el seu efecte en les vides de tots els personatges que se’ns han presentat el que interessa, i com el temps fa una funció potser no de curació o comprensió… però fa més fàcil acceptar el que ha passat sense més explicacions, que no se’ns donen (bé, només una dada que sí comptaria com a explicació). Costa explicar quin és l’argument, l’anem descobrint a mesura que llegim i cada vegada el trobem més i més accessori. Un llibre captivador, però que deixa pensant, i que cal llegir amb atenció perquè en qualsevol moment, sense escarafalls, ens apareixerà una informació que farà que entenguem la vida de Wade, Jenny, June, May i Ann de tota una altra manera. Un llibre que s’acosta molt al que serien els llibres de la factoria Dirty Works (un altre referent també podria ser Jim Harrison), un entorn rural i dur que necessita crear personatges també durs, tot i que aquí no cal lluitar contra l’entorn, ja en tenen prou amb ells mateixos. Primer, però no darrer, llibre que llegeixo de l’editorial Les Hores, hauré de tenir-los en compte.

(Visited 22 times, 1 visits today)